Lo riu és vida.

En aquest país nostre mai no ens falten raons per manifestar-nos. Segurament sempre ha estat així però en els darrers anys hi ha una abundor notable de raons potser perquè els catalans hem anat sent conscients de les agressions que rebem en tots els àmbits de la nostra nació: la sobirania, la llengua, l'educació i ara també el medi ambient.

Avui a Amposta, 50.000 catalans d'arreu ens hem manifestat en contra del Pla Hidrològic de la Conca  de l'Ebre, germà bessó univitel·lí d'aquell Plan Hidrológico Nacional que Aznar volia aprovar "por cojones".

Aquest Pla preveu fer servir el cabal de l'Ebre per regar 465.000 Ha noves de regadiu i la construcció de 52 nous embassaments; el cabal mínim que preveu el Pla és 3.000 hm3, la meitat del que havien pactat les parts amb interessos directes en l'ús del cabal. Efectivament, la Generalitat de Catalunya, la comunitat de regants i la Plataforma en Defensa de l'Ebre havien acordat que el cabal mínim en condicions de pluviometria normal fos de 5871 hm3, i 9907 hm3 en cas de sequera.

La lògica racional de gestió del comú aconsella que sempre que els usuaris arriben a un pacte satisfactori cal respectar-lo perquè el consens inclou les obligacions i necessitats de totes les parts i pel fet de compartir-les, les han entès i fetes seves.

Aleshores perquè el govern espanyol en funcions aprova aquest pla per decret? Com que jo descarto que siguin estúpids però afirmo en canvi que són malvats, arribo a la mateixa conclusió que els ebrencs: es tracta de fer trasvassaments a altres conques hidrogràfiques i de passada fer conjuntament amb les empreses constructores uns lucratius negocis. La contrapartida, menys cabal a l'Ebre que significarà la mort del Delta perquè el riu, mancat de forces pel menor cabal, no podrà lluitar contra el mar. Mensy cabal, voldrà dir menys aportació de sediments que facin de barrera als embats del mar; menys cabal voldrà dir menys oxigenació de l'aigua dolça en el tram final i significarà la inexorable i progressiva salinització de les terres del Delta i dels pous, pèrdua de terres de conreu i destrucció dels llocs de treball relacionats, perjudici per la fauna i la fora, etc..   .

Per estar en contra de tot això, no cal pas ser un hiper-ecologista; només cal tenir sentit comú i estimar el país. El patriotisme també inclou defensar l'hàbitat natural de les agressions i la gestió pròpia dels recursos naturals.

Per això aquest 7 de febrer una colla de garrotxins hem baixat fins Amposta per afegir les nostres veus a les de tota la bona gent de l'Ebre i de Catalunya. Una manifestació endreçada i poc estrident en les formes però molt ferma en el fons. Una pancarta deia "som cabuts" i té raó: els catalans som cabuts, tossuts, ferms i ferrenys davant la injusticia. I per defensar el Delta, per defensar Catalunya i el seu

patrimoni natural ho serem encara més. Perquè geogràficament estem lluny però sentimentalment som molt a prop i nacionalment som ú, encara que els ebrencs pensin que els d'"allà dalt" mensytenim els d'"allà baix". Potser per això aplaudien el nostre petit grup quan veien que a la pancarta hi duiem escrit "La Garrotxa en Defensa del Delta de l'Ebre". Avui han vist que els fem costat. 

Com sempre, el viatge ha valgut la pena. I és que lo riu és visa, l'aigua és vida i independència és llibertat

Embolic per fer govern a Espanya

Quan en ciència Política s’estudien els mecanismes per formar coalicions el que té una implantació majoritària en la història és el que s’anomena de les Coalicions Vencedores Connectades Mínimes (CVCM). Una CVCM és una coalició que agrupa el menor nombre possible de partits per tenir majoria absoluta i alhora amb la condició que aquests partits han de ser adjacents si els disposem en un eix que els ordeni ideològicament. Així,  si imaginem una distribució bàsica de l’estil extrema-esquerra/esquerra/centre/dreta/extrema-dreta un partit de dretes no podria formar una coalició amb un partit d’esquerres si no incorpora un partit de centre que els connecti. És adir,  una CVCM no es pot formar si al mig queden “buits ideològics” dels representats en un parlament.

Mirem quina és la distribució ideològica al Congreso de los Diputados segons els resultats de les eleccions del 20 de desembre de 2015 ¹.

 

1.       Per simplificar i encara que seria més correcte parlar de grups polítics, l’únic que es diferenciaria seria el grup mixt i com que tampoc hi ha cap garantia que votessin unànimement, m’he estimat més parlar de partits. Igualment, encara que amb força més risc, he ajuntat a Podemos, els diputats que varen passar al grup mixt, entenent que ideològicament, en l’eix esquerra-dreta són molt semblant.

Segons aquest esquema per formar una CMCV cal que partits adjacents sumint 176 diputats. A primer cop d’ull i anant de dreta a esquerra, una coalició (coalició A) que agrupés PP, D i Ll, C’s, i PNB sumaria 177 diputats; des de l’esquerra caldria sumar totes les opcions des de Podemos fins a PNB amb un total de 177 diputats (Coalició B). I si partim de la posició central, només podem anar cap a la dreta per trobar una CVCM (Coalició C) que aniria des de PSOE fins el PP i sumaria una majoria absoluta de 268 diputats.

Això des de la suma pura de diputats però afortunadament la ideologia també juga un paper en aquest tema i això ajuda a  aclarir les possibilitats o a complicar-les una mica més.

Per exemple, qualsevol d’aquests plantejaments ha de comptar amb ERC i DiLL i e tant els uns com els altres es mostren poc disposats a col·laborar amb un govern espanyol, els hem de “transparentar” en el model i assumir que no cooperaran..

Aleshores, les coalicions A i C s’igualen de PSOE  a PP, sense DiLl sumen 260 diputats i es podrien permetre d’obviar els 7 diputats de PNB i CC de manera que seria C’s qui posaria el lubricant a la coalició.

La renúncia d’ERC a col·laborar fa que la coalició B s’hagi d’allargar fins a C’s però aquests ja han dit que mai no pactaran amb Podemos i si excloem aquests, cal estendre altre cop la CVCM fins a PP.

Per tant, la teoria pura sembla indicar que la coalició més probable seria la formada per PSOE, C’s  i PP. Que de passada també sembla la preferida per la patronal espanyola i per aquells que desitgen un cert frontisme nacional que pugui afrontar el “desafio separatista” de Catalunya. Excepte que algú es decideixi a intentar governar amb minoria i afrontar una legislatura presumptament complicada havent de negociar totes i cadascuna de les iniciatives parlamentàries, un fet al qual els partits espanyols clàssics no estan gens acostumats. D’altra banda, quantes tensions internes causarien a PP i PSOE aquesta coalició sobretot després d’haver-se dit el nom del porc en els darrers mesos?

Ja s’ho faran. Ho tenen molt magre però des del meu punt de vista es fins i tot relaxant veure com es resoldrà aquest trencaclosques. Espero, però, que aquí no ens deixem encantar i anem a la nostra, pas a pas i sense aturar-nos construint la República Catalana. Mentre, ells poden anar decidint qui negociarà amb Catalunya els termes de la separació.

Democràcia directa, assemblees, mandat.

S’ha parlat molt i molt de l’Assemblea de la CUP i del seu inversemblant resultat; majoritàriament se n’ha parlat entre malament i no gaire bé, almenys en els mitjans de comunicació habituals. Els membres de la CUP, que es caracteritzen per la seva perseverança que es confon amb la tossuderia s’enroquen en l’impecable procediment democràtic que suposa decidir els temes en assemblees.

Em permeto qüestionar-ho “des de la base” o almenys des dels orígens, sense entrar en les diverses maneres que existeixen de manipular els resultats de les assemblees.

Hi ha consens en admetre que la democràcia es va inventar a les polis gregues. Els aspectes rellevants del govern de les ciutats es resolien en les assemblees a les quals participaven tots els ciutadans que hi tenien dret (això excloïa, dones, esclaus, etc..) i tothom tenia el dret a dir-hi la seva. Les decisions es prenien pel consens que sorgia després de la discussió que hi pogués haver entre diferents punts de vista i el nombre de partidaris que cada opció pogués tenir.

sobregecia.com

Això va funcionar bé fins que les polis varen començar a créixer i a convertir-se en ciutats estat. El territori va augmentar i en conseqüència també el nombre de ciutadans a intervenir (no pas proporcionalment) alguns dels quals ja no vivien dins la ciutat sinó potser lluny (i en aquell temps tot era lluny); la complexitat dels temes a discutir es va incrementar i la presa de decisions es va tornar més difícil perquè hi havia els temes interns de la ciutat però també com relacionar-se amb els veïns (amb qui s’aliaven, amb qui s’enemistaven)... I aquells ciutadans que vivien “a pagès” i havien de perdre potser mig dia per arribar a l’àgora i mig dia per tornar a casa, i passar-se potser un dia sencer a l’assemblea varen començar a pensar que hi havia d’haver una manera millor que fes possible que poguessin participar en les decisions sense haver de deixar les feines de pagès desateses.

Va ser la primera llavor de la democràcia representativa.

Segles més tard (perquè entre la democràcia atenenca i les primeres democràcies més o menys com avui les reconeixem varen passar segles de tiranies diverses) la mida i les complexitats dels estats moderns varen multiplicar les dificultats dels ciutadans pagesos grecs per mil, i es varen instaurar democràcies representatives: els ciutadans, amb el seu vot, delegaven a altres ciutadans la responsabilitat de defensar als parlaments els seus drets. Si ho feien bé, els tornarien a votar i si no, en votarien un altre que pogués fer-ho millor.

Als primers intents, els representants recollien el “mandat” del seu votant i defensaven a capa i espasa el que els ciutadans li havien demanat que aconseguís per ells. Podia ser una exempció en alguns impostos, derogar algun dret abusiu, qualsevol cosa que els votants creguessin que era imperiosament necessària per a la seva comunitat. Aleshores, el representant es podria trobar amb altres representants que pensessin exactament el contrari i que tinguessin, des del seu punt de vista, raó; o amb altres representants que estiguessin ubicats en un punt mig.

Què havia de fer aquell que havia rebut un mandat? Rebutjar qualsevol opció que no fos la rebuda dels seus votants, encara que en la discussió i la negociació la seva ment s’hagués obert a interpretacions més àmplies o hagués visualitzat opcions millors en el seu conjunt. No tenia cap altra opció.

Per això, en les democràcies modernes el concepte del “mandat democràtic” no està acceptat, perquè suposa la negació de la representativitat i perquè limita la capacitat de negociació i de decisió. Un representant polític que obeeix un mandat ha de tornar a la base a recollir un nou mandat cada cop que la seva tesi no triomfa i es necessita el seu vot per a decidir.

Això és el que ha passat aquest 27 de desembre. Els diputats de la CUP no estan autoritzats pels militants de la CUP a decidir res que vagi més enllà del mandat. Atenció, no estan autoritzats pels militants/simpatitzants/col·laboradors però aquests 10 diputats varen rebre 300.000 vots; molts més dels que eren a l’assemblea. Qui representava a aquests votants l’assemblea? Era l’assemblea representativa aleshores?

Jo opino que no. I aleshores la meva conclusió és que per segons quines decisions la democràcia directa no només no funciona (i està clar perquè en l’assemblea no es va acabar prenent cap decisió i acabaran sent els manaires els que decideixin i, segurament, de forma molt menys transparent) sinó que, pel fet de ser una illa en un sistema representatiu, no compleix el seu objectiu de donar veu a tots els representats sinó només a un grup proporcionalment reduït.

Crec que aquesta negociació entre JxSi i la CUP estan deixant clar la inoperància de la democràcia directa en la presa de decisions complexes i la perversitat del mandat democràtic entès com a ordre inapel·lable d’un grup reduït (no deixa de ser una elit) als representants polítics.