Abdicar. Dimitir. Plegar. Fer-ho veure

Hi ha temporades que te'n fas creus de com de ràpid es succeeixen els esdeveniments. Aquestes darreres setmanes la notícia d'una abdicació ha deixat pas a una dimissió; i aquesta a un assaig de dimissió que al seu torn s'esvaeix tot just un instant abans que dimiteixi el darrer (fins el moment). Renoi, i això que deien que en aquest país (i menys en el país veí) no dimitia ningú.

El primer de la colla va ser el rei Joan Carles I. Una mica per sorpresa però el cas és que de cop diu que plega. L'única cosa que queda clara és que el successor serà el seu fill, Felip que lluirà l'ordinal de VIè (el número de pecat preferit dels Borbons). De motius per plegar no és que no en tingués un cabassat (els nombrosos escàndols sexuals, financers, etc. tant propis com de membres de la seva nissaga ja serien individualment motiu suficient) però tampoc ha donat gaires explicacions. Màxim ha comentat que no voldria veure com en Felip es panseix com fa el príncep de Gal·les esperant que sa mare li deixi pas.

De totes maneres ha estat xocant veure com immediatament després de l'anunci d'abdicació, sortien al carrer un munt de banderes republicanes (espanyoles, naturalment) i milers de ciutadans demanaven la IIIa República (espanyola, naturalment).

Deia xocant perquè la resposta de Rajoy als que demanaven un referèndum per decidir entre Monarquia i República ha estat dir ...que la Constitució no ho permet. Això als catalans fa temps que ens sona però segur que ha vingut de nou als ciutadans (molt espanyols, naturalment) que omplien la Plaza del Sol.

Xocant com ha estat la reacció de partits independentistes sortint el mateix dia a reclamar la República catalana, com si això depengués de l'abdicació del rei (espanyol, naturalment).

Xocant, en definitiva, perquè hi ha res més essencialment monàrquic que un rei deixi pas al seu fill, sigui abdicant o per causes naturals?

Rubalcaba dimiteix a causa dels pèssims resultats del PSOE a les eleccions europees. En temps de canvi, aquells que son imatge o reflex del passat i només garanteixen un canvi de cicle que no portarà gaire més lluny que un hàmster que fa girar la roda dins la gàbia, són arraconats. I comencem a veure com no hi ha curses frenètiques per encapçalar un partit que va caient en picat arreu. Sense res a oferir comparable al neopopulisme de Podem(os). Veurem qui hi acaba posant el coll. Les més llestes de la colla ja s'han afanyat a dir que no, gràcies.

Mentre va fent les maletes, Rubalcaba diu avui al congrés que tot i tenir ànima profundament republicana el PSOE no se sent incompatible amb una monarquia parlamentària. Res estranys venint dels que tot i sentir-se profundament federalistes no se senten incompatibles amb l’estat de les autonomies.

Diumenge passat salta la gran notícia: una filtració a el Periódico ens fa saber que Duran dimiteix de portaveu de CiU al Congreso de los Diputados i que també plega de secretari general de la federació CiU. Salts d'alegria entre els que pensen (pensem) que aquest senyor avui és una pedra a la sabata de les que fa nosa de veritat, sobretot ara que és quan toca caminar més ferm que mai.

ara.cat

Està cansat de fer de pont entre Espanya i Catalunya, una feinada que ningú no li demana. Tan cansat està que diu que si arribem a les plebiscitàries, encapçalarà una llista. Deurà ser una llista diferent a la de CDC perquè és inimaginable unes plebiscitàries que no estiguin encapçalades pel President Mas; i una llista no sobiranista, perquè en unes plebiscitàries que seran el gran atot, també costarà imaginar que els sobiranistes no anem units.

El gran estadista també fa saber que se sent incòmode votant que si a l'abdicació de Joan Carles (deu ser monàrquic), abstenint-se (l'entenc, jo tampoc no sóc neutral) i fins i tot votant que no (aquí si m’ha despistat). Li quedava una opció: absentar-se. I de fet és el que ha fet durant un parell de dies. Ni al twitter (tot i que deu haver rebut milers de mencions) ni per cap altre mitjà. Silenci absolut. Quin rosegar d'ungles que devia fer.

Un vodevil protagonitzat per una vedette que s'ha trobat les primeres varius.

I avui surt i diu que res, que no plega i que no està acabat. el primer ja ens feia por i el segon...no ho tinc tan clar. En fi, ERC respira tranquil·la. Amb Duran en forma, i dosificant expertament les declaracions,  el President Mas s'haurà d'esforçar molt més per demostrar la seva fermesa en la conducció del procés.

Quan encara no ho havíem paït, en Pere Navarro ha despertat del seu malson on una dona de Terrassa de mitjana edat l'empenyia avall, molt avall dels resultats electorals a les europees i també diu que plega. Feia 10  dies que havia dit que no plegava perquè estava a l'inici d'un projecte, no com en Rubalcaba que era un clàssic. Bé, deu ser que el projecte ha acabat sobtadament o bé que segueix amb el seu costum de desdir-se de forma continuada i persistent. Sigui pel que sigui, el PSC pel pedregar.

Ara que ha forçat que els sobiranistes hagin deixat el partit, arraconant els díscols del Parlament prop de les golfes, fent el ridícul amb les primàries de Barcelona, portant a la descomposició el partit a les comarques de Girona, perdent la meitat dels vots a les europees...ha tingut un moment de lucidesa i en un sopar al Círculo Ecuestre deixa anar que és el moment de canviar el model d'Estat i quan més o menys (siguem honestos, més aviat menys que més) esperàvem les seves propostes, posa la seva millor cara de peix bullit i diu que plega.

Quins dies que vivim! Als que abdiquen, als que dimiteixen, als que pleguen i als que només ho fan veure; a tots ells els desitjo bon vent i barca nova. Aquí tenim feina construint un nou estat.

Lleialtat en temps de color rata.

Aquests temps que vivim ens semblen cada dia més grisos, de color rata, que no pas brillants. El corrent majoritari és anar en un teòric contracorrent. Hi ha milions de raons per estar descontent, centenars de milions de petites coses que ens poden crear incertesa i abocar-nos a un mal humor constant que no sabem ben bé a qui o a què  donar-ne la culpa.

Alguns tenim esperança i il·lusió en la construcció d’un estat nou que deixi els vicis de l’Estat espanyol:  l’Estat espanyol de la monarquia borbònica i el de les repúbliques espanyoles; el de la dictadura feixista i el de la democràcia autonòmica. Estat espanyol d’hegemonia castellana, d’”abolengo” tan ranci que se’ns fa agre.

Els que som independentistes perquè, avui, no sabríem ser res més estem enfocats cap a l’objectiu de la llibertat del nostre país, de la nostra nació i de la nostra pàtria.

Per primer cop en 300 anys tenim la sensació, el convenciment, que som majoria i demanem fer un recompte.

Per primer cop en 300 anys els catalans tenim un govern, i un president, i un primer partit de l’oposició que semblen anar en sintonia amb aquest objectiu.

Però com tants altres cops en aquests llargs 300 anys, la lleialtat no és completa. Alguns polítics que segons l’organigrama haurien d’estar alineats amb les tesis del govern fan el que poden per tirar no aigua, sinó fel, al vi.

Amb aquell posat d’estar per damunt del bé i del mal, com si la neutralitat fos possible, Duran i Lleida sega l’herba sota els peus del govern. El pont entre Barcelona i Madrid que diu ser només té una direcció.

Ser membre d’una federació (gran invent el federalisme!) i no ser fidel als compromisos és d’una gran deslleialtat. És trair els principis volguts de l’entesa; és fer impossible l’entesa, posar pals a les rodes. És boicotejar

En qualsevol organització hi ha el moment de la discussió abans de prendre decisions. És en aquest moment quan cal abocar-ho tot, exercir tota la influència possible. Però un cop la decisió està presa, no s’hi val a desmarcar-se’n. O es defensa l’estratègia i la decisió comunes o es calla i es marxa. Només així és possible assolir objectius.

Qui apel·la a la seva pròpia identitat per desmarcar-se de l’opinió del grup on voluntàriament és, no es pot anomenar d’altra forma que boicotejador.

Quan Duran i Lleida contradiu el President Mas en referència a la consulta/referèndum no sabem a qui és lleial però sí que queda clara la seva deslleialtat a la majoria social que avui vol la independència.

 No cal, no l’hi podem demanar, que Duran i Lleida sigui independentista si no ho vol ser però aleshores que no es mantingui dins de la federació que forma amb CDC. Li valorarem la coherència. Mantenint la federació amb CDC sembla només buscar el fracàs de tot plegat.

No té cap sentit que Josep Mª Pelegrí demani respecte per un discurs anti-consulta i que digui que es mantenen fidels al programa electoral si estan boicotejant l’essència política d’aquests dies tan superficialment grisos però tan extraordinaris.

A la consulta/referèndum es podrà votar si o no; l’opció “ni si ni no” no existirà. Una pregunta clara i tancada traça una línia respecte de la qual cal posicionar-se. La línia és massa prima per col·locar-s’hi al damunt o per estar equidistant de les dues bandes.

Va així, nois. Cal triar.