Alguna cosa es mou. O es cou. O em toca un ou. O comença a ser un xou...Però vaja, en els darrers dies sembla que es van bellugant coses:
Sr. Pujol: “no és un bon moment per l’independentisme però tampoc no ho és pel no independentisme”. Molt clarificador. Per a qui deu ser un bon moment? Pels abstencionistes, clar. Mai l’ex-president havia estat tan clar en el seu pensament. Llàstima, mira que jo em pensava que lluny de la pressió institucional les diria més clares que abans. I la falta que ens fa una mica de llum i ens dóna fum.
Els diputats de CiU i ERC de dissabte passat que varen esperar la manifestació d’Acte de Sobirania: és que no entenc què hi feien allà. Els dos de CiU no varen signar perquè havien de demanar permís. I els d’ERC...però si en Benach no va voler admetre a tràmit la ILP; ja l’heu renyat? El més clar en Vendrell, com sempre, amb aquella cara de mala milk...”no he signat perquè no em dóna la puta gana”. Un gran argument, si senyor. Només caldria que declaressin la independència pel mateix motiu perquè a mi ja em va bé. Però per això cal que en tingui ganes tothom es veu, fins els espanyolets.
Ferran Mascarell: després de desacreditar durant un munt de temps l’independentisme i ser advocat del federalisme (ehem) sembla que s’ha adonat que això no rutlla. Benvinguts els conversos!l
Finançament: bé; sembla que no serà abans del 15 de juliol. Cap sorpresa: fa mesos ja li ho vaig dir al meu amic Joan: “no tenen nassos ni del finançament ni del recurs de l’Estatut”. I faran com en les grans èpoques: esperar a les vacances d’estiu. Cap problema tampoc; la crisi ajudarà que fem les vacances sense anar gaire lluny i poder passejar per BCN fotent quatre crits d’IN- INDE-INDEPENDÈNCIA ja em sembla una bona activitat.
I els polítics on seran? Sr Pujol, baixarà de Queralbs a fer costat al poble? Diputats al Parlament, hi sereu? Sindicats, ens tornareu a donar l’esquena?
O farem com sempre hem fet els catalans(aquí necessitaria l’ajut d’historiadors-es perquè toco d’oïda) i haurà de ser el poble qui empenyi els governants a fer alguna cosa (útil s’enten)? Quina por que em fa que serà així...però ens en sortirem igualment!
dimarts, 30 de juny del 2009
Un viatge a Iran: 2004
Iran torna a sortir a les noticies perquè sembla que hi ha un moviment important; els perses es tornen a revoltar contra el govern. Bé, almenys una part del poble iranià vol canvis i surt al carrer i és brutalment reprimit i massacrat per la policía i milicians al servei del govern d’Ahmadinejad. De totes maneres, trobo molt recomanable l’article de fa uns dies d’en Jordi Llaonart a l’AVUI, on exposa molts matisos sobre la situació actual a l’Iran i que, com sospitava, queda una mica allunyada de la informació bonista que ens arriba dels diaris i les teles. I és que massa sovint la nostra europeïtat tendeix a una mena de maniqueisme estrany: qui protesta contra el dolent, ha de ser bo per força. I molta por em fa que no és ben bé això perquè al Khamenei ningú no el qüestiona. Però bé, l’anàlisi internacional no és ben bé el meu fort per això procuro recordar la vegada que vaig anar a Iran.
Fa 5 anys, per feina, vaig passar uns dies a Teheran. Els esdeveniments d’aquests dies me’ls han tornat a la memòria. Fem-ne 5 cèntims. Vaig volar a Teheran via Istambul. Afortunadament tothom anava prou net. El vol era nocturn i quan per l’altaveu ens varen anunciar que faltava poc per aterrar, un munt de dones de diferents edats, abillades a l’estil occidental, amb texans, camisetes de tirants etc...es varen aixecar en direcció al lavabo i varen tornar abillades a l’estil iranià: amb bates monocolor i hijab.
Jo no duia visat i em vaig adreçar a la oficina de la policia per fer-me’l allà mateix. Policies, bruts i deixats em varen mirar amb mala gana perquè els destorbava de mirar un partit de futbol de la lliga italiana en l’enorme televisor de pantalla plana que tenien dins l’oficina. Un cop estampat i pagat, vaig anar al control de passaport. La dona que hi havia, vestida completament amb un hàbit negre que només li deixava al descobert l’òval de la cara, em va mirar amb autèntic odi. Ves a saber què representava jo per ella. Al vestíbul de l’aeroport, un enorme mural de Khomeini i una inscripció que deia, més o menys “la vestimenta islàmica és per protegir els drets i la dignitat de les dones”. Tota una declaració de principis. Però el cert és que l’època dels grans murals arreu de la ciutat ja havia passat i nomé en vaig trobar un.
Els dos dies següents varen ser de feina. En el trajecte de l’hotel a la fàbrica el meu acompanyant m’alliçonava de com d’extraordinari era ser iranià: allà tot era millor, més bo, més gran i més barat que a cap altre lloc del món. A més, ells no eren uns fanàtics com per exemple els Emirats Àrabs on era impossible escapolir-se de les hores d’oració i calia anar a la mesquita encara que això suposés deixar la feina. Jo escoltava, assentia i feia alguna exclamació que esperava que fos prou assertiva.
Les autopistes de Teheran anaven encimbrollades de cotxes que passaven a un pam perquè la única manera de poder circular és deixar l’espai mínim entre cotxes i convertir els 4 carrils en sis. Evidentment les vores eren plenes de minúsculs tallers de reparació.
L’hospitalitat iraniana em va sorprendre des del primer moment. A l’arribar a la fàbrica em varen fer entrar dins un despatx i em varen oferir te i “our delicious”, unes pastes molt dolces, fruita, etc...tots asseguts al voltant d’una taula; jo menjant sense gana i la resta (8 ó 10) mirant-me menjar...gent encantadora orgullosa de pertànyer al pais que era “the enemy number 1 of the USA”; preocupats pel que ells creien que la premsa ens explicava d’ells i que tenien claríssim que era mentida; amoïnats perquè creien que a Europa pensàvem que tots els iranians eren terroristes. Gent culta i educada que potser no varen entendre en 3 dies com fer factors de conversió però que arribaven a la mateixa conclusió i resultat fent servir altres viaranys que per a mi eren tan obscurs com els meus càlculs per a ells. Gent sens dubte religiosa que passaven tothora el rosari entre els dits i proclamaven pertànyer a una mena de “lliga del bon mot”, i que em varen tractar com a un amic.
Una anècdota il·lustrativa: jo estava d’esquena a un reactor d’acer inoxidable de potser 2000 litres de capacitat i a l’operari que el netejava se li va escapar la tapa dels dits, que va caure damunt la boca de càrrega amb un soroll de mil dimonis. Espantadís de mena, vaig fotre un bot d’espant. Ells, enriolats em deien “ja et pensaves que t’havíem posat una bomba?”.
La visió que els iranians que jo vaig tractar tenien de nosaltres era una mica curiosa. Patien per si en els 3 dies que vaig passar allà trobava a faltar l’alcohol i m’insinuaven que “everything is available” dins les llars iranianes. Molt estressats per la pressió que la constant vigilància de familiars, veïns, policia exerceix sobre qualsevol activitat, vivien contínuament alerta a ser censurats per qualsevol cosa que fessin, diguessin o bé no fessin o no diguessin.
Amb un 70% de la població més jove de 30 anys, puc imaginar una societat al caire de l’esquizofrènia col·lectiva, on el règim islamista es deu justificar almenys en part en la necessitat dels setantes de fer el canvi i derrocar el règim de la família Pahlavi, mentre que aquesta majoria de la població no deuen saber ni de què els parlen.
Les dones. Molt guapes, les més joves anaven molt maquillades (era també història el llençar-les àcid a la cara com en els primers dies del règim) i el hijab el duien posat de manera que deixava tot el serrell i la part superior del cap al descobert, i les bates (també de llargada variable) deixaven veure les bambes i els texans. A l’hotel, entraven per reunions al hall dones elegantíssimes amb vestits “islàmics” negres, plens de lluentons . Sorprenent. però això es va acabar amb Ahmadinejad i tot va quedar a mig camí entre el que jo vaig veure aquells dies i l’inici de l’era Khomeini. Clar que també hi havia les altres dones, més grans, vestides completament de negre com la del control de passaports de l’aeroport ,que giraven cua quan em veien a venir i es tapaven la cara quan m’hi creuava al carrer i no podien recular.
Posteriorment, vaig llegir “La gran guerra per la civilització” de Robert Fisk i vaig quedar impressionadíssim del patiment del poble iranià. Realment, porten anys i anys de mala sort amb els seus governants, i amb la història. No són només els 30 anys de règim teocràtic; la interminable guerra amb Irak....
Encara que sigui pel record d’aquells 4 iranians que vaig conèixer i per l’impressionant sabor dels festucs que hi vaig comprar desitjo de tot cor que se’n surtin.
Fa 5 anys, per feina, vaig passar uns dies a Teheran. Els esdeveniments d’aquests dies me’ls han tornat a la memòria. Fem-ne 5 cèntims. Vaig volar a Teheran via Istambul. Afortunadament tothom anava prou net. El vol era nocturn i quan per l’altaveu ens varen anunciar que faltava poc per aterrar, un munt de dones de diferents edats, abillades a l’estil occidental, amb texans, camisetes de tirants etc...es varen aixecar en direcció al lavabo i varen tornar abillades a l’estil iranià: amb bates monocolor i hijab.
Jo no duia visat i em vaig adreçar a la oficina de la policia per fer-me’l allà mateix. Policies, bruts i deixats em varen mirar amb mala gana perquè els destorbava de mirar un partit de futbol de la lliga italiana en l’enorme televisor de pantalla plana que tenien dins l’oficina. Un cop estampat i pagat, vaig anar al control de passaport. La dona que hi havia, vestida completament amb un hàbit negre que només li deixava al descobert l’òval de la cara, em va mirar amb autèntic odi. Ves a saber què representava jo per ella. Al vestíbul de l’aeroport, un enorme mural de Khomeini i una inscripció que deia, més o menys “la vestimenta islàmica és per protegir els drets i la dignitat de les dones”. Tota una declaració de principis. Però el cert és que l’època dels grans murals arreu de la ciutat ja havia passat i nomé en vaig trobar un.
Els dos dies següents varen ser de feina. En el trajecte de l’hotel a la fàbrica el meu acompanyant m’alliçonava de com d’extraordinari era ser iranià: allà tot era millor, més bo, més gran i més barat que a cap altre lloc del món. A més, ells no eren uns fanàtics com per exemple els Emirats Àrabs on era impossible escapolir-se de les hores d’oració i calia anar a la mesquita encara que això suposés deixar la feina. Jo escoltava, assentia i feia alguna exclamació que esperava que fos prou assertiva.
Les autopistes de Teheran anaven encimbrollades de cotxes que passaven a un pam perquè la única manera de poder circular és deixar l’espai mínim entre cotxes i convertir els 4 carrils en sis. Evidentment les vores eren plenes de minúsculs tallers de reparació.
L’hospitalitat iraniana em va sorprendre des del primer moment. A l’arribar a la fàbrica em varen fer entrar dins un despatx i em varen oferir te i “our delicious”, unes pastes molt dolces, fruita, etc...tots asseguts al voltant d’una taula; jo menjant sense gana i la resta (8 ó 10) mirant-me menjar...gent encantadora orgullosa de pertànyer al pais que era “the enemy number 1 of the USA”; preocupats pel que ells creien que la premsa ens explicava d’ells i que tenien claríssim que era mentida; amoïnats perquè creien que a Europa pensàvem que tots els iranians eren terroristes. Gent culta i educada que potser no varen entendre en 3 dies com fer factors de conversió però que arribaven a la mateixa conclusió i resultat fent servir altres viaranys que per a mi eren tan obscurs com els meus càlculs per a ells. Gent sens dubte religiosa que passaven tothora el rosari entre els dits i proclamaven pertànyer a una mena de “lliga del bon mot”, i que em varen tractar com a un amic.
Una anècdota il·lustrativa: jo estava d’esquena a un reactor d’acer inoxidable de potser 2000 litres de capacitat i a l’operari que el netejava se li va escapar la tapa dels dits, que va caure damunt la boca de càrrega amb un soroll de mil dimonis. Espantadís de mena, vaig fotre un bot d’espant. Ells, enriolats em deien “ja et pensaves que t’havíem posat una bomba?”.
La visió que els iranians que jo vaig tractar tenien de nosaltres era una mica curiosa. Patien per si en els 3 dies que vaig passar allà trobava a faltar l’alcohol i m’insinuaven que “everything is available” dins les llars iranianes. Molt estressats per la pressió que la constant vigilància de familiars, veïns, policia exerceix sobre qualsevol activitat, vivien contínuament alerta a ser censurats per qualsevol cosa que fessin, diguessin o bé no fessin o no diguessin.
Amb un 70% de la població més jove de 30 anys, puc imaginar una societat al caire de l’esquizofrènia col·lectiva, on el règim islamista es deu justificar almenys en part en la necessitat dels setantes de fer el canvi i derrocar el règim de la família Pahlavi, mentre que aquesta majoria de la població no deuen saber ni de què els parlen.
Les dones. Molt guapes, les més joves anaven molt maquillades (era també història el llençar-les àcid a la cara com en els primers dies del règim) i el hijab el duien posat de manera que deixava tot el serrell i la part superior del cap al descobert, i les bates (també de llargada variable) deixaven veure les bambes i els texans. A l’hotel, entraven per reunions al hall dones elegantíssimes amb vestits “islàmics” negres, plens de lluentons . Sorprenent. però això es va acabar amb Ahmadinejad i tot va quedar a mig camí entre el que jo vaig veure aquells dies i l’inici de l’era Khomeini. Clar que també hi havia les altres dones, més grans, vestides completament de negre com la del control de passaports de l’aeroport ,que giraven cua quan em veien a venir i es tapaven la cara quan m’hi creuava al carrer i no podien recular.
Posteriorment, vaig llegir “La gran guerra per la civilització” de Robert Fisk i vaig quedar impressionadíssim del patiment del poble iranià. Realment, porten anys i anys de mala sort amb els seus governants, i amb la història. No són només els 30 anys de règim teocràtic; la interminable guerra amb Irak....
Encara que sigui pel record d’aquells 4 iranians que vaig conèixer i per l’impressionant sabor dels festucs que hi vaig comprar desitjo de tot cor que se’n surtin.
diumenge, 21 de juny del 2009
Un pas endavant: Reagrupament.
Sempre, des dels 18 anys i ja en fa una colla, he votat ERC. Sempre més o menys convençut i sempre amb una mica de recança; la recança de votar allò que s’apropava més al que jo pensava però que no acabava de ser ben bé “allò”. Al 2003 em vaig ben engrescar amb el missatge d’en Carod, amb l’èpica que començava a aparèixer, amb el desacomplexament independentista amb el qual jo també vivia. La deriva cap a l’aspecte social, el fet de relegar la independència a un segon terme, a un objectiu llunyà i indefinit en el temps (quant fa que ningú parla del 2014?)...no em va convèncer; menys encara quan mica en mica la denominació va passar a ser només “esquerra”, de forma volguda...Tinc amics d’ERC, i sempre els ho deia “poseu davant de tot el que per mi és secundari”; sempre he cregut en un país independent configurat com una república parlamentària; les proclames de “independència i socialisme” que es llencen des d’altres opcions em feien una enorme angúnia perquè mai no he cregut que aquestes dues coses hagin d’estar necessàriament vinculades.
Finalment algú ha dit en veu alta i clara el que jo pensava i m’he adonat del munt de persones que estem d’acord en que el primer és el que anomenem “eix nacional” i que després ja vindrà la resta: quan tinguem la independència decidirem què coi volem ser. Finalment, una organització fixa la prioritat de forma clar i decidida. I és per això, que ha arribat el moment que jo també faci un pas endavant: perquè sento que és el que cal que faci per treballar per la independència i perquè puc fer-ho sense sentir-me tenallat per debats que desenfoquen. Per això m’he fet membre de Reagrupament.
Aquest dissabte 20 de juny a Olot es va fer l’Assemblea constituent de Reagrupament a La Garrotxa. Mentiria si us digués que érem molts. Però tot ésser viu comença a partir d’una llavor, d’un nucli reduït que va creixent i es va estenent. I aquesta és la nostra voluntat, la decisió i l’objectiu que uneix a gent molt diversa: la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. I encara que el més probable és que no ens en sortim a la primera, donarem mostra de la nostra perseverança i tenacitat. Perquè ara som els que no volem viure de la política els que fem el pas, som els que volem treballar per la Independència des del Patriotisme i la Dignitat.
unionista, ni tan sols federalista: sóc independentista.
Finalment algú ha dit en veu alta i clara el que jo pensava i m’he adonat del munt de persones que estem d’acord en que el primer és el que anomenem “eix nacional” i que després ja vindrà la resta: quan tinguem la independència decidirem què coi volem ser. Finalment, una organització fixa la prioritat de forma clar i decidida. I és per això, que ha arribat el moment que jo també faci un pas endavant: perquè sento que és el que cal que faci per treballar per la independència i perquè puc fer-ho sense sentir-me tenallat per debats que desenfoquen. Per això m’he fet membre de Reagrupament.
Aquest dissabte 20 de juny a Olot es va fer l’Assemblea constituent de Reagrupament a La Garrotxa. Mentiria si us digués que érem molts. Però tot ésser viu comença a partir d’una llavor, d’un nucli reduït que va creixent i es va estenent. I aquesta és la nostra voluntat, la decisió i l’objectiu que uneix a gent molt diversa: la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. I encara que el més probable és que no ens en sortim a la primera, donarem mostra de la nostra perseverança i tenacitat. Perquè ara som els que no volem viure de la política els que fem el pas, som els que volem treballar per la Independència des del Patriotisme i la Dignitat.
unionista, ni tan sols federalista: sóc independentista.
dimarts, 16 de juny del 2009
Fora banderola!
Avui he tret del bloc una banderola que em feia il·lusió de tenir-hi: la dels diputats al Parlament de Catalunya que es suposava que donarien suport a la ILP per al referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Els milers de signatures no han servit de res i la Mesa del Parlament l’ha rebutjat. L’argument, per obvi, el trobo tristíssim: no s’ha tramitat, encara la llei de referèndums i a més, no és competència del Parlament de Catalunya decidir l’autodeterminació del propi país. Si no estigués tan emprenyat m’empescaria uns quants improperis enginyosos. Però no en tinc ganes. M’han enganyat una altra vegada. Cap d’ells ha estat capaç de fer un gest valent i s’han amagat darrera la legalitat imposada per dir “mainada feu bondat”. Cap dels membres de la Mesa, ni els declaradament sobiranistes com en Benach, han estat valents. Rebuig per unanimitat. No per un 45-55, no; per unanimitat.
Però el que no saben és que amb això no n’hi ha prou. Estimem massa aquest país perquè el rebuig dels lacais de la madrastra ens desanimin. Hi tornarem per camins nous. I sabeu una cosa, excel·lentíssims senyors membres de la Mesa del Parlament? Ens en sortirem. Amb vostès o sense vostès.
Hi tornarem un cop i un altre, perquè els catalans som mesells. I perquè ho tenim a tocar.
Cripto-unionistes, no us en sortireu!
Però el que no saben és que amb això no n’hi ha prou. Estimem massa aquest país perquè el rebuig dels lacais de la madrastra ens desanimin. Hi tornarem per camins nous. I sabeu una cosa, excel·lentíssims senyors membres de la Mesa del Parlament? Ens en sortirem. Amb vostès o sense vostès.
Hi tornarem un cop i un altre, perquè els catalans som mesells. I perquè ho tenim a tocar.
Cripto-unionistes, no us en sortireu!
diumenge, 14 de juny del 2009
Sardana de corpus
Avui a Olot s’ha ballat la Sardana de Corpus. És una tradició que no he trobat gaire documentada als llibres que tinc a casa. Trobo a “OLOT:imatges per a la memòria. La festa. Vol VI. “ aquesta cita: “…la Sardana de Corpus es balla a la Plaça Major després que els Gegants han executat la seva típica dansa. Les parelles, en comitiva i presidides per les autoritats locals, entren i surten de la plaça al so d’un pausat galop d’entrada, resseguint el cercle humà que només deixa lliure l’espai central. Les dones, com és de consuetud, duen a la ma un petit ram de flors. La cobla, com cada any interpreta Adéu Vila d’Olot, una sardana que, a més de ser una evocació de la vila d’uns altres temps, forma part dels sentiments d’olotinisme més entranyables i profunds”.
El cronista s’oblida de dir que a Olot és obligat que el ball dels gegants el toqui la cobla d’Olot, La Principal d’Olot, perquè les vegades que s’ha provat amb una cobla de fora el resultat ha estat força desastrós.
El primer cop que vaig anar a la Sardana de Corpus va ser fa un munt d’anys. Devia tenir 16 anys acabats de fer i feia poc que ballava a les colles Aura del Tura i Ressó del Pirineu (quins noms!!). La pobra i malaguanyada Rosa Gardella (e.p.d.) em va demanar si hi volia anar amb una amiga seva i qui li podia negar res a aquell terratrèmol de noia? Tímid com una mala cosa, em vaig trobar de parella amb la Remei i vaig fer un trist paper incapaç de gairebé adreçar-li cap paraula ni quasi mirar-la. Un paper ben galdós.
L’any següent ja vaig anar-hi amb una parella amb qui tenia, i tinc, més confiança i la cosa va ser força més distesa. Hi devia anar un parell d’anys més com a màxim. Un gran dia que aprofitàvem per estrenar la roba d’estiu, quan encara hi havia dies assenyalats per estrenar-ne i fins i tot a l’estiu calia dur almenys una caçadora primeta. Sort que la sardana és curta (21 de curts i 59 de llargs) i això permet que la suada no sigui espectacularment escandalosa.
Aquell temps, les colles sardanistes fèiem el gruix de dansaires; avui també n’hi havia però força menys. Autoritats (amb l’alcalde i Sra al davant), membres d’Òmnium i l’Orfeó, i una colla “d’independents” ens hem trobat a ¾ de dotze a can Trinxeria per sortir en parelles, les noies i dones amb un ramet a la ma, en comitiva encapçalada per dos macers de l’Ajuntament cap a la Plaça Major. En el recorregut, poca gent però que repassaven de valent les indumentàries esperant, sense cap mena de dubte, veure l’estrella de la diada( si algun olotí o olotina llegeix això ja sabrà sense cap mena de dubte qui vull dir).
Arribats a la Plaça i amb una vergonya important, entrem mentre sona el passant “Airosa”.Inevitable comprovar si hi ha cares conegudes però sense tenir clar si en vull veure o no. Un cop ben posats i mesurades les distàncies perquè cal que hi capiguem tots i, si pot ser, sense que calgui ballar amb els braços gaire oberts i aixecats, toca el flabiol i comencem a ballar. El salt comença al temps 49 i molt pocs saltem. Les autoritats ...bé, uns amb més gràcia que els altres mantenen el tipus fins el final. Un cop s’acaba la darrera tirada, dubtes de si cal cridar el “visca” o no. Malament. Jo el crido però no era el moment. S’ha de fer després de la repetició.
Aplaudiments i suor. Tornem a sortir en comitiva i cap a l’Hospici on prenem un bon vermut de cava i canapès més o menys merescut però que s’ha posat de...nassos.
El cronista s’oblida de dir que a Olot és obligat que el ball dels gegants el toqui la cobla d’Olot, La Principal d’Olot, perquè les vegades que s’ha provat amb una cobla de fora el resultat ha estat força desastrós.
El primer cop que vaig anar a la Sardana de Corpus va ser fa un munt d’anys. Devia tenir 16 anys acabats de fer i feia poc que ballava a les colles Aura del Tura i Ressó del Pirineu (quins noms!!). La pobra i malaguanyada Rosa Gardella (e.p.d.) em va demanar si hi volia anar amb una amiga seva i qui li podia negar res a aquell terratrèmol de noia? Tímid com una mala cosa, em vaig trobar de parella amb la Remei i vaig fer un trist paper incapaç de gairebé adreçar-li cap paraula ni quasi mirar-la. Un paper ben galdós.
L’any següent ja vaig anar-hi amb una parella amb qui tenia, i tinc, més confiança i la cosa va ser força més distesa. Hi devia anar un parell d’anys més com a màxim. Un gran dia que aprofitàvem per estrenar la roba d’estiu, quan encara hi havia dies assenyalats per estrenar-ne i fins i tot a l’estiu calia dur almenys una caçadora primeta. Sort que la sardana és curta (21 de curts i 59 de llargs) i això permet que la suada no sigui espectacularment escandalosa.
Aquell temps, les colles sardanistes fèiem el gruix de dansaires; avui també n’hi havia però força menys. Autoritats (amb l’alcalde i Sra al davant), membres d’Òmnium i l’Orfeó, i una colla “d’independents” ens hem trobat a ¾ de dotze a can Trinxeria per sortir en parelles, les noies i dones amb un ramet a la ma, en comitiva encapçalada per dos macers de l’Ajuntament cap a la Plaça Major. En el recorregut, poca gent però que repassaven de valent les indumentàries esperant, sense cap mena de dubte, veure l’estrella de la diada( si algun olotí o olotina llegeix això ja sabrà sense cap mena de dubte qui vull dir).
Arribats a la Plaça i amb una vergonya important, entrem mentre sona el passant “Airosa”.Inevitable comprovar si hi ha cares conegudes però sense tenir clar si en vull veure o no. Un cop ben posats i mesurades les distàncies perquè cal que hi capiguem tots i, si pot ser, sense que calgui ballar amb els braços gaire oberts i aixecats, toca el flabiol i comencem a ballar. El salt comença al temps 49 i molt pocs saltem. Les autoritats ...bé, uns amb més gràcia que els altres mantenen el tipus fins el final. Un cop s’acaba la darrera tirada, dubtes de si cal cridar el “visca” o no. Malament. Jo el crido però no era el moment. S’ha de fer després de la repetició.
Aplaudiments i suor. Tornem a sortir en comitiva i cap a l’Hospici on prenem un bon vermut de cava i canapès més o menys merescut però que s’ha posat de...nassos.
dimecres, 10 de juny del 2009
El BSC d'en ZP.
Si un partit polític funcionés de manera més o menys racional, analitzaria els seus resultats i veuria si lliguen amb l‘estratègia que té definida. A les empreses en diem un un Quadre de Comandaments Integral o un BSC (Businnes Score Card) que llueix molt més. Si el PSOE funcionés així veurien que a Catalunya:
a) Tenen un govern afí amb el que es discuteixen pel finançament que ja està al límit del que es pot endarrerir sense trencar.
b) Un augment del sobiranisme, que ells anomenen desafecció, dels catalans conscient de les mentides.
c) Una TV3 amb un cert nivell de crosta (espanyolista, no?) que fa d’en ZP (per cert, que li fa vergonya fer-se dir Rodríguez?) la riota del Polònia i de l’APM on el tracten sense embuts de mentider compulsiu. I són dels programes amb audiència més gran.
d) Un estatut d’autonomia que està al Constitucional des de fa....la repera de mesos. Ah, però es veu que és normal. Amb la caaaalmaaa....
e) I van i perden dos eurodiputats.
f) I va CiU i els guanya a dues “provincies”
g) I van i perden les europees...
Doncs, això que si fossin una mica normalets...es plantejarien algunes coses.
1. Com que en ZP no pot deixar de mentir perquè si no li surten herpes, diria que el finançament just per Catalunya és el demana el govern. Total, hauria d’enganyar als altres.
2. El tripartit sortiria reforçat.
3. En Montilla podria encarregar més rètols de “que bons que som” i afegir-hi “i la pasta que tenim!”.
4. I recuperarien els dos diputats.
5. I guanyarien les autonòmiques.
6. I...osti...que bé que no siguin normals i que el seu objectiu estratègic continuï essent “antes roja (o gaviota) que rota”.
a) Tenen un govern afí amb el que es discuteixen pel finançament que ja està al límit del que es pot endarrerir sense trencar.
b) Un augment del sobiranisme, que ells anomenen desafecció, dels catalans conscient de les mentides.
c) Una TV3 amb un cert nivell de crosta (espanyolista, no?) que fa d’en ZP (per cert, que li fa vergonya fer-se dir Rodríguez?) la riota del Polònia i de l’APM on el tracten sense embuts de mentider compulsiu. I són dels programes amb audiència més gran.
d) Un estatut d’autonomia que està al Constitucional des de fa....la repera de mesos. Ah, però es veu que és normal. Amb la caaaalmaaa....
e) I van i perden dos eurodiputats.
f) I va CiU i els guanya a dues “provincies”
g) I van i perden les europees...
Doncs, això que si fossin una mica normalets...es plantejarien algunes coses.
1. Com que en ZP no pot deixar de mentir perquè si no li surten herpes, diria que el finançament just per Catalunya és el demana el govern. Total, hauria d’enganyar als altres.
2. El tripartit sortiria reforçat.
3. En Montilla podria encarregar més rètols de “que bons que som” i afegir-hi “i la pasta que tenim!”.
4. I recuperarien els dos diputats.
5. I guanyarien les autonòmiques.
6. I...osti...que bé que no siguin normals i que el seu objectiu estratègic continuï essent “antes roja (o gaviota) que rota”.
dilluns, 8 de juny del 2009
Selectivitat
Demà comencen els examens de les PAU, abans PAAU i de sempre, la "sele". Milers de nois i noies (quasi vint-i-set mil)comencen demà a encarar el seu futur, amb un primer gran pas endavant. Serà un primer pas però que vindrà avalat pel que hagin fet durant els dos cursos de batxillerat, la mitja dels quals suposarà un 60 % de la nota final. Qui aprovi tindrà temps fins a no sé quina data de juliol per matricular-se en diferents opcions per ordre de preferència a les facultats que escullin i després girarà la roda de l'estadística. I sentirem a parlar de notes de tall, numerus clausus i ens faran reportatges on nois i noies parlaran de l'alegria o la decepció d'haver estat admesos en primera, en segona, en tercera...opció.
Els diaris ens mostraran llistats amb les notes de tall de totes les carreres i veurem com per ser metge, biotecnòleg, fer el grau en comunicació audiovisual o enginyer aeronàutic calen les notes més altes (depenent de la Universitat) responent a l'elemental llei de la oferta i la demanda. I em continuaré plantejant si això respon d'alguna manera a la realitat del país. Si anem bé formant menys metges dels que necessitem; si creem pocs professionals per després pagar-los tan poc que marxen fora a exercir i aquí contractem metges de fora de la UE, amb homologació o no de títols, perquè treballin als nostres hospitals. Em preguntaré perquè hi ha tants estudiants de psicologia i tan pocs de biotecnologia; i em preguntaré si algun dels nostres governants té un pla perquè algun dia, els estudis universitaris concordin mínimament amb el que el país necessita.
Perquè jo penso que un país petit com el nostre, de 7 milions d’habitants, cal que planifiqui el seu futur i que ho faci de forma diferent a com ho fan els grans estats europeus. Catalunya ha d’especialitzar-se en empreses d’alta tecnologia i d’alt valor afegit; empreses compactes que se situïn al capdavant en recerca i innovació seguint el model dels països nòrdics. No podem seguir pensant que ha de ser un país de serveis perquè acabaríem competint per preu amb els països de l’altra banda del Mediterrani. I cal anar més enllà.
La llàstima és que per fer això ens caldria un govern que pensés en el futur de Catalunya, no només en els seus miserables 4 anys de poder; i que no deixes tot l’esforç a la iniciativa privada sinó que l’estimulés, la promocionés i l’ajudés fins assolir l’objectiu.
Buff...somnio truites, no?
Els diaris ens mostraran llistats amb les notes de tall de totes les carreres i veurem com per ser metge, biotecnòleg, fer el grau en comunicació audiovisual o enginyer aeronàutic calen les notes més altes (depenent de la Universitat) responent a l'elemental llei de la oferta i la demanda. I em continuaré plantejant si això respon d'alguna manera a la realitat del país. Si anem bé formant menys metges dels que necessitem; si creem pocs professionals per després pagar-los tan poc que marxen fora a exercir i aquí contractem metges de fora de la UE, amb homologació o no de títols, perquè treballin als nostres hospitals. Em preguntaré perquè hi ha tants estudiants de psicologia i tan pocs de biotecnologia; i em preguntaré si algun dels nostres governants té un pla perquè algun dia, els estudis universitaris concordin mínimament amb el que el país necessita.
Perquè jo penso que un país petit com el nostre, de 7 milions d’habitants, cal que planifiqui el seu futur i que ho faci de forma diferent a com ho fan els grans estats europeus. Catalunya ha d’especialitzar-se en empreses d’alta tecnologia i d’alt valor afegit; empreses compactes que se situïn al capdavant en recerca i innovació seguint el model dels països nòrdics. No podem seguir pensant que ha de ser un país de serveis perquè acabaríem competint per preu amb els països de l’altra banda del Mediterrani. I cal anar més enllà.
La llàstima és que per fer això ens caldria un govern que pensés en el futur de Catalunya, no només en els seus miserables 4 anys de poder; i que no deixes tot l’esforç a la iniciativa privada sinó que l’estimulés, la promocionés i l’ajudés fins assolir l’objectiu.
Buff...somnio truites, no?
diumenge, 7 de juny del 2009
3 sobiranistes a Brussel·les.
CiU: guanya a Girona i Lleida; segon partit a Catalunya, tercer a la circumscipció electoral. Curiós que remunti amb un cap de llista independent i sobiranista. Mas tranquil...que et despentines.
PSOE: segon a Espanya, primer a Catalunya guanya a Barcelona i Tarragona però baixant deu-n’hi-do. Pajín diu que “és un esdeveniment galàctic i interplanetari perquè tenen el millor resultat dels partits socialistes europeus”. Ja s’ho farà. Quan jo feia primer de carrera també vaig estar molt content de treure la millor nota dels que havíem catejat Mates. López aguilar..centra’t “valores de izquierdas, progresistas, socialdemócratas y de centroizquierda”. Ja anem bé, fins i tot ell es fot un embolic. I diu això portant una camisa blava que a mi em sembla poc d’esquerres. Per no parlar de la corbata i el serrell.
ERC: consoliden l’admirat troll Junqueras però baixen molt a Catalunya. Que no es facin il·lusions, a les properes molts ja no els votarem. Un aplaudiment a Junqueras, molts ho hem fet per ell.
PP: guanyen a la circumscripció, baixen una mica. Ells mai no fallen, hi van tots. Osti..el balcó del PP..quin flaix...L’orellut (orella gros) flipa. Quan ha sortit en Montilla només calia veure les cares dels que eren a primera fila per endevinar que havia guanyat el PP.
ICV-EUia, etc: van fent però es mantenen. Suposo que hi han de ser.
UPD: mama por!!! Treuen un diputat. Els mega-zero al parlament europeu.
Unionistes 47- Sobiranistes 3.
A les properes i sense trampes, ho girarem!
PSOE: segon a Espanya, primer a Catalunya guanya a Barcelona i Tarragona però baixant deu-n’hi-do. Pajín diu que “és un esdeveniment galàctic i interplanetari perquè tenen el millor resultat dels partits socialistes europeus”. Ja s’ho farà. Quan jo feia primer de carrera també vaig estar molt content de treure la millor nota dels que havíem catejat Mates. López aguilar..centra’t “valores de izquierdas, progresistas, socialdemócratas y de centroizquierda”. Ja anem bé, fins i tot ell es fot un embolic. I diu això portant una camisa blava que a mi em sembla poc d’esquerres. Per no parlar de la corbata i el serrell.
ERC: consoliden l’admirat troll Junqueras però baixen molt a Catalunya. Que no es facin il·lusions, a les properes molts ja no els votarem. Un aplaudiment a Junqueras, molts ho hem fet per ell.
PP: guanyen a la circumscripció, baixen una mica. Ells mai no fallen, hi van tots. Osti..el balcó del PP..quin flaix...L’orellut (orella gros) flipa. Quan ha sortit en Montilla només calia veure les cares dels que eren a primera fila per endevinar que havia guanyat el PP.
ICV-EUia, etc: van fent però es mantenen. Suposo que hi han de ser.
UPD: mama por!!! Treuen un diputat. Els mega-zero al parlament europeu.
Unionistes 47- Sobiranistes 3.
A les properes i sense trampes, ho girarem!
dissabte, 6 de juny del 2009
Jornada de reflexió.
I qui es suposa que ha de reflexionar avui i sobre què? Som els electors els que hem de reflexionar sobre quina opció votarem demà? En les eleccions més avorrides del calendari electoral i en l’edició més lamentable de la història?
Lamentablement sembla que la majoria de ciutadans arreu de la UE ho tenen clar. I la seva reflexió serà sobre què soparan avui o quina peli miraran o què faran demà al matí: anar a passeig o fer mandra a casa. Perquè el que es preveu és una abstenció absolutament i demolidorament majoritària.
Però el cert és que els diaris avui continuen parlant dels actes d’ahir o sigui que aquesta “jornada de reflexió” on no es pot fer propaganda és una mica relativa. Sorprenentment les webs dels principals partits tampoc tenen entrades datades avui, amb l’excepció de la de CiU. Bé, tot plegat sembla ben endreçat.
I això si que hauria de fer reflexionar als polítics. No s’hi valen les excuses de que són eleccions a un parlament poc polític i molt tècnic. El cert és que possiblement als polítics professionals ja els va una mica bé tot això, no fos cas que si votés el 100% alguna cosa canviés.
Avui i demà ens ensenyaran els candidats en una actitud de suposat relax, reposant de l’enorme desgast (ehem) d’una campanya de 15 dies. Ens els imaginem neguitosos o dubtant de si hauran de fer o no les maletes però podem estar ben segurs que avui ja tenen clar com quedaran els resultats. Així de previsible és per ells. I demà, com ens tornin a dir “la llarga nit electoral” serà per engegar-los tots a dida.
Ei...però que consti: jo demà aniré a votar.
Lamentablement sembla que la majoria de ciutadans arreu de la UE ho tenen clar. I la seva reflexió serà sobre què soparan avui o quina peli miraran o què faran demà al matí: anar a passeig o fer mandra a casa. Perquè el que es preveu és una abstenció absolutament i demolidorament majoritària.
Però el cert és que els diaris avui continuen parlant dels actes d’ahir o sigui que aquesta “jornada de reflexió” on no es pot fer propaganda és una mica relativa. Sorprenentment les webs dels principals partits tampoc tenen entrades datades avui, amb l’excepció de la de CiU. Bé, tot plegat sembla ben endreçat.
I això si que hauria de fer reflexionar als polítics. No s’hi valen les excuses de que són eleccions a un parlament poc polític i molt tècnic. El cert és que possiblement als polítics professionals ja els va una mica bé tot això, no fos cas que si votés el 100% alguna cosa canviés.
Avui i demà ens ensenyaran els candidats en una actitud de suposat relax, reposant de l’enorme desgast (ehem) d’una campanya de 15 dies. Ens els imaginem neguitosos o dubtant de si hauran de fer o no les maletes però podem estar ben segurs que avui ja tenen clar com quedaran els resultats. Així de previsible és per ells. I demà, com ens tornin a dir “la llarga nit electoral” serà per engegar-los tots a dida.
Ei...però que consti: jo demà aniré a votar.
dimecres, 3 de juny del 2009
VQ i la Consti.
Molts hem viscut, quan estudiàvem, aquella situació d’haver demanat de fer revisió d’examen (nosaltres en dèiem “protestar nota”) a un profe que ens havia posat menys punts dels que crèiem merèixer o dels que necessitàvem per aprovar. A vegades passava que quan el profe repassava l’examen, el resultat final era que ens baixava encara més la nota perquè havia trobat nous “criteris de valoració”.
Ara està apunt de passar-nos això mateix amb la Constitució Espanyola: després de desoir totes les propostes de modificar-la i de defensar-ne la seva integritat com si es tractés d’un text directament atorgat per la divinitat, surt en VQ i diu que si que s’hauria de modificar..per eliminar les poques referències a la identitat nacional i fer un conjunt constitucionalment més homogeni.
Casumlolla!! Està clar que amb aquesta colla no ens en sortirem mai. Que se la quedin la seva constitució anacrònica, pètria i encarcarada feta a imatge i semblança d’una moixama del pleistocè.
Goodbye Spain.
Ara està apunt de passar-nos això mateix amb la Constitució Espanyola: després de desoir totes les propostes de modificar-la i de defensar-ne la seva integritat com si es tractés d’un text directament atorgat per la divinitat, surt en VQ i diu que si que s’hauria de modificar..per eliminar les poques referències a la identitat nacional i fer un conjunt constitucionalment més homogeni.
Casumlolla!! Està clar que amb aquesta colla no ens en sortirem mai. Que se la quedin la seva constitució anacrònica, pètria i encarcarada feta a imatge i semblança d’una moixama del pleistocè.
Goodbye Spain.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
