Encara no ens creus

No ens creus quan et diem que volem fer un país nou per a tothom, fins i tot per aquells que avui encara esteu en contra de la independència. Desconfies de nosaltres i penses que volem aixecar fronteres, amb duanes, mossos d’esquadra que et demanaran el passaport i tanques electrificades.

Mai no t’has empassat les dades del dèficit fiscal, ni tan sols quan les han reconegut els polítics espanyols. Potser en aquell moment tenies massa feina o miraves una peli, massa cansat.

Estàs convençut que si la Generalitat no es gastés els diners en bestieses com TV3, ens en sobrarien i no caldria fer retallades.

Fa massa temps que ens coneixes per creure que estem disposats a renunciar a la oficialitat única del català només perquè no hi hagi ni una ombra de queixa per discriminació lingüística. Saps com n’és de dolorós per a molts de nosaltres.

Has vist com el país on vivim, tots dos, tu que ets tan espanyol per sobre de tot i jo que només em

ara.cat

sento català, anava cada cop més en declivi i has sentit dir que cada 11 de setembre som centenars de milers, quasi 2 milions, que ens manifestem perquè volem fer un país nou.

Creus que ens ja ens en cansarem, que un dia ens adonarem que tot això són collonades.

Quan en un hotel et fan pagar la taxa turística dius que és culpa d’en Pujol. O d’en Mas. I que allà on vares néixer, això no es paga.

Ens veus estranys, rabiüts, que sempre ens queixem.

Però saps? Quan el Tribunal Constitucional tomba la llei de pobresa energètica, no són només els independentistes pobres els que estan amenaçats, els unionistes també. 

Quan el TC tomba la llei catalana contra el fracking no som només els que volem un país lliure, que patim pel nostre mediambient; pateix tothom que estima la natura.

Quan el TC declara inconstitucional la llei catalana de grans superfícies, no es posen en risc els negocis de botiguers i emprenedors independentistes sinó de tots els que no podran lluitar amb les mateixes regles, encara que siguin unionistes o federalistes.

Quan el TC es posa “per montera” la llei catalana d’igualtat entre homes i dones no mira els cognoms. Ens posa a tots al mateix sac. Votem el que votem.

Quan el TC anul·la la llei catalana de les administracions locals ho fa pels municipis on manen els independentistes i pels que no.

Encara no ens creus quan et diem que una Catalunya lliure serà de més bon viure-hi perquè la farem entre tots, els independentistes i els que encara no ho sou.

No ens creus a nosaltres i t’estimes més creure-te’ls a ells, que laminant les lleis que busquen més justícia social retallen el teu futur, que és el mateix que el nostre.

No sé què més podem fer nosaltres per convèncer-te. Però segur que encara no et convenç el que fan ells?

De terra endins, de mar enllà...els diners cap a Panamà

Amb la difusió dels “papers de Panamà” alguns han acabat de caure de la figuera.

Amb els noms que fins avui circulen queda ben clar que això de Panamà era un “Venim del Nord, venim del Sud; de terra endins i de mar enllà...”.

Personalitats d’arreu del món i amics o familiars d’aquestes o altres personalitats; líders mundials i líders locals; esportistes i polítics; de països capitalistes i de països comunistes; de democràcies consolidades i d’anocràcies  ...tenien un muntatge per estalviar-se un munt de diners evitant pagar impostos.

Més enllà de les bromes, no deixa de ser curiós que com més diners semblen tenir algunes persones, menys escrúpols tenen per fer lluerteries per eludir el pagament d’impostos. Ja ho diuen els savis “com més en tens, més en vols tenir”.

És interessant aprendre que tot plegat es pot fer de manera legal i això obre una esquerda entre la legalitat i l’ètica. El cas paradigmàtic, potser perquè és el primer, és el del primer ministre islandès

que tenia una societat d’aquestes i que just abans de les eleccions la va vendre a la seva dona per 1 dòlar. Si tan convençut estava que el que feia era legal i ètic no calia fer la venda que, a més, segurament va ser legal però d’ètic no en va tenir res. No podia ser ètic perquè vendre una empresa per sota del seu valor legal pot tenir com a objectiu, també, eludir el pagament d’impostos. Tan poc ètic com pressupostar obra pública per sobre del preu real perquè algú cobri una comissió, per exemple.

Tan ufanosos els islandesos de tenir un país sense lladres i resulta que tenien un primer ministre que potser no robava però que era llaminer pels diners. O el mandatari xinès que comanda un país amb dos sistemes i ha quedat clar quin dels dos és el que ell prefereix.

Ja no parlo del sàtrapa d’en Putin perquè d’aquest personatge no se’n pot esperar res d’honorable; ni la de l’infanta Pilar, que prou pena té. Sobretot ara que la Casa Real ha despatxat el tema dient que la senyora no és membre de la Família Real. Ja ho diuen que els diners separen les famílies. Clar que d’aquesta família...

De totes maneres, en un país com el nostre on el mecànic et mira com si fossis boig quan li demanes que et faci una factura per la reparació del cotxe, segur que tots aquests personatges encara fan enveja a molta gent.

Esperem que la nova Hisenda catalana faci, quan sigui el moment, normes que no permetin eludir el pagament d’impostos i que persegueixi activament a aquells que els evadeixen. Aleshores, sense dèficit fiscal i una tributació justa, no hi haurà qui ens aturi.

Compi iogui.

A vegades et sents tan unit a algú que, et sembla, faries qualsevol cosa per ajudar a aquesta persona si es trobés en alguna dificultat. Si no hi ha cap lligam familiar o d’afecció més íntima, aquest sentiment s’anomena amistat.

Què no faríem per un amic? Quan tot va bé, riem i ens divertim plegats i gaudim d’una complicitat difícil de trobar en altres persones; quan convé és la persona q qui fem confidències o la persona de qui les escoltem i en guardem el secret; quan tenim problemes és en els amics que busquem consell i a qui aconsellem quan són ells els que estan en dificultats.

Ens impliquem en la felicitat i en la tristesa dels amics, i compartim aquests sentiments amb ells. Fins i tot arribem a fer-los nostres. I quan sembla que tot s’enfonsa, ens assegurem que els nostres amics sàpiguen que sempre ens tindran a nosaltres. Perquè sabem qui som, ens estimem i ens respectem. I la resta, merde. Que dit així, en francès, queda molt més fi i elegant.

Doncs això, aquesta profunda amistat, és la que sentia la reina d’Espanya pel Sr, López Madrid involucrat en l’escàndol de les targetes Black i en alguna altra cosa més. Només faltaria que Donya

Letízia no pogués tenir amics i que no se’ls estimés i els respectés. Però donades les circumstàncies, en que aquest senyor i una altra colla varen anar tirant de veta amb unes targetes sense limitació de crèdit i fiscalment opaques, amb les despeses a càrrec d’una entitat bancària que va ser rescatada a costa de l’erari públic, trobo que són els ciutadans els que mereixerien una mica de respecte i consideració per la consort del Cap de l’Estat. Perquè crec que els súbdits espanyols es trobaven a la darrera part de la frase: a la merde. Juntament amb la Justícia, l’Estat de Dret i tot el que conforma l’essència de la democràcia. Una democràcia a la qual li falla un dels seus principis essencials: la igualtat entre tots els ciutadans i la capacitat de poder escollir i ser escollit.

Ni els monarques són iguals que els seus súbdits, ni han estat escollits democràticament. A Felip VI li va tocar ser Rei i al seu pare el va triar Franco.

Ells són la flor i la nata, nosaltres la merde. Ells son els compi ioguis*, nosaltres el campi qui pugui.

Sort que marxem i en el nostre país, nou de trinca, no hi haurà lloc per aquesta injustícia anomenada monarquia. Tan injusta que fins i tot els seus membres femenins en reben les conseqüències i per culpa de la llei sàlica i gràcies a la Constitució espanyola, tan moderna ella, les filles dels reis no podran ser Caps d’Estat. Ole tu, compi iogui!

·        *Això de compis és molt de Letícies. També ho deia la Letícia Sabater.

El vot honest i el Congreso

En l’estudi dels mecanismes i sistemes electorals es parla del vot honest. No vol pas dir que hi hagi vots que no siguin honestos o que siguin tramposos sinó que la honestedat en el vot fa referència al vot per la primera preferència ideològica independentment de les circumstàncies que concorrin en el moment de les eleccions. El vot honest es contraposa al vot ”estratègic” o vot “útil” que és el que alguns electors fan servir quan creuen que no votar per la seva primera preferència sinó per una altra opció pot originar un resultat globalment millor.

Tenim exemples recents. A les darreres eleccions del 27S alguns catalans varen votar la CUP pensant que la victòria de JxSi seria prou ample i que la presència de diputats cupaires seria la garantia de que no hi hauria desviacions ni aturades en el camí del procés. Bé, tots en coneixem i sabem com se’n lamentaven fa uns mesos quan tot plegat es va encallar a la investidura del president. 

Una mica més cap aquí, a les eleccions del 20D, alguns catalans varen optar per no votar perquè ja s’havien independitzat mentalment i per tant no calia votar en unes eleccions espanyoles; altres varen pensar que el vot útil podia ser En Comú Podem perquè varen creure en la possibilitat d’un referèndum si Podemos guanyava les eleccions. Finalment, tant ERC com CDC (en la forma de DiLl) varen creure que el millor era anar per separat, pensant que els votants d’uns segueixen malfiant-se dels altres i viceversa.

El resultat de tota aquesta estratègia va ser que CDC i ERC varen treure menys vots que el 27S, que En Comú Podem va guanyar les eleccions i que tant PSC com C’s i PP no els va anar tan malament com molts esperaven.

I ara que ja fa dies de tot plegat, com hauria anat realment si per exemple cap força independentista s’hagués presentat a les eleccions espanyoles? I quins canvis hi hauria hagut si s’hagués repetit la fórmula de JxSi i els seus votants no haguessin votat “estratègicament”?

El primer cas és senzill de fer: només cal treure del resultat final els vots d’ERC i DiLl i tornar a calcular el repartiment d’escons segons la llei d’Hondt. 

Pel segon supòsit, agafem els vots que JxSi va tenir el 27S i restem la fuga de vots cap altres formacions que els votants de la coalició varen fer el 20D: un 13% cap a EncomúPodem i un 3% cap el PSC (diari ARA: http://www.ara.cat/politica/meitat-electors-CUP-votar-Comu-Podem-eleccions-espanyoles_0_1532246879.html). Podríem afinar més aquesta aproximació restant els vots cupaires que varen anar a En Comú Podem però com que es tracta d’un exercici semi-quantitatiu ho donem per bo. La "sofisticació" política dels votants de la CUP també dificulta fer gaires més estimacions.

Doncs els resultats queden resumits en aquest gràfic:

En el panorama actual del Congreso de los Diputados, segurament no hi hauria variacions que haguessin fet més fàcil la formació de govern en qualsevol dels dos supòsits perquè Catalunya aporta 47 dels 350 diputats que en un parlament tan fragmentat difícilment poden ser decisoris. Ara bé, qualitativament, si JxSi s’hagués tornat a presentar i hagués rebut el mateix nombre de vots, la seva representació hauria passat de 17 diputats a 24 i la victòria a Catalunya hauria estat inapel·lable. A més, el PP només hauria tingut representació a Barcelona; C’s i PSC només a Barcelona i Tarragona; i En Comú Podem s’hauria quedat sense diputat per Lleida.

Qualitativament no és un canvi banal i la salut i la moral independentista hauria millorat moltíssim. Ja no parlo del guany de pes específic en el Congreso perquè dono per suposat que aquests resultats no servirien tampoc perquè cap dels possibles candidats a president volgués negociar res amb les forces independentistes. Per això, caldria haver tret el 100% dels diputats, però aleshores...qui voldria un referèndum?. Ni ells ni nosaltres.

Ara que ens estem divertint tant veient la incapacitat dels partits espanyols per formar un govern i que tothom sembla donar per segur que caldrà tornar a votar, sisplau sigueu electoralment honestos i oblideu-vos del vot estratègic.