Orgullós i content: Olot sense símbols franquistes.

Finalment Olot ha quedat lliure de símbols franquistes. Aquesta setmana han acabat els treballs al cementiri i al Triai. La setmana passada (setmana de l’11 de febrer) es va treure l’àliga del “Monumento a los Caídos” del cementiri municipal i aquesta s’han acabat d’eliminar les inscripcions franquistes del mateix monument i les que hi havia a la creu del prat del Triai.

Hem tardat més d’un any i mig a fer-ho possible seguint tots els tràmits legals, aconseguint els recursos i parlant (i en algun cas discutint) amb els descendents de les persones assassinades al Triai.

Per la part que em toca, em sento orgullós i content.

Estic orgullós de ser membre d’un equip de govern que ha tingut el coratge de fer el que cap altre equip de govern de la ciutat havia fet. Fins i tot el darrer govern socialista volia mantenir el símbols franquistes al lloc on es trobaven des de fa quasi 75 anys.

Estic orgullós d’haver contribuït a treure de la nostra ciutat els símbols d’un règim que va provocar centenars de milers de morts a la Guerra Civil, que va empresonar i afusellar milers de catalans durant la postguerra i que va empènyer a un nombre similar , entre ells al bo i millor de la intel·lectualitat catalana de l’època, a un exili de dècades o definitiu. Un règim feixista que va devastar el nostre país amb un sistema de terror organitzat i que el va fer recular en tots els avenços que la República havia assolit.

Estic content que tots els Espais de Memòria s’hagin senyalitzat amb plafons informatius que serviran per conèixer un bocí de la nostra història.

Estic content que s’hagi instal·lat al cementiri un plafó amb els noms de tots els olotins i olotines que varen morir per causa directa de la Guerra Civil, sense distinció de bandositat.

Estic content de la manera com ho hem fet: amb respecte pel dolor sincer d’aquells que han reviscut moments tristíssims de la seva infantesa i amb fermesa davant les amenaces dels que volien mantenir el constant desafiament a la democràcia amb la presència dels símbols infames i il·legals

A partir d’ara es coneixerà una mica millor què va passar a Olot durant la Guerra Civil i, malgrat les queixes d’alguns (molt pocs), altres podran després de molts anys tenir la tranquil·litat que el seu pare o avi no serà mai més titllat de franquista; també aquells que la rebel·lió franquista els ho va prendre tot i només els va deixar la por constant durant la dictadura, se sentiran una mica més alleujats.

Només em sap greu que haguem tardat tant. Quasi 38 anys.

Acabo amb un poema que em sembla ben adient, de Salvador Espriu.

Ídol que vares alçar, imatge del teu mal.

Un llunyà dia del nostre hivern,

ja sota l’emparança d’aquest cel,

al cor de l’enveja vèiem arrelar

amb esglai el gran crim de Sepharad:

la infinita tristesa del pecat

de la guerra sense victòria entre germans.

Vinguts de l’altra banda de la mar

als àrids camps sempre xops de sang,

salvant-nos en el dolor del treball,

guiant-nos per la llum del temple recordat,

guanyàvem lentament una lliure pau.

(Salvador Espriu. La Pell de Brau.).

La corrupció com a excusa.

A hores d’ara, qualsevol comentari sobre el descrèdit de la política sembla sobrer perquè tot plegat en va ple. Sembla com si aquells que tenen la política com a ofici o bé aquells que, tot i guanyar-nos la vida d’una altra manera, ens hi dediquem a estones no ens mereixéssim res més que el menyspreu i la sospita que les nostres activitats tenen una finalitat oculta i, evidentment, lucrativa a costa dels ciutadans.

No donaré pas cap recepta per corregir això en primer lloc perquè estic tristament convençut que la opinió general és irreversible i en segon lloc perquè estic feliçment convençut que el procés constitutiu del nou Estat català lliure és el que ho capgirarà.

En canvi, em preocupa molt que el descrèdit de la política l’aprofitin formacions com Ciudadanos, UPyD o els ultradretans identitaris i espanyolistes de PxC per anar construint un discurs antidemocràtic que atrau a ciutadans desenganyats pels mals exemples (proporcionalment escassos però profusament difosos) i desanimats davant del que sembla no tenir solució.

La seva tesi és confondre democràcia i corrupció, llibertat amb impunitat i en canvi identificar l’autoritarisme amb l’ordre i la pau social. És un populisme pornogràfic que vol convèncer als ciutadans que amb ells no cal patir perquè són d’un tremp especial que no es corromp; no cal que ens amoïnem que no posaran la mà a la caixa...No cal patir si només és això el que us preocupa.

Preocupeu-vos en canvi si a aquesta suposada i no comprovada honestedat com a governants us agradaria que no s’hi afegís una pèrdua de llibertats nacionals o individuals; amoïneu-vos si no desitgeu que la fractura social s’eixampli i se n’obrin de noves segons el color de la vostra pell, l’accent del vostre castellà o el convenciment amb què expresseu les vostres opinions. Poseu-vos en guàrdia si voleu que la democràcia al nostre país no estigui amenaçada.

Perquè no és el primer cop a la història d’Europa que amb l’excusa de protegir al poble d’un sistema suposadament podrit s’acaben imposant règims totalitaris que anul·len les llibertats i esclavitzen els individus.  I no hi hagut cap règim totalitari que no s’hagi caracteritzat per la corrupció total i absoluta dels seus capitostos. Cap. No és en va que es diu que el poder corromp però el poder absolut corromp absolutament.

Molt pitjor que la corrupció econòmica d’alguns polítics i institucions és la corrupció de les idees, convèncer a la societat que el debat ideològic, la discussió oberta de les propostes és una nosa, una molèstia innecessària que costa molts diners als contribuents. Això acaba portant al totalitarisme. A la dictadura. Al malson de  la pèrdua de llibertat.

Siguem, doncs, molt exigents amb el sistema però tinguem sempre present que malgrat totes les imperfeccions que li puguem atribuir, la democràcia parlamentària segueix essent el millor dels sistemes imperfectes.

(imatge treta de www.dijonscope.com)

Català a l'escola. Altre cop!

Fa quasi 2 anys escrivia una entrada al blog amb aquest mateix títol per exclamar-me de la sentència del tribunal Constitucional Espanyol contra la immersió en català a l’escola, reconeixent el dret que quatre famílies que vivien a Catalunya tenien d’escolaritzar els seus fills únicament en castellà i que obligava la generalitat a fer el possible per permetre-ho. Quatre (4) famílies.

Doncs bé, avui hi torno perquè el ministre Wert, el que deia i sostenia sense cap mena de vergonya que calia espanyolitzar els escolars catalans s’ha inventat una nova llei d’educació. Espanyola, és clar. 2 setmanes després de les que havien de ser les darreres eleccions autonòmiques, és clar. No fos cas que aquesta llei hagués suposat un problema per al seu partit a Catalunya i hagués tret força al famós esborrany.

La llei proposa coses ben simples: curricularment i acadèmicament, el català queda, en ordre d’importància com a assignatura, darrera de la segona llengua estrangera (quants IES fan 2 llengües estrangeres, espanyol a banda?). De facto, ni tan sols caldria aprovar el català per aprovar l’ESO. Però és que la llei suposa, a més, que el català deixi de ser la llengua vehicular (és a dir, la llengua en que s’exposen les assignatures; l’idioma oficial de l’escola) única de les escoles catalanes.

I fent una giragonsa, els pares que vulguin per als seus fills una escola que només tingui el castellà com a llengua vehicular, podran escollir una escola privada. Però qui pagui les mensualitats haurà de ser la Generalitat.

Amb aquesta llei, Wert supera la seva caricatura polonesa de malvat patètic de pel·lícula de 007 per esdevenir directament un repulsiu feixista que ataca amb tot el seu poder al moll de l’ós de la supervivència del català com a llengua. Tornem als temps del franquisme ideològic, a l’anticatalanisme més primari i visceral.  Tornem als temps que jo vaig viure a la meva escola, que totes les classes es feien en castellà i només teníem, el 1977 el meu darrer curs d’EGB, 60 minuts de català a la setmana. Una hora setmanal de català que es bescanviava per gimnàs si havíem fet bondat de manera que el missatge quedava gravat: el català era un càstig.

Entrem a la guerra total: asfíxia econòmica, aniquilació cultural. Cal que en fem via de marxar o no hi serem a temps. És pura supervivència.