El català fora del debat

 Les dades que darrerament s’han publicat sobre l’ús del català entre els més joves són preocupants per aquells que donem al nostre idioma la importància de ser el principal tret identificador de la nostra cultura. Les nacions es distingeixen per diferents característiques i una de les essencials és l’idioma que fan servir els individus que formen part de la mateixa comunitat nacional. És a més una característica que, a diferència per exemple dels trets racials cada individu pot variar a voluntat: res ens impedeix a cap de nosaltres de deixar de parlar català per sempre més. De fet, hi ha qui ha pres aquesta decisió encara que no siguin tants com els que prenen també la decisió conscient de no aprendre’l o de fer veure que no l’entenen.

El català ha estat històricament un dels eixos vertebradors del nacionalisme, en tots els graus d’intensitat des del regionalisme a l’independentisme. Curiosament en els anys del procés, va ser una qüestió que va sortir del debat polític públic. La qüestió de quin hauria de ser el paper del català i el castellà a la República Catalana es va silenciar si no era per dir que estarien en igualtat de condicions, donant a entendre una co-oficialitat de les dues llengües. Des de l’independentisme es volia conjurar una probable resistència de la població castellano-parlant a la secessió de Catalunya per motius lingüístics.

No és un temor tan estrany perquè la qüestió de la llengua oficial quan existeix una situació de co-existència de dues llengües ha estat motiu de conflicte en la majoria de casos d’independències. En els països descolonitzats durant el segle XX, la substitució de l’idioma de l’elit colonial europea va originar forts debats sobre quina de les llengües nadiues havia de ser l’oficial del nou estat. El grup ètnic dominant normalment acabava imposant la seva per al conjunt de l’estat, amb el consegüent neguit de les minories lingüístiques perquè el domini lingüístic suposa, de fet, domini polític. Abans de la independència de les repúbliques soviètiques, la possibilitat de substitució del rus com a llengua oficial va ser l’argument inicialment principal dels moviments d’oposició a la secessió allà on existia un percentatge important de població que era russòfona i monolingüe.

A Catalunya, els principals partits independentistes varen decidir treure la qüestió idiomàtica de l’equació i enaltir el miratge d’un segment de població castellanoparlant favorable a la independència. Amb el moviment independentista engorronit, el govern autonòmic deixa en mans de la ciutadania la supervivència del català perquè l’administració és incapaç de fer complir la llei de política lingüística i només recula davant la ofensiva continua contra el català.

Per cert, no trobaran cap esment a la potenciació del nostre idioma en els 44 punts de l’agenda del retrobament que el Presidente Sánchez va dur a la Taula de Diàleg que no fos d’estranyar sinó fos perquè es un compendi dels punts que abans havien presentat els Presidents Mas, Puigdemont i Torra als governs espanyols que els eren contemporanis. 

Article publicat el 23 de setembre de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

No n'hi ha prou amb tenir raó

 Fa poques setmanes que els presos polítics catalans han rebut l’indult del govern espanyol i han pogut sortir de les presons on han estat segrestats durant més de 3 anys i mig com a resultat d’una operació combinada entre els poders estatals, independents en teoria els uns dels altres, però en completa coordinació a l’hora d’avantposar el dret de l’estat a l’estat de dret. Queda encara per resoldre la situació dels exiliats que poden recórrer tot Europa però que tenen prou raons per no entrar dins de les fronteres estatals si no volen acabar a les cel·les d’Estremera malgrat la immunitat d’eurodiputats. I queda encara per contra-restar la lluita contra la repressió de tres milers d’encausats i l’assetjament econòmic contra polítics catalans que exerceix aquesta crosta para-judicial anomenada Tribunal de Comptes.

Però als catalans que volem que el nostre país sigui un estat ens en queda molta de feina perquè durant el període d’empresonament dels líders independentistes, tots els esforços s’han centrat en la denúncia simbòlica i bàsicament expressiva del seu empresonament injust i l’objectiu de la independència s’ha vist relegat a un segon terme. N’ha estat un exemple la substitució de les estelades pels llaços grocs (i després per papallones i floretes, menys compromeses), i dels crits de “Independència” pels de “Llibertat Presos Polítics”. La distància dels anys ens dirà si l’escapçament del moviment independentista de 2017 va ser tan efectiu com sembla en aquests moments. A partir d’ara, cal reprendre el camí que es va deixar quatre anys enrere i fer les reflexions que pertoquin per anar mes enllà dels retrets i bastir una nova estratègia que sigui políticament eficaç i no purament expressiva. És imprescindible també renovar lideratges, honorant tant com convingui els que han patit i pateixen la repressió, per poder ser capaços de sortir de tants carrerons sense sortida com ens hem posat nosaltres sols.

Hem de ser capaços de canviar la obsessió perquè ens donin la raó per la obsessió per guanyar. Avui, l’estat espanyol no té un conflicte a Catalunya que li calgui resoldre. No té una oposició política forta que el condicioni, no hi ha mobilització popular, no hi ha un moviment de resistència civil organitzat, no hi ha un govern a la Generalitat que estigui en condicions de pressionar-lo de forma eficaç. En aquestes condicions, quin pot ser el resultat (en termes d’eficàcia política, insisteixo) de la taula de negociació? Adonar-nos cada cop més de com de curta i estreta ens va aquesta autonomia que no ens permet demanar ajut als bombers francesos quan crema el Parc Natural del Cap de Creus. Potser només sigui mostrar al mon, que ja fa temps que ha deixat de mirar-nos, que tornem a tenir raó. Llàstima que de la raó, no en tirarem cap tros a l’olla. Quan el TEDH doni la raó als presos polítics, no els tornarà els anys de presó ni l’estat espanyol s’hi amoïnarà gaire perquè el seu motiu principal no era tenir raó, sinó derrotar-nos.

Article publicat el 22 de juliol de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Moderats i radicals

 El camí des de les eleccions del 14 de febrer fins a l’acord per formar govern, s’ha fet innecessàriament llarg sobretot pels entrebancs i romagueres que n’han dificultat el trajecte i han deixat definitivament aparcat aquella frase atribuïda a Unamuno que diu que “als catalans els perd l’estètica”. En tots aquest dies ens hem agradat tan poc que la desmobilització ciutadana ha arribat al seu punt màxim i costa de pensar si les alegries estiuenques donaran gaire marge per poder fer el tomb.

Un dels temes que ha estat definit com a escull per a l’acord ha estat l’estratègia que caldria seguir per aconseguir la sobirania de Catalunya. En la versió independentista del seny i la rauxa, les dues estratègies s’han definit com a moderada o radical. La primera és partidària de basar l’estratègia en el diàleg amb el govern espanyol mentre que la segona aposta per una actitud més combativa. Aquesta diferent visió ha causat desesperació entre molts ciutadans potser perquè durant els darrers 10 anys ens han anat explicant una versió excessivament romàntica dels processos de secessió anteriors al nostre i ha arribat a imposar-se una visió en la qual els moviments independentistes actuaven de forma coordinada, com una sola força. Deixin-m’ho matisar.

A la majoria de processos de secessió d’Europa del segle XX i XXI, aquesta unitat entre moviments secessionistes ha estat l’excepció. No va existir completament a Estònia i Letònia, on els respectius Fronts Populars s’enfrontaven políticament, i electoral, a altres partits que els veien com excessivament moderats i pactistes amb la Unió Soviètica. No hi havia acord a Moldàvia, on els nacionalistes més radicals ho eren tant que volien la unificació amb Romania. Ni tampoc a Geòrgia, on va haver-hi tot un seguit de fronts nacionals que es formaven a la mateixa velocitat amb que es desfeien. Ni tan sols n’hi va haver a la darrera secessió europea, la de Montenegro, on el partit independentista “de tota la vida” es desesperava per la lentitud del govern en avançar cap a l’estat propi però en canvi va arribar a pactar amb partits pro-iugoslaus.

En tots aquests casos, amb l’única excepció de Geòrgia, va ser la opció dels moderats la que va fer el darrer pas per a la independència des del govern propi. Però també val a dir que, salvant les distàncies temporals i de context socio-polític, les opcions moderades en aquests casos que exposo eren força més radicals que les arrauxades de casa nostra avui dia. El vertaderament important, el que ha fet que la secessió pogués ser possible en tots els casos anteriors, malgrat la manca d’acord, era la visió compartida de que el futur estat oferiria més oportunitats als seus ciutadans fos quina fos la seva ideologia post-independència. A la independència s’hi pot arribar des de diferents camins però cal que en el moment decisiu hi siguin totes les opcions per fer el darrer pas.

Article publicat el10 de juny de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Acords i coordinacio per a l'acció

 Quasi 80 dies després de les eleccions autonòmiques del 14 de febrer encara no hi ha acord per a la formació de govern a Catalunya. De raons per tenir pressa per formar-lo n’hi ha tantes com per témer la formació d’un govern sense tenir pactats tots els termes que hagin de fer que el govern sigui efectiu i durador. Més enllà de l’èmfasi en el dramatisme i la sobreactuació d’uns i altres des de l’octubre de 2017, sembla imprescindible que el pacte contempli tant la lleialtat mútua en la gestió de l’autonomia com en la definició de l’estratègia cap a la independència de Catalunya. En anteriors col·laboracions ja havia exposat amb exemples històrics com n’era de necessària la coordinació entre les accions institucionals i les mobilitzacions populars perquè els processos de secessió tinguessin èxit; per això és imprescindible que l’acord entre Esquerra i Junts inclogui acords  estratègics per assolir aquest objectiu.

Un dels esculls per a l’acord que s’han exhibit és el paper que ha de tenir el Consell per la República en la lluita política per la independència de Catalunya. Més enllà del paper que hi hagi de tenir el MHP Carles Puigdemont i la continuïtat de la rellevància del seu paper polític com a membre del Parlament Europeu, l’existència d’un organisme polític a l’exili pot ser  d’importància cabdal sempre i quan estigui coordinat amb l’acció institucional i popular dins de Catalunya. Si aquesta coordinació no existeix i el Consell esdevé simplement simbòlic o com a lloc de pelegrinatge legitimista, no servirà de res. Tampoc hi ha cap referent històric en que una secessió pacífica hagi culminat amb èxit essent dirigida únicament des de l’exili. Si és cert que el Consell per la República té una legitimitat qüestionable més enllà de la lleialtat i reconeixement legitimista, també ho és que el fet que algunes organitzacions s’hi sumessin incomprensiblement tard i que altres hi hagin mantingut un perfil baix i passiu no ha contribuït ni a desenvolupar el propi Consell ni a donar-li, encara que fos indirectament, la legitimitat que ara se li retreu que no té.

El Consell s’ha de dotar de la legitimitat que li pertoqui al més aviat possible i s’ha de definir el marc d’actuació que li correspongui com a braç de la política exterior de l’independentisme i com a eina de difusió internacional de la situació política anòmala a Catalunya, i en cap cas pot influir en la gestió interior de Catalunya ni interferir en les tasques del Parlament com difonen els partís polítics del 155, sempre interessats en dona un biaix autoritari a l’independentisme català que precisament sempre s’ha caracteritzat per ser inclusiu. Seria incomprensible que l’escull per a l’acord de formació d’un govern independentista fos una de les eines que poden contribuir amb èxit a assolir la independència.

L’acord és urgent per fer que la majoria ciutadana favorable  la independència es senti cridada a mobilitzar-se en la situació post-pandèmica que es comença a albirar. En cas contrari, abraçarà l’hedonisme, deixarà de banda  l’activisme i la mobilització serà impossible.

Article publicat el 29 d'abril de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Els temps han canviat

 Els resultat de les eleccions del 14 de febrer varen donar per primer cop una majoria de vots als partits independentistes tot mantenint la majoria d’escons al Parlament que ja tenia des de les dues legislatures anteriors. Aquesta fita encara que sigui menystinguda des del govern espanyol i pels partits unionistes presents al Parlament és rellevant perquè posa de manifest que la clivella política predominant avui a Catalunya és la que defineix la disjuntiva independència/pertinença a Espanya. Aquesta clivella ha aparegut en tots els països on hi ha hagut un procés d’independència, reeixit o no, i que ha comportat un debat polític. Va ser així en el cas de la dissolució de la Unió entre Suècia i Noruega el 1905 i també en el cas del referèndum per la independència d’Escòcia el 2014.

El debat sobre la independència existeix, potser esmorteït pels efectes de la pandèmia, i ha desplaçat el debat clàssic sobre polítiques d’esquerra o dreta a un terme secundari. No totes les forces polítiques no-independentistes ho han entès així i s’han entestat en veure com a missatge més rellevant la majoria de vots favorables a opcions d’esquerres. Per a qui observa la política catalana des d’aquest eix de discussió política és incomprensible el pacte d’aquesta setmana entre els independentistes per la composició de la Mesa del Parlament. El fet és que les dades del Baròmetre del CEO del mes de desembre de 2020 ja indicaven, amb totes les prevencions que aquests sondejos mereixen,  que quasi un 80% de la ciutadania de Catalunya afirmava tenir en compte les propostes dels partits per definir les relacions entre Catalunya i Espanya. Les dades del mateix baròmetre ens donen un empat  entre el percentatge de la ciutadania que es defineix d’esquerres i els que es defineixen com a preferentment nacionalistes catalans, el 65%. La darrera dada interessant que ens donava el Baròmetre és que la majoria de potencials votants de Junts per Catalunya es defineixen d’esquerres o centre-esquerra malgrat que els partits de l’esquerra clàssica els identifica amb la dreta, atesos l’origen i trajectòria.

Aquesta combinació de dades assenyalen en la direcció de la major importància del debat sobre la sobirania de Catalunya per damunt del clàssic sobre les polítiques de dreta i esquerra. Negar l’evidència d’aquest canvi sostingut en el temps respon a la incapacitat política de canviar el discurs tradicional, i intentar aplicar la política de l’oblit a la repressió que va seguir al referèndum de l’Ú d’Octubre de 2017 i a la complicitat activa o passiva que hi varen tenir els partits contraris a la independència.

Deia a l’inici que aquesta clivella política apareix quan existeix un procés d’independència. Curiosament, només desapareix quan es resol a favor de la independència de forma democràtica.

Article publicat el 18 de març de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat

Eleccions i mítings

Estem al bell mig de la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya i fa una mica de vertigen de veure com de quina manera tan anòmala hem arribat a aquesta situació. Des de la inhabilitació del MHP Torra, el llarg període transitori amb un Vice-President amb funcions de President, la convocatòria d’eleccions pel 14 de febrer i el seu posterior ajornament pel 30 de maig amb un decret que es creia impecable però que va estar suspès cautelarment pel TSJC per la denúncia d’un ciutadà que hi veia una vulneració del seu dret al sufragi actiu, i finalment la ratificació pel mateix TSJC de que les eleccions s’han de fer en la data prevista.

De fet, que la legislatura acabaria abans d’hora i que es convocarien eleccions anticipades es va anunciar el gener del 2020 pel MHP Torra quan va ser inhabilitat com a diputat. La convocatòria hauria d’haver estat després de l’aprovació dels pressupostos a l’abril del 2020 però es va ajornar per la situació pandèmica, una situació que avui encara patim i que no està ens clar que el 30 de maig la situació sigui, objectivament i científica, tan millor com voldríem. En resum, fa un any que sabem que hi hauria eleccions i en fa quasi un altre que vivim una situació pandèmica i per això és com a mínim sorprenent que l’única acció que hagi fet el Govern de la Generalitat hagi estat un intent d’ajornament. No hi ha hagut cap intent de fer les coses d’una altra manera que no fos la mateixa d’eleccions anteriors, cap innovació, cap exercici de responsabilitat ni pla de contingència per unes eleccions que Catalunya necessita urgentment per fer els relleus necessaris en un Govern que es veu i es reconeix esgotat i exhaurit.

Darrerament, la gota que ha fet vessar el got de la indignació de part de la població ha estat la dispensa en les restriccions de mobilitat per poder assistir a mítings electorals. El dret a rebre informació política a través de diferents fonts d’informació és una de les condicions necessàries i generalment acceptades perquè un sistema sigui democràtic i perquè unes eleccions siguin justes. El contrast, però, amb les mesures que s’apliquen a diversos sectors econòmics ha estat tan flagrant que ha posat en relleu, un cop més, el gran problema de la política del nostre país: el descrèdit dels polítics entre la ciutadania. Que al segle XXI encara es considerin essencials els mítings com a via d’obtenció d’informació política és com a mínim discutible perquè és molt més senzill informar-se a través dels mitjans de comunicació, xarxes socials o en els webs dels partits que no pas en mítings als quals pràcticament assisteixen només els adeptes i cada cop en menor quantitat, fins i tot quan no hi havia pandèmia.

Difícilment es podran fer polítiques pel segle XXI si seguim aplicant criteris del segle XX.

 Article publicat el 4 de febrer de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

De feixisme, ni el de casa

 L’assistència del Vicepresident Primer de la Mesa del Parlament, Josep Costa, a una reunió virtual en la qual hi havia membres d’un partit  català d’ultradreta va aixecar una polèmica de curta durada i que si no fóssim tan a prop de la convocatòria d’eleccions potser ni se n’hauria parlat. Per desgràcia, perquè la tolerància que hi ha a Catalunya, i no diguem a Espanya, vers les diverses manifestacions del feixisme són escandaloses. Almenys la discussió va servir perquè ens adonéssim de que a Catalunya avui també tenim moviments feixistes i independentistes i que no és una exclusiva unionista.

Altres països europeus que han viscut una dictadura feixista han tingut menys problemes a l’hora d’enfrontar-se institucionalment al feixisme i, per exemple, a Alemanya es varen prohibir diversos partit polítics que volien revifar el nacional-socialisme i a Itàlia es va fer el mateix amb el Partito Fascista. A l’Espanya post-franquista només s’han il·legalitzat partits bascos vinculats a l’esquerra abertzale i en canvi, les diverses varietats de Falange Española han pogut anar fent la viu-viu encara que, afortunadament, sigui en l’ostracisme polític. En canvi cap govern espanyol, ni els governs socialistes ni els dels populars ni tan sols el govern de coalició actual, ha gosat prohibir la Fundación Francisco Franco. Ha costat 45 anys de treure les restes del dictador del Valle de los Caídos, hi ha un munt de ciutats espanyoles amb carrers amb noms franquistes i darrerament s’ha fet públic que en grups de whatsapps hi ha militars retirats i altres en actiu que creuen que els mals que pensen que té la seva Espanya es resoldrien afusellant 26 milions de ciutadans espanyols. Això és un 55% de la població, en nombres rodons; i 1,5 vegades la totalitat de morts de la Primera Guerra Mundial perquè ens en fem una idea. Que se sàpiga el govern més progressista de la història espanyola no ha mogut ni un dit al respecte.

També és cert que en molts països europeus hi ha diversos moviments d’ultra-dreta, que és el nom amb
el qual es disfressa el feixisme, legals i presents a les assemblees parlamentàries respectives. I és que per la democràcia suposa un vertader dilema la prohibició de partits polítics perquè des del punt de vista moral, qualsevol idea pot defensar-se políticament sempre i quan no mini les bases en què se sustenta un estat democràtic: els drets i les llibertats dels ciutadans. Per això la majoria d’estats europeus democràtics només han prohibit aquells partits que són decididament anti-sistema i persegueixen la des-legitimació del sistema democràtic, busquen la seva modificació radical en el sentit de restringir les llibertats i rebutgen les pràctiques democràtiques o que han recorregut a la violència contra l’estat[1].

La base del raonament moral de la legitimitat de totes les idees és l’esquerda que el feixisme aprofita per entrar a les institucions i amenaçar-les. Fa massa anys que veiem a polítics demòcrates negociant, parlant amb la ultra-dreta amb el raonament que són forces polítiques legals i recolzades per milers de vots. Però no totes les ideologies tenen la mateixa legitimitat moral: el feixisme busca l’assoliment del poder a través de l’anul·lació del pensament crític, la violència en qualsevol de les seves formes, l’ús de la frustració ciutadana i l’estimulació de la por a la diferència amb l’única finalitat de destruir l’estat democràtic.

El risc que el feixisme participi en la democràcia és que acabi passant el que va dir Mussolini el 1924 “Aquestes eleccions són les darreres que fem. El proper cop ja votaré jo per tothom”[2]. És per això que ara que venen eleccions catalanes i que sembla que el feixisme espanyol podrà tenir representació al Parlament, és tan important que el feixisme de casa, el feixisme català no hi tingui entrada ni es pugui amagar en coalicions amb altres partits. Si realment són tan patriotes, estimen tant Catalunya i desitgen tant la independència de Catalunya que votin els partits independentistes democràtics, que prou candidatures tindran per triar i remenar

 

 Article publicat el 23 de desembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot,en una versió lleugerament més breu i sense les referències bibliogràfiques. També disponible a www.lacomarca.cat.

---

[1] Bourne, A. K., & Casal Bértoa, F. (2017). Mapping ‘Militant Democracy’: Variation in Party Ban Practices in European Democracies (1945-2015). European Constitutional Law Review, 13(02), 221-247. https://doi.org/10.1017/S1574019617000098

 [2] Scurati, M (2020).M. El Hijo del Siglo. Alfaguara.

Bukhara (Agost 2018)

El viatge en tren Sharq des de Samarkanda a Bukhara no se’ns fa llarg. A l’arribada a l’estació, els taxistes ens tornen a assaltar. D’entrada el primer ens demana 50.000 soms però la mestressa de l’hotel ja ens havia avisat que en paguéssim 20.000 o 30.000 com a màxim. Al final vàrem quedar en 30.000 i així i tot l’home encara buscava un altre passatger per acabar d’omplir el cotxe. No el va trobar i després ens va explicar en un anglès molt rudimentari que tenia 38 anys i que tenia una filla i que al setembre tindria un míster. Ens va deixar a la plaça de Bukhara i amb la ma ens va marcar la direcció de l’hotel, que era exactament la contrària de la correcta.

Ens va costar una mica de trobar perquè havíem de travessar el basar Taki-Sarrafon per arribar a un carrer de vianants, molt tranquil i amb força comerços d’aspecte modern. Un cop instal·lats vàrem anar a dinar a la plaça perquè estàvem morts de gana. Allà hi ha un restaurant, el Lyabi-Hauz, quepràcticament envolta la meitat de l’estany; vàrem demanar per la gana que teníem en aquell moment i potser va ser massa: shashlik de pollastre, kebab de xai i de vedella. Ben tips vàrem començar la

tournéé de la ciutat per la mateixa plaça, on hi ha dues madrasses que un cop a dins, vàrem descobrir que també estan plenes de botigues de presumptes artesans.. Mentre vàrem ser per allà,  varen fer-hi la passejada fotogràfica 2 ó 3 parelles de nuvis. Vàrem seguir un carreró estret per anar aa veure la sinagoga, que no tenia cap interès especial pels no jueus i potser pels jueus tampoc, perquè es com una casa particular. I després ens vàrem dedicar a improvisar buscant el mausoleu de Turc Jan. Pel camí, vàrem trobar un enterrament amb la gent resant al carrer, davant la casa del difunt o difunta i diverses colles de nens que ens demanaven d’on érem i que els féssim fotos. Estaven ben contents quan els les ensenyàvem. I la pregunta de

sempre: where are you from? I la cara mig de sorpresa i admiració al dir-los que de Barcelona, seguida de la d’estranyesa quan els dèiem “No, Spain no: Catalonia”. Vàrem asseure’ns en una terrassa per prendre una cervesa però  notenien res d’alcohol i ens vàrem haver de confirmar amb aigua i llimonada, tot veient passar la gent encara que tampoc no voltava gaire ningú: quatre turistes.

Bukhara ens fa la sensació que està molt mes orientada al turisme que Samarcanda i molt mes cuidada. Per exemple, hi ha molts rètols indicant la direcció dels principals monuments, la part monumental està pràcticament tancada al trànsit i els carrers empedrats amb llambordes. Tot plegat fa la sensació de molta quietud i es de bon bellugar-s’hi.

Des d’on érem podíem arribar a la plaça on semblava que hi havia música. En un empostissat feien una mena de festival de gent del poble i allà vàrem veure actuacions de dos grups de noies que feien balls com els de final de curs, una colla de nois que feien una mena de breakdance senzillets i salts amb bicicleta i un paio tot quadrat i cenyit de pantalons i camisa (com la majoria d’uzbeks) que cantava aquelles cançons que tenen un aire remot al flamenc i sense pauses a la lletra, ni tornades aparents. Mentre cantava, un nen li treia el protagonisme tot fent pallassades damunt l’escenari.

El segon dia, l’esmorzar al pati de l’hotel es molt agradable perquè hi fa força fresca. El menjar es bo i fresc, tota una diferencia respecte el de Samarcanda. Comencem el dia visitant les madrasses que tenim mes a la vora, també plenes de presumptes artesans que a sobre fan com de cobradors d’entrada, segurament de forma fraudulenta. A la primera comprem un mocador que “ja veurem a qui el donem” perquè ens costa de resistir la pressió abassegadora de la venedora. Sabem que ens ha enredat quan ens diu “torneu demà”. Al costat hi ha un cafetó i hi entrem a prendre un expresso caríssim per la qualitat i pels preus uzbeks.

Seguim cap a Kala Minor, amb el minaret enorme que és realment impressionant. I encara mes si imaginem com devia ser vist fa segles, quan en Genghis-Khan va arribar fins aquí passant tota la regió a sang i foc i destruint tots els monuments menys, precisament, aquest minaret. Per entrar a la mesquita ens fan tapar les cames amb una roba negra. El jardí interior es bonic i veiem com en una aula hi ha un grup de dones que fan classe d’alfabetització.

La madrassa de davant encara està en funcionament i un rètol explica que no només s’estudia el Corà sinó també assignatures mes modernes com ara informàtica. Ja està bé.

Continuem cap a l’Arka, una Ciutadella on vivien els Khans de Bukhara fins que amb la invasió Soviètica se’ls va acabar la moma. Dins l’Arka es poden visitar els diferents edificis i passejar pels carrerons empedrats. Els edificis s’han condicionat com a museus, que son molt senzillets i sense gaire interès. El que ens agrada mes son les fotos de principis del segle XX que ens ensenyen una ciutat lògicament molt menys endreçada que ara i amb quasi tots els homes portant el típic barret circular i pelut. El mes espectacular es el pati de les audiències: un pati porxat amb columnes de fusta tallada i on ara hi ha un replica del tron que feia servir el Kahn mentre rebia obsequis i adulacions i impartia justícia, sembla que amb certa arbitrarietat i crueltat.

Just davant de l’Arka hi ha la mesquita de Bolo-Hauz que és davant d’un estanyol. Quan hi arribem, està plena de fidels que ja es van col·locant sota els porxos per començar la oració. A mesura que s’apropa l’hora van arribant mes homes (només homes) que es saluden, deixen les sabates i s’enfilen al porxo. Al cap d’uns minuts que han començat, marxem en direcció a un parc on hi ha un parell de monuments però ens aturem d’un restaurant que te les taules parades en un jardí a l’ombra i on no hi ha cap altre turista, només uzbeks que mengen en taules o en Karaboots. Mengem el que vol el senyor (amanida, shashlik, kebab i pa) i també paguem el que ell vol (66000 som) perquè no hi ha carta ni, evidentment, factura.

Una de les mesquites que volíem veure ha estat transformada en el museu del subministrament de l’aigua i passem d’entrar-hi. Just al costat hi ha el basar de Bukhara, que no es gaire gran i hi fem un volt sense comprera. Fa molta calor i ens endinsem en el parc. Allà trobem una altra mesquita, petitoneta i que està tancada. Continuem pel parc buscant les ombres i arribem , pel camí de darrera a una placeta on hi ha dues madrasses en una mica de mal estat que també estan tancades.

Quan sembla que la calor afluixa, sortim i entrem al basar de davant de l’hotel a mirar catifes. Les de seda son precioses; aquí no ens atabalin ni insisteixen. Per curiositat demanem el preu d’una que ens agrada molt. Es ben bé que només ens agraden les coses cares perquè val 7500$. Tornem a Kala Minor a fer fotos amb la llum baixa i hi tornem a trobar nuvis. Són com una plaga. D’allà xino-xano cap a la plaça i a una botiga d’allà comprem 2 motxilles i una bossa de susani. No acabem d’entendre quan és susani nou o antic, si està fet a ma o no, o si està fet amb agulla o punxó. Però a la botiguera tot li va bé per justificar el preu. Al final ens fa un descompte prou bo i ens explica que segons la llei només poden acceptar pagaments en soms i que per això ha amagat tan ràpidament els euros que li hem donat.

El darrer dia ens traslladarem cap a Khivà en cotxe. Un conductor ens recollirà a l’hotel per dur-nos-hi en 6 hores travessant un desert. Però abans, un bon esmorzar a la fresca del pati de l’hotel perquè no està gens clar que puguem dinar. Per si de cas, també tenim els fruits secs que la Teresa carreteja a la motxilla.

Havent esmorzat anem a peu fins a la petita madrassa de Char Minar. Només hem de caminar una mica per la carretera d’entrada a Bukharà i, seguint una mica la intuïció, trencar a l’esquerra. Ho fem tan bé que ensopeguem un rètol. La madrassa ja no funciona i la senyora de l’entrada ja ens diu que el que podem fer allà és mirar la seva botiga (i comprar) i pujar al balconet. Ni el genero ni la vista ens sembla prou atractiu i ens quedem fora.

Badem un moment per la botiga de records que hi ha davant on també venen insígnies de l’URSS i anem reculant cap a l’hotel. Fem la darrera aturada a la plaça i anem a prendre un expresso prou bo just davant de l’hotel, on encara hi ha una mica d’ombra i comencem a planificar l’estada a Khivà.

 

 

Eleccions el 14 de febrer (de 2020)

 Si la pandèmia, no ho impedeix el proper 14 de febrer hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya. Haurien de ser les darreres eleccions autonòmiques per tercer cop però tot indica que cap dels partits que avui són al govern de la Generalitat apostarà per una opció que trenqui amb l’estat espanyol. Quasi descartat l’atot emocional de la República Catalana i amb una situació catastròfica per a l’economia, la sanitat pública, l’educació i pel desenvolupament normal de la vida civil, quina serà la proposta de futur?

És obvi als ulls del ciutadà mínimament crític que la gestió de la pandèmia que ha fet el govern català
ha estat manifestament millorable. Les compareixences plurals amb consellers dels dos partits de govern han estat devastadores per allò essencial en els moments de profundes dificultats socials: la confiança i la certesa que el govern està prenent les millors decisions possibles. Les solucions tretes del barret i descartades unes hores després,  són una mostra de la desorientació i la incapacitat per remuntar la situació; el recurs obligat a disposicions superiors del govern espanyol per poder aplicar solucions locals a Catalunya, ho són de la subsidiarietat i la impotència autonomista per a la gestió dels afers vitals per a la nació.

A Escòcia, la gestió del govern  i la proximitat del Brexit, ha fet que el suport a la independència estigui 12 punts per sobre de l’unionisme i es pot tornar a plantejar un segon referèndum d’autodeterminació. A Catalunya, a banda dels milers de persones que han mort i de les que quedaran greument afectades en la seva economia, la gran tragèdia que la pandèmia  ha deixat al descobert  són les greus mancances estructurals de Catalunya: un sistema sanitari precari, una estructura econòmica absolutament depenent del turisme i activitats relacionades que necessiten ser repensats ,amb  visió de país i de futur. Cal escoltar, entendre, avaluar i prendre les decisions que construeixin la base dels models sanitari, educatiu i econòmic que Catalunya necessita.

En moments tan greus, la desconfiança esquerda el contracte social que els ciutadans tenim amb el govern i amb el qual consentim a ser governats. És imperatiu refer aquest contracte i  basar-lo en la transparència i l’assumpció de les responsabilitats de les dues bandes, no només únicament per part dels ciutadans perquè només així en sortirem com una societat més forta, més sana en tots els sentits i amb futur. Només així barrarem el pas a aquells que ho  voldran aprofitar per laminar la democràcia i tancar definitivament la porta a l’autodeterminació.

14 de Febrer, Sant Valentí...no tinc clar que ens enamorem del govern que sortirà de les eleccions. Tant de bo que per Sant Jordi, que és quan toca celebrar l’amor, haguem fet les paus.

Article publicat el 5 de novembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Diversitat Estratègica

 Entre brot i rebrot, el virus ha deixat una mica d’espai a la informació política i els polítics

deixen de parlar de virologia i medicina per parlar d’allò que els és més propi. Aquests dies Oriol Junqueras i Marta Rovira han publicat “Tornarem a vèncer (i com ho farem)” on dibuixen la seva proposta per fer real la república catalana. En la línia d’alguns politòlegs la proposta es basa en que l’independentisme tingui més del 50% dels vots en totes les eleccions possibles que es facin i, en conseqüència, s’ocupin totes les posicions de govern possibles en totes les escales de l’administració, arreu del país. Una
majoria independentista suficient, ampliada a una super-majoria a favor d’un referèndum acordat amb el govern espanyol hauria de convèncer l’estat de resoldre el conflicte polític a les urnes. Si no s’arribés a cap acord o l’estat es mantingués en una posició immobilista, aleshores s’optaria per la via unilateral.

S’assembla una mica a l’estratègia que ha seguit l’Scottish National Party que ha aconseguit que amb una excel·lent gestió de la pandèmia a Escòcia les enquestes tornin a parlar d’una majoria a favor de la independència. Les dues diferències essencials estan en el sistema electoral majoritari al Regne Unit, que afavoreix les majories absolutes, i en que a Catalunya no podem pas presumir de la mateixa eficiència en la gestió de la crisi sanitària.

És d’agrair que s’exposin les línies mestres  i cal esperar a veure en què es concreta la confrontació intel·ligent que proposa l’altre gran partit independentista. Segurament siguin complementàries i no excloents perquè és l’única manera de que el projecte independentista acabi sent una realitat exitosa. Quan s’analitza de forma comparada els casos des de 1945[1]  en que la independència s’ha aconseguit de forma no violenta es veu que en cap cas, almenys fins avui, les institucions n’han estat excloses.

Les secessions exitoses que han estat purament institucionals son les de Montenegro (2006) i les de les repúbliques ex-soviètiques d’Azerbaijan, Kirguizistan, Uzbekistan, Kazakstan i Tadjikistan, totes el 1991 i en el context de l’ensulsiada de l’URSS- Les que varen combinar les accions institucionals i extra-institucionals són les repúbliques ex-soviètiques de Estònia, Letónia, Lituània, Bielorússia, Geòrgia, Ucraïna i Turkmenistan; i de Macedónia, tots el 1991^1,[2].

És per això que cal que les dues estratègies siguin complementàries, i que l’estratègia més institucional que proposen el Vicepresident Junqueras i Marta Rovira es coordini amb el que intuïm de la confrontació intel·ligent que proposa el President Puigdemont. Perquè la taula de diàleg acabi convertint-se en una taula de negociació, el govern espanyol ha de tenir incentius per accedir a negociar; i aquests incentius han d’anar més enllà del percentatge de ciutadans favorables a la independència, si només es mobilitzen per anar a votar o si les mobilitzacions són purament expressives.

L’esperança és que darrera la façana de la confrontació entre partits, legítima però antiestètica pels independentistes més romàntics, hi quedi la voluntat i el seny d’arribar a acords en els moments importants, igual com va passar a Noruega quan la voluntat per aconseguir la independència va passar per davant de les diferències ideològiques i estratègiques entre els dos partits principals. Fa 115 anys, això si.

Article publicat el 17 de setembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, en una versió lleugerament més reduïdaTambé disponible a www.lacomarca.cat.

---

[1] G1. Griffiths, R. D., & Wasser, L. M. (2019.). Does Violent Secessionism Work? Journal of Conflict Resolution, 63(5)

 [2] 2.  Griffiths considera, en altres articles, que el cas de Txecoslovàquia no va ser una secessió sinó la dissolució d’un estat.