Després del 25N. Consolidant la perspectiva: l’estratègia.

Disposar d’una  estratègia és bàsic per a l’èxit final. Una bona estratègia s’ha de basar en l’anàlisi de les pròpies forces i també de les forces de l’enemic. Com deia en l’esborrany, Catalunya té oberts 3 fronts polítics. El primer front és  el del dia a dia, el de l’administració de la misèria autonòmica. Sembla que en aquest es pot comptar que CiU i ERC aniran plegats si són capaços de ser prou patriotes i deixar de banda el tacticisme polític i renunciar a alguns aspectes programàtics. Per exemple, és bastant possible que CiU hagi d’acabar restablint l’impost de successions, que serà més testimonial que altra cosa perquè s’estima que aportarà un màxim d’aproximadament 165 milions anuals, que són poca cosa menys que un pedaç. D’altra banda, ERC haurà de girar la vista cap a una altra banda en alguna retallada addicional. Aquesta entesa hauria de pacificar prou el Parlament per deixar les forces més importants pels altres dos fronts. Al front espanyol s’hi hauria d’anar amb les forces que disposem i posar el govern espanyol contra les cordes: recursos al Constitucional per la LOMCE, querelles a Montoro, Cospedal et alter per les mentides de l’esborrany fals, denúncies a l’Estat pels incomptables incompliments legals, etc. Que els advocats catalans treballin a favor de Catalunya.

Però el front més important és Europa. Allà és on Catalunya ha de bastir complicitats i aliances amb els Estats Membres, fent la volta als eurodiputats unionistes i demostrant que una Catalunya independent va a favor del desenvolupament econòmic de la UE, que una Catalunya independent seria un estat contribuent net i no una llagasta econòmica. Cal seguir treballant perquè no afluixi la pressió sobre el govern espanyol ì que les inversions en infraestructures cabdals per Catalunya es facin pensant en Europa i no en l’asfixia econòmica de la nostra nació. La tasca de Tremosa i Romeva treballant pes interessos coincidents de Catalunya i la UE els fa imprescindibles a Estrasburg i Brussel·les. És un error estratègic el que comet Junqueras suggerint els seus noms per ser consellers autonòmics ; perquè quant de temps cal per dominar els mecanismes de poder? Anys. No ens ho podem permetre.

Des del 25N es parla molt del referèndum i de la data de la seva celebració. El més important del referèndum és que l’hem de guanyar, si pot ser, a la primera. Per poder-ho fer, s’ha d’ organitzar per un govern de Catalunya pro-independència. I això, només té garanties, si abans es fa un primer i definitiu acte de sobirania: la declaració unilateral d’independència, la DUI. Ara tenim al Parlament, 74 diputats que han assolit el seu escó amb un programa independentista. Això era la primera condició; ningú no pot dir que hi ha trampa. Cal trencar amb la legalitat espanyola i acollir-nos a la internacional. Com a part de l’Estat espanyol tot el corpus legislatiu ja està adaptat i establert al nostre país. No hi ha buits legals.

Insistir en fer un referèndum abans de trencar amb Espanya, és abocar-nos al fracàs o, en els millors dels casos, ajornar la ruptura necessària perquè el govern espanyol i els poders fàctics que li fan costat mai no permetran que es faci de forma legal (des del seu punt de vista). No cal ser ingenu.

El punt crític, serà poder disposar dels fons econòmics necessaris per aguantar l’estructura del govern durant 6  mesos. Caldrà recórrer a capital privat probablement de fora de la UE, perquè molt em temo que no ens podrem refiar de La Caixa.

A partir d’aquest moment, i garantida la seguretat del President i diputats al Parlament, cal fixar una data per al referèndum i engegar la màquina estatal per garantir l’èxit de participació, i la majoria de vots per a la independència. A mi, personalment, no em cal que aconseguim un resultat unànime ni tan sols espectacularment majoritari. En faig prou amb una majoria suficient com perquè la victòria sigui legitimable internacionalment.

En aquests moments, la televisió i ràdio públiques i les privades, els diaris, tots els mitjans de comunicació, les tanques publicitàries han d’estar majoritàriament ocupades per missatges a favor de la independència. El corró propagandístic ha de difondre constantment els avantatges de la independència i eliminar les mentides demagògiques dels unionistes, que evolucionaran del gonzo al gore. I els catalans haurem de fer presència al carrer amb certa constància per reafirmar el missatge i els que liderin el procés. Serà el moment que els polítics i els ciutadans ens mirem als ulls i hi trobem aquella espurna que ens donarà el convenciment que si anem junts i amb un únic missatge, serem invencibles. Sobretot, si no anem amb el lliri a la mà, com sempre. No n’hi ha prou de tenir la raó del nostre costat perquè l’enemic ens la negarà sempre, cal que aquesta raó la fem servir a favor nostre.

Vénen dies complicats i apassionants. Vivim-los intensament.

Raons perquè un independentista voti CiU.

Aquesta entrada parteix d’una premissa: aquestes eleccions no són unes eleccions autonòmiques com qualsevol de les anteriors. Són el primer pas, necessari i imprescindible, en el camí cap a la independència de Catalunya en els 2-4 anys propers.

Si creieu que no és així, us recomano que atureu la lectura aquí.

Raó núm 1: CiU guanyarà les eleccions. D’això no n’hi ha cap dubte. Només falta saber quin serà l’adjectiu de la seva victòria electoral: justa, suficient, gran o absoluta. Com la majoria al Parlament que se’n derivarà.

Raó núm  2: Tots amb el President. Artur Mas ha recollit el clam de l’11S, l’ha fet seu i ha tirat endavant. Els discursos posteriors, abans de la campanya, a Madrid i Barcelona han estat admeses per propis i estranys com d’una dignitat extraordinària, d’una coherència extrema i d’altíssim nivell polític i nacional. Tots els subscriuríem.

Raó núm 3. Donar suport al líder. A una setmana de les eleccions, les clavegueres de l’estat han començat a emanar els gasos tòxics. Han identificat al líder del procés i és a ell a qui adrecen els seus atacs. Continuen en la línia rata de claveguera: atacs personals, sense cap prova. Això ha estat el primer tast, recollit només pels més miserables.

Raó núm 4: El procés independentista. Cal un líder fort, molt fort, que no afluixi i que no s’aturi. Com més gran sigui la majoria que avali el President, més visible serà la seva fortalesa. I és menys important que siguem els catalans els que o veiem, sinó a fora. Quan dic “a fora” vull dir Europa, sobretot, que és on caldrà trobar recolzaments i punts de palanca.

Raó núm 5. La negociació. Caldrà negociar amb Espanya els termes de la secessió. Un negociador amb majoria absoluta no és el mateix que un negociador amb majoria condicionada, per molts suports que tingui. Si mai heu negociat res, ja sabeu quin pa s’hi dóna quan ets conscient que no ets prou fort.

Raó núm 6. La irrellevància del segon lloc. UN PSC enfonsat i viatjant a la velocitat de la llum cap a la irrellevància, un PP que basa la seva estratègia en la mentida esperpèntica i una ERC moderna i molt seriosa opten a quedar segons. Tots en una forquilla entre 15-18 diputats. Sigui qui sigui segon, CiU es recolzarà en ERC sigui segona (millor) o quarta força (improbable) al Parlament. Els uns i els altres sabran estar a l’alçada i no cometran l’error d’ignorar-se.

Raó núm 6. La dignitat del moment històric. Després d’anys de reclamar a tort i dret que CiU es tornés independentista, després de dir que els presidents convergents eren uns tebis (quan no els dèiem covards, directament), quan tenim un president que dóna la cara, que s’arrisca personalment, que es compromet a dur Catalunya a la independència, que ha arrossegat al seu partit a fer el camí, que diu que plegarà quan finalitzi el procés...és poc digne arronsar-se de muscles.

Raó núm 7. La intrascendència de simplement ser al Parlament. Caldria ser generosos i reconèixer que són uns altres els que faran possible la llibertat de Catalunya. En aquests moments votar opcions amb dubtoses possibilitats de ser al Parlament i que si ho fossin serien absolutament intranscendents, té poc sentit i la Llei d’Hondt és implacable.

Raó núm 8. Poc a perdre. Si en aquest moment històric, no aprofitem per empènyer tots en la mateixa direcció i sense mirar endarrere hi perdrem molt. Si ens enganyen i s’arronsen, que és el que molts encara temen, no podran ni sortir al carrer. Les naus estan cremades i no hi ha manera de recular. La majoria social per la independència existeix per exigir un canvi si s’incompleixen les promeses i els terminis.

Raó núm 9. En moments excepcionals, actituds excepcionals. Posar el país, davant dels partits és una actitud massa poc freqüent a Catalunya. Fem aquest cop una excepció, i sortim de la norma. Quan ens han atacat hem sabut estar units, estaria bé ser-ne capaços quan és Catalunya qui té la iniciativa.

Raó núm 10. No hi ha raó núm 10. I és que els decàlegs em fan ràbia. Quasi tanta com veure que molts independentistes no saben llegir el moment. Però molta menys que veure com els unionistes sí que en saben.

De mentiders i torracollons

De personal d’aquesta mena te’n trobes a totes les esferes de la vida. En trobes a l’escola, a la feina, a la família (la dels altres, naturalment) i òbviament a la política.

En aquesta campanya electoral hi treuen el cap de forma reiterada tant els uns com els altres.

Els mentiders són aquells que volen fer creure que la Catalunya independent serà una mena de gulag siberià o, encara pitjor, un lloc horrorós com el de la pel·lícula “The killing Fields”, on els pobrets catalanets estarem sotmesos a una dictadura arbitrària i feixista, on als que tenen un cognom d’origen no català estaran obligats a canviar-se’l per un de ressonàncies ben nostrades; on només es podrà parlar català si no es vol córrer el risc de ser fuetejat o alguna cosa pitjor. A la Catalunya independent s’aixecarà un mur més alt que el de Gaza que ens separarà de la metròpoli espanyola i per poder-lo travessar caldrà tenir un passaport amb visat. La nostra economia no tindrà res a envejar a l’Albània d’Enver Hoxha.

Els mentiders d’aquesta mena són tan miserables que no els fa cap mena de vergonya mentir aprofitant-se el ressò que els dóna la trona del seus càrrecs perquè d’aquesta manera creuen que fan un servei a l’Estat i que estan fent alta política. Mentides i amenaces.

Els torracollons semblen, en canvi, menys perillosos perquè són més subtils. Com els orientals del conte de Pere Calders. Ens diuen que estem equivocats, que el debat no és si Catalunya ha de ser independent o no sinó tot un altre. Especialistes en els jocs de paraules i els malabarismes ideològics, obvien el gran debat i proven de llençar cortines de fum a veure si així fan perdre el pas a una bona colla de votants. Ens diuen que aquestes eleccions no són només per avançar cap a la independència sinó cap a models socials determinats. Exactament com a totes les anteriors eleccions.

Als mentiders els diria que jo no veig amenaçada la democràcia en una Catalunya independent. Veig que parlem d’eleccions, de fer un referèndum, de fer constitucions...No veig masses militaritzades amb camises marrons, ni blaves maó, ni amb coll Mao. No veig amenaces contra els que parlen castellà o hindi o àrab. No sento trencadissa de vidres dels comerços que no es diuen “Ca’n Palau” o similars. No em crec que la UE no faci una giragonsa legal per deixar-nos fora. No dubto que les dificultats hi seran però que no duraran una eternitat. No em crec les amenaces de boicots interminables com si això fos Cuba.

Als torracollons els demanaria que obrissin els ulls, que aquetes són les darreres eleccions “autonòmiques” i que amb la independència i la fi de l’espoli fiscal seriem capaços d’oferir un estat de benestar, de recuperar polítiques socials, de redissenyar-les. Però sense independència, lligats als llast espanyol, no hi haurà res a fer.

Als un i els altres els dic que el 11S2012,  vaig veure desenes de milers de catalans, famílies senceres, cridant un sol crit: independència. No hi havia mentiders ni (gaires) torracollons.

Jo hi vaig ser. I el 25N votaré independència. Ni crues mentides, ni collonades torrades.