De Fites i de Desfetes.

Si tothom es veu amb cor de fer la seva anàlisi dels resultats electorals, jo no seré pas menys. Ara bé, la meva anàlisi no serà pas tan “rigorosa” com les que estan fent aquests dies els líders polítics catalans i espanyols o les que varen fer alguns partits que varen voler ignorar la flaire de derrota i varen persistir, potser a la desesperada, anant de derrota en derrota fins al desastre final.Res, que la meva anàlisi és “de nas” perquè ja veig que les que es fan “amb el cap” tampoc no marxen gaire lluny. O millor dit, no en diguem anàlisi; diguem-ne comentaris perquè vist el resultat és més ajustat a veritat.

Olot.

CiU (i Reagrupament) guanya les eleccions i obté 10 regidors a només 1 de la majoria absoluta. La sensació des de fa temps a la CiUtat era que en Mia guanyaria amb certa comoditat. Aquesta sensació palpable, aconseguida amb els anys de treball intens per arribar al màxim nombre de persones i associacions i per conèixer els barris i les necessitats dels uns i dels altres amb una eina quasi oblidada (escoltar més que no parlar) s’ha ajuntat amb l’efecte de la victòria a les nacionals i ha conclòs en la majoria còmoda que assegura l’alcaldia i el govern.

El PSC ha perdut 3 regidors, en un corol•lari olotí del que ha passat a la majoria de Catalunya i que és el reflex en negatiu del paràgraf anterior. En els debats en Pitu Guix, errors pels nervis a banda, ha estat a la defensiva i ha estat incapaç de fer propostes noves. No ha transmès l’energia de que disposa. Que l’alcalde Sacrest no es tornés a presentar pot haver estat determinant.

PxC ha doblat regidors i ara no només tindrem xenofòbia al consistori olotí sinó també la ultradreta espanyola més agressiva. Una sorpresa desagradable que ens hauríem pogut estalviar si la abstenció no hagués estat tan elevada.

ERC ha mantingut, contra pronòstic, els dos regidors que tenia. I és de les poques ciutats on han aguantat la davallada general del partit. Vista la dificultat que ha tingut ERC a fer llistes a la comarca, no està malament i demostra que disposa d’una bona base. O d’una base que, juntament amb la imatge de joventut per la participació de les JERC, almenys ha estat suficient donada la baixa participació. La seva proposta d’evitar una majoria absoluta era més aviat poc engrescadora i deu haver sumat pocs votants nous.

El PP ha estat un altre dels afavorits per l’escassa afluència de votants. Un misèrrim 5,01% ha donat entrada a la formació espanyolista a l’Ajuntament. Quedarà per sempre més, o no, la incògnita de si en Joaquim de Trincheria hauria tret millors resultats. Debat al cap i a la fi, irrellevant.

ICV i ApG també han pagat un preu. El preu de la divisió. Els seus votants, fidelíssims entre els fidels, s’han repartit, i 1 dividit entre 2, en política és zero. Prou bé que ho sabem això, alguns...Les propostes socials del segle XXIII i les econòmiques del XIX no aconsegueixen suports nous ni que el cap de setmana abans participessin en l’acampada “espontània” dels indignats.

SI...doncs no. Doncs no són el mateix les autonòmiques que les municipals i sembla que pateix una continua davallada organitzativa, d’imatge i ara, de resultats. Un bany de realitat sempre va bé. I parlo per experiència pròpia.

NCI. La candidatura més nova no s’ha pogut desempallegar de l’aura d’extravagància que l’ha envoltat des de la seva creació. Ha tret tan pocs vots que no ha fet mal a ningú. Innocuïtat total.

Catalunya.-

CiU ha estat la gran guanyadora. Inapelable. Ha arrabassat Girona i Barcelona i ha guanyat a la majoria de capitals de comarca. Vist el panorama del país veí, no tinc més remei que fer meves les paraules d’un company de Reagrupament que deia que sort n’hem tingut del “dic de contenció” que conforma CiU i que ens salva del tsunami pepero i platafòrmic.Ha resistit l’atac anti-contenció que li han llançat des de totes bandes i ara es veu legitimada pels resultats. Lògic donat que la proposició que li llançaven els seus adversaris era aquesta: els catalans no votaran CiU perquè no estan d’acord amb les retallades. Doncs mira...van i els voten.

El PSC ha sofert la segona gran derrota en pocs mesos. Esperem que no sigui la darrera d’un partit que ha fet del cinisme polític arma electoral i de la ignorància del control pressupostari la seva eina de gestió més eficaç per ensorrar el país. Després de demanar als seus líders espanyols que no traguessin el nas per Catalunya, els ha acabat enyorant. Al capdavall, tant defensar l’indefensable els ha defenestrat arreu del país. Per ells va el ser capaços esbrinar el seu camí.

ERC ha protagonitzat la davallada més espectacular de les eleccions. Contumaços en la defensa del tripartit, entossudits en endarrerir la presa de LA decisió de renovar-se està al caire de la mort. O fan un gir que ha de ser valent com diuen ells que en són o la crida a mantenir les sigles històriques no servirà de res. Sabrà molt de greu però algú n’agafarà el relleu. Un dia o altre. L’intent preciosista de Portabella no ha servit de gaire res.

El PP puja i puja al mateix ritme que puja i puja l’espanyolització del nostre país. El símbol ha estat Badalona...

Les CUP han estat la gran sorpresa amb el seu èxit en nombrosos municipis. Bona feina dels coherents i constants que deuen haver tret rèdit de la baixada d’ERC i també del seus plantejaments joves i revolucionaris. Els reconec la seriositat i em satisfà veure que almenys algun cop l’esforç té recompensa.

Dels petits, SI ha fet figa com es podia esperar del seus plantejaments dignes d’Àtila i els seus minsos resultats no han fet ni pessigolles al seu objectiu confés: carregar-se ERC. Com si els d’esquerra no fossin capaços d’autolisar-se...En fi, un partit parlamentari que ha aconseguit una cinquantena curta de regidors presentant-se majoritàriament en solitari en un exemple de la seva capacitat d’aconseguir pactes. Un dels altres petits, i repetidament pronosticat com a mort, Reagrupament, ha aconseguit una quarantena llarga de regidors si bé majoritàriament en coalicions o pactes amb altres forces.

Vist el panorama independentista que ha quedat i com ha quedat, caldrà ser molt intel•ligents i generosos. Cal que molts capdavanters renunciïn, definitivament i immediatament, al seu lideratge perquè entre tots han demostrat que no sabien ni el camí, ni duien cap mapa ni eren capaços d’encapçalar el que tots pensàvem que era una multitud d’independentistes.

Espanya.

Bàsicament ja s’ho faran. Des del meu punt de vista m’és ben igual que sigui un partit de dretes o un d’esquerres el que oprimeixi el meu país i l’espoliï.