El català, l'escola, la mandra i el PP.

He esperat alguns dies a escriure un apunt sobre la famosa interlocutòria del TSJC que instava a la Generalitat a fer del castellà llengua vehicular, com el català, a les escoles del nostre país. Vaig fer ben fet, deixant uns dies de repòs i deixant assolar el mal humor, trobo la serenitat per dir-hi la meva.


El que hem vist aquests dies al voltant de l’11 de setembre no ha estat res més que un intent d’ensulsiar les nostres torres bessones: la llengua i l’escola. No podrien haver escollit unes dates més encertades. Afortunadament, aquest cop no ens han enganxat adormits i amb una celeritat notable, ens hem posicionat ràpidament i, cosa increïble, hem fet un front comú: govern, sindicats, partits polítics, organitzacions culturals i ciutadans hem estat colze amb colze dient que per aquí no cal que ho provin. Bé per nosaltres.

La reacció ha estat ràpida, quasi tan ràpida com alguns emèrits professors olotins que l’endemà ja els faltava temps per proposar de fer més classes en castellà.

Reacció, per altres massa ràpida, com es queixava el cap de llista del PSC que veia innecessari fer un Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Olot a les 8 del matí per aprovar la moció de Somescola.cat en defensa del sistema educatiu en català. Coneixent-lo, costa pensar que aquesta queixa fos motivada per la mandra d’aixecar-se aviat.

En aquest Ple PxC es va abstenir (aquest cop no només “una mica” sinó totalment) amb l’argument que es tractava d’una falsa polèmica i així evitaven, com sempre, de posicionar-se en res de significació nacional; la regidora del PP hi va votar en contra perquè “les lleis s’han de complir”.

Argument que avui mateix defensa Enric Millo, que des del primer moment es va posicionar en capdavanter de la defensa de la interlocutòria i es va dedicar des de la seva trona a menystenir la immersió a l’escola, en una entrevista a “ElPuntAvui”. Li faltaria afegir el corol•lari secret que semblen aplicar: “les lleis són per complir-les quan ens interessa i per recórrer-les quan van contra els nostres interessos”.

I és que el PP s’ha mostrar destre en la utilització de l’administració judicial o no recordem què varen fer amb l’Estatut o el que han amenaçat de fer amb la Llei antitaurina un cop assoleixin el govern de l’Estat?

Ens diuen que els nois i noies catalans no aprenen prou castellà a l’escola i ens volen fer creure que fent més assignatures en castellà aprendran millor aquest idioma. Que segle XIX aquest argument! Del que es tracta és que l’ensenyament del castellà (i del català i anglès; i de la física i la química; i de la filosofia i de les mates, etc..) sigui més eficient i no més extensiu. Com si una empresa suplís la seva manca de productivitat a base de fer hores extres en comptes de modernitzar els seus processos productius. Bon camí a la debacle.

I és que com diu una amiga, el català el parlem tan poques persones que si no el defensem nosaltres, no ho farà ningú.

Una ciutat sense símbols?

Fa uns dies vaig tenir el goig de casar 3 parelles. En el protocol del casament hi ha una frase que diu "...les persones necessitem símbols..." tot fent referència als anells. Ben cert que en necessitem de símbols per saber on som, per dir on pertanyem, per mostrar qui som.

Durant molts anys Olot ha estat una ciutat sense símbols. El partit que l'ha governat durant 12 anys ha tingut sempre molta pressa per obeir les lleis que els eliminen i, d'aquesta manera, hem tingut la miserable condició de ser l'únic municipi de La Garrotxa on cap bandera onejava a l'Ajuntament. Però no només això, és que no hi havia ni una senyera a tot el municipi. Només, darrerament, la dels Jutjats i aquelles que un nombre cada any creixent d'olotins posaven voluntàriament als seus balcons i finestres.

Aquest 11 de setembre gràcies als patriotes d'Òmnium Cultural, una senyera presideix la nostra ciutat des del cim del volcà Montsacopa. Ahir vaig ser a la seva hissada i tot i que em va agradar moltíssim (admeto que era el que em feia més iŀlusió de les FdT) pensava en com serà de bonic cada dia, quan arribi de treballar, veure-la des del capdamunt de La Solfa.

També el nostre Ajuntament ha lluït aquests dies les ensenyes que més estimem la immensa majoria de ciutadans, les nostres: la de la nostra ciutat i la de la nostra nació. Veurem quant tarden els enemics a gemegar, queixar-se o exigir que hi posin la seva: la que abans de penjar-la ens estimem més de no posar-ne cap.

Que es queixin tan com vulguin: Olot és ple de llocs on penjar senyeres.

Els correbous fan festa?

Vagi per endavant que sóc carnívor de mena. Fill de carnissers, germà de carnisseres (alguna més de grat que l’altra) i nét de tractant de bestiar que comprava “a ull” , la carn era present cada dia a casa, encara que només el peix feia festa.

Únicament de grandot (passats els 20 de llarg) vaig saber què era posar-se un tall de filet mig cru a la boca i notar com el paladar i fins la darrera papil•la de la meva boca absorvien aquella magnífica concentració protèica; fins aleshores filets i entrecots eren per vendre i, pagant els pares, als restaurants demanar carn era prohibit excepte si abans havies menjat un bon plat de peix.

Però quins bistecs “del pedacet” ens havíem cruspit “mano a mano” amb el meu pare, quins bistecs russos de 400 grams cuits a la planxa roent, embolicats amb el paper encerat de la carnisseria...

Segueixi el fet que servidor es guanya les garrofes, i per molts anys, en una empresa del sector de la Salut Animal i que per tant estem en la cadena de subministrament dels productors de carn.

Ara bé, res d’això impedeix que trobi una salvatjada les curses de braus i els correbous i les “gimcames amb llums de discoteca i música” que tenen com a finalitat que els espectadors gaudeixin veient com es tortura a braus i jònecs. Que la tortura acabi amb la mort de l’animal o no, no em serveix; que els animals que jo em menjo amb plaer hagin estat sacrificats, no em sembla que doni cap mena de coartada, ni em faci igual, als energúmens que udolen a les places de braus fixes o provisionals d’aquest país a cada evidència del patiment de l’animal que ha tingut la dissort de ser el subjecte passiu d’una festa primitiva i salvatge.

Des de l’aprovació de la llei que s’ha vingut a anomenar antitaurina Catalunya és una mica millor. El dia que a Olot es deixin de fer aquests espectacles vergonyosos, la nostra ciutat serà una mica millor. El dia que entenguem que la tortura no és cultura, anirem una mica millor.

Espero que en aquesta legislatura puguem acabar amb el sainet de la Plaça de Braus i que, definitivament, es pugui fer servir per espectacles més edificants.

Per això, avui he votat “No” a la inclusió del correbou al programa de les Festes del Tura 2011 en el Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Olot.

Tant de bo l'any vinent les Festes del Tura estiguin lliures d'aquesta vergonya.

Rubalcaba es desperta de la migdiada.

Avui en Rubalcaba s’ha despertat amb un moment de lucidesa. Per alguns polítics, això vol dir agafar una idea de les que abans estaven descartades i deixar-la anar com si res, a veure què passa. Pels entesos, d’això se’n diu “globus sonda”.

Tornem-hi, el que aquest noi ha deixat anar és que ben mirat es podrien eliminar les Diputacions. Veus que bé? Mira que som una colla que ho dèiem. Una altra cosa és que en farem de les infraestructures (i del pressupost!) que gestionen. Optimitzarem recursos o estalviarem? D’això ni un mot.

Tot i que sigui, malauradament només fins a cert punt, posar-me a casa d’altri se m’acudeixen tres o quatre coses més que aquest xicot podria deixar anar per millorar l’economia i la gestió de la metròpoli aprofitant que igualment perdrà les eleccions:

- Carregar-se totes les autonomies no històriques. Així tindria excusa per mantenir el Ministerio de Cultura.

- Com que no tindrà nassos, doncs que es carregui el Ministerio de Cultura aprofitant que té totes les competències transferides a les CC.AA.

- Eliminar el Senat donada la seva inutilitat legislativa i operativa.

- Racionalitzar la xarxa ferroviària en un exercici de realitat: el centre geogràfic penisular no coincideix amb l’eix econòmic. Ai coi.

- Canviar la llei de funció pública per transformar l’Administració en un ens eficient.

- Reduir el nombre de festes anuals i traslladar-les al divendres o dilluns més immediat. Clar que no podrem fer ponts però la productivitat ho agrairia.

- Reconèixer que carregar-se la indústria va ser una mala idea i que el paternalisme institucionalitzat una idea encara pitjor. I posar-hi remei.

Total, ara que perdrà...què li costaria?

En fi, com diu sempre la meva mare: donar consells a casa dels altres és molt senzill.

Goodbye Spain.

Els castellans (Jordi Puntí)

Acabo de llegir “Els castellans” de Jordi Puntí, un recull d’articles publicats a L’Avenç en els quals descriu la seva infantesa de finals dels seixantes (del segle passat) a Manlleu i en la qual els castellans, els fills de la immigració espanyola, varen tenir un paper importantíssim en els jocs, en les baralles, en el camí cap a l’adolescència i la majoria d’edat. El paper que en totes les històries es reserva “als altres” els que són diferents, als adversaris; a aquells que públicament denostem i tractem amb condescendència però que en un raconet admirem o, si més no, tenim més en consideració que mai no admetríem.

Puntí reconeix en l’epíleg allò de trampós que té el títol, buscant la provocació actual en un mot que fa 40 anys simplement era considerat descriptiu. Tant com avui, si traguéssim el vernís de papanatisme imperant, podria ser “els moros” o “els negres” o “els xinesos”. No hi havia racisme, tot i que potser sí que hi havia una mica de classisme, sinó que es simplificava per anomenar els que no eren catalans. Avui, tot això és una mica més complicat.

Torno al llibre. Deliciós, em va dur un munt de records que amb menys dosis d’aventura podrien ser homologables als de Puntí. Rebla el clau quan, també en l’epíleg, esmenta que l’olotina Margarida Casacuberta recorda que a Olot la majoria de castellans vivien en el mateix barri i que es repetien el conflictes descrits.

Sense voler rebatre a ningú, jo crec que els seixantes i als setantes a Olot hi havia com a mínim 3 barris on es concentraven els castellans: Sant Roc, El Carme i El Portal. Els de Sant Roc em quedaven molt lluny perquè jo vivia a Sant Miquel i després al carrer Terrassa, pioner del barri de Masbernat. Era com si fos a l’altra banda del món, un barri on no aniria mai i on, allò que pogués passar-hi no em podia afectar de cap manera. Amb els d’El Portal hi tenia contacte a l’escola, al Grup Malagrida que ens donava a tots plegats un entorn controlat i comú on els orígens es barrejaven però on un “xarnego” dit a deshora o amb un to massa agre podia costar una bona esbatussada.

Altra cosa eren “els castellans del Carme”. Aquests, inexplicablement, ens tenien aterrits. Mai ens varen fer res ni ens varen dir ni una sola paraula però estaven envoltats d’una aureola d’agressius, violents i malparlats que ens tenia ben acollonits. Recordo vagament un dia d’estiu que la colla de nens, catalans naturalment, del carrer del Pardal ens varen convidar a afegir-nos a una batalla contra els castellans del Carme. Menys per covardia que per edat, vaig quedar fora de l’escamot de combatents cosa que em va alleujar moltíssim quan vaig saber que els castellans durien fletxes fetes amb barnilles de paraigües i que nosaltres no tindríem armes comparables per enfrontar-nos-hi. Fet i fotut, ningú no es va presentar al camp de batalla.

Alguns anys més tard, ja al carrer Terrassa, cada dia a mitja tarda una colla de nois i noies castellans passaven pel carrer de camí cap al camp de tir. La seva sola visió feia que ens amaguéssim d’immediat fins que calculàvem que ja eren lluny i no sentíem les seves rialles, que nosaltres crèiem que eren de burla cap a nosaltres i que devien ser només les que hi ha sempre en les colles de joves. Al vespre, tornàvem a estar a l’aguait per amagar-nos quan tornaven de passar la tarda entre margeres i rostolls. Quan pocs mesos després vàrem començar a veure les noies amb les panxes inflades, vàrem entendre el sentit del verb “rostollar” (rostoiar).

En aquell temps en que la majoria de nois teníem escopetes d’aire comprimit (en dèiem “de balins”) els castellans ens passaven també la ma per la cara en això. Quan nosaltres muntàvem expedicions de cacera de pinsans a la font de la Salut i voltants que acabaven sense que haguéssim estat capaços d’abatre ni un sol ocell, ells ens refregaven ufanosos pels nassos els enfilalls d’ocells que havien caçat. I amb un aire de superioritat, quan ens hi atansàvem encuriosits i envejosos, ens anaven dient amb aquell accent tan difícil de copsar, els tipus d’ocells que duien penjats del cinturó.

A diferència del llibre de Puntí, però, he de dir que mai no ens vàrem barrejar a l’Institut. La majoria dels castellans del Carme, un cop varen deixar l’escola, se’n varen anar a treballar. Pel carrer tampoc no ens saludem ni amb un cop de cap.

Segur que ni tan sols ens reconeixeríem com els que feien por ni com els que s’amagaven. I potser estaríem tots sorpresos d’anomenar-nos catalans tots plegats.

Sorolls nocturns

A la nit hi ha sorolls que formen part del nostre hàbitat i no ens molesten, ens acompanyen i la seva absència se’ns fa estranya. Els sentim i ens fan sentir que som a casa. Recordo, de petit, el soroll que feia el rellotge de casa els meus avis que tocava cada quart i cada hora...com ressonava en el passadís i em desvetllava un microsegon, el temps just de pensar “sóc a cals avis”, només un cop cada nit encara que ell anés fent. O el soroll que feien els tallers de davant de casa els meus pares quan a les vuit o quarts de nou començaven a repicar planxes de ferro, a fer anar la radial o la polidora...molt més eficaços i persistents que qualsevol despertador.
Per algunes persones el silenci perfecte és el que deu haver-hi en el buit absolut. Posseïdes per un mal humor crònic i un estrès merescudament guanyat, creuen que són mereixedors absoluts del que conceben com a pau i es mostres bel·ligerants contra qualsevol so que pertorbi mínimament la buidor sonora. Només així es pot entendre que la decisió d’un jutge de fer aturar les campanes de Sant Mori a la nit. Sembla ser que el seu so molestava als clients d’un establiment de luxe emplaçat al castell de la vila. O potser era només que el propietari de l’hotel creia que els molestava i, de pas, marcava una clara línia a uns vilatants que deu concebre només com a part del paisatge.
Anys enrere algú també va creure oportú fer callar les campanes de l’església del Carme d’Olot a les nits perquè molestaven. I fa menys, un pastor de Setcases va haver de silenciar les esquelles del ramat perquè uns pixapins trobaven que feien massa soroll. Suposo que no varen gosar demanar l’extermini dels ocells per acabar amb les seves piuladisses.

Els indígenes sempre han fet nosa als colonitzadors.

A distàncies intergalàctiques, crec, al soroll que els veïns d’alguns bars han de suportar durant hores nit sí i nit també, tant li fa si l’endemà és festa com si no, perquè aquells que surten a divertir-se incorporen la competició de bruels en el seu programa festiu, perquè no poden pujar als cotxes sense abans haver comprovat el volum màxim de la música ni marxar sense revolucionar el motor al màxim.
Neguitosos, cansats, es posen al llit esperant quan començarà el festival de brams, crits i rialles que no els deixarà dormir...una nit més. I deuen pensar que es canviarien ben a gust per dormir amb el so de campanes o d’esquellots que podrien fer-se seu en pocs dies i pensar, entre somnis quan el sentissin, “que bé, sóc a casa”.

Enginyeria d'alta barra.

Ahir es va anunciar que la RENFE suprimia els trajectes amb AVE entre Toledo y Albacete 6 mesos després d’haver-lo inaugurat perquè de promig tenia 16 usuaris: 9 entre Toledo i Albacete i 7 entre Toledo i Conca.
Jo que admiro profundament els enginyers perquè em sol agradar la manera com encaren els problemes i com fan servir l’enginy (d’aquí el mot) per resoldre’ls m’he quedat garratibat i esmaperdut sentint les explicacions del senyor Enrique Urkijo, director general de Viatgers de la Renfe. Segons ell, “si se tiene que poner un tren, se pone; y si se tiene que quitar, se quita”.
Si noi, d’això se’n diu flexibilitat. I també se’n diu tenir barra.
Ningú no va fer quatre números abans de fer la inversió? Doncs no; les explicacions que es donen és que els alcaldes de la zona varen demanar aquest trajecte i, per obra i gràcia d’en ZP, trajecte fet.
I els catalans, ximplets com sempre, vinga fer estudis que demostren l’impacte que sobre l’economia, desenvolupament industrial, turisme tindria la connexió per alta velocitat amb França per no parlar ja de l’eix mediterrani ferroviari. Ai tant fer números...no serà que els espanyols hi entenen realment més del que sembla i que han vist clar que posats a fer trens ràpids millor fer-los de “posar i treure” que no pas uns que ajudessin als catalans a dir-los adéu?
Ara, jo no em trec del cap la sensació de luxe que devien tenir els 16 passatgers que fins ara estaven acostumats a gaudir de tot un senyor tren que havia costat 3.500 milions d’euros. I penso si s’ajuntaven tots al mateix vagó o si, en canvi, buscaven aïllament i viatjaven envoltats de buit i silenci. Molt ràpid, això si. I molt car per la resta.
Goodbye Spain.