El gran estadista.

La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió soviètic feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans. La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat. Ben bé com a les escoles nacionals de quan servidor de vostès anava a escola. Els seus col•legues del PP feien el mateix i, a més esmolaven les ungles, preveient treure rèdit de la situació. Els nervis a flor de pell...una inquietud terrible sacsejava a...a...ni idea, però segur que algú patia perquè veia perillar la nòmina i altres, ja tenien vestits nous encarregats.


En aquests moments d’intens dramatisme i colpidora intensitat política, va sorgir ell, el que avui tothom anomena gran estadista. Ell, l’home que tothom diu que sempre ha somniat ser ministre del govern espanyol; de ser un pes pesant allà on sí que compta: a Madrid. Doncs si, Duran i Lleida, erigint-se en portaveu dels humiliats va voler donar una magistral lliçó de servilisme bavejant, salvant la cadira del president Rodríguez. Convergència i Unió en una apologia vergonyosa afirma que ho va fer per salvar no només l’economia catalana i espanyola sinó l’europea. I, no els ha caigut la cara de vergonya. Els serfs s’enorgulleixen de tenir nets els mobles del seu amo i de guardar-li l’herència com en la paràbola bíblica.

I amics meus s’entesten a fer-me creure que CiU està pel sobiranisme....

Jo crec que han perdut una oportunitat d’or per fer valer Catalunya, de ser realment decisius, de fotre el govern espanyol potes enlaire. Una economia espanyola intervinguda potser seria una oportunitat de somni per Catalunya; una economia gestionada per gent amb seny, mai no deixaria de banda el nostre país, no l’eixugaria de recursos fins a garantir-li un futur erm i eixorc com fan aquests espanyols.

Mai la covardia havia estat tan gran, ni mai el cinisme tan patent a l’hora d’anomenar la vesània, responsabilitat.

El preu, governar l’autonomia. Quina poca ambició. Finalment, podran tenir el que desitgen: Duran ser cua de lleó, i Mas cap de ratolí.

Quan tindrem un polític català que, de veritat, vulgui ser cap de lleó;? d’un lleó, naturalment, català.

Goodbye Spain.

New York. 4 ó 5 tòpics de turista.

Guies.-

Quan decidim anar de viatge estem una bona estona decidint quina guia comprarem. A NY he descobert que tant se val quina triïs, perquè totes deuen dir el mateix. Si no..com s’explica que si fas cas del que la guia et diu estigui tot atapeït? Pic-nic a Central Park? No falla..milers de turistes fent-lo i comprant el dinar al mateix lloc que surt a totes les guies: el Wholes Food Market del soterrani de l’edifici Warner.

Cues.-

Inevitables. Només es poden esquivar si feu servir les reserves per internet i amb molta, molta antelació. 2 hores per pujar al ferry per anar a l’estàtua de la llibertat; 2 hores per pujar a l’Empire State Building i així...anar fent. Fins 15 minuts d’espera per poder fer una foto al mosaic d’Imagine a Central Park. Ah..clar, són vacances i tenim temps! Cues per creuar el pont de Brooklyn a la posta del sol, cues per comprar un cafè...la maleïda sensació que el temps s’escola entre els dits.










Menjar.-

Miracle. El jet-lag espassa la gana. Fins que t’asseus i comences. El prejudici europeu diu que a USA no es menja bé. Deu ser si no vols o no pots menjar res més que la truiteta de la mamà. On més pots menjar el que vulguis les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana? Bé, el turista familiar no té tresoreria ilimitada i per això el més a prop que va estar dels filets i entrecots de l’Smiths & Bolensky és el que es veu a la foto. Però el costelló a la barbacoa...també deunidó.

Però NYC és un temple del menjar. Pels ganuts de mena...quina meravella els food hall, on pots omplir de menjars de tots els racons del mon unes safates de cartró que després es paguen a pes; o el mercat de Grand Central Station on tenen formatge Garrotxa, o els delis, els dinner...malgrat les absurditats de que amb la pizza hi estigui inclòs un bol de sopa.

De totes maneres, em queda pendent un megasandwich de pastrami.

Propines.-

Pel català típic, un atracament. 18% afegit directament al compte. I compte! Que els molt putes, si bades et carreguen un 18% de service, un 18% de gratuity i un 18% de service. I au...visca els sinònims! Imperdible les cares dels cambrers comprovant que els deixes, més o menys, el que cal per ser estranger.

Els museus.-

Sóc poc de museus, la qual cosa contribueix a fer més gran la meva ignorància.

El més famós, el MoMA. Amb paciència, darrera la gentada es podien veure els quadres. El més impactant l’escridassada que em va fer un guarda per fer una foto amb flaix. Juro que no em vaig adonar que estava connectat. Espero no haver contribuït a estovar encara una mica més els rellotges tous de Dalí. Espectacular l’exposició temporal de Tim Burton, vertadera raó per la que hi vàrem anar i vàrem tenir la santa paciència de fer la cua bestial per entrar, per deixar l’abric, etc....

El de la Ciència...no val la pena; només apte per excursions de mainada. O per un dia de pluja.

El Jewish Heritage Museum és corprenedor, potser menys pels objectes exposats o per l’apologia de la presència jueva a Nova York com per l’impacte directe dels vídeos sobre l’evolució de les lleis antijueves a l’Alemanya dels trentes. El cor es fa petit, petit.

La resta..diu que molt bé però si pots passejar amb un sol primaveral pels carrers de NYC, qui es vol tancar a veure quadres...perdoneu-me però jo no. Malgrat el Guggenheim, el Metropolitan...potser en una altra ocasió. Si plou.

Central Park.-

Fantàstic. Passejar pels caminois del parc, o badar pels prats mirant com els gratacels emmarquen l’horitzó; sorprendre’t de la mida de l’estany, o descobrir la pista de gel, tornar a badar amb els partits improvisats de soft-ball, esquivar els centenar de futinguers i de ciclistes...i trobar racons plens de quietud.

Els gratacels.-

Per un olotí són impressionants, per un habitant de Shanghai potser no tant; però es copsen millor des de lluny. Des del ferry o des de la mateixa estàtua de la Llibertat, o des del parc del riu Hudson perquè del carrer estant trobo que no fan el mateix efecte. Costa fer-se el càrrec de com devien ser les Torres Bessones en aquell immens solar ple de grues que ara s’anomena Zona Zero. Quanta estona buscant la millor perspectiva per fer fotos dels gratacels sense que sembli que es tombin cap a dins.

         

El meu preferit..el Flatiron. I és que, a qui coi se li podia acudir de fer un gratacels així?

Midtown.-

El millor, per mi. Fer la passejada del Rockefeller Center cap al Waldorf Astoria, buscar el Chrysler i tombar cap a l’edifici de l’ONU, refer el camí fins la Cinquena Avinguda i baixar fins l’Empire State Building (no val la pena fer dues hores de cua) i després fins al Flatiron. Una caminada genial. Bé, potser hi va ajudar veure el Barça-Arsenal en un pub irlandès amb una quesadilla de pollastres i unes quantes pintes de Brooklyn beer, amb una clònica actualitzada de la Maureen O’Hara a la taula del costat.

Estàtua de la Llibertat.-

Típic i tòpic. Dues hores o més de cua si no es té la reserva feta o el city pass, com era el nostre cas. Un viatge que val la pena contemplant el famós skyline de Manhattan fins a l’illa. Una passejadeta al voltant de l’estàtua, quatre fotos. Quietud. I cua per tornar. La següent parada és l’illa d’Ellis però només hi deuen baixar els que han agafat els primers ferrys. La resta...fem tard, fem tard. I així ens perdem el museu de la immigració que prometia ser prou interessant.

El parc del Riu Hudson.-

Una sorpresa després d’un dia de caminar amunt i avall. El parc ocupa tota la riba del riu i alguns dels vells molls estan arranjats i enjardinats. Hi vàrem entrar a l’alçada de Christopher Street, un carrer moooolt gai i l’espectacle va ser constant amb les parelles, i grups, del mateix gènere festejant desinhibidament. I les vistes dels gratacels de l’altra banda impressionants, també. I no surt a la guia!

Brooklyn.-

Passejada pels carrers on viu la comunitat hassidim. El més sorprenent de NYC. Tots vestits iguals, amb enormes barrets toroïdals de pell i gavardines negres. Els homes amb les patilles llargues i arrissades, les dones amb peluques i faldilles; les parelles, carregades de mainada. Érem absolutament invisibles per a ells, menys pels nens que si anaven acompanyats dels pares ens miraven amb curiositat i si estaven sols s’amagaven, i per algun vellet que sacsejava el cap com un “bona tarda” educat i silent.

I travessar el pont de Brooklyn si que val la pena. Però clar, com que tooootes les guies ho diuen, érem milers en cada sentit, fent nosa als ciclistes que renegaven i cridaven inútilment que els deixéssim lliure el bici carril. Res a fer: massa gent. Una processó jueva inclosa, proclamant la bona nova d’un profeta que es veu que les encerta totes.

Els altres.-

Soho, ple de botigues de roba caríssima i de disseny, pleníssim de gent buscant lloc per seure i pendre un cafè. Un Apple store més modest que el de davant de l'Hotel Plaza però que va salvar-me la vida i em va deixar refer-me del cansament tot mirant demostracions del que pot arribar a fer u ni-phone.

Chinatown, atabalament. còpia barata de la Xina més de cartó-pedra. Per anar-hi a sopar baratet i prou.

Little Italy, atapeït; no val gaire la pena. No arriba ni a l'autenticitat d'un Port Aventura, amb cambrers que t'empaiten amb gràcia perquè entris en el seu restaurant i immediatament deixes de ser el centre d'atenció per ser un possible feix de bitllets per l'enregistradora.

I Times Square..magnífic lloc per badar i deixar-te atabalar, sense saber per on cal començar si per badar o per l'atabalament. Llums, gentada, llums, limusines, llums, teatres, llums, flaire de menjar, llums...i moltes, moltes llums.

 











I...quines ganes de tornar-hi només de pujar a l’avió que ens duia cap a casa.

Consultes Litoral...ai, de la diagonal"

Fa uns anys a la tele feien un anunci de menjar precuinat de la marca litoral que acabava dient (tradueixo): “fer-se el català no és fàcil, fer una escudella, si”.

Aquest coi d’anunci m’ha vingut al cap a ran de la consulta de l’ajuntament de Barcelona sobre la Diagonal. I és que és difícil tenir un exemple més clar de la baixa qualitat democràtica del nostre país i de la barroeria que impera quan es tracta de gestionar el diner públic.

A un servidor i una colla més, ens han dit que érem una colla d’arreplegats per organitzar consultes/referèndums a tots els pobles de La Garrotxa en 3 tandes, que érem uns aficionats. Ens varen dir que el nostre sistema oferia dubtes. Se’ns en varen riure de la participació. Ens varen menystenir. Bé, ja ho tenim tot paït (almenys jo).

Ara bé...deixeu-m’ho dir. El pressupost per la consulta de la Diagonal ha estat de 3 milions d’euros, s’ha contractat un munt de persones, s’han comprat ordinadors, s’ha fet propaganda massiva a diaris, teles, etc...

A Olot, el pressupost no va arribar a 11.000 euros, no es va contractar a ningú, els ordinadors eren cedits, la propaganda va ser mínima o la que ens vàrem poder permetre.

A la consulta de la Diagonal, no hi ha hagut garanties i s’ha estat a un pas de la tupinada perquè només calia tenir un DNI corresponent a una persona censada a Barcelona però no s’acreditava la identitat (una cosa tan senzilla com comparar la foto del document amb el rostre de la persona que l’exhibeix); perquè es va amagar la possibilitat “C”; perquè s’ha denunciat que “allò votava sol”...

Nosaltres, a La Garrotxa, ens vàrem haver de sentir que no érem neutrals tot i que en tots i cadascun dels actes vàrem parlar només de votar, vàrem vetllar perquè tothom disposés de paperetes de les diferents opcions...

A Barcelona ha votat un 12,17% del cens. A Olot un 26,5%.

A nosaltres ens varen dir fracassats...

I tot i així...les persones que han votat a Barcelona han donat una lliçó magistral a aquella colla de panxacontents que esperaven que podrien manipular els ciutadans. Una lliçó de seny davant la qual em trec el barret. Els barcelonins no han acceptat un nou projecte faraònic que no aportava res.

Però...no entenc perquè això es considera un fracàs. Bé, si l’Ajuntament s’hagués mantingut neutral (com ho vàrem fer nosaltres), si no haguessin fet trampes ni trampetes (com no vàrem fer-ne nosaltres), si la feina s’hagués fet amb personal de l’ajuntament i contenint la despesa (com vàrem treure nosaltres hores de família i repòs; i amb els pocs diners que teníem) ningú no hauria de pensar que ha estat un fracàs perquè al cap i a la fi els ciutadans han decidit.

Però com deia el gran savi” si no estàs preparat per la resposta...no facis la pregunta!”.

Consulta Diagonal: “Fer una consulta és fàcil; fer-la amb garanties no tant”

Crispeta ve de crispar?

Avui he anat al cinema i just després dels trailers de les pel·lícules que estaran “próximamente en esta pantalla” ens han passat un anunci del gremi d’exhibidors de cinema segons el qual “si la llei de cinema queda tal i com està és molt possible que algunes de les pel·lícules anterios no les pugueu veure”. Això acompanyat de les imatges d’un cinema buit, on ningú compra crispetes , els llums es van apagant i finalment es tanquen les portes”.
I a mesura que això passava m’anava pujant una ràbia una mica massa intensa per poder gaudir de la pel·lícula que anava a veure que, per cert, com absolutament totes les que s’exhibien avui a Cines Olot era en castellà.
Quina mena d’impudícia és aquesta que exhibeixen els senyors exhibidors, aquests empresariets diminuts, estrets de ment que són capaços d’argumentar en públic sense que els caigui la cara de vergonya que el fet que el 50% de les pel·lícules siguin en català els durà a la ruïna? És que els clients de les sales de cinema no entenen el català?
Al web que han creat per a la ocasió (http://www.pelfuturdelcinema.com/ca) tenen la barra de dir que no estan contra la llei sinó en contra que aquesta obligui a quotes i prevegi sancions. És a dir, que puguin continuar fent com fins ara: un 2% de pel·lícules en català, amb un nombre insuficient de còpies i que ningú els pugui dir que “com que no feu bondat us toca pagar”. Un autèntic exercici de barra.
Per aquests paios, això tan marcià de que el català sigui absent del cinema deu ser una mostra de llibertat tal com per Franco els referèndums que va muntar eren un exemple de democràcia orgànica. Deu ser normalíssim que pugui llegir “Alícia al país de les meravelles” en català però que m’hagi hagut d’empassar l’Alicia de Tim Burton en castellà; com deu ser normalíssim que els nens petits vagin a veure les pel·lícules de Disney i no les puguin entendre perquè parlen en una llengua diferent de la de casa i que els pares els hagin d’anar xiuxiuejant el que passa. Nens que, ells si, que han fet comprar crispetes als seus pares. Crispetes que és on diuen aquests barruts que és amb el que es fan diners.
Deu ser també normal que es puguin fer declaracions contra la normalització del català sense que passi res. Si està prohibit fer apologia del terrorisme també ho hauria d’estar de fer campanyes contra la supervivència de la nostra llengua.
I mira, sense menjar crispetes, he sortit del cinema ben crispat.