La setmana passada hi va haver una encesa polèmica sobre la consulta que l’Ajuntament de Tortosa va decidir de fer sobre el monument franquista que hi ha al mig del riu Ebre quan passa per la ciutat.
Malgrat molts pensem que tot allò que ateny a conceptes i valors tan cívics
com la defensa de la democràcia no es poden tractar de forma local, la consulta
es va fer amb el silenci del govern i va guanyar, per molta diferència, la
opció defensada per l’alcalde tortosí que proposa deixar el monument on es
troba, contextualitzar-lo històricament i convertir-lo en un monument de pau.
De les paraules de l’alcalde Bel a la ràdio el mateix dia de la consulta em
vaig quedar amb 3 conceptes:
1.
El monument
és massa gran per dur-lo a un museu i qualsevol actuació costa diners
2.
No existeix
cap projecte per fer la contextualització
3.
La polèmica
li ha petat als dits i se’n vol sortir apel·lant al partidisme
Sembla que molts tortosins s’han
sentit ofesos per la opinió dels catalans de fora de Tortosa i ens han dit a
que no ho enteníem, que allà “és diferent”.
Perquè és diferent? Què va passar a la Guerra Civil a Tortosa que vegin el
monument franquista com alguna cosa que cal mantenir?
Com a la majoria de poblacions catalanes, Tortosa va patir la persecució
religiosa i de persones de dretes dels primers mesos de la Guerra Civil. Ciutat
episcopal, és fàcil d’imaginar quantes víctimes innocents va causar la fúria
descontrolada d’aquells mesos. Més de 200 persones. De fet, la diòcesi de
Tortosa és la que va patir percentualment més assassinats de religiosos de tot
Catalunya.
A l’abril de 1938, els franquistes varen arribar a les envistes de la
ciutat i Tortosa es va convertir en front de guerra. Podem suposar la
destrucció que els combats en poblacions poden causar.
Els bombardejos franquistes (italians i alemanys) varen ensorrar barris
sencers i varen ensorrar els ponts que creuaven l’Ebre.
Acabada la guerra, la repressió franquista va començar contra els
republicans.
Molt de patiment i en canvi, no han volgut girar l’esquena al franquisme
que els va bombardejar i represaliar. Majoritàriament han donat la culpa del
patiment a la República, han fet el corol·lari a la capgirada de la història
que va fer el franquisme, que jutjava els defensors de la República acusant-los
de rebel·lió militar.
Algunes veus apunten a la influència enorme que algunes famílies exerceixen
a Tortosa (l’anomenat búnquer baldaneta)
com a explicació del resultat de la consulta.
Amb el convenciment absolut que els dolors no poden ser subjecte de
comparació, que tots són legítims i respectables i que no hi ha rànquings de
patiment i destrucció en una guerra civil , vull posar un exemple que conec
molt bé de com fer les coses diferents.
A Olot, no hi va haver bombardejos tan grans com a Tortosa i tampoc no va
ser front de guerra: els franquistes hi varen arribar quan ja estava tot dat i
beneït; però sí que hi va haver assassinats revolucionaris que varen causar un
total de 34 víctimes.
A finals d’octubre del 1936 i a ran del rumor que els feixistes es
preparaven per desembarcar a Roses, el Comitè Central de les Milícies
Antifeixistes va ordenar executar a tots els presoners de dretes. A Olot hi
havia 11 detinguts a la presó. Uns eren religiosos, altres comerciants,
industrials...uns eren de dretes i altres no; però no hi havia cap membre de la
Falange, per exemple, ni cap d’ells havia participat en la sublevació militar.
Els religiosos estaven presos per la seva fe, altres estaven detinguts com a
càstig per contravenir ordres de la conselleria d’Indústria i els tocava passar
uns dies a la presó.
Tots 11 varen ser assassinats i aquelles morts varen caure com una llosa
sobre la ciutat. La pena i la tristor de les famílies ha durat durant anys, o
dura encara. Alguns varen saber perdonar; altres es varen instal·lar en la
rancúnia i l’han mantingut fins avui.
Després de la guerra va arribar la por i la repressió. El règim va robar
les víctimes d’aquella nit i d’altres nits de mort a les seves famílies. Algunes
d’aquestes famílies els els varen cedir de gust, altres varen veure com se’ls
esqueixava el cor de veure com el pare o el germà republicà era vindicat per
aquells que eren enemics de les seves idees ...
75 anys més tard, poc després del canvi de govern a l’Ajuntament d’Olot, el
2011, em vaig trobar amb un projecte de “Senyalització dels Espais de Memòria
Històrica d’Olot” aprovat per una de les darreres Juntes de Govern Local
socialistes que es volia dur a aprovació. No em va costar gaire de convèncer a
l’alcalde que no podíem aprovar un projecte que mantenia símbols franquistes a
la nostra ciutat.
Tampoc eren gaires, si exceptuem les plaques d’habitatge del Ministerio de
la Vivienda , però els símbols franquistes eren ben aparatosos: al cementiri
municipal, un panteó, el Panteón de los Caídos, en homenatge als afusellats del
Triai i altres víctimes de la violència revolucionària, presidit per una àliga
de Sant Joan; al prat del Triai, una creu blanca amb símbols franquistes i els
noms dels assassinats allà, sovint vandalitzada per energúmens que creien que
els morts allà havien estat executats per franquistes; i també, l’anomenada
Tomba dels Militars, que no tenia relació directa amb la Guerra civil però que
havia estat catalogada com a monument de la Memòria Històrica.
El projecte el completava la senyalització del Monument als vençuts (que
tot i ser relativament recent, es catalogava com a “partidista”) i de l
‘anomenada “fossa dels republicans”; i de la instal·lació d’un enorme plafó amb
els noms de totes les víctimes olotines de la Guerra Civil, independentment de
quin bàndol fossin.
Va ser feina de mesos. No només es va refer el projecte sinó que vàrem
explicar-lo diverses vegades a les famílies que tenien els seus pares i avis
enterrats al Panteó dels Caiguts. Uns es varen mostrar bel·ligerants i es varen
recolzar en els regidors que PxC i PP tenien al Consistori per presentar una
moció que volia aturar-ho tot; altres, més discretament, es mostraven agraïts i
ens demanaven respecte i que no els féssim reviure el malson.
Vàrem negociar amb ells els textos que havien d’anar als plafons
informatius i vàrem incorporar els suggeriments que ens varen fer i que eren
raonables (la majoria). Hi va haver moments durs i moments molt emotius.
Fins i tot el projecte va servir per localitzar la ubicació real de
l’antiga fossa comuna on es suposa que hi havia enterrats 28 soldats
republicans que havien mort a l’hospital militar d’Olot; localització que va
anar precedida de llargues discussions amb els concessionaris del cementiri
municipal i amb un grup d’historiadors locals que varen fer les seves
aportacions a la proposta de text.
També va servir perquè una família catalana trobés el nom de la seva mare,
morta en un bombardeig a Olot, inscrit en el plafó de les víctimes.
Finalment, un bon dia, vàrem fer net i aquella àliga amenaçadora va ser
retirada i els símbols de la creu del Triai esborrats.
No penseu que gaire gent va aplaudir. Tot plegat va ser fet entre una certa
indiferència de la immensa majoria de la població i només algunes persones ens
varen felicitar, la majoria amb discreció i privadesa. Si voleu, hauria estat
més fàcil no fer res; donar la culpa a l’anterior govern, com fa avui l’alcalde
de Tortosa o, fins i tot, fer un consulta...O mantenir el tabú que feia tants
anys que teníem a la ciutat.
Però quan es creu en la importància dels símbols i de la ideologia, quan es
creu que gestionar una ciutat no és només asfaltar carrers sinó que els governs
han de donar exemple de democràcia i de diàleg, aleshores cal actuar. Amb
suavitat amb el dolor legítim i amb
fermesa amb les idees.
L’alcalde de Tortosa deia que el monument es pot contextualitzar i
reconvertir però només cal veure qui s’ha alegrat del resultat de la consulta
(La Fundación Francisco Franco i la Fundación Yagüe) per acabar de tenir clar
que això, no és possible.
En el fons, aquesta és la força dels símbols.
I és per això que no poden ser contextualitzats, perquè són monuments que
varen erigir els vencedors; els mateixos que varen arrasar el nostre país, que
varen forçar a l’exili a desenes de milers de catalans i que en va executar
milers després de la guerra, exercint una revenja que era una neteja
ideològica. Es varen assegurar de no tenir adversaris durant 40 anys, amb la
mort, la presó i la por.
Aquests símbols han estat durant anys una clatellada diària a les famílies
dels represaliats, dels vençuts;
durant anys han estat un retret i una amenaça.
Calia haver dit prou.
Per saber alguna cosa del búnquer baldaneta:
Per saber més coses de l’eliminació dels símbols franquistes a Olot:
Entrades
