El català fora del debat

 Les dades que darrerament s’han publicat sobre l’ús del català entre els més joves són preocupants per aquells que donem al nostre idioma la importància de ser el principal tret identificador de la nostra cultura. Les nacions es distingeixen per diferents característiques i una de les essencials és l’idioma que fan servir els individus que formen part de la mateixa comunitat nacional. És a més una característica que, a diferència per exemple dels trets racials cada individu pot variar a voluntat: res ens impedeix a cap de nosaltres de deixar de parlar català per sempre més. De fet, hi ha qui ha pres aquesta decisió encara que no siguin tants com els que prenen també la decisió conscient de no aprendre’l o de fer veure que no l’entenen.

El català ha estat històricament un dels eixos vertebradors del nacionalisme, en tots els graus d’intensitat des del regionalisme a l’independentisme. Curiosament en els anys del procés, va ser una qüestió que va sortir del debat polític públic. La qüestió de quin hauria de ser el paper del català i el castellà a la República Catalana es va silenciar si no era per dir que estarien en igualtat de condicions, donant a entendre una co-oficialitat de les dues llengües. Des de l’independentisme es volia conjurar una probable resistència de la població castellano-parlant a la secessió de Catalunya per motius lingüístics.

No és un temor tan estrany perquè la qüestió de la llengua oficial quan existeix una situació de co-existència de dues llengües ha estat motiu de conflicte en la majoria de casos d’independències. En els països descolonitzats durant el segle XX, la substitució de l’idioma de l’elit colonial europea va originar forts debats sobre quina de les llengües nadiues havia de ser l’oficial del nou estat. El grup ètnic dominant normalment acabava imposant la seva per al conjunt de l’estat, amb el consegüent neguit de les minories lingüístiques perquè el domini lingüístic suposa, de fet, domini polític. Abans de la independència de les repúbliques soviètiques, la possibilitat de substitució del rus com a llengua oficial va ser l’argument inicialment principal dels moviments d’oposició a la secessió allà on existia un percentatge important de població que era russòfona i monolingüe.

A Catalunya, els principals partits independentistes varen decidir treure la qüestió idiomàtica de l’equació i enaltir el miratge d’un segment de població castellanoparlant favorable a la independència. Amb el moviment independentista engorronit, el govern autonòmic deixa en mans de la ciutadania la supervivència del català perquè l’administració és incapaç de fer complir la llei de política lingüística i només recula davant la ofensiva continua contra el català.

Per cert, no trobaran cap esment a la potenciació del nostre idioma en els 44 punts de l’agenda del retrobament que el Presidente Sánchez va dur a la Taula de Diàleg que no fos d’estranyar sinó fos perquè es un compendi dels punts que abans havien presentat els Presidents Mas, Puigdemont i Torra als governs espanyols que els eren contemporanis. 

Article publicat el 23 de setembre de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

No n'hi ha prou amb tenir raó

 Fa poques setmanes que els presos polítics catalans han rebut l’indult del govern espanyol i han pogut sortir de les presons on han estat segrestats durant més de 3 anys i mig com a resultat d’una operació combinada entre els poders estatals, independents en teoria els uns dels altres, però en completa coordinació a l’hora d’avantposar el dret de l’estat a l’estat de dret. Queda encara per resoldre la situació dels exiliats que poden recórrer tot Europa però que tenen prou raons per no entrar dins de les fronteres estatals si no volen acabar a les cel·les d’Estremera malgrat la immunitat d’eurodiputats. I queda encara per contra-restar la lluita contra la repressió de tres milers d’encausats i l’assetjament econòmic contra polítics catalans que exerceix aquesta crosta para-judicial anomenada Tribunal de Comptes.

Però als catalans que volem que el nostre país sigui un estat ens en queda molta de feina perquè durant el període d’empresonament dels líders independentistes, tots els esforços s’han centrat en la denúncia simbòlica i bàsicament expressiva del seu empresonament injust i l’objectiu de la independència s’ha vist relegat a un segon terme. N’ha estat un exemple la substitució de les estelades pels llaços grocs (i després per papallones i floretes, menys compromeses), i dels crits de “Independència” pels de “Llibertat Presos Polítics”. La distància dels anys ens dirà si l’escapçament del moviment independentista de 2017 va ser tan efectiu com sembla en aquests moments. A partir d’ara, cal reprendre el camí que es va deixar quatre anys enrere i fer les reflexions que pertoquin per anar mes enllà dels retrets i bastir una nova estratègia que sigui políticament eficaç i no purament expressiva. És imprescindible també renovar lideratges, honorant tant com convingui els que han patit i pateixen la repressió, per poder ser capaços de sortir de tants carrerons sense sortida com ens hem posat nosaltres sols.

Hem de ser capaços de canviar la obsessió perquè ens donin la raó per la obsessió per guanyar. Avui, l’estat espanyol no té un conflicte a Catalunya que li calgui resoldre. No té una oposició política forta que el condicioni, no hi ha mobilització popular, no hi ha un moviment de resistència civil organitzat, no hi ha un govern a la Generalitat que estigui en condicions de pressionar-lo de forma eficaç. En aquestes condicions, quin pot ser el resultat (en termes d’eficàcia política, insisteixo) de la taula de negociació? Adonar-nos cada cop més de com de curta i estreta ens va aquesta autonomia que no ens permet demanar ajut als bombers francesos quan crema el Parc Natural del Cap de Creus. Potser només sigui mostrar al mon, que ja fa temps que ha deixat de mirar-nos, que tornem a tenir raó. Llàstima que de la raó, no en tirarem cap tros a l’olla. Quan el TEDH doni la raó als presos polítics, no els tornarà els anys de presó ni l’estat espanyol s’hi amoïnarà gaire perquè el seu motiu principal no era tenir raó, sinó derrotar-nos.

Article publicat el 22 de juliol de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Moderats i radicals

 El camí des de les eleccions del 14 de febrer fins a l’acord per formar govern, s’ha fet innecessàriament llarg sobretot pels entrebancs i romagueres que n’han dificultat el trajecte i han deixat definitivament aparcat aquella frase atribuïda a Unamuno que diu que “als catalans els perd l’estètica”. En tots aquest dies ens hem agradat tan poc que la desmobilització ciutadana ha arribat al seu punt màxim i costa de pensar si les alegries estiuenques donaran gaire marge per poder fer el tomb.

Un dels temes que ha estat definit com a escull per a l’acord ha estat l’estratègia que caldria seguir per aconseguir la sobirania de Catalunya. En la versió independentista del seny i la rauxa, les dues estratègies s’han definit com a moderada o radical. La primera és partidària de basar l’estratègia en el diàleg amb el govern espanyol mentre que la segona aposta per una actitud més combativa. Aquesta diferent visió ha causat desesperació entre molts ciutadans potser perquè durant els darrers 10 anys ens han anat explicant una versió excessivament romàntica dels processos de secessió anteriors al nostre i ha arribat a imposar-se una visió en la qual els moviments independentistes actuaven de forma coordinada, com una sola força. Deixin-m’ho matisar.

A la majoria de processos de secessió d’Europa del segle XX i XXI, aquesta unitat entre moviments secessionistes ha estat l’excepció. No va existir completament a Estònia i Letònia, on els respectius Fronts Populars s’enfrontaven políticament, i electoral, a altres partits que els veien com excessivament moderats i pactistes amb la Unió Soviètica. No hi havia acord a Moldàvia, on els nacionalistes més radicals ho eren tant que volien la unificació amb Romania. Ni tampoc a Geòrgia, on va haver-hi tot un seguit de fronts nacionals que es formaven a la mateixa velocitat amb que es desfeien. Ni tan sols n’hi va haver a la darrera secessió europea, la de Montenegro, on el partit independentista “de tota la vida” es desesperava per la lentitud del govern en avançar cap a l’estat propi però en canvi va arribar a pactar amb partits pro-iugoslaus.

En tots aquests casos, amb l’única excepció de Geòrgia, va ser la opció dels moderats la que va fer el darrer pas per a la independència des del govern propi. Però també val a dir que, salvant les distàncies temporals i de context socio-polític, les opcions moderades en aquests casos que exposo eren força més radicals que les arrauxades de casa nostra avui dia. El vertaderament important, el que ha fet que la secessió pogués ser possible en tots els casos anteriors, malgrat la manca d’acord, era la visió compartida de que el futur estat oferiria més oportunitats als seus ciutadans fos quina fos la seva ideologia post-independència. A la independència s’hi pot arribar des de diferents camins però cal que en el moment decisiu hi siguin totes les opcions per fer el darrer pas.

Article publicat el10 de juny de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Acords i coordinacio per a l'acció

 Quasi 80 dies després de les eleccions autonòmiques del 14 de febrer encara no hi ha acord per a la formació de govern a Catalunya. De raons per tenir pressa per formar-lo n’hi ha tantes com per témer la formació d’un govern sense tenir pactats tots els termes que hagin de fer que el govern sigui efectiu i durador. Més enllà de l’èmfasi en el dramatisme i la sobreactuació d’uns i altres des de l’octubre de 2017, sembla imprescindible que el pacte contempli tant la lleialtat mútua en la gestió de l’autonomia com en la definició de l’estratègia cap a la independència de Catalunya. En anteriors col·laboracions ja havia exposat amb exemples històrics com n’era de necessària la coordinació entre les accions institucionals i les mobilitzacions populars perquè els processos de secessió tinguessin èxit; per això és imprescindible que l’acord entre Esquerra i Junts inclogui acords  estratègics per assolir aquest objectiu.

Un dels esculls per a l’acord que s’han exhibit és el paper que ha de tenir el Consell per la República en la lluita política per la independència de Catalunya. Més enllà del paper que hi hagi de tenir el MHP Carles Puigdemont i la continuïtat de la rellevància del seu paper polític com a membre del Parlament Europeu, l’existència d’un organisme polític a l’exili pot ser  d’importància cabdal sempre i quan estigui coordinat amb l’acció institucional i popular dins de Catalunya. Si aquesta coordinació no existeix i el Consell esdevé simplement simbòlic o com a lloc de pelegrinatge legitimista, no servirà de res. Tampoc hi ha cap referent històric en que una secessió pacífica hagi culminat amb èxit essent dirigida únicament des de l’exili. Si és cert que el Consell per la República té una legitimitat qüestionable més enllà de la lleialtat i reconeixement legitimista, també ho és que el fet que algunes organitzacions s’hi sumessin incomprensiblement tard i que altres hi hagin mantingut un perfil baix i passiu no ha contribuït ni a desenvolupar el propi Consell ni a donar-li, encara que fos indirectament, la legitimitat que ara se li retreu que no té.

El Consell s’ha de dotar de la legitimitat que li pertoqui al més aviat possible i s’ha de definir el marc d’actuació que li correspongui com a braç de la política exterior de l’independentisme i com a eina de difusió internacional de la situació política anòmala a Catalunya, i en cap cas pot influir en la gestió interior de Catalunya ni interferir en les tasques del Parlament com difonen els partís polítics del 155, sempre interessats en dona un biaix autoritari a l’independentisme català que precisament sempre s’ha caracteritzat per ser inclusiu. Seria incomprensible que l’escull per a l’acord de formació d’un govern independentista fos una de les eines que poden contribuir amb èxit a assolir la independència.

L’acord és urgent per fer que la majoria ciutadana favorable  la independència es senti cridada a mobilitzar-se en la situació post-pandèmica que es comença a albirar. En cas contrari, abraçarà l’hedonisme, deixarà de banda  l’activisme i la mobilització serà impossible.

Article publicat el 29 d'abril de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Els temps han canviat

 Els resultat de les eleccions del 14 de febrer varen donar per primer cop una majoria de vots als partits independentistes tot mantenint la majoria d’escons al Parlament que ja tenia des de les dues legislatures anteriors. Aquesta fita encara que sigui menystinguda des del govern espanyol i pels partits unionistes presents al Parlament és rellevant perquè posa de manifest que la clivella política predominant avui a Catalunya és la que defineix la disjuntiva independència/pertinença a Espanya. Aquesta clivella ha aparegut en tots els països on hi ha hagut un procés d’independència, reeixit o no, i que ha comportat un debat polític. Va ser així en el cas de la dissolució de la Unió entre Suècia i Noruega el 1905 i també en el cas del referèndum per la independència d’Escòcia el 2014.

El debat sobre la independència existeix, potser esmorteït pels efectes de la pandèmia, i ha desplaçat el debat clàssic sobre polítiques d’esquerra o dreta a un terme secundari. No totes les forces polítiques no-independentistes ho han entès així i s’han entestat en veure com a missatge més rellevant la majoria de vots favorables a opcions d’esquerres. Per a qui observa la política catalana des d’aquest eix de discussió política és incomprensible el pacte d’aquesta setmana entre els independentistes per la composició de la Mesa del Parlament. El fet és que les dades del Baròmetre del CEO del mes de desembre de 2020 ja indicaven, amb totes les prevencions que aquests sondejos mereixen,  que quasi un 80% de la ciutadania de Catalunya afirmava tenir en compte les propostes dels partits per definir les relacions entre Catalunya i Espanya. Les dades del mateix baròmetre ens donen un empat  entre el percentatge de la ciutadania que es defineix d’esquerres i els que es defineixen com a preferentment nacionalistes catalans, el 65%. La darrera dada interessant que ens donava el Baròmetre és que la majoria de potencials votants de Junts per Catalunya es defineixen d’esquerres o centre-esquerra malgrat que els partits de l’esquerra clàssica els identifica amb la dreta, atesos l’origen i trajectòria.

Aquesta combinació de dades assenyalen en la direcció de la major importància del debat sobre la sobirania de Catalunya per damunt del clàssic sobre les polítiques de dreta i esquerra. Negar l’evidència d’aquest canvi sostingut en el temps respon a la incapacitat política de canviar el discurs tradicional, i intentar aplicar la política de l’oblit a la repressió que va seguir al referèndum de l’Ú d’Octubre de 2017 i a la complicitat activa o passiva que hi varen tenir els partits contraris a la independència.

Deia a l’inici que aquesta clivella política apareix quan existeix un procés d’independència. Curiosament, només desapareix quan es resol a favor de la independència de forma democràtica.

Article publicat el 18 de març de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat

Eleccions i mítings

Estem al bell mig de la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya i fa una mica de vertigen de veure com de quina manera tan anòmala hem arribat a aquesta situació. Des de la inhabilitació del MHP Torra, el llarg període transitori amb un Vice-President amb funcions de President, la convocatòria d’eleccions pel 14 de febrer i el seu posterior ajornament pel 30 de maig amb un decret que es creia impecable però que va estar suspès cautelarment pel TSJC per la denúncia d’un ciutadà que hi veia una vulneració del seu dret al sufragi actiu, i finalment la ratificació pel mateix TSJC de que les eleccions s’han de fer en la data prevista.

De fet, que la legislatura acabaria abans d’hora i que es convocarien eleccions anticipades es va anunciar el gener del 2020 pel MHP Torra quan va ser inhabilitat com a diputat. La convocatòria hauria d’haver estat després de l’aprovació dels pressupostos a l’abril del 2020 però es va ajornar per la situació pandèmica, una situació que avui encara patim i que no està ens clar que el 30 de maig la situació sigui, objectivament i científica, tan millor com voldríem. En resum, fa un any que sabem que hi hauria eleccions i en fa quasi un altre que vivim una situació pandèmica i per això és com a mínim sorprenent que l’única acció que hagi fet el Govern de la Generalitat hagi estat un intent d’ajornament. No hi ha hagut cap intent de fer les coses d’una altra manera que no fos la mateixa d’eleccions anteriors, cap innovació, cap exercici de responsabilitat ni pla de contingència per unes eleccions que Catalunya necessita urgentment per fer els relleus necessaris en un Govern que es veu i es reconeix esgotat i exhaurit.

Darrerament, la gota que ha fet vessar el got de la indignació de part de la població ha estat la dispensa en les restriccions de mobilitat per poder assistir a mítings electorals. El dret a rebre informació política a través de diferents fonts d’informació és una de les condicions necessàries i generalment acceptades perquè un sistema sigui democràtic i perquè unes eleccions siguin justes. El contrast, però, amb les mesures que s’apliquen a diversos sectors econòmics ha estat tan flagrant que ha posat en relleu, un cop més, el gran problema de la política del nostre país: el descrèdit dels polítics entre la ciutadania. Que al segle XXI encara es considerin essencials els mítings com a via d’obtenció d’informació política és com a mínim discutible perquè és molt més senzill informar-se a través dels mitjans de comunicació, xarxes socials o en els webs dels partits que no pas en mítings als quals pràcticament assisteixen només els adeptes i cada cop en menor quantitat, fins i tot quan no hi havia pandèmia.

Difícilment es podran fer polítiques pel segle XXI si seguim aplicant criteris del segle XX.

 Article publicat el 4 de febrer de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

De feixisme, ni el de casa

 L’assistència del Vicepresident Primer de la Mesa del Parlament, Josep Costa, a una reunió virtual en la qual hi havia membres d’un partit  català d’ultradreta va aixecar una polèmica de curta durada i que si no fóssim tan a prop de la convocatòria d’eleccions potser ni se n’hauria parlat. Per desgràcia, perquè la tolerància que hi ha a Catalunya, i no diguem a Espanya, vers les diverses manifestacions del feixisme són escandaloses. Almenys la discussió va servir perquè ens adonéssim de que a Catalunya avui també tenim moviments feixistes i independentistes i que no és una exclusiva unionista.

Altres països europeus que han viscut una dictadura feixista han tingut menys problemes a l’hora d’enfrontar-se institucionalment al feixisme i, per exemple, a Alemanya es varen prohibir diversos partit polítics que volien revifar el nacional-socialisme i a Itàlia es va fer el mateix amb el Partito Fascista. A l’Espanya post-franquista només s’han il·legalitzat partits bascos vinculats a l’esquerra abertzale i en canvi, les diverses varietats de Falange Española han pogut anar fent la viu-viu encara que, afortunadament, sigui en l’ostracisme polític. En canvi cap govern espanyol, ni els governs socialistes ni els dels populars ni tan sols el govern de coalició actual, ha gosat prohibir la Fundación Francisco Franco. Ha costat 45 anys de treure les restes del dictador del Valle de los Caídos, hi ha un munt de ciutats espanyoles amb carrers amb noms franquistes i darrerament s’ha fet públic que en grups de whatsapps hi ha militars retirats i altres en actiu que creuen que els mals que pensen que té la seva Espanya es resoldrien afusellant 26 milions de ciutadans espanyols. Això és un 55% de la població, en nombres rodons; i 1,5 vegades la totalitat de morts de la Primera Guerra Mundial perquè ens en fem una idea. Que se sàpiga el govern més progressista de la història espanyola no ha mogut ni un dit al respecte.

També és cert que en molts països europeus hi ha diversos moviments d’ultra-dreta, que és el nom amb
el qual es disfressa el feixisme, legals i presents a les assemblees parlamentàries respectives. I és que per la democràcia suposa un vertader dilema la prohibició de partits polítics perquè des del punt de vista moral, qualsevol idea pot defensar-se políticament sempre i quan no mini les bases en què se sustenta un estat democràtic: els drets i les llibertats dels ciutadans. Per això la majoria d’estats europeus democràtics només han prohibit aquells partits que són decididament anti-sistema i persegueixen la des-legitimació del sistema democràtic, busquen la seva modificació radical en el sentit de restringir les llibertats i rebutgen les pràctiques democràtiques o que han recorregut a la violència contra l’estat[1].

La base del raonament moral de la legitimitat de totes les idees és l’esquerda que el feixisme aprofita per entrar a les institucions i amenaçar-les. Fa massa anys que veiem a polítics demòcrates negociant, parlant amb la ultra-dreta amb el raonament que són forces polítiques legals i recolzades per milers de vots. Però no totes les ideologies tenen la mateixa legitimitat moral: el feixisme busca l’assoliment del poder a través de l’anul·lació del pensament crític, la violència en qualsevol de les seves formes, l’ús de la frustració ciutadana i l’estimulació de la por a la diferència amb l’única finalitat de destruir l’estat democràtic.

El risc que el feixisme participi en la democràcia és que acabi passant el que va dir Mussolini el 1924 “Aquestes eleccions són les darreres que fem. El proper cop ja votaré jo per tothom”[2]. És per això que ara que venen eleccions catalanes i que sembla que el feixisme espanyol podrà tenir representació al Parlament, és tan important que el feixisme de casa, el feixisme català no hi tingui entrada ni es pugui amagar en coalicions amb altres partits. Si realment són tan patriotes, estimen tant Catalunya i desitgen tant la independència de Catalunya que votin els partits independentistes democràtics, que prou candidatures tindran per triar i remenar

 

 Article publicat el 23 de desembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot,en una versió lleugerament més breu i sense les referències bibliogràfiques. També disponible a www.lacomarca.cat.

---

[1] Bourne, A. K., & Casal Bértoa, F. (2017). Mapping ‘Militant Democracy’: Variation in Party Ban Practices in European Democracies (1945-2015). European Constitutional Law Review, 13(02), 221-247. https://doi.org/10.1017/S1574019617000098

 [2] Scurati, M (2020).M. El Hijo del Siglo. Alfaguara.