Raons perquè un independentista voti CiU.

Aquesta entrada parteix d’una premissa: aquestes eleccions no són unes eleccions autonòmiques com qualsevol de les anteriors. Són el primer pas, necessari i imprescindible, en el camí cap a la independència de Catalunya en els 2-4 anys propers.

Si creieu que no és així, us recomano que atureu la lectura aquí.

Raó núm 1: CiU guanyarà les eleccions. D’això no n’hi ha cap dubte. Només falta saber quin serà l’adjectiu de la seva victòria electoral: justa, suficient, gran o absoluta. Com la majoria al Parlament que se’n derivarà.

Raó núm  2: Tots amb el President. Artur Mas ha recollit el clam de l’11S, l’ha fet seu i ha tirat endavant. Els discursos posteriors, abans de la campanya, a Madrid i Barcelona han estat admeses per propis i estranys com d’una dignitat extraordinària, d’una coherència extrema i d’altíssim nivell polític i nacional. Tots els subscriuríem.

Raó núm 3. Donar suport al líder. A una setmana de les eleccions, les clavegueres de l’estat han començat a emanar els gasos tòxics. Han identificat al líder del procés i és a ell a qui adrecen els seus atacs. Continuen en la línia rata de claveguera: atacs personals, sense cap prova. Això ha estat el primer tast, recollit només pels més miserables.

Raó núm 4: El procés independentista. Cal un líder fort, molt fort, que no afluixi i que no s’aturi. Com més gran sigui la majoria que avali el President, més visible serà la seva fortalesa. I és menys important que siguem els catalans els que o veiem, sinó a fora. Quan dic “a fora” vull dir Europa, sobretot, que és on caldrà trobar recolzaments i punts de palanca.

Raó núm 5. La negociació. Caldrà negociar amb Espanya els termes de la secessió. Un negociador amb majoria absoluta no és el mateix que un negociador amb majoria condicionada, per molts suports que tingui. Si mai heu negociat res, ja sabeu quin pa s’hi dóna quan ets conscient que no ets prou fort.

Raó núm 6. La irrellevància del segon lloc. UN PSC enfonsat i viatjant a la velocitat de la llum cap a la irrellevància, un PP que basa la seva estratègia en la mentida esperpèntica i una ERC moderna i molt seriosa opten a quedar segons. Tots en una forquilla entre 15-18 diputats. Sigui qui sigui segon, CiU es recolzarà en ERC sigui segona (millor) o quarta força (improbable) al Parlament. Els uns i els altres sabran estar a l’alçada i no cometran l’error d’ignorar-se.

Raó núm 6. La dignitat del moment històric. Després d’anys de reclamar a tort i dret que CiU es tornés independentista, després de dir que els presidents convergents eren uns tebis (quan no els dèiem covards, directament), quan tenim un president que dóna la cara, que s’arrisca personalment, que es compromet a dur Catalunya a la independència, que ha arrossegat al seu partit a fer el camí, que diu que plegarà quan finalitzi el procés...és poc digne arronsar-se de muscles.

Raó núm 7. La intrascendència de simplement ser al Parlament. Caldria ser generosos i reconèixer que són uns altres els que faran possible la llibertat de Catalunya. En aquests moments votar opcions amb dubtoses possibilitats de ser al Parlament i que si ho fossin serien absolutament intranscendents, té poc sentit i la Llei d’Hondt és implacable.

Raó núm 8. Poc a perdre. Si en aquest moment històric, no aprofitem per empènyer tots en la mateixa direcció i sense mirar endarrere hi perdrem molt. Si ens enganyen i s’arronsen, que és el que molts encara temen, no podran ni sortir al carrer. Les naus estan cremades i no hi ha manera de recular. La majoria social per la independència existeix per exigir un canvi si s’incompleixen les promeses i els terminis.

Raó núm 9. En moments excepcionals, actituds excepcionals. Posar el país, davant dels partits és una actitud massa poc freqüent a Catalunya. Fem aquest cop una excepció, i sortim de la norma. Quan ens han atacat hem sabut estar units, estaria bé ser-ne capaços quan és Catalunya qui té la iniciativa.

Raó núm 10. No hi ha raó núm 10. I és que els decàlegs em fan ràbia. Quasi tanta com veure que molts independentistes no saben llegir el moment. Però molta menys que veure com els unionistes sí que en saben.