Vacances 2009. La bici

Un cop al carrer, ajustar l’ipod i col·locar les 4 andròmines que m’enduc i començo a pedalar amunt, en direcció contrària a la platja.
En un post anterior ja vaig explicar l’excursió del primer dia. En altres ocasions he optat per recorreguts diferents.
Uns dies escollia la opció senzilleta: Montgó-Riells-L’Escala-Empúries i d’aquí fer els 200 metres fins a Riomar i recular (compte amb els esquirolets que travessen el vostre camí per anar a buscar un esmorzar de ganyip) cap a Cinclaus (nom mític) per fer un bufet a l’ombra de l’ermita de Santa Reparada i després travessar la carretera nacional i seguir la pista fins a Viladamat seguint un camí senzill que voreja camps de blat fins arribar al nucli antic del poble, molt ben conservat (i amb un munt de cases en restauració) amb uns racons plens d’encant, guarnits amb flors que em feien pensar en la Provença de la mateixa manera que alguns racons d’allà em recordaven aquests pobles empordanesos. La tornada passa per darrera el restaurant El Molí de L’Escala i des d’aqui al trencant d’Albons. Aleshores hi ha dues opcions: seguir el camí cap a l’esquerra i anar a La Closa d’en Llop i pujar amunt fins la rotonda; o bé seguir recte i on s’acaba el carrer enfilar-se pel descampat que era el camí ral, travessar una pineda amb sòl de sorra i pinassa fins anar a darrera l’Intermarché. En els dos casos, es baixa cap a buscar un bici carril estil empordanès és a dir, “fet i deixat estar” que porta fins a Montgó amb un tram final gairebé cobert per unes mates altes que fa la impressió d’estar travessant la sabana africana, amb una flaire d’herbes que enamora.

Una altra excursioneta és posar la bici dins el cotxe i anar fins a Torroella i davant per davant del

CAP, ja amb bicicleta agafar el camí que mena a la Gola del Ter. És un camí que seguint sempre recte porta fins a la mateixa Gola. Recte, pla i polsegós. Facilet. Arribes a la Gola i el mar amb el sol baix que retalla les Medes, que treu espurnes de l’aigua és un espectacle que fa de bon veure. Val la pena.

Es torna seguint un caminet paral·lel a la platja fins un passeig marítim abandonat que posa una nota marciana al paisatge, amb unes baranes de pedra puntejat de columnes que voregen un passeig enllosat. Al final s’arriba a una urbanització i només cal seguir direcció contrària al mar per arribar mica en mica, per un camí fàcil com l’anada fins Torroella altre cop.

La meva preferida: la ruta del vent. Moltes coses barrejades que fan una sarsuela impressionant. Pujant des de Montgó cap a la Muntanya Gran després de la primera i única pujada que deixa a l’esquerra el camí que va a Punta Ventosa i una mica més enllà (just quan a mi el cervell ja em posa paranys dient-me “no passa res si t’atures a fer un bufet”) deixa el camí que va a la base militar abandonada, seu d’antigues rave, quan ja fa una estona que el camí és planer i les ganes d’aturar-se sota una ombra són bestials i la calaixera ja fa estona que malda per deixar anar aire...preneu la primera pista a la dreta. Es coneix per la barra de fusta que impedeix la circulació de vehicles. Deixeu-vos anar pel pendent fins veure el senyal que,a mà dreta indica “la ruta del vent”. Seguiu les indicacions per un camí fressat ple de pedres cantelludes com a tot aquest massís, que posen a prova l’equilibri dinàmic i la resistència de les rodes. El camí és fàcil de fer, exceptuant una pujada que a mi em va semblar quasi vertical i que sense vergonya vaig fer a peu. El final està a la urbanització Les Dunes, de Torroella. Un centenar de metres més enllà un rètol en una àrea de picnic informa que aquell turó és, en realitat, una immensa duna de sorra que a principis del segle XX tallava la carretera i que es va aconseguir fixar plantant de forma successiva diferents plantes. Per mi, que estic poc en forma, la tornada va ser moooolt llarga.

Una variant d’aquesta ruta consisteix en no agafar el trencall de la ruta del vent i seguir pel camí, carenant el vessant de la Muntanya Gran fins arribar a una esplanada que sembla que serveix perquè els camions de bombers hi girin. Val molt la pena aturar-se. Impressionant: davant la plana empordanesa, a l’esquerra el Montgrí i a la dreta el golf de Roses. Remei segur per recuperar el pols i el recte camí. O el camí eixorrancat que baixa recta avall fins trobar la pista que va cap a Sobrestany. Un consell, si algú l’escolta, just abans d’arribar a baix de tot si no aneu prou ràpid per perdre pistonada dels laterals, seguiu un camí ple de pinassa que s’obre a ma dreta- Pel mig de pinedes que amaguen promeses de pinetells i ous de reig us durà al bici-carril que du a Montgó. Eixampleu el tòrax i respireu. Reïna de pi, pinassa vermella, sorra i sauló, fresca de matí d’agost. Vida.

Sigui quina sigui la ruta, totes acaben igual. Arribat a casa, només d’aturar-me començo a rajar de suor a preu fet dels turmells a la closca. La samarreta xopa se m’enganxa a la cansalada però encara toca pujar la bici els 3 pisos fins a casa. Dutxa freda a la terrassa i entrepà per esmorzar a la fresca tot fullejant el diari. Comencen a fer mal les cuixes i, si el camí era dur, els braços. I una estranya satisfacció de dur, em repeteixo, dues hores d’avantatge.

Amb bici per la Muntanya Gran.

Primer dia real de vacances i perquè no sigui dit..despertador a un quart de vuit. Ben mirat, quasi dues hores més tard que normalment.
Sense esmorzar agafo la bici i enfilo el camí de la Muntanya Gran, col·locada ben bé al mig de Cala Montgó i L’Estartit. Hi ha perill d’incendi i el pas està tancat als vehicles motoritzats; quan arribo a la tanca no puc evitar pensar que ja hauria de recular, no fos cas que la vermellor de les meves galtes, quasi incandescents, calés foc a les pinedes del lloc. En fi, amunt i ànims. Enfilo la carretera asfaltada, amb la música de l’ipod a tot volum, alternant Pastora i Brams segons li escaigui al shuffle. Tinc clar que mentre duri l’asfalt, la pujada serà suau i vaig a un bon ritme. Al cap de poc comença la pujada més forta al mateix temps que s’acaba l’asfalt i comença una pista rocallosa. Salvat! La cadena surt del pinyó degut a un canvi maldestre que pretenia reduir 4 ó 5 marxes de cop. Mentre la poso, començo a suar a raig. Glop d’aigua, pujo a la bici i pedalo amb la marxa més curta, lentament, concentrat en la música i en no morir ofegat. Arribo a dalt, satisfet; altres anys no ho aconseguia fins el tercer intent. La satisfacció dura el que tarda un ciclista dels de tot l’any en avançar-me amb unes pedalades, enèrgiques, fàcils, aixecat damunt el seient. Jo a la meva vaig fent via i procuro no fer-me trampes al solitari canviant l’itinerari. Fins ara no tenia clar on volia arribar i decideixo arribar fins la base militar abandonada de damunt Les Medes així que obvio la pista que va cap a Sobrestany. 10 minuts de pedalar i arribo a la base abandonada. A la dreta un corriol pedregós baixa cap on crec que podré tenir una vista de L’Estartit. El baixo dubtant de si el podré pujar damunt de la bici i prop de les filferrades, avall, Les Medes. M’aturo una estoneta per mirar el paisatge, obrir la calaixera un momentet, i deixar anar el pensament. Un altre glop d’aigua i amunt. Ara tot és més senzill tot i que el camí fa una lleugeríssima pujada una pèl carregosa per les meves cames. Aviat però comença la baixada i la velocitat eixuga la suor i tot el que cal fer és pedalar amb ritme i evitar els sots més grans. Evito però, la tornada directa i giro a la dreta cap a Punta Ventosa. Tinc ganes de veure Cala Montgó des d’allà. Una pujadeta curta i una altra pista ampla, amb pinedes netes a banda i banda fins arribar als penya-segats on encara hi ha les restes de búnquers i d’emplaçaments artillers. M’apropo a la vora del penya-segat i contemplo la magnífica vista de Montgó, avui quasi desert perquè fa un deia lletjot i tristoi. De totes maneres, l’espectacle continua essent esplèndid.
Torno i em deixo lliscar pendent avall pel camí asfaltat fins el càmping Neus, vorejat de la pinassa rogenca, saludant altres esportistes d’agost que com jo mateix, han pensat que podria ser una bona idea fer una mica d’esport. La baixada és ràpida i divertidíssima, amb revolts tancats i sense perill, que fan bo l’esforç d’haver-los fet abans en sentit invers, amb inversió d’esbufecs.
Poca estona després, un entrepà de pernil, un “cafèmllet” i el diari. I la sensació de dur dues hores d’avantatge als que tot just es lleven.