Anar a Madrid (1)

Les manifestacions són una de les formes de participació política col·lectiva més conegudes i utilitzades arreu del món. Manifestar-se serveix a la ciutadania per fer sentir la seva pròpia veu i, a vegades, de forma diferenciada, de la de les institucions i representants electes.

Sovint, les manifestacions serveixen per recolzar l'acció governamental però  que són més freqüents les que s'organitzen per mostrar la discrepància amb polítiques governamentals o que representen un rebuig frontal a la totalitat de l'acció governamental.

Històricament, les manifestacions han servit per tombar règims autoritaris; per aconseguir drets i llibertats col·lectives com el dret a vot per les dones o la igualtat de drets per minories; i també per a l’alliberament nacional de nacions oprimides.

Les manifestacions són una forma de lluita política no violenta, una forma de pressió completament legítima que diu al poder  que, més enllà de les institucions, una quantitat de persones s'han mobilitzat per defensar una posició política determinada. I malgrat que el cinisme polític dels darrers anys utilitza l'argument de "encara són més els que s'han quedat a casa", els governs no resten impassibles davant les manifestacions vertaderament grans i unitàries i amb un missatge inequívoc.

Recentment, una manifestació més que discreta a Madrid convocada per la ultradreta espanyola va fer que el govern socialista trenqués les negociacions amb la Generalitat.

El 16 de març hi ha convocada una manifestació a Madrid per fer saber al govern espanyol que defensar l'autodeterminació no és delicte. Sempre hi ha persones que diuen que a Madrid no cal anar-hi a fer res: ni manifestacions ni política. En canvi, és precisament allà on cal ser. Les  manifestacions de milions de persones a Barcelona a cada 11 de setembre, els queden massa lluny i són massa fàcils d'ignorar. I és que les manifestacions a data fixa són previsibles i el seu efecte es pot preveure i contrarestar.

 En canvi, el ressò d'una manifestació independentista al centre del poder espanyol, aixecarà rebombori internacional des de dies abans. I de fet, des de fa uns dies la premsa espanyola ja  n'està parlant. Serà el primer cop que les reivindicacions de sobirania catalana s'expressen massivament a Madrid; tal i  com fa unes setmanes també ser el primer cop que els partits catalans varen renunciar al peix al cove i amb el vot en contra de la tramitació dels pressupostos,  varen fer caure el govern espanyol.

Quan el nostre país és tractat com una colònia, allà  on cal  anar a demostrar la nostra força és  precisament a la capital de l'estat que ens oprimeix, que retalla els nostres drets i llibertats, i que  amenaça amb  incrementar  la repressió i amb subordinar encara més la nostra llengua i cultura.

Cal omplir el centre de Madrid amb estelades i crits d'independència i llibertat. Que ningú no pugui menystenir ni ignorar mai més els nostres drets  perquè som massa lluny. Ens acostarem tant com calgui.

Que tremoli Madrid en veient la nostra ensenya.

Article publicat el 28 de febrer de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Democràcia directa i resiliència

Aquest darrer cap de setmana han tingut lloc les jornades anomenades “Territori resilient”, amb el subtítol de “Liderant el canvi dels municipis resilients”. A la jornada política va haver-hi una taula rodona en la qual quatre alcaldes i alcaldesses de municipis  rurals de Catalunya, Euskadi i Extremadura varen exposar com proven de maximitzar la utilitat dels seus recursos per superar les limitacions d’un pressupost reduït, i de revertir-lo en el seu mateix municipi dins del possible.

Tota una altra manera d’entendre la política de 4 persones que tenien en comú que la decisió d’ entrar a la política era el resultat de la voluntat de participar en un procés de transformació social, començant des de la política local. Això mateix, començar per implicar-se en la política local, era el consell que donaven a la pregunta de com es pot contribuir a canviar el món des dels municipis rurals.

En tots aquests municipis s’apropa la presa de decisions als habitants, amb processos participatius que en tots tenien un creixement sostingut en la participació. Al cap i a la fi, la participació ciutadana és molt recent i cal un cert entrenament per entendre que prendre part en la presa de decisions que afecten a la col·lectivitat  és absolutament necessari. És també un exercici que cal fer de forma periòdica i no només esporàdicament.

Els participants ens varen oferir dues perspectives diferents de la participació ciutadana: des de l’alcaldessa que governa en minoria i que es troba que la oposició tomba sistemàticament totes les propostes votades majoritàriament pels habitants del municipi perquè no entén que calgui consultar a la població per res. O l’alcalde conscient que només s’hi estarà un mandat i que no vol ser només ell qui decideixi la solució als temes més polèmics.

Des d’una perspectiva urbana (encara que sigui moderadament urbana), pot semblar que això és molt més senzill de fer en poblacions petites i que seria impossible de fer en ciutats més grans;  que la democràcia directa  és només factible en les àrees rurals o en comunitats molt reduïdes. En realitat, el que volem dir és que aconseguir que els ciutadans puguin prendre decisions des d’una posició ben informada i que la participació sigui prou elevada perquè tingui prou legitimitat té uns costos enormes. I no només econòmics sinó que també en pot tenir de polítics. I perquè, ben mirat, cal demanar la opinió dels ciutadans si aquells a qui hem votat ja prenen totes les decisions per nosaltres?. O, encara molt pitjor, si les prenen funcionaris o tècnics, que ningú no ha votat però que són els que en saben de veritat?.

I mica en mica, allunyant els ciutadans de la presa de decisions, s’han anat laminant les bases de la democràcia fins quasi reduir-la a la  competició electoral. I més quan el rendiment de comptes en política ha desaparegut, fins que ha arribat a ser una excepció que es compleixin els programes electorals.

Com ara, la promesa feta a la campanya electoral del 21D, d’instaurar la República.

Article publicat el 31 de gener de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat