Xiuladissa i escridassada

Servidor no és que li agradi ni li deixi d’agradar el futbol però encara que només sigui per poder lligar alguna frase de compromís en alguna conversa, un seguiment llunyà del transcórrer de la Lliga (espanyola? BBVA?) bé que el faig. Evidentment, i després d’una època fosca en la qual el principal era tocar la pera al meu pare, si hagués de manifestar una adscripció futbolística (allò que se’n diu “ser d’un equip”), el meu equip és el Barça.
Com la majoria de culers, barcelonistes o seguidors del Barça (segons sigui el grau d’afició) vaig dubtar que en Guardiola fos la solució a res. En el meu cas segurament era enveja per la perxa i elegància que té el molt piiip.
En fi, com tothom, jo també he acabat seduït pel joc i pels resultats d’aquest equip que està fent història (deixeu-m’ho escriure en minúscules). En conseqüència, aquest dimecres 13 de maig (dia de la Mare de Deu de Fàtima) era un més a mirar la final de Copa entre el Barça i l’Athletic. Com tots els convençuts de darrera hora, no tenia cap dubte que el Barça guanyaria.
Ara bé, amb el que no comptava (ignorant com sóc del cerimonial d’aquests actes) és amb el que va passar just abans del partit. Ho ensenyen i ho tornen a ensenyar a la televisió i no me’n cansaria. Varen entrar els borbons (les minúscules son a propòsit: uns personatges tan minúsculs no es mereixen cap distinció; estic convençut que acabaré veient que “borbó” es converteix en un adjectiu pejoratiu per designar a persones mandroses, eternament ocioses i que viuen a esquenes dels altres) i varen començar els xiulets. No crec que anessin adreçats als pantalons de la Sofia (quin nom tan etimològicament poc escaient) tan poc escaients per a la ocasió ni al magnífic sotabarba del borbó, de l’autèntic rei de copes. El barrut va gosar adreçar gestos al públic de les files sota la llotja, com si els demanés que li donessin l’esquena.
Seguidament, va començar a sonar el seu himne i la reacció va ser immediata. Quina xiuladissa!! Quina escridassada!! I quina realització tan patètica la de la tele...enfocant a un friki amb la ma al cor!! Devia ser l’únic perquè allà no hi havia ningú, ningú que no estigués fent qualsevol soroll a l’abast en contar d’un himne que no només era el seu sinó que té un significat que els patriotes de les nacions oprimides per aquells que el tenen per divisa, coneixem prou bé. Impossible sentir res més que aquell guirigall espontani, aquella simfonia multitonal, disharmònica, amelòdica...absolutament genial. Un rebuig frontal de 60.000 persones a tot el que representa aquella parella avorridota; a la xaranga feixistoide i infame que ens volien encolomar pels timpans. 40.000 seguidors de l’Athletic varen sintonitzar amb els 20.000 culers i, ves per on, almenys per un cop tota aquesta comèdia anacrònica va servir per agermanar teòrics rivals.
Però què es pensaven? Realment ells, els que criden als seus estadis contra Catalunya i que, ingènuament, pensen que cridar “Ejpaña, Ejpaña” és per nosaltres una ofensa; realment pensaven que la política restaria al marge? He escrit política però n’hauria de dir profund sentiment de tenir les coses clares, de formar part d’una forma de ser i viure que no té en absolut cap mena de relació amb la que ens volen fer creure.
Quina lliçó els varen donar.
I quin fart de riure les reaccions a les televisions i als diaris. Pobres diables...mai no ho entendran.
A vegades, les grans gestes comencen amb una cosa tan aparentment simple com un partit de futbol.
Goodbye Spain.