Català a l'escola. Altre cop!

Fa quasi 2 anys escrivia una entrada al blog amb aquest mateix títol per exclamar-me de la sentència del tribunal Constitucional Espanyol contra la immersió en català a l’escola, reconeixent el dret que quatre famílies que vivien a Catalunya tenien d’escolaritzar els seus fills únicament en castellà i que obligava la generalitat a fer el possible per permetre-ho. Quatre (4) famílies.

Doncs bé, avui hi torno perquè el ministre Wert, el que deia i sostenia sense cap mena de vergonya que calia espanyolitzar els escolars catalans s’ha inventat una nova llei d’educació. Espanyola, és clar. 2 setmanes després de les que havien de ser les darreres eleccions autonòmiques, és clar. No fos cas que aquesta llei hagués suposat un problema per al seu partit a Catalunya i hagués tret força al famós esborrany.

La llei proposa coses ben simples: curricularment i acadèmicament, el català queda, en ordre d’importància com a assignatura, darrera de la segona llengua estrangera (quants IES fan 2 llengües estrangeres, espanyol a banda?). De facto, ni tan sols caldria aprovar el català per aprovar l’ESO. Però és que la llei suposa, a més, que el català deixi de ser la llengua vehicular (és a dir, la llengua en que s’exposen les assignatures; l’idioma oficial de l’escola) única de les escoles catalanes.

I fent una giragonsa, els pares que vulguin per als seus fills una escola que només tingui el castellà com a llengua vehicular, podran escollir una escola privada. Però qui pagui les mensualitats haurà de ser la Generalitat.

Amb aquesta llei, Wert supera la seva caricatura polonesa de malvat patètic de pel·lícula de 007 per esdevenir directament un repulsiu feixista que ataca amb tot el seu poder al moll de l’ós de la supervivència del català com a llengua. Tornem als temps del franquisme ideològic, a l’anticatalanisme més primari i visceral.  Tornem als temps que jo vaig viure a la meva escola, que totes les classes es feien en castellà i només teníem, el 1977 el meu darrer curs d’EGB, 60 minuts de català a la setmana. Una hora setmanal de català que es bescanviava per gimnàs si havíem fet bondat de manera que el missatge quedava gravat: el català era un càstig.

Entrem a la guerra total: asfíxia econòmica, aniquilació cultural. Cal que en fem via de marxar o no hi serem a temps. És pura supervivència.