Els temps han canviat

 Els resultat de les eleccions del 14 de febrer varen donar per primer cop una majoria de vots als partits independentistes tot mantenint la majoria d’escons al Parlament que ja tenia des de les dues legislatures anteriors. Aquesta fita encara que sigui menystinguda des del govern espanyol i pels partits unionistes presents al Parlament és rellevant perquè posa de manifest que la clivella política predominant avui a Catalunya és la que defineix la disjuntiva independència/pertinença a Espanya. Aquesta clivella ha aparegut en tots els països on hi ha hagut un procés d’independència, reeixit o no, i que ha comportat un debat polític. Va ser així en el cas de la dissolució de la Unió entre Suècia i Noruega el 1905 i també en el cas del referèndum per la independència d’Escòcia el 2014.

El debat sobre la independència existeix, potser esmorteït pels efectes de la pandèmia, i ha desplaçat el debat clàssic sobre polítiques d’esquerra o dreta a un terme secundari. No totes les forces polítiques no-independentistes ho han entès així i s’han entestat en veure com a missatge més rellevant la majoria de vots favorables a opcions d’esquerres. Per a qui observa la política catalana des d’aquest eix de discussió política és incomprensible el pacte d’aquesta setmana entre els independentistes per la composició de la Mesa del Parlament. El fet és que les dades del Baròmetre del CEO del mes de desembre de 2020 ja indicaven, amb totes les prevencions que aquests sondejos mereixen,  que quasi un 80% de la ciutadania de Catalunya afirmava tenir en compte les propostes dels partits per definir les relacions entre Catalunya i Espanya. Les dades del mateix baròmetre ens donen un empat  entre el percentatge de la ciutadania que es defineix d’esquerres i els que es defineixen com a preferentment nacionalistes catalans, el 65%. La darrera dada interessant que ens donava el Baròmetre és que la majoria de potencials votants de Junts per Catalunya es defineixen d’esquerres o centre-esquerra malgrat que els partits de l’esquerra clàssica els identifica amb la dreta, atesos l’origen i trajectòria.

Aquesta combinació de dades assenyalen en la direcció de la major importància del debat sobre la sobirania de Catalunya per damunt del clàssic sobre les polítiques de dreta i esquerra. Negar l’evidència d’aquest canvi sostingut en el temps respon a la incapacitat política de canviar el discurs tradicional, i intentar aplicar la política de l’oblit a la repressió que va seguir al referèndum de l’Ú d’Octubre de 2017 i a la complicitat activa o passiva que hi varen tenir els partits contraris a la independència.

Deia a l’inici que aquesta clivella política apareix quan existeix un procés d’independència. Curiosament, només desapareix quan es resol a favor de la independència de forma democràtica.

Article publicat el 18 de març de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat