La taula d'en Bernat

Una setmana després d’escriure l’article anterior, el panorama polític ha canviat radicalment. Almenys de forma temporal.

L’anunci de l’acord per a formar una taula de diàleg i de negociació entre els governs espanyols i català que ha estat formalitzat entre el PSOE i ERC, ha destapat la taula dels trons durant una colla de dies. Pocs dies, de fet, tot i que s’han fet llargs.

Els d’ERC s’han sentit a dir de tot, traïdors sobre tot i han reaccionat defensant a ultrança aquest acord, com si hagués de dur de forma relativament ràpida a un referèndum d’autodeterminació.

Entre els analistes seriosos, o menys sectaris si més no, hi ha un elevat consens que l’acord entre els dos partits està redactat de forma tan ambigua que pot ser exhibit per les dues bandes com un èxit. El win-win deu ser això.

De totes maneres, Pedro Sánchez ja ha deixat ben clar en el debat d’investidura que el diàleg es mantindria dins dels límits constitucionals; tot i que semblava que un dels èxits de l’acord era precisament que no hi havia cap referència ni a límits, ni a la Constitució.

El temps ho dirà. La meva impressió és però que si bé la taula començarà dins del termini estipulat, no hi haurà avenços significatius pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació. La raó és ben senzilla: el governant espanyol que faci la primera passa en aquest sentit, viurà la seva mort política instantània devorat pels contraris i pels propis, per tots els poders de l’estat, monarquia inclosa.

És raó suficient això per no iniciar la mesa de diàleg, per no apostar pel diàleg?. Segurament, no però tampoc crec que sigui un atot més per jugar la partida de la teoria del dret compensatori (remedial right) per justificar una DUI. Crec que, la taula de diàleg era una de les úniques sortides possibles a l’atzucac que es trobaven un PSOE que necessitava una abstenció d’ERC i que encara no pot oferir res concret perquè tindrà un govern feble; i una ERC obsessionada en aprofitar la feblesa de l’adversari intern (JuntsxCat, PDeCat, Crida...) per abastar el màxim de poder a Catalunya i pel que sembla, amb moltes ganes de jugar a la política espanyola. El que desitgen tots els partits, d’altra banda.

Després de l’enrabiada inicial, JxCat s’ha avingut a que el MHP Quim Torra s’incorpori a la taula perquè, al cap i a la fi, a la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat; i a la taula i al llit, al primer crit.

Segurament, el primer resultat de la taula tingui bones conseqüències pels presos polítics, com deia en l’article anterior, però no n’esperem cap per a una Catalunya independent. Segurament, les dues bandes de la negociació estaran satisfetes amb això (MHP Quim Torra, a banda), que eliminarà el debat territorial i el tornarà a centrar en l’eix més ideològic de dreta-esquerra.

Els partits deixaran d’alinear-se en l’eix nacional, però la clivella seguirà existint igual que els votants independentistes. La pregunta és qui agafarà el relleu a la banda catalana de la clivella per representar els independentistes?

Per no entorpir el diàleg, i per rebaixat la tensió, algunes organitzacions deixaran les convocatòries ciutadanes; el Tsunami seguirà desaparegut i l’ANC es quedarà sola reclamant que els partits facin la part de la feina que els toca.

Tornem al 2005.

La justícia, cal anar-la a buscar a Europa

La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictaminant que no cal acte posterior a les eleccions perquè els candidats que han estat elegits puguin tenir accés al seus drets com a càrrecs electes, ha estat la primera bona notícia per a l’independentisme des de fa força temps, encara que arribi tard.

A banda del fet que el President Puigdemont i el Conseller Comin tinguin la seva credencial d’eurodiputats i puguin gaudir d’immunitat, cal esperar que, com a mínim, el Vicepresident Junqueras pugui sortir en llibertat.

Aquesta decisió també obre dues reflexions. La primera és sobre la percepció de l’estat de dret en dos àmbits diferents com l’estat espanyol i la Unió Europea. Un dels principis de l’estat de dret és la primacia de la llei sobre l’estat. És a dir, en un estat de dret, els governants són “vigilats” pel sistema judicial perquè l’exercici del poder no vagi més enllà del que la llei permet i pugui posar en risc drets fonamentals. Per això és bàsica la separació de poders.

A l’estat espanyol, estem vivint una perversió del concepte. El sistema judicial s’ha convertit en l’executor d’una determinada concepció de l’estat i actua com un autèntic poder polític al marge  del govern. Fins aquesta setmana, la sensació era que ningú no vigilava els jutges, però ara una instància superior els ha tornat a lloc. Almenys de moment.

En canvi, la reacció del president del Parlament Europeu, David Sassoli, encarregant de forma automàtica l’anàlisi de possibles alteracions en la composició de la cambra, és a dir el lliurament de credencials al President Puigdemont i el Conseller Comin, s’ha de veure com el funcionament esperable de l’estat de dret.  Si el poder polític europeu es sotmet normalment a la pressió dels estats, la justícia no ho ha fet i ha demostrat ser forta i capaç de sostreure’s de la pressió política, fent prevaldre els drets bàsics dels ciutadans europeus per sobre dels interessos polítics.

La segona reflexió és com afecta aquesta decisió a la situació política actual. En aquests moments el govern espanyol provisional té una oportunitat d’or per aturar la línia més dura de la repressió, l’empresonament, sense haver d’admetre que és per la pressió de l’independentisme ni per les presses de la investidura. Malgrat que l’estat espanyol destaca pel seu incompliment de les sentències europees, aquesta ha estat feta pública de manera tan clara i ferma que ni els mitjans de comunicació espanyols l’han ignorat, i alguns van preparant el terreny pel canvi de posicions.

Actuar conseqüentment a la decisió de tribunal de Luxemburg, desencalla el possible suport d’ERC a la investidura,  ubica les crítiques de la oposició en un euro-escepticisme insostenible, i porta a una negociació molt més tranquil·la, reposada i a mig termini per resoldre el conflicte polític, ara que es reconeix que existeix. Potser per això, el PSOE reclama de fa dies que el Tribunal Suprem obeeixi al Tribunal de Justícia de la UE. Hi té molt a guanyar si ho fa, i molt a perdre si no controla la Fiscalia, com deia Sánchez.

Article publicat el 27 de desembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Coalicions

Si no hi ha cap gir de darrera hora és molt probable que el PSOE i Unidas Podemos (UP) formin el primer govern de coalició a Espanya des de la II República. Del 1976 ençà, les coalicions de govern han existit en algunes comunitats autònomes però mai en el govern central. És el resultat de la manca de cultura del pacte i l’excés d’arrogància política.

Davant de la impossibilitat de consens en la opinió pública sobre la bondat d’aquesta coalició de govern, els dos socis han fet allò que els pertoca i està en les seves mans per garantir l’estabilitat i durabilitat de la coalició: buscar l’acord i el compromís entre les parts, i dins dels seus propis partits.

El compromís polític s’ha posat per escrit en un preacord signat en públic pels dos líders i segellat amb una abraçada que volia fer oblidar els retrets i invectives de fa només uns mesos, quan aquesta mateixa coalició no va ser possible. El preacord estableix punts molt generals de caire progressista i evita qualsevol possible controvèrsia per assegurar-se que la conjuntura política no provocarà crisis internes dins del govern.

Amb aquest objectiu, el preacord també fa referència a Catalunya insistint en la idea de crisi de convivència per la qual dóna com a solució el diàleg dins de la Constitució. Això enterra la proposta de referèndum pactat per buscar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya que UP duia en el seu programa electoral i que xocava frontalment amb el taxatiu “No a un referèndum d’autodeterminació” del programa electoral del PSOE, que apostava pel reforç constitucional de l’estat autonòmic que és la Declaració de Granada.

Les consultes dins dels partits sembla que estan avalant aquest preacord i per tant, cal esperar poca dissidència interna. Els dos socis necessiten evitar unes altres eleccions que els podrien retallar representació al Parlament i que podrien acostar la possibilitat d’un govern de dretes.

El repartiment de càrrecs també ha arribat a un acord encara que per rebaixar el perfil d’Iglesias com a vicepresident, es passi d’una a tres vicepresidències de les quals les de més pes seran per al PSOE; o que, si es compleixen les previsions, el PSOE es quedi amb els ministeris “d’estat” i cedeixi a UP carteres de caire social amb responsabilitats que avui estan diluïdes en altres ministeris.

Amb aquestes premisses, encara que s’establís una taula de diàleg a canvi de facilitar la investidura de Sánchez, els límits i els interlocutors continuen sent els mateixos que fa uns mesos però blindats per un acord de govern que UP no posarà en risc, donat que té l’incentiu afegit de poder demostrar que és un partit de govern seriós i confiable. Sobretot perquè encara que les renúncies ideològiques que fan els partits per entrar en el govern solen passar factura en forma de pèrdua de vots, saben que no els perdran pas per renunciar a la proposta de referèndum pactat. A Espanya el que castiga als partits és defensar els drets de Catalunya i els catalans.

Per això no n’hi ha cap que ho faci.

Article publicat el 28 de novembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat