Vacances 2009. La bici

Un cop al carrer, ajustar l’ipod i col·locar les 4 andròmines que m’enduc i començo a pedalar amunt, en direcció contrària a la platja.
En un post anterior ja vaig explicar l’excursió del primer dia. En altres ocasions he optat per recorreguts diferents.
Uns dies escollia la opció senzilleta: Montgó-Riells-L’Escala-Empúries i d’aquí fer els 200 metres fins a Riomar i recular (compte amb els esquirolets que travessen el vostre camí per anar a buscar un esmorzar de ganyip) cap a Cinclaus (nom mític) per fer un bufet a l’ombra de l’ermita de Santa Reparada i després travessar la carretera nacional i seguir la pista fins a Viladamat seguint un camí senzill que voreja camps de blat fins arribar al nucli antic del poble, molt ben conservat (i amb un munt de cases en restauració) amb uns racons plens d’encant, guarnits amb flors que em feien pensar en la Provença de la mateixa manera que alguns racons d’allà em recordaven aquests pobles empordanesos. La tornada passa per darrera el restaurant El Molí de L’Escala i des d’aqui al trencant d’Albons. Aleshores hi ha dues opcions: seguir el camí cap a l’esquerra i anar a La Closa d’en Llop i pujar amunt fins la rotonda; o bé seguir recte i on s’acaba el carrer enfilar-se pel descampat que era el camí ral, travessar una pineda amb sòl de sorra i pinassa fins anar a darrera l’Intermarché. En els dos casos, es baixa cap a buscar un bici carril estil empordanès és a dir, “fet i deixat estar” que porta fins a Montgó amb un tram final gairebé cobert per unes mates altes que fa la impressió d’estar travessant la sabana africana, amb una flaire d’herbes que enamora.

Una altra excursioneta és posar la bici dins el cotxe i anar fins a Torroella i davant per davant del

CAP, ja amb bicicleta agafar el camí que mena a la Gola del Ter. És un camí que seguint sempre recte porta fins a la mateixa Gola. Recte, pla i polsegós. Facilet. Arribes a la Gola i el mar amb el sol baix que retalla les Medes, que treu espurnes de l’aigua és un espectacle que fa de bon veure. Val la pena.

Es torna seguint un caminet paral·lel a la platja fins un passeig marítim abandonat que posa una nota marciana al paisatge, amb unes baranes de pedra puntejat de columnes que voregen un passeig enllosat. Al final s’arriba a una urbanització i només cal seguir direcció contrària al mar per arribar mica en mica, per un camí fàcil com l’anada fins Torroella altre cop.

La meva preferida: la ruta del vent. Moltes coses barrejades que fan una sarsuela impressionant. Pujant des de Montgó cap a la Muntanya Gran després de la primera i única pujada que deixa a l’esquerra el camí que va a Punta Ventosa i una mica més enllà (just quan a mi el cervell ja em posa paranys dient-me “no passa res si t’atures a fer un bufet”) deixa el camí que va a la base militar abandonada, seu d’antigues rave, quan ja fa una estona que el camí és planer i les ganes d’aturar-se sota una ombra són bestials i la calaixera ja fa estona que malda per deixar anar aire...preneu la primera pista a la dreta. Es coneix per la barra de fusta que impedeix la circulació de vehicles. Deixeu-vos anar pel pendent fins veure el senyal que,a mà dreta indica “la ruta del vent”. Seguiu les indicacions per un camí fressat ple de pedres cantelludes com a tot aquest massís, que posen a prova l’equilibri dinàmic i la resistència de les rodes. El camí és fàcil de fer, exceptuant una pujada que a mi em va semblar quasi vertical i que sense vergonya vaig fer a peu. El final està a la urbanització Les Dunes, de Torroella. Un centenar de metres més enllà un rètol en una àrea de picnic informa que aquell turó és, en realitat, una immensa duna de sorra que a principis del segle XX tallava la carretera i que es va aconseguir fixar plantant de forma successiva diferents plantes. Per mi, que estic poc en forma, la tornada va ser moooolt llarga.

Una variant d’aquesta ruta consisteix en no agafar el trencall de la ruta del vent i seguir pel camí, carenant el vessant de la Muntanya Gran fins arribar a una esplanada que sembla que serveix perquè els camions de bombers hi girin. Val molt la pena aturar-se. Impressionant: davant la plana empordanesa, a l’esquerra el Montgrí i a la dreta el golf de Roses. Remei segur per recuperar el pols i el recte camí. O el camí eixorrancat que baixa recta avall fins trobar la pista que va cap a Sobrestany. Un consell, si algú l’escolta, just abans d’arribar a baix de tot si no aneu prou ràpid per perdre pistonada dels laterals, seguiu un camí ple de pinassa que s’obre a ma dreta- Pel mig de pinedes que amaguen promeses de pinetells i ous de reig us durà al bici-carril que du a Montgó. Eixampleu el tòrax i respireu. Reïna de pi, pinassa vermella, sorra i sauló, fresca de matí d’agost. Vida.

Sigui quina sigui la ruta, totes acaben igual. Arribat a casa, només d’aturar-me començo a rajar de suor a preu fet dels turmells a la closca. La samarreta xopa se m’enganxa a la cansalada però encara toca pujar la bici els 3 pisos fins a casa. Dutxa freda a la terrassa i entrepà per esmorzar a la fresca tot fullejant el diari. Comencen a fer mal les cuixes i, si el camí era dur, els braços. I una estranya satisfacció de dur, em repeteixo, dues hores d’avantatge.