Pelotudo! (Excursió a La Quebrada del Condorito)

El pla del dia era molt atractiu. Recollir el cotxe del lloguer i anar al Parque Nacional de la Quebrada del Condorito per fer una caminada fins arribar al Balcón Norte on amb una mica de sort podríem veure còndors volant.

Vindrien amb nosaltres les companyes de pis de la Júlia: l'Anna i la Raquel.

Com sempre passa quan llogués un cotxe, ens n'esperava una de freda i una de calenta. La freda, que ens havien reservat un cotxe de categoria superior a la que havíem contractat; la calenta, que no hi havia el GPS que havíem reservat. I es que com va reconèixer la noia de la oficina " hauria d'haver comprovat la reserva ahir i no avui quan he arribat". Doncs si, noia.  

Bienvenidos a la Argentina.

El camí cap el parc el vàrem fer en un silenci preocupant perquè començava a ploure, hi havia boira...i tots quatre teníem la sensació que hauríem de canviar de plans perquè ni podríem veure passar els còndors ni tan sols caminar pel parc

A mig camí vàrem parar a comprar herba mate i uns alfajores en una botiga a peu de carretera que era com aquelles botigues de poble de fa anys que venien una mica de tot i també feien d'hostal. Va ser com un viatge a 30-40 anys enrere. Els clients endiumenjats, amb el coll cordat però sense corbata, engominats i amb sabates enllustrades a mirall completaven el quadre retro. Asseguts en taules altes de marbre esmorzaven uns entrepans enormes de crudo, segurament preparant-se per baixar fins a Córdoba a veure el derby local entre el Talleres i el Belgrano.

Proveïts vàrem continuar camí per una carretera plena de revolts i pendents del 40%; plugim i boira. Les condicions ideals per una conducció relaxada. A mig camí vàrem trobar cotxes vetustos (no arribaven a antics) que participaven en un ral·li i que eren els únics que gosaven avançar sense tenir en compte ni la visibilitat, ni els revolts, ni la doble continua pintada a la carretera.

Quan arribàvem a la carena de la Sierra, els núvols es varen esquinçar, la boira va quedar enrere i ens vàrem trobar al mig d'un esplèndid dia de tardor i amb un cel blau i enlluernador. Vàrem respirar tranquils i ens vàrem confessar els uns als altres que fons aleshores no ho vèiem clar.

Després d'uns revolts hi havia com un mirador des del qual es veia la vall coberta per un mar de núvols. Juro que vaig posar l'intermitent amb temps abans de posar-me a la dreta. Ho juro. Tot i així devia infringir alguna norma no escrita de conducció argentina perquè el cotxe que venia darrera nostre ens va obsequiar amb un concert de clàxon i el que venia després amb un sonor i allargassat "Peloooootuuuuuuudooooooooo" que de forma irada i amb mig cos tret per la finestreta va proferir una senyora rubicunda que feia de copilot. Cap de nosaltres va acabar d'entendre què havíem fet per merèixer aquell epítet tan argentí i expressat de forma tan rotunda. Feia poc havíem vist que passar semàfors en vermell no era estrany, com tampoc ho era avançar en doble contínua. Vés a saber què havíem fet malament.

Tot rient de la situació vàrem continuar enfilant-nos però malgrat el que ens deia el GPS, el parc no apareixia enlloc. Cap rètol, cap indicació...res. Finalment, i com bons turistes, vàrem parar a preguntar. Ens havíem passat 6 km! No és que fóssim especialment encantats ni que l'insult ens hagués afectat sinó que en la direcció que anàvem era impossible veure el rètol que només es pot veure en direcció contrària i que a més està posat uns metres endins del caminet que porta a l’entrada del parc.
Un cop al parc, cal deixar el cotxe i registrar-se perquè al final del dia puguin passar comptes de si tothom ha tornat. El camí fins el Balcón Norte està molt ben senyalitzat i és difícil perdre's. Fins i tot per mi. És gairebé pla i de bona petja, transcorre en un paisatge molt obert i es poden veure Las Sierras i els llacs de la zona. La vegetació no és gaire abundant: principalment matolls d'herba alta, tipus sabana, que es mouen amb el vent fent una mena d'onades. El silenci era impressionant. Res, només el nostre trepitjar. Quasi ni vent ni una piuladissa d'ocell.
 

Al cap d'uns 6 km, arribem a la Quebrada del Condorito. El riu Condorito, amb paciència i uns quants milions d'anys, ha separat dues masses rocoses que cauen verticalment sobre el riu. Nosaltres estàvem al Balcón Norte i davant per davant, el Balcón Sur que és on els còndors nien i on només es pot anar acompanyat de guies oficials del Parc.

Només d'arribar allà, vàrem veure una cara coneguda però molt més relaxada: la senyora que m'havia dit pelotudo. Amb menys sonoritat, i havent-nos reconegut, ens va demanar d'on érem (podia haver respost que d'un país on es condueix de forma pelotuda però vàrem anar pel camí recte: Barcelona) i si els podíem fer fotos. Ella també ens va reconèixer si hem de fer cas de les rialleres nervioses.

Uns entrepans boníssims per dinar i un mate per postres amb la Júlia de cebadora i explicant-me tota la cerimònia de com prendre una hierba mate.

De tant en tant, un còndor planava entre els dos balcons , a molta alçada, gairebé sense bategar les ales i s'amagava a les roques del Balcón Sur. Amb el silenci, feia impressió.

Xino-xano, abans que arribés l'hora de tornada obligatòria vàrem fer via cap el cotxe amb la magnífica sensació d'haver vist una cosa collonuda, que imagino que és l'oposat de pelotuda.

La tornada cap a Córdoba ens va oferir el paisatge que la boira del matí ens havia amagat i vàrem començar a entendre perquè als cordovesos els agrada tant passar el cap de setmana a La Sierra.

Després d’una bona dutxa i una cervesa glaçada a Guelmes estàvem a punt per uns clàssics de la cuina argentina: provoletta a la parrilla, mollejas i bife de chorizo amb una ampolla de Malbec.

La pastanaga

Dimarts passat (28 de març de 2017),  Mariano Rajoy va venir a Catalunya a reunir-se amb un grup selecte d’empresaris catalans. Des de força dies abans s’anunciava que aprofitaria la reunió per anunciar grans inversions a Catalunya.

Després de la operació diàleg que va consistir bàsicament en uns quants judicis als polítics catalans que varen organitzar el 9N, a les amenaces i advertiments a la Presidenta del Parlament i als membres de la Mesa, a les declaracions forçades d’un regidor de Vic i de l’alcaldessa de Berga, arriba la operació pastanaga.

Rajoy va anunciar que invertirà 677 milions en desenvolupar el corredor mediterrani fins el 2020, 850 milions en carreteres, 525 als aeroports catalans , 587 als ports catalans i a més 4.000 milions per la xarxa de rodalies fins el 2025. Un total de 6.639 milions d’euros en 8 anys.

Aquestes inversions són absolutament necessàries pel desenvolupament econòmic de Catalunya però  arriben molt tard i envoltades de la sospita, prou fonamentada, de que es quedaran en una simple promesa i que, com ha passat tantes vegades, quedaran incomplertes.

Perquè les promeses d’inversió incomplertes fins avui sumen, segons el càlcul del Departament de Territori, 10.000 milions d’euros.

Un exemple proper és el desdoblament de la N-II a Girona. En els darrers 8 anys només se n’han construït 6 km. També hi ha nombrosos incompliments en infraestructures tan bàsiques com l’aeroport i els accessos al port de Barcelona i que s’han anunciat que rebran inversions però sense concretar-les.

Però segurament que l’exemple més flagrant d’incompliment és el Pla de Rodalies, que el Consejo de Ministros va aprovar a finals del 2009 i que havia de suposar la inversió de 4.000 milions d’euros per millorar les infraestructures de la xarxa ferroviària de rodalies .Just el que aquesta setmana ha promès el President Rajoy. D’aquest Pla, que ja fa 2 anys que ha caducat, només se n’ha aplicat un 5%.

Catalunya aporta aproximadament un 18,9 % del PIB de l’Estat espanyol i aquest era aproximadament el percentatge d’inversions en infraestructures que l’Estat feia a Catalunya fins el 2009. A partir del 2010, coincidint amb l’inici del creixement del moviment independentista, aquest percentatge va anar caient any rere any fins arribar a un mínim, l’any 2015, del 9,9 %.

A partir d’aquestes dades sembla possible deduir que la manca d’inversió és un càstig que l’Estat aplica a Catalunya per haver-se rebel·lat contra l’Estat. Les infraestructures han esta desateses fins que ara el govern espanyol vol aplicar aquell sistema tan antic dels cacics: deixar que amb una deixadesa calculada, una infraestructura arribi al límit de fer fallida per després arribar i salvar-la per obtenir l’agraïment d’aquells que han patit la desídia.

El govern espanyol ens ha ofert diàleg portant els càrrecs electes a la justícia, ha remenat les clavegueres i s’ha vantat d’haver-se carregat el sistema sanitari català i ara, abans del cop de pal, ens ofereix una pastanaga com esquer. Suposen que aquesta estratègia ens farà abandonar les dèries secessionistes i sabrem apreciar les bondats de pertànyer a Espanya.

Només cal fer números per veure que 6.639 milions, tot i ser molts milions, és una quantitat encara inferior al dèficit fiscal de Catalunya respecte l’Estat espanyo que és de 14.000 ó 16.000 milions segons qui els compti i com els compti.

A Catalunya no li calen promeses, li cal ser mestressa dels seus recursos.

Article publicat el 30 de Març de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot

Post-scriptum: l’enganyifa de la pastanaga va durar menys d’una setmana. Fins que Montoro va afirmar que la inversió a Catalunya durant el 2017 seria menor que el 2016 i deixava oberta la porta perquè la promesa fos efectiva a partir del 2018. 

Era una pastanaga ben pansida.

Curiosament, aquest cap de setmana llegia un article sobre les “dinàmiques de la secessió” i deia textualment que una de les primeres accions que un estat pot fer per evitar la secessió d’una de es seves parts és “fer promeses, i fins i tot arribar a complir-les, d’actuacions econòmiques” per satisfer les demandes de les regions secessionistes. L’estat arriba tard, perquè fins ara ni tan sol havia fet cap promesa sinó que estava instal·lat a la fase de negació.

Les altres dues possibilitats que l’article esmentava son la reforma constitucional i la repressió. La primera sembla absolutament impossible vist que el principal argument fins avui del Gobierno de España  és precisament la impossibilitat d’anar contra la constitució, argument que comport  implícitament la nul·la voluntat d’afrontar la reforma constitucional.

La tercera fase, la repressió, l’han iniciat ja en la seva versió light: imputacions i inhabilitacions dels responsables del 9N i possible processament de la Presidenta del Parlament i dels membres de la Mesa del Parlament que ideològicament són partidaris de la secessió. Els límits de la repressió seran els que la societat toleri. Primer la societat catalana i després l’europea.

Les bosses de plàstic.

“The Graduate” és una pel·lícula americana de l’any 1967 protagonitzada per en Dustin Hofmann i la seva inefable cara de babau. Segur que la majoria la recordeu per la cançó “Mrs Robinson” de Simon&Garfunkel. Jo, en canvi, recordo una escena en una festa en la qual el jove acabat de graduar en química rep els consells d’un dels convidats que li dóna un consell “només li diré una paraula, jove: plàstic”. En aquell temps, el plàstic (com si només n’hi hagués un!) era el material del futur; quasi tan prometedor com avui pot ser el grafè.

En canvi, des de fa una colla d’anys ha esdevingut un greu problema mediambiental.

Des de divendres passat, 31 de març, la Llei 5/2017 bossa (podeu veure la notícia sobre les bosses a http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/299856/ca/entra-vigor-lobligatorietat-pagar-bosses-plastic-nanses-comercos.do) que entre altres coses obliga als establiments a cobrar per les bosses de plàstic de nanses que fins avui, excepte supermercats i grans superfícies, oferien gratuïtament als seus clients, on algú es pot gastar posem 1.000 € en un portàtil i trobar-te a la caixa regatejant els 20 cèntims que volen cobrar per la bossa.

 Jo, de fa anys que les refuso quasi sistemàticament perquè trobo que fan molta nosa. I a més aquells calaixos que hi ha a la majoria de cases, plens a vessar de bosses més o menys plegades o encabides

les unes dins les altres sempre m’han fet una mica d’angúnia.

Quan jo era petit, a casa tenien carnisseria i tota la meva infantesa vaig sentir a dir que “les bosses són molt cares” i quan algun dissabte tenia la mala sort que calia anar a la carnisseria a donar un cop de mà les instruccions eren clares: “mira de no donar bossa, que són molt cares”.

No és que a casa meva fossin especialment garrepes perquè encara distingíem entre les bosses, que s’entenia que eren les d’anses (o de nanses que en diu TV3), i les paperines que eren les bosses també de plàstic, malgrat el nom, que no duien nanses. La flequera on anava cada matí a buscar el llonguet, en canvi, es desesperava perquè cada dia li demanava una paperina i em recriminava que no la portés de casa i que cada dia me n’hagués de donar una de nova  i “eren molt cares”. I això que aleshores tothom anava a buscar el pa amb la coixinera (bossa del pa, segons TV3) de roba; però que voleu que us digui, jo anava a escola amb bicicleta i posar el llonguet dins una paperina em permetia dur-lo penjant del manillar sense perill.

La intenció de la nova llei és honesta perquè l’impacte que tenen les bosses de plàstic sobre el medi ambient és important i malgrat que des del “pacte de la bossa” del 2009 va permetre reduir a la meitat el consum per capita de bosses  i amb aquesta nova mesura s’espera reduir un 90% addicional el consum.

Em sembla fantàstic però no acabo d’entendre perquè no inclou les paperines que, per exemple, es fan servir de forma massiva a les fruiteries d’autoservei, o a les botigues de llaminadures...

Jo continuaré anant a plaça amb la bossa de nanses grossa multiús on hi puc encabir quasi tota la compra. Però clar quan el peixater em digui si vull una bossa per posar el gènero, que sol embolicar no gaire bé i que a més degota, potser li diré si està de conya. Perquè una cosa és protegir el medi ambient, una altra abusar de les bosses, i l’altra és fer una olla barrejada de verdura, peix i carn dins el cabàs.

El martell i els claus

Bernard Baruch (inversor, filantrop, estadista i consultor polític. 1870-1965) va dir que si l'única eina que tens és un martell, tots els problemes et semblaran claus.

No és gens estrany, doncs, que un govern espanyol ple d’advocats de l’estat i llicenciats en Dret cregui que el “problema català” es pugui resoldre mitjançant l’aplicació estricta de la llei.

Aquests dies hem vist el punt culminant de l’ús d’aquesta eina amb el judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, acusats de desobediència greu i prevaricació per haver organitzat el procés participatiu del 9N del 2014 tot i haver rebut ordres del Tribunal Constitucional d’aturar totes les accions organitzatives relacionades.

En aquest judici s’han començat a posar les cartes damunt la taula i hem pogut veure les posades en escena que poden acompanyar-nos els propers mesos. Per una banda, el govern espanyol ens ensenya part del seu poder, amb un públic fidelíssim a primera fila que gaudeix veient com els seus contrincants polítics són jutjats i, alhora, exerceix un control subtil sobre el Tribunal. Què hi feia si no, la Fiscal en Cap de Barcelona asseguda just darrera els acusats?. I perquè, si no era perquè hi jugava un paper que anava més enllà de ser una simple  espectadora, desafiava somrient als ciutadans que esperaven fora del TSJC?

D’altra banda, el món sobiranista  ha entès que l’activisme, la pressió, és una eina vàlida per fer política. La processó de Mas, Ortega i Rigau des del Palau de la Generalitat fins el TSJC volia ser una imatge de l’èpica de la resistència. La convocatòria de la ciutadania va ser un èxit i la demostració que els independentistes segueixen podent ser mobilitzats quan cal.

A les acusacions de supeditació de la justícia al govern espanyol, aquest ha reaccionat amb pantalles de fum. Les detencions d’ex-dirigents de CDC en la operació Pika, que va acabar amb la posta en llibertat pràcticament immediata de quasi tots els detinguts, tenien per objectiu instal·lar en el subconscient col·lectiu que el judici pel 9N era un cas més de lluita contra la corrupció.

Altres accions com les primeres condemnes pel cas Gürtel o la imputació de l’ex director de Banc d’Espanya Fernández Ordóñez  o fins i tot la sentència pel cas Noos tenen l’objectiu de demostrar que la justícia “és igual per a tothom”i i desmentir l’evidència que el judici pel 9N és un judici polític.

Una evidència que és fa encara més clara si ens adonem que les accions judicials només es varen iniciar un cop el govern espanyol va ser conscient de l’èxit del 9N. Fins aleshores només menyspreu.

I amb la contradicció que el Tribunal Constitucional adverteix que no es pot acusar de desobediència el President del Govern (tot i no haver fet cas de 34 sentències del mateix Tribunal Constitucional) perquè per això se li haurien d’haver transmès les ordres de manera reiterada.

Catalunya és un clau que el govern espanyol vol resoldre a cops del seu martell, el martell del jutge, que el vol fer entrar per la cabota. Vista la incapacitat política, encara haurem de pensar que tenim sort que el govern espanyol estigui replè de juristes i advocats de l’estat, i no de militars.

Article publicat el 23 de Febrer de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot