El català fora del debat

 Les dades que darrerament s’han publicat sobre l’ús del català entre els més joves són preocupants per aquells que donem al nostre idioma la importància de ser el principal tret identificador de la nostra cultura. Les nacions es distingeixen per diferents característiques i una de les essencials és l’idioma que fan servir els individus que formen part de la mateixa comunitat nacional. És a més una característica que, a diferència per exemple dels trets racials cada individu pot variar a voluntat: res ens impedeix a cap de nosaltres de deixar de parlar català per sempre més. De fet, hi ha qui ha pres aquesta decisió encara que no siguin tants com els que prenen també la decisió conscient de no aprendre’l o de fer veure que no l’entenen.

El català ha estat històricament un dels eixos vertebradors del nacionalisme, en tots els graus d’intensitat des del regionalisme a l’independentisme. Curiosament en els anys del procés, va ser una qüestió que va sortir del debat polític públic. La qüestió de quin hauria de ser el paper del català i el castellà a la República Catalana es va silenciar si no era per dir que estarien en igualtat de condicions, donant a entendre una co-oficialitat de les dues llengües. Des de l’independentisme es volia conjurar una probable resistència de la població castellano-parlant a la secessió de Catalunya per motius lingüístics.

No és un temor tan estrany perquè la qüestió de la llengua oficial quan existeix una situació de co-existència de dues llengües ha estat motiu de conflicte en la majoria de casos d’independències. En els països descolonitzats durant el segle XX, la substitució de l’idioma de l’elit colonial europea va originar forts debats sobre quina de les llengües nadiues havia de ser l’oficial del nou estat. El grup ètnic dominant normalment acabava imposant la seva per al conjunt de l’estat, amb el consegüent neguit de les minories lingüístiques perquè el domini lingüístic suposa, de fet, domini polític. Abans de la independència de les repúbliques soviètiques, la possibilitat de substitució del rus com a llengua oficial va ser l’argument inicialment principal dels moviments d’oposició a la secessió allà on existia un percentatge important de població que era russòfona i monolingüe.

A Catalunya, els principals partits independentistes varen decidir treure la qüestió idiomàtica de l’equació i enaltir el miratge d’un segment de població castellanoparlant favorable a la independència. Amb el moviment independentista engorronit, el govern autonòmic deixa en mans de la ciutadania la supervivència del català perquè l’administració és incapaç de fer complir la llei de política lingüística i només recula davant la ofensiva continua contra el català.

Per cert, no trobaran cap esment a la potenciació del nostre idioma en els 44 punts de l’agenda del retrobament que el Presidente Sánchez va dur a la Taula de Diàleg que no fos d’estranyar sinó fos perquè es un compendi dels punts que abans havien presentat els Presidents Mas, Puigdemont i Torra als governs espanyols que els eren contemporanis. 

Article publicat el 23 de setembre de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.