No n'hi ha prou amb tenir raó

 Fa poques setmanes que els presos polítics catalans han rebut l’indult del govern espanyol i han pogut sortir de les presons on han estat segrestats durant més de 3 anys i mig com a resultat d’una operació combinada entre els poders estatals, independents en teoria els uns dels altres, però en completa coordinació a l’hora d’avantposar el dret de l’estat a l’estat de dret. Queda encara per resoldre la situació dels exiliats que poden recórrer tot Europa però que tenen prou raons per no entrar dins de les fronteres estatals si no volen acabar a les cel·les d’Estremera malgrat la immunitat d’eurodiputats. I queda encara per contra-restar la lluita contra la repressió de tres milers d’encausats i l’assetjament econòmic contra polítics catalans que exerceix aquesta crosta para-judicial anomenada Tribunal de Comptes.

Però als catalans que volem que el nostre país sigui un estat ens en queda molta de feina perquè durant el període d’empresonament dels líders independentistes, tots els esforços s’han centrat en la denúncia simbòlica i bàsicament expressiva del seu empresonament injust i l’objectiu de la independència s’ha vist relegat a un segon terme. N’ha estat un exemple la substitució de les estelades pels llaços grocs (i després per papallones i floretes, menys compromeses), i dels crits de “Independència” pels de “Llibertat Presos Polítics”. La distància dels anys ens dirà si l’escapçament del moviment independentista de 2017 va ser tan efectiu com sembla en aquests moments. A partir d’ara, cal reprendre el camí que es va deixar quatre anys enrere i fer les reflexions que pertoquin per anar mes enllà dels retrets i bastir una nova estratègia que sigui políticament eficaç i no purament expressiva. És imprescindible també renovar lideratges, honorant tant com convingui els que han patit i pateixen la repressió, per poder ser capaços de sortir de tants carrerons sense sortida com ens hem posat nosaltres sols.

Hem de ser capaços de canviar la obsessió perquè ens donin la raó per la obsessió per guanyar. Avui, l’estat espanyol no té un conflicte a Catalunya que li calgui resoldre. No té una oposició política forta que el condicioni, no hi ha mobilització popular, no hi ha un moviment de resistència civil organitzat, no hi ha un govern a la Generalitat que estigui en condicions de pressionar-lo de forma eficaç. En aquestes condicions, quin pot ser el resultat (en termes d’eficàcia política, insisteixo) de la taula de negociació? Adonar-nos cada cop més de com de curta i estreta ens va aquesta autonomia que no ens permet demanar ajut als bombers francesos quan crema el Parc Natural del Cap de Creus. Potser només sigui mostrar al mon, que ja fa temps que ha deixat de mirar-nos, que tornem a tenir raó. Llàstima que de la raó, no en tirarem cap tros a l’olla. Quan el TEDH doni la raó als presos polítics, no els tornarà els anys de presó ni l’estat espanyol s’hi amoïnarà gaire perquè el seu motiu principal no era tenir raó, sinó derrotar-nos.

Article publicat el 22 de juliol de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.