De mentiders i torracollons

De personal d’aquesta mena te’n trobes a totes les esferes de la vida. En trobes a l’escola, a la feina, a la família (la dels altres, naturalment) i òbviament a la política.

En aquesta campanya electoral hi treuen el cap de forma reiterada tant els uns com els altres.

Els mentiders són aquells que volen fer creure que la Catalunya independent serà una mena de gulag siberià o, encara pitjor, un lloc horrorós com el de la pel·lícula “The killing Fields”, on els pobrets catalanets estarem sotmesos a una dictadura arbitrària i feixista, on als que tenen un cognom d’origen no català estaran obligats a canviar-se’l per un de ressonàncies ben nostrades; on només es podrà parlar català si no es vol córrer el risc de ser fuetejat o alguna cosa pitjor. A la Catalunya independent s’aixecarà un mur més alt que el de Gaza que ens separarà de la metròpoli espanyola i per poder-lo travessar caldrà tenir un passaport amb visat. La nostra economia no tindrà res a envejar a l’Albània d’Enver Hoxha.

Els mentiders d’aquesta mena són tan miserables que no els fa cap mena de vergonya mentir aprofitant-se el ressò que els dóna la trona del seus càrrecs perquè d’aquesta manera creuen que fan un servei a l’Estat i que estan fent alta política. Mentides i amenaces.

Els torracollons semblen, en canvi, menys perillosos perquè són més subtils. Com els orientals del conte de Pere Calders. Ens diuen que estem equivocats, que el debat no és si Catalunya ha de ser independent o no sinó tot un altre. Especialistes en els jocs de paraules i els malabarismes ideològics, obvien el gran debat i proven de llençar cortines de fum a veure si així fan perdre el pas a una bona colla de votants. Ens diuen que aquestes eleccions no són només per avançar cap a la independència sinó cap a models socials determinats. Exactament com a totes les anteriors eleccions.

Als mentiders els diria que jo no veig amenaçada la democràcia en una Catalunya independent. Veig que parlem d’eleccions, de fer un referèndum, de fer constitucions...No veig masses militaritzades amb camises marrons, ni blaves maó, ni amb coll Mao. No veig amenaces contra els que parlen castellà o hindi o àrab. No sento trencadissa de vidres dels comerços que no es diuen “Ca’n Palau” o similars. No em crec que la UE no faci una giragonsa legal per deixar-nos fora. No dubto que les dificultats hi seran però que no duraran una eternitat. No em crec les amenaces de boicots interminables com si això fos Cuba.

Als torracollons els demanaria que obrissin els ulls, que aquetes són les darreres eleccions “autonòmiques” i que amb la independència i la fi de l’espoli fiscal seriem capaços d’oferir un estat de benestar, de recuperar polítiques socials, de redissenyar-les. Però sense independència, lligats als llast espanyol, no hi haurà res a fer.

Als un i els altres els dic que el 11S2012,  vaig veure desenes de milers de catalans, famílies senceres, cridant un sol crit: independència. No hi havia mentiders ni (gaires) torracollons.

Jo hi vaig ser. I el 25N votaré independència. Ni crues mentides, ni collonades torrades.