dilluns, 1 de novembre de 2021

Moderats i radicals

 El camí des de les eleccions del 14 de febrer fins a l’acord per formar govern, s’ha fet innecessàriament llarg sobretot pels entrebancs i romagueres que n’han dificultat el trajecte i han deixat definitivament aparcat aquella frase atribuïda a Unamuno que diu que “als catalans els perd l’estètica”. En tots aquest dies ens hem agradat tan poc que la desmobilització ciutadana ha arribat al seu punt màxim i costa de pensar si les alegries estiuenques donaran gaire marge per poder fer el tomb.

Un dels temes que ha estat definit com a escull per a l’acord ha estat l’estratègia que caldria seguir per aconseguir la sobirania de Catalunya. En la versió independentista del seny i la rauxa, les dues estratègies s’han definit com a moderada o radical. La primera és partidària de basar l’estratègia en el diàleg amb el govern espanyol mentre que la segona aposta per una actitud més combativa. Aquesta diferent visió ha causat desesperació entre molts ciutadans potser perquè durant els darrers 10 anys ens han anat explicant una versió excessivament romàntica dels processos de secessió anteriors al nostre i ha arribat a imposar-se una visió en la qual els moviments independentistes actuaven de forma coordinada, com una sola força. Deixin-m’ho matisar.

A la majoria de processos de secessió d’Europa del segle XX i XXI, aquesta unitat entre moviments secessionistes ha estat l’excepció. No va existir completament a Estònia i Letònia, on els respectius Fronts Populars s’enfrontaven políticament, i electoral, a altres partits que els veien com excessivament moderats i pactistes amb la Unió Soviètica. No hi havia acord a Moldàvia, on els nacionalistes més radicals ho eren tant que volien la unificació amb Romania. Ni tampoc a Geòrgia, on va haver-hi tot un seguit de fronts nacionals que es formaven a la mateixa velocitat amb que es desfeien. Ni tan sols n’hi va haver a la darrera secessió europea, la de Montenegro, on el partit independentista “de tota la vida” es desesperava per la lentitud del govern en avançar cap a l’estat propi però en canvi va arribar a pactar amb partits pro-iugoslaus.

En tots aquests casos, amb l’única excepció de Geòrgia, va ser la opció dels moderats la que va fer el darrer pas per a la independència des del govern propi. Però també val a dir que, salvant les distàncies temporals i de context socio-polític, les opcions moderades en aquests casos que exposo eren força més radicals que les arrauxades de casa nostra avui dia. El vertaderament important, el que ha fet que la secessió pogués ser possible en tots els casos anteriors, malgrat la manca d’acord, era la visió compartida de que el futur estat oferiria més oportunitats als seus ciutadans fos quina fos la seva ideologia post-independència. A la independència s’hi pot arribar des de diferents camins però cal que en el moment decisiu hi siguin totes les opcions per fer el darrer pas.

Article publicat el10 de juny de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!