Davant l'inevitable: vota independentista!

Semblar clar i inevitable que el PP guanyarà les properes eleccions generals, cosa que no hauria de sorprendre tenint en compte que tindran lloc el 20-N, aniversari de la mort del dictador feixista espanyol (només els lectors menors de 40 anys entendran que no es una redundància) Francisco Franco Bahamonde.

Si acceptem aquesta premissa, es desmunten uns quants tòpics com per exemple i el més important, el famós vot útil. Paradoxalment, el vot útil perd la seva raó de ser quan el peix està venut en favor de la majoria absoluta. Ja no cal que ens trenquem el cap pensant quina es la millor opció per barrar el pas a l'amenaça perquè la possibilitat ha esdevingut certesa. Aleshores, el que cal és desacomplexadament votar allò que la consciència ens dicti.

 

De fet, jo ho he fet quasi sempre. Amb només una excepció: quan en una situació molt similar, l'amenaça d'una possible victòria del PP em va fer votar aquells que es definien com a dic de contenció però hi varen acabar pactant.

Superada la por d'allò que ha de venir, què ens impedeix de votar per aquella opció que creiem que és la millor per al nostre país? Quins càlculs mentals farem si ja sabem el resultat? Perquè el parlamentarisme segueix unes regles matemàtiques diferents: a partir del llindar de la majoria absoluta no existeix la proporcionalitat, només una cosa molt semblant a la impunitat.

Naturalment, que cadascú faci el que vulgui, que prou feina tenim tots plegats a saber el que volem, però tal i com està el pati seria irracional que aquells que votaríeu indpendentisme no ho féssiu perquè us escolteu els escolanets del vot útil o perquè feu cas del discurs de la por a la dreta espanyola. Res és més útil que fer cas de la pròpia consciència ni res s'assembla tant a la dreta espanyola com l'esquerra espanyola.

Diumenge, quan tornarem a ser al punt que els patriotes catalans hauran d'estar amatents per una legislatura que suposen agressiva com mai contra Catalunya, serà vital que els que volem la independència no fallem i fem que el nostre vot faci possible que hi hagi com més independentistes millor al lloc on es prenen les decisions.

No s'hi val a quedar-se a casa en nom del purisme estètic i irrisori o dient, sorruts, que "com pitjor, millor"; no us podeu quedar a casa amb un somriure d'estratega de cafè i repetir que " el PP és una màquina de fer independentistes" perquè prou bé hauríeu de saber que Espanya és una màquina d'anorrear nacions. Cada independentista que s'absté és un pas endarrere en el camí cap a la independència perquè els unionistes votaran tots.

No té sentit escoltar els que us demanen el vot útil, perquè no hi ha vot inútil; no renunciem a la nostra força perquè caldrà que ens sàpiguen forts i units. Només així ens respectaran.

Nomes així, podrem dir un dia Godbye Spain

Sempre dubtant...Cal votar? I a qui?

Bé, ja hi som pel tros. Pel tros de les eleccions espanyoles. Aquelles que tants pensen que són les de veritat, no com la carallotada de les autonòmiques ni les divertides municipals o les avorridíssimes i llunyaníssimes europees.

Entre els independentistes, que sempre estem disposats a trencar-nos les banyes provant d'escatir entre dilemes impossibles de resoldre i a perdre el temps i l'energia en debats estèrils i discussions bizantines, torna a sortir la pregunta transcendental: què hem de fer? A qui cal votar? Cal que votem en unes eleccions espanyoles? A vegades tots plegats semblem una colla de vestals catatòniques.

Anem fent net i desant una mica tota la informació.

1. encara que les enquestes diguin que entre els votants del PSOE català i el PP hi ha independentistes, avui mateix al resum de TV3 la Chacón i la Sánchez Camacho en els mítings a Terrassa i Badalona parlaven en espanyol. Home...no són votables, encara que només sigui per això.

2. CiU. Volen i dolen. Un 40% dels seus votants vol i un 60%, dol. No tenen pressa. Ara els ve de gust un concert, perquè fins ara només han sentit el disc. Fan una mica de ràbia perquè opten per la via lenta...leeeeeeeeeeentaaaaaaa..... leeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeetaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. I els que tenim una mica més de pressa que ells, anem fent números pensant com podem convèncer el 40 % dels seus votants que si ells volen ho tenim quasi a tocar. La seva estratègia és senzilla, si bé desesperadament lenta: demostrar, encara que sigui una per una, que totes i cadascuna de les alternatives a la independència no funcionen o són rebutjades pels espanyols. Clar que, si en aquest camí, trobessin una alternativa prou bona i acceptable per a la majoria de catalans l'agafarien de bon grat.

3. ERC + RCAT + Catalunya Si. Formalment és la única candidatura independentista que es presenta a les eleccions. Si ens ho mirem positivament, és un exercici de generositat: oblidem els greuges, i tornem-ho a provar perquè al final la única cosa que necessitem per assolir la independència de Catalunya és que en un parell de moments determinats siguem molts o com a mínim més que els unionistes . Tan senzill com això. Per tant, està bé que ho comencem a provar. Amb més o menys generositat; amb més o menys convenciment.

Si hi veiem sinceritat, és la única opció.

4. Abstenció. Sempre he desconfiat dels que criden a no votar. Solen ser poc demòcrates, encara que proclamin la seva puresa. Sempre s'obliden que l'abstenció afavoreix a les opcions majoritàries. Malauradament, els independentistes no som majoria ni tan sols a Catalunya, per tant cada un de nosaltres que es quedi a casa (carregat de bones intencions o de justa ira) reforçarà les opcions unionistes.

5. Vot nul. Els catalans tenim una autèntica dèria pels símbols (ves que no siguem nosaltres mateixos poca cosa més que no un símbol) i no falta qui demana que votem posant una estelada "model oficial" a les urnes. Osti tu...un vot nul oficial! Això si que és la fusió del seny i la rauxa. Llàstima que, un cop més i normes del parxís electoral en mà, cagada pastoret: això afavoreix les opcions majoritàries, cap de les quals està decididament a favor de la independència de Catalunya.

Resumint i per fer-ho senzill:

Si ets independentista però tot plegat et fa una mica de mandra perquè això de construir un Estat és una feinada o bé trobes que no n'hi ha per tant i no ve d'una dècada (o d'un segle, perquè això nostre és intemporal), vota CiU. Els teus besnéts en diran bé.

Si ets dels purs-purs i trobes que la resta són autonomistes o botiflers (o les dues coses alhora) i que com pitjor ens tractin els espanyols millor anirem els catalans, aleshores res: queda't a casa o fot una estelada en blanc i negre (els cartutxos en color són caríssims) impresa a casa dins l'urna. Sobretot que sigui el model oficial no fos cas que el teu vot nul es comptabilitzés igual que els clàssic "noia despullada", Pinotxo o els menys originals "tots els polítics són iguals". A més, els resultats de l'endemà t'aniran de conya per justificar-te dient "amb aquest país, no hi ha res a fer: els catalans no tenim remei".

Si tens dubtes, o ho tens claríssim, i penses que el que ens convé a tots plegats és tenir independentistes a Madrid; si creus que ens aniria millor si ens deixéssim estar de collonades; si creus que, malgrat tot, això de "una persona, un vot" no està pas tan malament; si opines que entre la prudència que ens fa ser una mica traïdors i el maximalisme purista que no ens deixa passar de l'anècdota, val la pena jugar la carta democràtica de la independència, que cal ser seriós en els plantejaments i ferm en les conviccions...aleshores, vota Reagrupament. Aquest cop, amb ERC. A les properes, amb molts més. Aviat hi serem tots,encara que sigui només per uns dies, fins que siguem lliures.

Gori, l'humorista.

Ara mateix no sóc capaç qui va escriure que insultar els catalans sortia de franc. Sobretot si ets espanyol, calia afegir. Clar que, de fet, si no ets espanyol perquè coi vols insultar els catalans? De la mateixa manera que si no ets holandès no et cal denostar els limburguesos perquè simplement n’ignores l’existència.

Aquesta setmana, un paio amb nom ridícul (Gregorio Peces Barba...osti tu, la de bromes que li devien fer a l’escola) ha fet conyeta sobre el fet de bombardejar Barcelona de tant en tant i quan ha vist que l’havia vessat se n’ha sortit de la forma més infantiloide possible: dient que era broma i que els catalans ens ho féssim mirar perquè no tenim sentit de l’humor. Deu ser que tenim més esmussat el sentit del ridícul.

Home Gori, rei, això de bombardejar les ciutats aquí ho tenim una mica mal vist, saps? Som una mica estranys i ens sap greu que ens matin. No per res, però és que no trobem mai el moment que ens vagi bé. És que tenim molta feina. Com que aquí no hi ha PER...Ai, perdona, que era una broma.

Reconec que potser si que som una mica massa seriots, tu. És que ens ho agafem tot a la valenta. Ja ho vàrem veure l’any passat amb aquella conyeta del ribot, el TC, l’Estatut. N o vàrem copsar l’acudit; i vinga, muntem una manifestació acollonant. Quin ridícul, no? Com els que riuen els acudits a deshora. Sort que, discrets com som, l’endemà ja vàrem tornar a fer bondat. Com expliquen que vàrem fer el 12 de setembre del 1714. I encara pensem que això és positiu. Tan bé com us hauria anat que ens haguéssim suïcidat en massa, com els jueus de Massada, o com els numantins. Ens sap greu però no vàrem saber seguir la broma. Si en som de talossos.

Perquè tornant, a això de bombardejar, vosaltres els espanyolots (no t’enfadis que és broma; els anglesos us diuen spaniards i no us ofeneu, en canvi nosaltres si oerquè no tenim sentit de l’humor) hi teniu una certa tirada. Mira que fins i tot ho deia l’Azaña...i un munt de catalans li segueixen la broma i els 14 d’abril treuen la tricolor. Però vaja, això a tu no et deu fer ni fred ni calor perquè segur que ets monàrquic o com a mínim “juancarlista” que ja és “es colmo”.

Per cert, que amb això tenim un problema: no entenem que no us faci gràcia que es cremin retrats del borbó i que la monarquia més aviat ens faci riure i ens en cardem sempre que podem. No ho sé...potser només us agrada l’humor negre a vosaltres. Nosaltres en diem “cardar-se’n del mort i del qui el vetlla”. Però saps, Gori? Rarots com som, ens remou l’estòmac pensar que per anar bé cal matar el veí. I tot i recordar les bertranades dels almogàvers, avui ens faria mandra això d’exterminar pobles. Ves que no sigui que els catalans som força més democràtics que vosaltres. I això que tu, Gori, vares ser un dels pares de la Constitució Espanyola(ai...que ara em venia al cap una broma molt bona: si la Constitució és filla de molts pares...no serà que...és broooma!!!, no cal que m’enviïs els humoristes de la Guàrdia Civil).

En fi, no t’atabalo més que deus tenir feina. Ai..també era una broma!! Veus com som un fart de riure els catalans?

Apa, que et bombin. En broma, naturalment.

I ara que estic arriat, la darrera: Goodbye Spain. Aquest cop, molt seriosament.

ETA: Game Over.

A vegades, només a vegades, tenir una determinada edat dóna una perspectiva diferent als esdeveniments. Avui, els que tenim més de 45 anys sentim la notícia del dia amb un esperit diferent d’aquells que són més joves. Per nosaltres, l’anunci que sembla definitiu que ETA abandona la lluita, que plega, té un significat molt especial.

Si ens aturem i provem de recordar tot el que ha passat en nom de/per culpa de ETA és difícil no notar aquell maleït nus a la gola que els poetes anomenen emoció. En els darrers anys ETA era només una amenaça que sonava tan llunyana que la feia poc creïble, com un inversemblant home del sac, com una història llunyana.

Però per nosaltres era una altra cosa. Titulars gairebé diaris als 80s quan no era estrany llegir a portada dels diaris catalans “presumptes membres d’ETA asssassinats per la Guàrdia Civil”; quan un viatge a Donosti volia dir anar amb molt de compte, quan no era sorprenent sentir que “sort que no han mort innocents, només militars”. Si us sona dur reviseu el documental de TV3 sobre l’atemptat de Vic; i si sou de la meva edat o més grans, feu memòria.

En aquests 47 anys d’ETA tots hem fet un viatge molt complicat: del franquisme que semblava fer justificable els atemptats, la incipient democràcia que perfilava ETA com el que podia justificar un cop d’Estat, la consolidació del parlamentarisme que va començar a girar la visió dels gudaris a assassins, la persecució de la llei de partits, l’esllanguiment paquidèrmic dels darrers anys. Exhaurint sempre la darrera esperança.

Els catalans, sempre una mica massa a remolc, vàrem passar d’enyorar una ETA a la catalana (sempre vàrem veure Terra Lliure com una colla d’aficionats, com els Pastorets són a Shakespeare), a argumentar que era l’existència d’ETA que havia aconseguit que Euskadi tingués un millor tracte fiscal, a demanar que no atemptessin a Catalunya i finalment a alinear-nos amb la demanda d’extinció.

Finalment, avui, deu anar de veres perquè després d’altres anuncis de treves, en ZP, en Rubalcaba, en Rajoy e tutti quanti no han sortit a dir que era una enganyifa sinó que han dit que s’havia acabat, finalment. Només un parell de dies després que bescantessin la conferència de pau de Donosti. Magnífic senyal.

Espero que, almenys aquest cop, els espanyols siguin generosos. Tenen un moment preciós per decretar una amnistia o, si no gosen, acostar presos al seu país i propiciar que els bascos mica en mica es puguin tornar a mirar als ulls.

Melitón Manzanas, Carrero Blanco, Lasa y Zabala, Joan Carles Monteagudo, Josu Ternera, Gregorio Ordóñez, Miguel Ángel Blanco, Ernest Lluch...

Tants nom, quant de dolor... centenars de morts, milers de persones que senten cada matí el mossec de l’odi pels assassins, pels carcellers, per aquells que els mantenen empresonats lluny de casa....

Si fos missaire, encarregaria un Te Deum.

Game Over.

Gora Euskadi Askatuta.

O,O,O...i fins a 12: 12-O

Dimecres passat era 12 d’octubre. L’any passat ja vaig escriure un apunt sobre com recordo jo el “día de la raza”. A Madrid desfilaven unitats militars davant del Rei, del govern espanyol i d’una munió de presidents autonòmics (menys el català) i els ciutadans escridassaven en ZP, igual que els barcelonins escridassen altres polítics a la ofrena de l’11 de setembre. Deu ser que és normal això d’aprofitar la festa nacional del país per escridassar el que mana o el que sense manar, és massa tebi o massa dur o, simplement, pensa diferent. Segurament alguns catalans creuen que a l’ofrena a Rafel de Casanovas no hi ha d’anar a fer res el PP, o Ciudadanos...i per això són escridassats. Segurament, alguns madrilenys pensen que en ZP no és digne de ser a la desfilada.

Com que a Madrid ja fa un temps que els dura aquesta dèria, han copiat del govern català la tàctica: posar unes tanques que allunyin el públic de les autoritats, de manera que els ciutadans ja es poden esgargamellar tant com vulguin que a la tribuna només hi arriba una remor difusa. I confusa.

Les teles espanyoles ens oferien imatges de banderes espanyoles onejant, de paracaigudes rojigualdos, de legionaris espitregats desfilant a tota pastilla com sortissin d’una pel•lícula de principis del segle XX encapçalats per una cabra (tot un símbol). L’objectiu de ser, imagino,afermar el sentiment patriòtic espanyol dins del cor dels espectadors.

TV3, en canvi, ens obsequiava amb les imatges de cada any: quatre fatxes cantant el cara-al-sol, com si no fos possible ser espanyol i demòcrata, amanides amb la novetat d’aquest any en forma de concert feixista que va acabar com el rosari de l’aurora.

Si en deu ser d’important aquesta festa per ells que en la proposta de la CEOE, tot demanant de posar una mica de seny i impulsar la productivitat del país, d’eliminar els ponts passant els dies festius entre setmana al següent divendres o dilluns posava com a excepcions Nadal, Cap d’Any i, precisament, el 12-O. I és que el patriotisme passa per davant de l’economia.

Sóc limburguès.

Ara fa uns dies, per aquelles coses de la feina, vaig anar a petar a Holanda. Vora Eindhoven vaig visitar una planta farmacèutica d’una multinacional americana.

Al poc de començar la visita, ja hi vàrem ser amb la frase típica dels dies assolellats: “Sunny day specially for you; like in Spain, your country”.

Somriure forçat i som-hi “well, to be honest I am not really spanish...”.

Aquest cop, un dels holandesos semblava estar al cas de la voluntat d’alguns catalans. I va començar una ràpida explicació en neerlandès pels seus companys. De cop, un ho va veure clar “aaah, així ets com un limburguès!”. Aleshores vaig ser jo qui no ho va entendre. M’ho varen explicar ràpidament “rees...una província al sud d’Holanda que volen més autonomia i parlen una llengua incomprensible. Ells diuen que són diferents. “. “I tant que són ben diferents”, va reblar l’altre amb un deix ben sorneguer. Aleshores els vaig dir “Així, si jo visqués aquí seria limburguès”. I clar, em varen mirar com si fos boig. Que no volgués ser espanyol i preferís ser català (com si fos una qüestió de gustos, això) tenia un passament però pretendre que podria s

er limburguès en comptes d’holandès els devia semblar ben marcià.

Feu, si us ve de gust, un cop de Google o aneu de dret a la Vikipèdia i aprendreu que la capital de Limburg és Maastricht (de ressonàncies ben europees) i que es tracta d’una província holandesa que fa frontera amb Bèlgica i Alemanya. El seu idioma, parlat per 1,6 milions de persones no té cap mena de reconeixement oficial ni a Holanda, ni a Bèlgica ni a Alemanya.

Això és el que es pot aprendre amb la Viquipèdia però jo, allà Oss, vaig aprendre per si no ho tenia prou clar, que ser nacionalment minoritari és molt cardat encara que ho siguis nord enllà, on la gent es suposa que és culta.

El català, l'escola, la mandra i el PP.

He esperat alguns dies a escriure un apunt sobre la famosa interlocutòria del TSJC que instava a la Generalitat a fer del castellà llengua vehicular, com el català, a les escoles del nostre país. Vaig fer ben fet, deixant uns dies de repòs i deixant assolar el mal humor, trobo la serenitat per dir-hi la meva.


El que hem vist aquests dies al voltant de l’11 de setembre no ha estat res més que un intent d’ensulsiar les nostres torres bessones: la llengua i l’escola. No podrien haver escollit unes dates més encertades. Afortunadament, aquest cop no ens han enganxat adormits i amb una celeritat notable, ens hem posicionat ràpidament i, cosa increïble, hem fet un front comú: govern, sindicats, partits polítics, organitzacions culturals i ciutadans hem estat colze amb colze dient que per aquí no cal que ho provin. Bé per nosaltres.

La reacció ha estat ràpida, quasi tan ràpida com alguns emèrits professors olotins que l’endemà ja els faltava temps per proposar de fer més classes en castellà.

Reacció, per altres massa ràpida, com es queixava el cap de llista del PSC que veia innecessari fer un Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Olot a les 8 del matí per aprovar la moció de Somescola.cat en defensa del sistema educatiu en català. Coneixent-lo, costa pensar que aquesta queixa fos motivada per la mandra d’aixecar-se aviat.

En aquest Ple PxC es va abstenir (aquest cop no només “una mica” sinó totalment) amb l’argument que es tractava d’una falsa polèmica i així evitaven, com sempre, de posicionar-se en res de significació nacional; la regidora del PP hi va votar en contra perquè “les lleis s’han de complir”.

Argument que avui mateix defensa Enric Millo, que des del primer moment es va posicionar en capdavanter de la defensa de la interlocutòria i es va dedicar des de la seva trona a menystenir la immersió a l’escola, en una entrevista a “ElPuntAvui”. Li faltaria afegir el corol•lari secret que semblen aplicar: “les lleis són per complir-les quan ens interessa i per recórrer-les quan van contra els nostres interessos”.

I és que el PP s’ha mostrar destre en la utilització de l’administració judicial o no recordem què varen fer amb l’Estatut o el que han amenaçat de fer amb la Llei antitaurina un cop assoleixin el govern de l’Estat?

Ens diuen que els nois i noies catalans no aprenen prou castellà a l’escola i ens volen fer creure que fent més assignatures en castellà aprendran millor aquest idioma. Que segle XIX aquest argument! Del que es tracta és que l’ensenyament del castellà (i del català i anglès; i de la física i la química; i de la filosofia i de les mates, etc..) sigui més eficient i no més extensiu. Com si una empresa suplís la seva manca de productivitat a base de fer hores extres en comptes de modernitzar els seus processos productius. Bon camí a la debacle.

I és que com diu una amiga, el català el parlem tan poques persones que si no el defensem nosaltres, no ho farà ningú.