La Conca de Barberà

Un any més, un parell de dies a La Conca de Barberà. Des del 2003 que cada any hi hem passat uns dies, poquets i sempre n’he tornat una mica enamorat. Una comarca plena de poblets amb noms juganers com Montblanc (tan lluny de la neu que ens evoca aquest nom), Barberà de la Conca, Pira, Blancafort, Rocafort de Segarra, Vallfogona de Riucorb…noms sonors amb una cert ressò medieval.
Paisatge rural clapejat de vinyes i de camps de blat, d’oliveres, de terra rogenca, enclusa pel sol estival que es calma quan bufa el garbí que ve de la costa de Tarragona. Comarca on encara la gent viu de l’agricultura i es nota; es nota en el tracte, amb el pas i la mirada. Es nota en la manera de fer deseixida i amable.
Montblanc em té el cor robat. Una vila menuda i completament emmurallada que si estigués a França estaria completament envaïda de turistes, viu amb la calma que li dóna estar al marge de tot això. Poques botigues de records al voltant de la catedral de Santa Maria la Major, que tant de joc donaria per mil fantasies; els carrers estrets que ressegueixen la muralla i es van bifurcant cap al centre, buscant l’espai fresc i agradós de la Plaça Major. Passejar sense pressa, sempre sense pressa, pel carrer major i badar mirant els aparadors de les pastisseries, comerços d’artesania...i dinar, un dia a Cal Colom i un altre al Molí de Mallol, tots dos prou del nostre grat per bé que ben diferents entre ells.
Fer la volta amb cotxe al monestir de Poblet, començant per Les Masies des d’on es veu el monestir treure el cap envoltat de vinyes i anar baixant amb corbes suaus com un maluc, passant pel davant de l’entrada i tombant altre cop cap a L’Espluga de Francolí, passant entre les vinyes i el mur que delimita el convent. Cada any em prometo a mi mateix una passejada pels camins que veig entre les vinyes, al setembre, quan el meu passeig no faci nosa als veremadors i al vespre, quan el sol i la calor no em facin nosa a mi i els colors es facin suaus amb la llum baixa d’un capvespre. Caminaré en silenci, flairant i mirant, amb el millor somriure foteta que tingui, gaudint del secret plaer de la passejada fins que em vingui la gana d’un bon romesco amb una ampolla de vi de la Conca.
Aquest any, just a la baixada cap al monestir poc després del trencant que mena a La Font, una imatge especial: un grup de 5 monjos joves, vestits amb els hàbits blancs i negres s’enfilaven a bon pas, rient amb aquella rialla franca i suau que només els religiosos tenen. Si s’haguessin cobert el cap amb la caputxa en comptes de les gorres que duien, l’efecte hauria estat esplèndid.
Poc entès en vins, només quatre conceptes mal païts, m’agrada visitar els cellers petits de la comarca. L’any passat vàrem anar al celler Carles Andreu, a Pira, on el mateix propietari ens va ensenyar les instal·lacions i ens va explicar com fa el vi i el cava, els seus plans d’expansió, les vendes al Japó... amb un parlar planer, d’home que estima el que fa i que hi dedica tota la il·lusió i l’energia. Ens va il·lustrar amb una dissertació sobre les copes que convenen a cada tipus de vi, depenent de la forma, el gruix i tipus de vidre...i vàrem gaudir uns dies després amb amics a Montgó, del seu vi negre fet amb raïm trepat, l’únic que es fa amb aquesta varietat; del cava brut nature i del cava rosat.
Aquest any espero fer el mateix amb les ampolles comprades al celler Rosa Maria Torres, a Sarral: un curiós vi de postres negre fet amb Cabernet Sauvignon, un negre de Cabernet franc i Syrah, un cava i un curiosíssim i per mi desconegut blanc fet amb viognier que serà especialment degustat a la terrassa, cara al mar, qualsevol vespre d’aquest mes d’agost.
M’agrada tornar cap a Olot pujant per Belltall i veure els molins de vent a tocar de la carretera, amb el seu disseny que abans era futurista i ara és habitual, i un cop arribats a dalt girar la vista per veure l’extensió, quasi completa, de la Conca de Barberà i fer menys de 200 metres i veure a l’altra banda el Pla d’Urgell, amb Tàrrega al fons i els minimalistes camps de blat ben groc, les oliveres escadusseres...m’agrada veure el trencant de Vallbona de les Monges i recordar la visita que hi vàrem fer fa anys, que érem els únics visitants a primera hora del matí i vàrem poder gaudir d’una lliçó d’història i d’art particular.
M’agrada anar a la Conca de Barberà i m’agrada tornar-ne. Per mi, un viatge fascinant.