Després del 25 N. Consolidant la perspectiva: el Parlament i els enemics.

Amb les anades i vingudes, les lectures i les converses, sembla que es va consolidant una visió optimista de la configuració del Parlament. Si fa uns dies tothom deia que hi havia 1 diputat sobiranista més que abans de les eleccions, s’està imposant una visió diferent, molt diferent. Realment són molts més perquè els 62 diputats que tenia CiU  s’havien presentat amb un programa autonomista i en canvi els 50 actuals, ho han fet amb un de sobiranista. El mateix podríem dir dels nois (i noies) d’ICV. Per tant se’n guanyen 50 per la banda de CiU, 11 per la d’ERC, 13 per la d’ICV (amb els dubtes de sempre) i els 3 de la CUP; es perden els 4 de Si i DC. Per la banda unionista, els 28 gonzos de PP i C’s. I entremig, amb el dubte etern, de qui no sap on anar ni com anar-hi, els 20 psoecialistes.

Per tant, tenim dret a ser optimistes. Només falta que, com deien els clàssics, ningú no la vessi.

També es va clarificant la situació amb els adversaris. Es van fent tan i tan clares les posicions que podem passar clarament a parlar d’enemics.

L’enemic interior està en procés de descomposició. UDC se n’està anant aparentment pel pedregar, esdevenint un oxímoron en sí mateixa. Vila d’Abadal ha plegat, cansat de provar d’arrossegar el partit cap a posicionaments inequívocament independentistes, i ha arrossegat una quantitat relativament gran de militants i càrrecs del partit. Duran sembla que no se n’adona per assabentat i continua el seu joc de declaracions i contradeclaracions posteriors. El risc està en saber què faran els 13 diputats d’UDC a l’hora de la veritat. Creuran a Duran ja que , al cap i a la fi, si són diputats és perquè són de la seva corda? O estaran al costat de Mas? Depèn de fins a quin punt es tibi la corda, podrien anar a engruixudir el compte dels (con)federalistes espesseint una mica més la sopa entròpica del Parlament.

L’enemic citerior, no mereix cap dels pactes que CiU hi manté. Potser esperen a l’inici de la legislatura per passar a l’acció, cosa que em semblaria un error perquè estem en una Blitzkrieg i si ens despistem una mica ens trobarem amb una mà al davant i una altra al darrera. ASC no va tenir cap vergonya de fer servir el fals esborrany durant la campanya i ara està tan amagada que ni s’ha disculpat. Però no es tracta només de tornar-s’hi per això, sinó que cal treure l’enemic citerior de totes les seves barricades institucionals que és d’on poden fer més mal aprofitant els altaveus i pregoners. Amb un pacte nacional CiU+ERC+altres sobiranistes, caldria fer-los fora d’alcaldies, diputacions, etc i tornar-los a l’ostracisme. C’s no és enlloc i, malgrat els seus 9 diputats, no són res: només una molèstia demagògica i amb tanta tendència al gore que es caricaturitzen ells mateixos. Ni s’hi pot comptar per res ni suposen cap risc real. Com més es radicalitzin més es posaran en evidència.

L’enemic ulterior ha llençat la primera onada encapçalada pel paracaigudista Wert. Com un kamikaze impune s’ha llençat contra el cor del sentiment català: l’idioma. És una prova per mesurar la nostra resistència. Hem estat bé. Institucionalment li hem girat l’esquena i l’hem plantat tot deixant-li clar que no hi ha espai per a la negociació; civilment i social, mobilització completa amb manifestos, concentracions, etc. A partir de la setmana vinent, quan tothom sigui al seu lloc altre cop veurem com encaixa el bombero-torero d’en Wert, la resposta. Però, insisteixo, això només ha estat un tast. El govern espanyol ha agafat el més descervellat de la colla i l’ha empès endavant a veure què passava.

A partir d’aquí començaran a anar de veritat jugant amb allò que ens pot fer més mal: l’asfíxia econòmica. Caldrà ser molt conscients de quins són els enemics per no girar el mal humor del que ens vé a sobre contra nosaltres mateixos. Caldrà ser imaginatius per trobar recursos d’on no n’hi ha i caldrà ser molt flexibles per renunciar si cal a certes “conviccions programàtiques” per compensar la realitat.

Després de l’asfíxia econòmica vindrà la pressió legal, convertint la Constitució en una arma contundent (perquè ens tractaran a cops de Constitució) i les amenaces directes.

Cal trobar la manera de tornar els cops. I Europa és el lloc, perquè la majoria absoluta del PP fa del Congreso de los Diputados un terreny on és impossible presentar batalla. Només entomar-les.

Però bé, res que no hi comptem. Es tracta de que tot plegat no ens despisti excessivament ni ens faci perdre el pas en aquest moment apassionant de la nostra història. Perquè cada cop és més cert que Ara o Mai. I jo descarto el Mai.