Després del 25N. Primer esborrany.

Passada una  setmana des del 25N i un cop comprovat que no només ningú no va encertar en els pronòstics i que tampoc sembla gaire clara ni unànime la diagnosi d’aquests resultats,  i païts els resultats, cal que siguin llegits en forma de país i de visió del procés cap a la independència de Catalunya.  Provo d’escriure un primer esborrany d’on estem, a què ens enfrontem i cap on (crec que) hauríem d’anar.

-          La situació de l’independentisme a Catalunya: En el conjunt de Catalunya, la situació de l’independentisme és més diàfana que fa 2 anys: esbandides les opcions de Reagrupament  el 2010, i Solidaritat el 2012, tenim una opció majoritària de centre-dreta (CiU), una segona opció de centre-esquerra (ERC) que ha aconseguit ser el primer partit de l’oposició i una CUP antisistema, mélange d’independentisme i extrema-esquerra.

-          La situació al parlament de Catalunya: vist des d’una perspectiva optimista, la majoria de diputats són de partits sobiranistes.  Els diputats de CiU, ERC i les CUP sumen 74; els unionistes gonzo de PP i C’s en fan 28; els federalistes despistats són 20 ; i finalment ICV en suma 13 però tot i que estan a favor del dret a decidir, fa de mal dir si s’inclinarien per anar a favor o en contra de la independència. Respecte al Parlament anterior i amb el  punt de vista exclusivament nacional, en sumem 1 de més que abans.  ERC ha promès lleialtat i patriotisme: donarà suport als pressupost del 2013 (que s’espera que sigui complicadíssim i amb menys recursos) i no presentarà candidat a la presidència de la Generalitat. Dos gestos generosos i inèdits.

-          Neutralització de l’adversari interior, citerior i ulterior: El President Mas haurà de lluitar amb un munt d’adversaris al mateix temps. L’adversari interior dins de la mateixa federació: no només Duran, especialista en aigualir el vi sinó també part del propi partit que, poc convençut del gir decidit cap a l’independentisme que ha liderat Mas, pot tenir la temptació de frenar o refredar el procés fent servir el mateix argument unionista del mal resultat electoral.

L’adversari citerior estarà al Parlament de Catalunya, amb unionistes i federalistes fent la guitza de forma continua, atacant des tots els fronts i portant a la crispació amb les seves millors armes: demagògia i mentides. Mas faria bé de relegar-los a l’ostracisme dels minoritaris i no acceptar pedres a la sabata que li puguin fer perdre el pas. No només al Parlament, arreu de les institucions del país, allà on sigui possible, els partits unionistes i federalistes haurien de ser bandejats de les posicions de govern. Sóc partidari d’un front patriòtic. Una altra cosa és veure quin serà el paper que faran els que prioritzen la política d’esquerres a la construcció de l’Estat Català.

L’adversari ulterior és el govern espanyol, que disposa de temps, recursos i poder; el que hem vist a la campanya no ha estat res més que un minúscul tast del que poden ser capaços de fer. No hi pot haver col·laboració al Congreso de los Diputados amb qui està disposat a destruir-te. Els diputats sobiranistes que són allà haurien de ser l’adversari terrible per als demagogs espanyols, forçant al màxim la confrontació dialèctica, demostrant en terreny hostil les mancances democràtiques del govern espanyol, les seves febleses, la seva mala gestió econòmica i el seu malèfic planejament d’infraestructures. Al Parlament Europeu, l’estratègia hauria de ser similar.

Amb l’adversari interior, fermesa; amb el citerior, fermesa i poder; amb l’ulterior, fermesa, poder, confrontació i resistència.

-          Disseny de l’estratègia per guanyar: el govern del dia a dia, l’administració de la misèria autonòmica no ha de fer perdre de vista la construcció de l’estratègia que permeti assolir la independència. És a aquest objectiu que cal dedicar els majors esforços i energia, la intel·ligència i l’audàcia. És aquí on calen els millors; els millors de veritat, siguin del partit que siguin, disposats a treballar a l’ombra i sense les distraccions de les misèries polítiques. Cal trobar complicitats dins i fora de Catalunya, de la UE, d’Europa. Cal dissenyar les estructures que faran possible l’Estat Català independent, començant per l’Hisenda. Caldrà fins i tot, començar a dissenyar l’estratègia negociadora del procés de secessió amb el govern espanyol. I tot això ràpidament perquè el temps corre en contra.

-          Difusió del missatge: s’ha de començar la difusió institucional dels beneficis de la independència. La feina que organitzacions independents han fet en els darrers anys ha estat impagable però d’ús excessivament intern. Amb els matisos que calguin, cal fer servir els mitjans institucionals. Les mentides del govern espanyol s’han de combatre amb campanyes informatives institucionals. Amb el Parlament que tenim, una campanya institucional a favor de la independència  no es pot titllar de partidista sinó de patriòtica. I aquesta campanya ha d’arribar a El periodico i, si pot ser, a Tele5!

-          Preparació del terreny: Amb un calendari fixat per a la celebració del referèndum, l’estratègia definida i amb la difusió constant del missatge, caldrà intensificar les accions que preparin el terreny. No es pot perdre cap oportunitat per la reivindicació constant de la llibertat de Catalunya. Potser sí que ens caldrà alguna manifestació més o alguna demostració convincent de la determinació dels catalans. Podria ser important. La simbiosi Ciutadans-Govern és essencial.

Com mig de passada, podríem aprovar la Llei electoral (podria ser clau) i eliminar els Consells Comarcals. Accions d’altíssim voltatge simbòlic: superació del partidisme i estructuració política del territori del nou Estat Català.

-          Execució del projecte:  Amb una pregunta tancada que només es pot respondre amb un “SI” o un “NO” no podem anar amb el lliri a la mà perquè ens ho jugarem tot a una tirada. No s’hi valdrà el camí del mig federalista; no hi haurà lloc pels dubtes. El procés s’ha d’executar de forma impecablement democràtica en les formes, però decididament i institucionalment enfocat a guanyar el referèndum. Sense participació del govern espanyol en l’organització, amb la força de les campanyes institucionals, amb la força del poble al carrer i amb la raó de la nostra banda no podem perdre.