La crisi i la Senyora de Tous.

Quan era petit, voltava per la casa dels avis al numero 13 del carrer de Sant Miquel, un llibre enquadernat amb pell que el meu avi va dur un dia com si fós un trofeu. Es deia "Terra i Ànima" d'Anicet Villar de Serchs. Un recull de contes populars catalans ordenats per comarques, barrejat amb pinzellades d'història del nostre país. Fet i fotut era l'únic llibre que hi havia en aquella casa i només ara puc entendre perquè estava mig amagat al rebost. Un cop descobert, va ser quan l'avi devia pensar que, mal per mal, fem-lo enquadernar amb pell.

L'avorriment me'l va fer llegir i rellegir infinitat de vegades. Un dels contes que hi havia s'anomenava "La senyora de Tous". Explicava com una senyora molt rica i poderosa, tenia capricis culinaris a l'alçada de la seva riquesa. Res no era prou exquisit per ella, i els cuiners eren despatxats l'un darrere l'altre acusats d'incompetència. Com sempre sol passar en els contes, en la successió de cuiners n'hi va haver un que va aconseguir fer un plat que complagués a la Senyora de Tous. Se'n llepava els dits i no se'n veia mai tipa; no volia menjar res més que no fos allò tan deliciosament voluptuós que li plaïa tant: el moll dels ossos de bens negres.

Golosa com ella sola, la Senyora volia menjar el mateix per esmorzar, dinar, berenar i sopar, i ben aviat es varen acabar els bens negres dels ramats propis i aviat va caldre recórrer als ramats de la comarca. El preu del be negre es va disparar perquè els ramaders varen començar a demanar preus desorbitats per aquells animals. Ben aviat les arques del senyoriu de Tous varen començar a aprimar-se però la Senyora no estava disposada a renunciar a aquell plat tan delitós. De res no varen servir els avisos que s'acabaven els diners i que si la bombolla del be negre seguia d'aquella manera, seria la ruïna.

Com que en aquell temps no es rescataven països ni bancs, ni senyorius, la llaminera senyora va acabar a la misèria. Sense castell, ni terres, ni servents. Una pobra captaire malgirbada que pidolava al marge del camí ral.

Un bon dia, un viatger se'n va compadir i li va donar un grapat de nous i un rosegó de pa. L'antiga dama, al tastar aquell àpat tan senzill ho va trobar tan bo que va exclamar, entre llàgrimes:

" Si abans jo hagués sabut que era tan bo el pa i nous, encara fóra avui la Senyora de Tous".

Avui, que se'ns està desmuntant com un castell de cartes el que ha estat la nostra manera de viure durant els darrers 20 anys i que, en molts casos, ha estat només una dilapidació continuada del diner públic em vé al cap el conte de la Senyora de Tous. I penso que, si quan pensàvem que érem rics, haguéssim estat frugals i austers no hauriem arribat a aquests extrems. Perquè no té cap mèrit ser auster quan ets pobre; en canvi administrar la riquesa pel futur és un signe de saviesa. Poc a poc, disgust a disgust, enrabiada rera enrabiada ens anem adonant que ni calien tants pavellons d'esports, tantes piscines municipals. Però tampoc calia obrir escoles quan les que hi havia tenien lloc de sobres, ni calia que el govern ens fes de pare pedaç si ara se'ns ha de convertir en una madrastra malcarada. Ben aviat convindrem que no ens calen tantes administracions, ni tants municipis, ni tants organismes públics que ningú acaba de saber què fan durant tot l'any. I és que com diu el conte de la Senyora de Tous, "els vehicles esgarriats quan prenen la davallada no es degueren fins que s'estavellen".

2014, una commemoració diferent: No ho veig

Divendres passat, el president Pujol va ser a Olot per fer una conferència titulada “2014, una commemoració diferent”. Hi vaig anar amb una expectació continguda. Es va dient que l’Honorable Pujol ha fet un pas decidit cap a l’independentisme i tenia ganes de sentir quina era la seva visió de la nostra Catalunya actual i de quin és el camí que, des de la seva perspectiva privilegiada, creu que hem seguir. La seva opinió, en definitiva.

El Teatre Principal no es va omplir però hi havia força gent: capitostos locals i comarcals de CiU i militants de la federació, principalment.

Bé, a una persona que ha estat president durant 23 anys em sembla que se li pot perdonar tot: el recorregut del 1714 fins el 2014 no va ser, precisament, rectilini ni cronològic. Podríem dir que era un constant flashback històric. Un parell d’observacions que em varen semblar interessants: al 1714 no ens jugàvem la independència sinó la manera de relacionar-nos amb la Corona espanyola però mantenint-nos dins d’Espanya; durant molts anys, vàrem perdre la consciència d’haver estat independents fins que a principis del XX algú recorda que havia existit la Generalitat.

La visió de Pujol és que, en el fons, des del 1714 mai no havíem estat tan bé com des dels anys 80 fins el 2000. Amb una Generalitat que administrava les competències cedides es va poder fer TV3, continuava funcionant l’ascensor social, la integració dels joves (de nivell universitari) semblava funcionar...I tot gràcies, a la capacitat innata dels catalans de resistir. La tesi acabava resumint-se així: hem resistit. Amb tot el que ens han fet, hauríem d’haver desaparegut socialment, econòmicament i culturalment i en canvi, encara hi som. Com ho hem fet? Una mena de misteriosa resistència a base de comprar llibres en català, mirar TV3, i treballar molt.

El Molt Honorable President Pujol té clar que ara l’ofensiva contra Catalunya serà més forta que mai perquè, per si fos poc, Espanya compta ara amb la coartada de la crisi econòmica. No hi ha cap mena de dubte que Catalunya es juga, ara més que mai, la seva existència.

Fins aquí, completament d’acord. Esperava amb impaciència, quina seria la recepta que ens donaria per poder-nos-en sortir d’aquest pou al qual semblem abocats. Doncs, sembla que tot es resumeix en confiança i treball. Confiança en qui, Sr Pujol? O en què? Treball...els que tenim feina em sembla que treballem més que mai, però la bossa dels aturats es va incrementant sense aturador.

Podria confiar si veiés que al govern del meu país hi ha algú que es dedica a dissenyar el futur i no només a administrar la misèria. Treballaria, més enllà de la meva feina professional, si algú ens marqués un objectiu.

Malauradament, no ho veig. No em sembla que la Generalitat treballi per transformar Catalunya. No veig apostes decidides cap a una Catalunya tecnològica, cap a una economia d’alt valor afegit, una economia que vagi més enllà del turisme i que enfoqui el futur una mica més enllà de la recuperació de la “indústria del totxo”.

No veig tampoc una posició decidida davant del govern espanyol. Veig un acatament constant de les ordres d’en Montoro, que probablement segueixi les ordres d’algun alt funcionari europeu. No veig fermesa en les posicions; no detecto lideratge per avançar nacionalment; no percebo un horitzó que vagi més enllà d’una autonomia misèrrima administradora de quatre xavos; no llegeixo un full de ruta per Catalunya que ens tregui del pou econòmic, que ens alleugereixi de l’espoli fiscal ; no em crec que hi hagi una estratègia perquè el 2014 puguem realment commemorar l’11 de setembre d’una manera diferent.

No esperava que ens digués que el que calia era la independència de Catalunya, però si que la recepta del Dr. Pujol anés una mica més enllà. Em vaig sentir com si anés al metge amb forts dolors de panxa i la diagnosi fos “Són nervis. Reposi i miri de no pensar-hi”.

Hauré de buscar un altre metge.

Quan érem xarons. (Tornarem a ser-ho?)

Aquests dies estic llegint amb fruïció "Quan érem feliços" de Rafel Nadal i la seva lectura juntament amb una reflexió iconoclasta de les conseqüències de la situació econòmica catalana actual m'han fet pensar que, en realitat, quan ens posem nostàlgics tendim a exagerar els aspectes bons de les situacions i a ignorar els que no ho són tant.

Han acabat de donar-hi una pinzellada el número de Les Garrotxes dedicat a l'estraperlo i el contraban, i la conversa sobre la crisi que vaig tenir ahir amb l'amic Vicens a la carnisseria i que va acabar amb la conclusió que "ens hem d'empobrir". Bé, si ha de ser així almenys ja anem per bon camí....

Aquells que estem a la franja d'edat que es pot anomenar interessant, ens recorden de quan els catalans, com a coŀlectiu érem xarons. Vaja, que érem uns cutres. Almenys des d'un punt de vista actual. Perquè en realitat érem pobres però això ens fa una mica d'angúnia de dir-ho.

El primer exemple que em vé al cap és el dels viatges a Andorra per comprar. Ara pot semblar un mica marcià perquè a Andorra hi anem a esquiar o a practicar esports que acaben amb -ing (trekking, cycling, running, skating...) però fa 30 ó 40 anys els catalans hi anàvem a comprar. Per si algú estava despistat: no hi anàvem a invertir, hi anàvem a comprar. Mantega, whisky, formatge de bola, tabac, pilotes de tenis, aparells electrònics, armes, discos (d'Alan Parsons Project)... I cafè, sucre i paraigües. Tot un pack. Cafè de marca "El Conseller" amb els colors de la bandera andorrana, sucre que no endolcia, paraigües que no s'obrien. I tabac que encara feia estossegar més que el d'aquí.

I malgrat tot, malgrat saber-ho, cues a la duana. Cues amb l'ai al cor. Que no em facin aturar a mi, que no mirin sota la roda de recanvi, que no em demanin la factura. Una mena d'estraperlistes d'estar per casa.

En aquells dies era ben normal que els cotxes de 5 places anessin plens: es a dir, amb 5 viatgers, en contraposició amb avui que quan una parella té un fill ja es compra un monovolum. No fos cas que anessin massa estrets.

A marina hi anàvem omplint el cotxe fins a dalt, de viatgers i del cistell del dinar. L'excepcional era anar a dinar a un restaurant i el mes normal anar a una pineda a fer el pic-nic, estenent una manta a terra per seure o amb taules i cadires plegables.

Aviat tot això tornarà a ser present. Les vaques grasses les tornarem a veure a les peŀlícules americanes i les nostres, massa magres, les anirem peixant amb una mica de pinso.

I mentres tot això passi, algun despistat encara es preguntarà com pot haver passat. I pasarà revista dels AVE que no anaven enlloc, del corredor mediterrani que no va ser, del port que no tenia accessos, dels tripijocs de membres de la Casa Reial, de la famosa frase "pel preu d'un cafè" que si hagués estat real i ens haguéssim pres un cafè cada cop hauriem tingut insomni etern, de la duplicació d'institucions i administracions, dels ens que haurien de servir per optimitzar i estalviar i es convertien en pous on es perdien els euros. Recordarà el despistat aquells governants que deien que érem tan rics que podíem repartir 400€ per cap o 1500 € per nadó; que el nostre sistema bancari era el mes sòlid del món i que aviat seríem tan rics com França i Alemanya.

I potser aleshores ho entengui.

Sant Miquel, 13

Dissabte 21 d'abril. Em llevo i, un cop he esmorzat, miro la BlackBerry. Com cada dia, hi ha el report de la PM. Llegeixo:

Lloc C SANT MIQUEL (4120) Núm. 13

Fet: Assistencial / Incendis / Incendi en un domicili

Servei: Que hi ha foc al carrer St. Miquel núm.13

Resultats: Hi ha els bombers unitats 21760 i 321730 i la G42 del SEM.

Que ha set (sic) una falsa alarma,ha set (sic) una xemeneia que s'ha encès i s'ha apagat sola,sortia fum i prou.

Sant Miquel, núm 13... La madalena de Proust en forma de mail, tot canvia, tot roman igual...Ca la iaia. Sempre n'hem dit així encara que segurament, el propietari legal era l'avi. Però mai no en vàrem dir cals avis, o ca l'avi i la iaia. Només ca la iaia.

De fa anys ja no pertany a la familia, però una part molt important de la meva infantesa va transcórrer allà. Quan era massa petit perquè els avis, la iaia de fet, ens talaiava; de més gran, perquè calia anar-hi sovint. Hi dinàvem cada dilluns, sempre escudella i carn d'olla; les grans festes les fèiem allà, amb platades de canelons i rostit; i durant molts anys les meves germanes feien torns per quedar-s'hi a dormir una setmana cadascuna mentre que jo només hi havia d'anar a dinar els dissabtes.

Feia temps que no passava per la placeta de Sant Miquel, penjada sobre el riu, quasi deshabitada. Hi vaig anar per fotografiar ca la iaia, el número 13, des de la placeta i també des de l'altra banda del riu. Aquella casa, que tenia un cert aire distingit (pel que era el carrer), destinada a ser enderrocada, avui està ben malmesa i és una més de les cases okupades d'Olot. De fet, mentre la fotografiava des del Passeig Basàltic, va sortir al balcó del segon pis (ca la Paquita) un individu tot vestit de negre i amb el cap adornat amb una cresta i l'estat de les portes va confirmar que no es tractava de cap prejudici sobre l'aspecte del "llogater".

Els records es desperten i s'atropellen, com passa sempre. Com les converses entre amics que fa temps que no es veuen, només que sóc jo sol i s'assembla més a una tempesta neuronal que a res més.

La casa.- A la planta baixa hi havia el garatge, amb el llenyer al fons i un safareig. Una porta donava a l'obrador on el meu pare feia les millors butifarres, fuets i llonganisses del món (quant temps no vàrem tardar a trobar-ne que s'hi puguessin comparar). Una escala que avui recordo molt més dreta del que devia ser en realitat s'enfilava amunt. Els avis vivien al primer pis. Un passadís lligava el menjador ( làmpada d'aranya i tribuna sobre la placeta) amb la cuina, mes aviat fosca i que encara recordo amb fogons de carbó. Tres habitacions: la dels avis, on no entràvem mai de la vida, la "de la finestra" o "de les nenes" i l'altra que no tenia nom, ni finestra ni hi dormien les nenes sinó jo si mai m'hi quedava a dormir, mig aixafat pel pes de les mantes i amb els peus calents de la bossa d'aigua calenta. Un cambra de bany, el "cuarto de la roba" i un pati fresc i humit que s'abocava a l'obrador de la planta baixa, acabaven de completar cals avis.

El segon pis estava dividit entre l'assecador de botifarres i rebost, amb flaire del florit i greix de l'embotit, i el pis on vivien la Paquita, el seu marit Diego (mai el vàrem anomenar Dídac) i la Mariàngels, l'Antxus. Un piset petit i fosc però que, per diferent, ens encantava d'anar-hi.

I al tercer, un terrat que s'obria als teulats del veïnat i des d'on es veia, i sobretot es sentia, el riu. Suposo que el paio de la cresta el deu poder apreciar més que nosaltres que teníem una mica prohibit de pujar-hi vés a saber perquè.

Les olors.- de menjar: la carn d'olla dels dilluns, la del baf de les peroles on es coïen les botifarres d'ou i negres, de les torrades de l'esmorzar. La flaire que feia la iaia el dia abans de morir. La de serradís de la llenya del garatge. La pudor que feia el riu, convertit en abocador de les escombraries doméstiques de tot el carrer durant anys. La flaire de l'ansat de llet bullint eternament a la cuina. L'olor dolcenca dels lliris del pati.

Els gustos.- El Biscotte amb la carn crua de la pilota que aniria a l'escudella del dilluns; el tall de llangonisseta freda, cuita del dia abans, amb un tall de tortell de matafaluga que va ser el primer àpat després d'una febrada de dies; el bistec dels dissabtes, massa cuit i que sempre feia bola; la xocolata desfeta i aigualida de la nit de Cap d'Any; la sopa de pa amb llet i xocolata ratllada; la primera Sanmiguel.

Els sorolls.- De jocs i rialles amb les meves germanes i l'Antxus; de baralles amb les mes germanes i l'Antxus; el CREEEC que va fer la barana nova de fusta quan els paletes varen cometre la imprudència de deixar-la posada com un pont sobre dos pilons de totxos i nosaltres hi vàrem anar passant i tornant a passar per sobre fent equilibris; el silenci quan ens varen demanar si l'havíem trencat nosaltres; el xof que va fer una espardenya llençada amb mala punteria i que va caure dintre l'olla de la llet; el brogit del riu quan baixava ple; el que va fer la placeta quan es va mig ensorrar i es va esllavissar cap al riu.

Els jocs al carrer.-  Aleshores ningú jugava a dins de casa. Hores i hores de soldat plantat, arrencar cebes, joc del disbarats, de les estàtues, del mocador, pare carbasser, del telèfon, nonet, goma, botxes...amb tota la patuleia, asseguts a terra o a la vorera. Provant i insistint perquè els grans no ens deixessin de banda als petits. Un prec que sempre va ser poc menys que inútil i que es va acabar quan els petits vàrem ser prou grans i ens vàrem adonar que darrere nostre no n'hi havia de més petits per deixar de banda. De cop, ens vàrem trobar sols.

Interminables partits de futbol, fent servir un garatge de porteria i fent enrabiar les veïnes, fartes de sentir els patims i patams.

Avui,  el carrer fa encara menys patxoca que mai, llastimosament abandonat entre la placeta i el Palau, amb altres cases okupades i només una mica revifat a la part final del carrer, a tocar d'on hi havia hagut Can Casals. Un carrer, i uns temps, una mica oblidats però que almenys han reviscut uns instants gràcies a una xemeneia que feia fum.

Una família desestructurada.

Malauradament tots coneixem casos semblants. Agafats un per un cada cas sembla una situació extraordinària o, com deia la meva mare, cada casa és un món...si no en són dos.
La família que us vull parlar és ben coneguda. Costaria trobar algú que no els conegués si més no de vista. Són d'aquells de tota la vida.

L'avi ja es duia l'oli de ben jovenet. Sense gaire ofici ni benefici anava fent la viu viu a costa de l'empresa del pare, que ja havia hagut de marxar a l'estranger de ben jove. Remenant armes a casa sembla que un bon dia va fotre un tret al seu germà petit. Gent de possibles, varen moure fils i no se'n va parlar gaire. La roba bruta es renta a casa.
Faldilles conegut i reconegut, li varen buscar una noia callada i discreta, de casa bona i del mateix ram que ells si bé ja feia uns anys que havien tancat la barraca i vivien de renda.
Per mirar de mantenir els 3 fills en comú i, sobretot, el tren de vida (esquí a l'estranger, escapades en solitari i estades acompanyat, etc.) l'avi va pensar que mentre el seu pare no deixés les regnes del negoci podria ser una bona idea apropar-se al que tenia el monopoli al país: un paio anomenat Tío Paco, extremadament perillós i d'una mala llet important, que havia arribat a dominar el mercat a base de carregar-se a tots els competidors. Vés a saber perquè, l'avi va caure tan bé al Tío Paco que se'ls va quasi afillar i li va prometre que algun dia tot allò seria seu. El noi no s'hi va pas pensar gaire i, malgrat la reacció irada del seu pare, va fer una OPA a l'empresa familiar i la va absorvir a la del Tío Paco que veia amb satisfacció com el seu protegit apuntava maneres.
Varen passar anys i el Tío Paco es va morir, l'avi es va posar al capdavant de l'empresa i aviat es va veure desbordat: massa números, massa feina...la dona que li feia morros quan se n'anava unes setmanes sense explicar on ni amb qui, la mainada que es feia gran...però tot dintre d'una discreció relativa, tot molt com cal.
Però com passa a moltes famílies, de cop tot va semblar canviar. La filla gran, que era mestra, es va casar amb un tarambana excèntric del qual es diu que flirtejava amb alguna substància iŀlegal. La cosa va durar poc i varen acabar divorciant-se quan ell va tenir un patatús. I ara el fill que tenen, emulant al seu avi, ha agafat una escopeta que el seu pare tenia per allà i s'ha fotut un tret al peu. Diu que la Guàrdia Civil ha pres "cartas en el asunto" i que li caurà una bona multa. Tot el poble en va ple. I la família, en comptes de posar el crit al cel, només han dit que "la mainada ja se sap" i que "jugant, jugant els burros es mosseguen".
La mitjana, mira, sempre havia estat la guapa i la simpàtica de la colla. Es va casar amb un tiarro, alt i guapàs. Feien tan bona parella que feien una mica de ràbia. Tot i que diuen que el pare havia aconsellat a la xicota d'ell que fora millor que deixés el pas lliure a la seva filla, que el lluiria molt millor. Doncs resulta que ell tirava molt de veta i que tenia alguns "tejemanejes" molt poc clars. Ha hagut d'anar a declarar i tot. Tothom diu que a resultes d'això no duraran gaire perquè el pare d'ella ja l'havia avisat però ell es pensava ser molt llest i que no l'enganxarien mai. Es devia pensar que el seu somriure Profident el faria invulnerable.
El fill petit, l'hereu, semblava un penques com el seu pare. Fins i tot va anar a les mateixes escoles; unes d'aquelles on van amb uniforme i ben clenxinats. En rondalla més d'una i de dues, amb predilecció per les estrangeres fins que es va enfigar d'una divorciada malcarada. La seva mare va tenir un disgust tan gran que anys després encara no es parla amb la jove; i les cunyades es veu que ja vé just. Un quadre.

Doncs ara, per acabar de reblar el clau, sembla que l'avi va aprofitar que la seva dona havia anat de visita al seu poble va fer una escapadeta de les seves, una cacera que li va costar un munt de diners, i s'ha trencat un maluc.

Al poble no es parla de res més: que si la seva dona ha dit que ja n'hi ha prou i que no l'ha ni anat a veure a la clínica, que si els fills li fan vores però miren de quedar bé pels diners i l'herència, que si l'empresa els va tan malament que potser la perdran i es quedaran amb una ma al davant i l'altra al darrere...
No ho sé, a mi aquestes famílies desestructurades em fan una mica de llàstima. Trobo que, per rics que siguin, hi hauria d'intervenir Benestar Social.

No hi quebo!

De tant en tant trobo que no hi quebo. Uns cops és dins els pantalons i altres és la camisa la que m'estreny. Molt menys sovint, trobo que no quebo dins la meva pell. I un dia fins i tot em va semblar que potser sí que el meu país era tan petit que no hi tenia prou espai.
Ara, però, no quebo a casa. O millor dit, els llibres no em queben a les lleixes. Les del menjador, plenes i amb unes quantes dotzenes de llibres per ordenar (alfabètic d'autor estricte). Les del dormitori ja comencen a fer panxa del pes. Les del despatx, atapeïdes, amb els llibres desordenats (la majoria sobre la Guerra Civil) que ja fa impossible trobar res.
Un cop detectat el problema, s'imposa trobar una solució. Fora sentimentalismes: jo que quan era petit m'havia passat incomptables hores fullejant l'Enciclopedia Monitor de Salvat he agafat la Gran Enciclopèdia Catalana (de l'A-ami al Sz-T, amb alguns suplements), els toms del MBA de la UDG, els llibres de Bioquímica que varen valer una fortuna quan feia la carrera però que ara deuen estar desfasats, els de gestió empresarial i la majoria dels d'"autoajuda" ho he posat tot dintre capses i al traster. Un centenar de quilos de paper.
La coŀlecció completa dels llibre grocs de Les Seleccions de La Cua de Palla (164 noveŀles), tindran un destí més digne: una biblioteca nova a Montgó, que començaré en algun racó del pis d'allà. I on hi traslladaré altres llibres: els de gran format, els de temàtica marinera i, potser, els d'Sven Hassel que havia devorat de jove i que ara, tot i voler-los conservar em fan una miqueta d'angúnia juntament amb alguns altres de poc memorables que per un pudor estrany no goso llençar.
I sense pietat per guies turístiques desfasades, cintes de VHS amb peŀlícules que mai més no miraré, CD que no he escoltat ni ho faré i que han anat a petar a les escombraries...total, he reconquerit uns 10 metres de lleixes que em posaré a omplir. Més poc a poc que fa uns anys quan potser tenia més temps per llegir però gaudint tant de la lectura com de l'espai reconquerit al caos, al desordre i al desfasament temporal.

29-M. Alguns dubtes.

Demà sembla que hi ha una vaga general convocada per protestar principalment contra la reforma laboral que proposa + impulsa (= imposa) el govern espanyol, tant al seu territori com a les seves colònies.


Ara no tinc cap exemplar de la Constitució Espanyola als dits i em fa una mandra quasi insuperable el consultar-la però es veu que el dret a fer vaga hi és reconegut. Doncs res a dir, qui vulgui que en faci.

Jo, això de no anar a treballar per protestar no ho acabo d'entendre. Sens dubte, al segle XIX i principis del XX podia tenir sentit per forçar als industrials a establir millors condicions laborals i salaris a una classe obrera que prou feines tenia a subsistir tot i pencar un munt d'hores cada dia, sis dies a la setmana.

Però avui, al segle XXI jo ni tan sols estic segur que existeixi classe obrera. O almenys que hi hagi una extensa consciència de formar-ne part. Com deien als setantes i vuitantes, deu ser que estem alienats.

A més, trobo curiós que per garantir la pressió al govern l'objectiu sigui fastiguejar a la resta de ciutadans ( que ves a saber de quina classe formem part) a base de reduir al mínim els serveis públics. Ves que no sigui per engreixar l'estadística de vaguistes a base dels que no van a treballar perquè no hi ha transport públic o perquè si les escoles estan mig tancades no saben on deixar la mainada o simplement per la por que un "piquet informatiu" els expliqui els seus drets a cops de pancarta.

No entenc tampoc que el dret a la lliure circulació estigui conculcat demà; perquè bé que deu sortir a la C.E. (encara no he superat la mandra de consultar-la).

Ni entenc que els que rondinen dels sous dels polítics no diguin ni mu dels estipendis que reben els dirigents sindicals; o de l'"abnegada tasca" dels milers d'alliberats sindicals; o de les subvencions que reben els sindicats majoritaris (algun dels quals ha fet fins i tot un ERO!); o de la l'opacitat de les subvencions per la formació, etc.

No es que vulgui que es faci una vaga a la japonesa, però posats a protestar..no ho sé, què tal fer una mega-manifestació nocturna, quan la majoria de gent hagi plegat de treballar, sense xafar res, ni cap façana de banc, ni cap McDonalds (com si allà no hi hagués treballadors), ni embrutar els carrers (si els escombriaires han fet vaga, després hauran de fer hores extres per poder tornar les ciutats a la normalitat).

I és que, en el fons, la pregunta que em volta pel cap és: perquè pels drets nacionals fem manifestacions en dies no laborables i contra la reforma laboral fem vaga?

Ah, per cert, jo de vaga no en faré. Que tinc molta feina.