Els ciutadans no podem decidir

Fa pocs dies, la portaveu socialista al Parlament ha dit que les coses importants, com el dret a l’autodeterminació, no les podem decidir els ciutadans sinó que les hem de deixar en mans dels polítics. Increïblement, es poden dir coses com aquestes, la negació de la democràcia, sense que res no s’esquerdi i passant només amb un mínim escàndol.

Tot i així, aquest estiu 3 estats europeus ens estan oferint motius per dubtar de la superior capacitat dels polítics per prendre decisions.

A Itàlia, el ministre de l’Interior i líder de la Lega, Matteo Salvini refiant-se de les enquestes de popularitat va provocar una crisi de govern anunciant el trencament de la coalició de govern amb el Movimento 5 Stelle. El pensament polític clàssic anunciava noves eleccions i triomf del populista Salvini. En canvi, l’antic soci de govern va ser capaç de reubicar-se i d’oferir al Partito Democratico de participar en el govern. Salvini, avui està a la oposició i sense poder real i efectiu.

A Espanya, PSOE i Unidas-Podemos són incapaços per trobar una fórmula de pacte que agradi els uns i els altres.  El PSOE, refiat de les enquestes, amenaça amb repetir eleccions si no poden governar en solitari malgrat tenir només el 35% dels escons al Congreso.  Els dies passen ràpid i Sánchez tem la possibilitat del vot positiu d’Unidas-Podemos a la investidura, que el convertiria amb un president amb pocs suports per superar votacions al Congrés. Per evitar això, està disposat a imitar a Rajoy i renunciar a la investidura per no haver de patir la venjança de Pablo Iglesias  a les votacions al Congrés. Tot, abans de pactar; tot, abans de cedir cap engruna de poder. Sempre i quan la dreta espanyola no s’abstingui a canvi d’un nou 155 a Catalunya.

Al Regne Unit, els intents d’aprovar qualsevol pla per al Brexit fracassen a la Cambra dels Comuns. Ni Theresa May ni Boris Johnson se n’han sortit d’aprovar els seus plans respectius degut als vots contraris de membres del seu partit i pels de la oposició. Tant li fa un pla tou com un de dur.  La situació sembla irresoluble mecànicament i ideològicament. La insòlita iniciativa de Johnson de suspendre el Parlament per tenir les mans lliures per aplicar el seu pla és una mesura antidemocràtica malgrat ell es defensi dient que és legal i allò antidemocràtic és impedir que el govern pugui aplicar el que els ciutadans britànics varen aprovar en referèndum. Un referèndum que només demanaven els populistes de l’UKIP, que varen  farcir la campanya electoral amb mentides contrastades i reconegudes  i que varen ajudar a la victòria del Brexit.

Tres exemples que il·lustren com polítics refiant-se d’enquestes i encegats per la supèrbia, actuant de forma irresponsable i servint-se dels mecanismes institucionals per tenir el poder, no són pas millors prenent decisions que el conjunt de la ciutadania.

Encara els haurem d’agrair que ens deixin votar per escollir-los, tot i que després ens retreguin que no votem prou bé perquè no els calgui haver de decidir res.

Article publicat el 19 de setembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Eleccions a les Illes Fèroe

Encara que no ho trobareu a cap diari ahir, 31 d’agost de 2019 va haver-hi eleccions al Parlament (Løgting) de les Illes Fèroe, que és el parlament en actiu més antic del món. Des del segle IX.

L’arxipèlag és políticament part de la corona danesa però des de fa anys manté una voluntat política d’esdevenir un país independent. De fet, en un referèndum celebrat el 1946 va guanyar la opció de la independència però si bé en un principi el primer ministre danès hi va accedir, la opinió pública danesa va veure l’afer com una qüestió d’honor i el que va fer el rei danès del moment va ser dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. Una història que els catalans coneixem prou, però amb diferents actors.

El nou Løgting va acceptar formant part de Dinamarca com a comunitat autònoma l’any 1948. Com a reacció es va formar un partit pro-independència, el Tjóðveldi (República).

El nivell de competències de les Fèroe és tan elevat que, per exemple, quan Dinamarca va entrar dins la UE els feroesos varen decidir que no en volien formar part; té la seva pròpia moneda, si bé completament vinculada a la corona danesa i la moneda és impresa i emesa pel banc central danès; emeten segells, molt cotitzats pels col·leccionistes; i tenen completes competències excepte sobre justícia, policia i defensa, i afers exteriors. Tot i així, el govern danès procura llgar curt les Fèroe sobretot per por les concessions a les illes es traslladin en demandes de més autogovern a Grenlàndia, més important geoestratègicament.

El funcionament del país és altament depenent de les subvencions daneses però el govern feroès, convençut de que la independència de les illes és econòmicament viable, ha provat d’anar reduint l’import.

El sistema de partits de les Fèroe s’alinea, igual que el català, en dos eixos: el nacional (independència/unió) i l’ideològic clàssic (esquerra/dreta). I igual que a Catalunya les forces estan igualades.

Algunes curiositats de la política feroesa:

•   La campanya electoral ha durat 30 dies. Si aquí a molta gent se’ls fan llargues les 2 setmanes que duren aquí, imagineu-vos-ho
•   Cada partit polític, a més del seu propi emblema, està representat per una lletra. Per exemple es poden veure rètols amb una “F” (Progrés) o una “A” (Partit Popular)
•  Com tot a les illes, la propaganda electoral és cívica i es respecten els espais i no és estrany veure multitud de rètols de diferents partits en un mateix espai.
• El Løgting té 33 membres que s’escullen en una única circumscripció electoral, tot i que quasi la meitat de la població viu a la capital Tórshavn, per un sistema electoral de representació proporcional. 
•  El sistema de partits està força fragmentat, hi ha 7 partits que tenen representants al Løgting
• Fins a les eleccions d’ahir, el govern feroès era una coalició de 3 partits: Partit Socialdemòcrata, República i Progrés. El primer partit és, en teoria, neutral respecte de la independència però de fet dóna suport a la unió; els altres dos partits són independentistes. En canvi els dos primers partits són d’esquerres mentre que el tercer, Progrés, és liberal. Impensable a Catalunya, ni al país veí.
   

  Però quins han estat els resultats de les eleccions d’ahir? Els resumeixo a la taula següent

 La societat feroesa és tradicional i conservadora i per això 20 dels 33 parlamentaris són d’ideologia conservadora. Aquesta proporció és la mateixa que en el arlament vigent fins el moment.

Des del punt de vista nacional, hi ha un augment (2 escons que guanya el Partit Popular) de parlamentaris independentistes que ara tenen una majoria exigua, 17 sobre 33, que en teoria possibilitaria un govern independentista. A veure si ho fan una mica millor que nosaltres.