Sant Miquel, 13

Dissabte 21 d'abril. Em llevo i, un cop he esmorzat, miro la BlackBerry. Com cada dia, hi ha el report de la PM. Llegeixo:

Lloc C SANT MIQUEL (4120) Núm. 13

Fet: Assistencial / Incendis / Incendi en un domicili

Servei: Que hi ha foc al carrer St. Miquel núm.13

Resultats: Hi ha els bombers unitats 21760 i 321730 i la G42 del SEM.

Que ha set (sic) una falsa alarma,ha set (sic) una xemeneia que s'ha encès i s'ha apagat sola,sortia fum i prou.

Sant Miquel, núm 13... La madalena de Proust en forma de mail, tot canvia, tot roman igual...Ca la iaia. Sempre n'hem dit així encara que segurament, el propietari legal era l'avi. Però mai no en vàrem dir cals avis, o ca l'avi i la iaia. Només ca la iaia.

De fa anys ja no pertany a la familia, però una part molt important de la meva infantesa va transcórrer allà. Quan era massa petit perquè els avis, la iaia de fet, ens talaiava; de més gran, perquè calia anar-hi sovint. Hi dinàvem cada dilluns, sempre escudella i carn d'olla; les grans festes les fèiem allà, amb platades de canelons i rostit; i durant molts anys les meves germanes feien torns per quedar-s'hi a dormir una setmana cadascuna mentre que jo només hi havia d'anar a dinar els dissabtes.

Feia temps que no passava per la placeta de Sant Miquel, penjada sobre el riu, quasi deshabitada. Hi vaig anar per fotografiar ca la iaia, el número 13, des de la placeta i també des de l'altra banda del riu. Aquella casa, que tenia un cert aire distingit (pel que era el carrer), destinada a ser enderrocada, avui està ben malmesa i és una més de les cases okupades d'Olot. De fet, mentre la fotografiava des del Passeig Basàltic, va sortir al balcó del segon pis (ca la Paquita) un individu tot vestit de negre i amb el cap adornat amb una cresta i l'estat de les portes va confirmar que no es tractava de cap prejudici sobre l'aspecte del "llogater".

Els records es desperten i s'atropellen, com passa sempre. Com les converses entre amics que fa temps que no es veuen, només que sóc jo sol i s'assembla més a una tempesta neuronal que a res més.

La casa.- A la planta baixa hi havia el garatge, amb el llenyer al fons i un safareig. Una porta donava a l'obrador on el meu pare feia les millors butifarres, fuets i llonganisses del món (quant temps no vàrem tardar a trobar-ne que s'hi puguessin comparar). Una escala que avui recordo molt més dreta del que devia ser en realitat s'enfilava amunt. Els avis vivien al primer pis. Un passadís lligava el menjador ( làmpada d'aranya i tribuna sobre la placeta) amb la cuina, mes aviat fosca i que encara recordo amb fogons de carbó. Tres habitacions: la dels avis, on no entràvem mai de la vida, la "de la finestra" o "de les nenes" i l'altra que no tenia nom, ni finestra ni hi dormien les nenes sinó jo si mai m'hi quedava a dormir, mig aixafat pel pes de les mantes i amb els peus calents de la bossa d'aigua calenta. Un cambra de bany, el "cuarto de la roba" i un pati fresc i humit que s'abocava a l'obrador de la planta baixa, acabaven de completar cals avis.

El segon pis estava dividit entre l'assecador de botifarres i rebost, amb flaire del florit i greix de l'embotit, i el pis on vivien la Paquita, el seu marit Diego (mai el vàrem anomenar Dídac) i la Mariàngels, l'Antxus. Un piset petit i fosc però que, per diferent, ens encantava d'anar-hi.

I al tercer, un terrat que s'obria als teulats del veïnat i des d'on es veia, i sobretot es sentia, el riu. Suposo que el paio de la cresta el deu poder apreciar més que nosaltres que teníem una mica prohibit de pujar-hi vés a saber perquè.

Les olors.- de menjar: la carn d'olla dels dilluns, la del baf de les peroles on es coïen les botifarres d'ou i negres, de les torrades de l'esmorzar. La flaire que feia la iaia el dia abans de morir. La de serradís de la llenya del garatge. La pudor que feia el riu, convertit en abocador de les escombraries doméstiques de tot el carrer durant anys. La flaire de l'ansat de llet bullint eternament a la cuina. L'olor dolcenca dels lliris del pati.

Els gustos.- El Biscotte amb la carn crua de la pilota que aniria a l'escudella del dilluns; el tall de llangonisseta freda, cuita del dia abans, amb un tall de tortell de matafaluga que va ser el primer àpat després d'una febrada de dies; el bistec dels dissabtes, massa cuit i que sempre feia bola; la xocolata desfeta i aigualida de la nit de Cap d'Any; la sopa de pa amb llet i xocolata ratllada; la primera Sanmiguel.

Els sorolls.- De jocs i rialles amb les meves germanes i l'Antxus; de baralles amb les mes germanes i l'Antxus; el CREEEC que va fer la barana nova de fusta quan els paletes varen cometre la imprudència de deixar-la posada com un pont sobre dos pilons de totxos i nosaltres hi vàrem anar passant i tornant a passar per sobre fent equilibris; el silenci quan ens varen demanar si l'havíem trencat nosaltres; el xof que va fer una espardenya llençada amb mala punteria i que va caure dintre l'olla de la llet; el brogit del riu quan baixava ple; el que va fer la placeta quan es va mig ensorrar i es va esllavissar cap al riu.

Els jocs al carrer.-  Aleshores ningú jugava a dins de casa. Hores i hores de soldat plantat, arrencar cebes, joc del disbarats, de les estàtues, del mocador, pare carbasser, del telèfon, nonet, goma, botxes...amb tota la patuleia, asseguts a terra o a la vorera. Provant i insistint perquè els grans no ens deixessin de banda als petits. Un prec que sempre va ser poc menys que inútil i que es va acabar quan els petits vàrem ser prou grans i ens vàrem adonar que darrere nostre no n'hi havia de més petits per deixar de banda. De cop, ens vàrem trobar sols.

Interminables partits de futbol, fent servir un garatge de porteria i fent enrabiar les veïnes, fartes de sentir els patims i patams.

Avui,  el carrer fa encara menys patxoca que mai, llastimosament abandonat entre la placeta i el Palau, amb altres cases okupades i només una mica revifat a la part final del carrer, a tocar d'on hi havia hagut Can Casals. Un carrer, i uns temps, una mica oblidats però que almenys han reviscut uns instants gràcies a una xemeneia que feia fum.

Una família desestructurada.

Malauradament tots coneixem casos semblants. Agafats un per un cada cas sembla una situació extraordinària o, com deia la meva mare, cada casa és un món...si no en són dos.
La família que us vull parlar és ben coneguda. Costaria trobar algú que no els conegués si més no de vista. Són d'aquells de tota la vida.

L'avi ja es duia l'oli de ben jovenet. Sense gaire ofici ni benefici anava fent la viu viu a costa de l'empresa del pare, que ja havia hagut de marxar a l'estranger de ben jove. Remenant armes a casa sembla que un bon dia va fotre un tret al seu germà petit. Gent de possibles, varen moure fils i no se'n va parlar gaire. La roba bruta es renta a casa.
Faldilles conegut i reconegut, li varen buscar una noia callada i discreta, de casa bona i del mateix ram que ells si bé ja feia uns anys que havien tancat la barraca i vivien de renda.
Per mirar de mantenir els 3 fills en comú i, sobretot, el tren de vida (esquí a l'estranger, escapades en solitari i estades acompanyat, etc.) l'avi va pensar que mentre el seu pare no deixés les regnes del negoci podria ser una bona idea apropar-se al que tenia el monopoli al país: un paio anomenat Tío Paco, extremadament perillós i d'una mala llet important, que havia arribat a dominar el mercat a base de carregar-se a tots els competidors. Vés a saber perquè, l'avi va caure tan bé al Tío Paco que se'ls va quasi afillar i li va prometre que algun dia tot allò seria seu. El noi no s'hi va pas pensar gaire i, malgrat la reacció irada del seu pare, va fer una OPA a l'empresa familiar i la va absorvir a la del Tío Paco que veia amb satisfacció com el seu protegit apuntava maneres.
Varen passar anys i el Tío Paco es va morir, l'avi es va posar al capdavant de l'empresa i aviat es va veure desbordat: massa números, massa feina...la dona que li feia morros quan se n'anava unes setmanes sense explicar on ni amb qui, la mainada que es feia gran...però tot dintre d'una discreció relativa, tot molt com cal.
Però com passa a moltes famílies, de cop tot va semblar canviar. La filla gran, que era mestra, es va casar amb un tarambana excèntric del qual es diu que flirtejava amb alguna substància iŀlegal. La cosa va durar poc i varen acabar divorciant-se quan ell va tenir un patatús. I ara el fill que tenen, emulant al seu avi, ha agafat una escopeta que el seu pare tenia per allà i s'ha fotut un tret al peu. Diu que la Guàrdia Civil ha pres "cartas en el asunto" i que li caurà una bona multa. Tot el poble en va ple. I la família, en comptes de posar el crit al cel, només han dit que "la mainada ja se sap" i que "jugant, jugant els burros es mosseguen".
La mitjana, mira, sempre havia estat la guapa i la simpàtica de la colla. Es va casar amb un tiarro, alt i guapàs. Feien tan bona parella que feien una mica de ràbia. Tot i que diuen que el pare havia aconsellat a la xicota d'ell que fora millor que deixés el pas lliure a la seva filla, que el lluiria molt millor. Doncs resulta que ell tirava molt de veta i que tenia alguns "tejemanejes" molt poc clars. Ha hagut d'anar a declarar i tot. Tothom diu que a resultes d'això no duraran gaire perquè el pare d'ella ja l'havia avisat però ell es pensava ser molt llest i que no l'enganxarien mai. Es devia pensar que el seu somriure Profident el faria invulnerable.
El fill petit, l'hereu, semblava un penques com el seu pare. Fins i tot va anar a les mateixes escoles; unes d'aquelles on van amb uniforme i ben clenxinats. En rondalla més d'una i de dues, amb predilecció per les estrangeres fins que es va enfigar d'una divorciada malcarada. La seva mare va tenir un disgust tan gran que anys després encara no es parla amb la jove; i les cunyades es veu que ja vé just. Un quadre.

Doncs ara, per acabar de reblar el clau, sembla que l'avi va aprofitar que la seva dona havia anat de visita al seu poble va fer una escapadeta de les seves, una cacera que li va costar un munt de diners, i s'ha trencat un maluc.

Al poble no es parla de res més: que si la seva dona ha dit que ja n'hi ha prou i que no l'ha ni anat a veure a la clínica, que si els fills li fan vores però miren de quedar bé pels diners i l'herència, que si l'empresa els va tan malament que potser la perdran i es quedaran amb una ma al davant i l'altra al darrere...
No ho sé, a mi aquestes famílies desestructurades em fan una mica de llàstima. Trobo que, per rics que siguin, hi hauria d'intervenir Benestar Social.

No hi quebo!

De tant en tant trobo que no hi quebo. Uns cops és dins els pantalons i altres és la camisa la que m'estreny. Molt menys sovint, trobo que no quebo dins la meva pell. I un dia fins i tot em va semblar que potser sí que el meu país era tan petit que no hi tenia prou espai.
Ara, però, no quebo a casa. O millor dit, els llibres no em queben a les lleixes. Les del menjador, plenes i amb unes quantes dotzenes de llibres per ordenar (alfabètic d'autor estricte). Les del dormitori ja comencen a fer panxa del pes. Les del despatx, atapeïdes, amb els llibres desordenats (la majoria sobre la Guerra Civil) que ja fa impossible trobar res.
Un cop detectat el problema, s'imposa trobar una solució. Fora sentimentalismes: jo que quan era petit m'havia passat incomptables hores fullejant l'Enciclopedia Monitor de Salvat he agafat la Gran Enciclopèdia Catalana (de l'A-ami al Sz-T, amb alguns suplements), els toms del MBA de la UDG, els llibres de Bioquímica que varen valer una fortuna quan feia la carrera però que ara deuen estar desfasats, els de gestió empresarial i la majoria dels d'"autoajuda" ho he posat tot dintre capses i al traster. Un centenar de quilos de paper.
La coŀlecció completa dels llibre grocs de Les Seleccions de La Cua de Palla (164 noveŀles), tindran un destí més digne: una biblioteca nova a Montgó, que començaré en algun racó del pis d'allà. I on hi traslladaré altres llibres: els de gran format, els de temàtica marinera i, potser, els d'Sven Hassel que havia devorat de jove i que ara, tot i voler-los conservar em fan una miqueta d'angúnia juntament amb alguns altres de poc memorables que per un pudor estrany no goso llençar.
I sense pietat per guies turístiques desfasades, cintes de VHS amb peŀlícules que mai més no miraré, CD que no he escoltat ni ho faré i que han anat a petar a les escombraries...total, he reconquerit uns 10 metres de lleixes que em posaré a omplir. Més poc a poc que fa uns anys quan potser tenia més temps per llegir però gaudint tant de la lectura com de l'espai reconquerit al caos, al desordre i al desfasament temporal.

29-M. Alguns dubtes.

Demà sembla que hi ha una vaga general convocada per protestar principalment contra la reforma laboral que proposa + impulsa (= imposa) el govern espanyol, tant al seu territori com a les seves colònies.


Ara no tinc cap exemplar de la Constitució Espanyola als dits i em fa una mandra quasi insuperable el consultar-la però es veu que el dret a fer vaga hi és reconegut. Doncs res a dir, qui vulgui que en faci.

Jo, això de no anar a treballar per protestar no ho acabo d'entendre. Sens dubte, al segle XIX i principis del XX podia tenir sentit per forçar als industrials a establir millors condicions laborals i salaris a una classe obrera que prou feines tenia a subsistir tot i pencar un munt d'hores cada dia, sis dies a la setmana.

Però avui, al segle XXI jo ni tan sols estic segur que existeixi classe obrera. O almenys que hi hagi una extensa consciència de formar-ne part. Com deien als setantes i vuitantes, deu ser que estem alienats.

A més, trobo curiós que per garantir la pressió al govern l'objectiu sigui fastiguejar a la resta de ciutadans ( que ves a saber de quina classe formem part) a base de reduir al mínim els serveis públics. Ves que no sigui per engreixar l'estadística de vaguistes a base dels que no van a treballar perquè no hi ha transport públic o perquè si les escoles estan mig tancades no saben on deixar la mainada o simplement per la por que un "piquet informatiu" els expliqui els seus drets a cops de pancarta.

No entenc tampoc que el dret a la lliure circulació estigui conculcat demà; perquè bé que deu sortir a la C.E. (encara no he superat la mandra de consultar-la).

Ni entenc que els que rondinen dels sous dels polítics no diguin ni mu dels estipendis que reben els dirigents sindicals; o de l'"abnegada tasca" dels milers d'alliberats sindicals; o de les subvencions que reben els sindicats majoritaris (algun dels quals ha fet fins i tot un ERO!); o de la l'opacitat de les subvencions per la formació, etc.

No es que vulgui que es faci una vaga a la japonesa, però posats a protestar..no ho sé, què tal fer una mega-manifestació nocturna, quan la majoria de gent hagi plegat de treballar, sense xafar res, ni cap façana de banc, ni cap McDonalds (com si allà no hi hagués treballadors), ni embrutar els carrers (si els escombriaires han fet vaga, després hauran de fer hores extres per poder tornar les ciutats a la normalitat).

I és que, en el fons, la pregunta que em volta pel cap és: perquè pels drets nacionals fem manifestacions en dies no laborables i contra la reforma laboral fem vaga?

Ah, per cert, jo de vaga no en faré. Que tinc molta feina.

Tinc la pell (molt) fina

Sovint em diuen que tinc la pell fina i ja avanço que, essent psoriàtic (lleu, afortunadament) és absolutament en sentit figurat. Amb això volen dir que m’agafo les coses malament o que m’ofenc amb relativa facilitat. Bé, és un punt de vista que deu tenir un punt de cert.

Sense voler posar-me a la defensiva, a mi em sembla que hi ha persones que tenen poc tacte o poca mesura a l’hora de deixar-les anar. Afegiu-hi que les meves interpretacions solen ser literals i ja ho teniu. Però vaja, normalment res gaire durador.

Ara, amb Catalunya sí que tinc la pell fina. Tan fina com la del cul d’un nadó.

M’esvera que Espanya vulgui que li paguem les autopistes que envolten Madrid, per on no passa ningú i que estan en risc de fer fallida, perllongant la concessió de les autopistes catalanes, com si no les haguéssim pagat amb l’espoli.

Em fa posar de mal humor que a Mallorca retirin l’obligació de saber català per poder ser funcionari.

Em molesta que els nois de Google, encara incapaços de solucionar les traduccions literals del Google maps, afegeixen el “.es” darrera les URL del blogger.

Em fastigueja que al Parlament Europeu no es pugui fer servir el català “perquè no”. I que al Senat espanyol vulguin eliminar-ne l’ús simbòlic.

M’ofèn que ens imposin els símbols espanyols i menystinguin els nostres. I que la solució sigui no posar-ne cap.

M’indigna que ara vulguin carregar-se la llei anti-taurina que va aprovar el Parlament. Clar que si varen passar el ribot a l’Estatut, què no han de fer amb això.

Em crispa que als cinemes no hi hagi pel•lícules en català. I de pas, m’irrita sentir catalans dient que els agraden més les doblades en castellà o si no, en v.o.

Em cansa haver de catalanitzar el navegador, el sistema operatiu i tota la pesca, encara que sigui fàcil i ràpid (gràcies softcatalà).

Em venen ganes de marxar sense pagar quan als restaurants pregunto perquè no tenen vins en català o els el deixo triar posant com a única condició que el vi sigui català, i em diuen “et perds moltes coses bones” (aquesta deu ser la resposta estàndard dels sommeliers davant dels torracollons com jo).

M’emprenya que les edicions en català d’alguns llibres surtin més tard i siguin més cars que l’edició en castellà.

Ostres, potser sí que tinc la pell molt fina perquè clar...no n’hi ha pas per tant, no?

Memòria de l'exili. Oblit de la repressió?

A La Jonquera, aquest matí feia un dia assolellat, amb tramuntana. Poca gent al carrer, a quarts d'onze del matí i encara menys dins el MUME (Museu Memorial de l'Exili) on en el moment de màxima afluència érem 5 persones inclosa la recepcionista-botiguera-taquillera.

Fa poc mes de 73 anys, el febrer de 1939, desenes de milers de catalans i espanyols, abandonaven el país, encalçats per les tropes feixistes. Militars, civils, homes, dones, nens, vells, sans i ferits amb la mirada trista, esgotats i afamats encaraven un exili que per molts duraria fins a la mort del dictador i que per altres seria simplement definitiu perquè hi varen trobar la mort, ja fos als camps de concentració francesos, lluitant a la resistència francesa contra els nazis o als camps de la mort (especialment Mauthausen).
Al MUME hi podem trobar un relat d'aquest exili. La repetició milers de cops de les tragèdies individuals configuren la dimensió històrica d'allò que coneixem com "la retirada" però tot i així no existeix la fòrmula matemàtica que ens doni la magnitud del que va suposar l'esfondrament de la República i la derrota de Catalunya a la Guerra Civil.
L'exposició permanent és corprenedora i el cor es va encongint mica en mica, a mesura que et fas càrrec del que aquelles persones varen haver de viure.

De totes maneres, encara falta a Catalunya que algun museu expliqui als catalans el que va passar als que no varen fugir. La repressió que varen patir tots aquells que varen pensar que no els passaria res simplement perquè no havien fet res. Massa senzill: pels franquistes només era possible no haver fet res si havies fet la guerra amb ells. La resta, tan se valia qui fossin, eren suspectes. Els que es podien considerar republicans, possibles reus de mort; afusellaments després de judicis sumarísssims; venjances personals, només per rumors o perquè "tohom diu", acabaven amb la mort del denunciat. Depuracions de mestres, metges. Prohibició del català. Exclussió social dels considerats rojos.
Persones condemnades per tenir un carnet, per haver escrit un article, per ser subscriptors d'un diari...

Perquè no hem explicat encara que a Catalunya només hi va quedar la Por. A cabassats. Por de parlar, de pensar, de dir allò que no tocava en el moment que no tocava. De ser titllat de roig. Durant anys. Una por espessa, com les mitges negres de les vídues dels milers d'afusellats.

Qui ens ho explicarà això? Qui ho explicarà als nostres fills? Qui ho explicarà als joves catalans ara que sembla que Franco només era "autoritari"?

Exotisme televisiu.

No sóc gaire de mirar la tele. No per res. No pas per snobisme. Però m'estimo més llegir o gratar amb l'ordinador (iPad darrerament) encara que sigui amb la tele engegada, de fons. Deu fer anys que no segueixo cap sèrie (sincerament: des de Nissaga de Poder) i al màxim que arribo és a mirar alguna película els caps de setmana o algun programa que parli de les meves dèries particulars (independència, 1936-1939, etc.). Només faig una excepció amb l'APM, que té la magnífica virtut de posar-me de bon humor.

Això quan sóc a casa. Perquè quan viatjo, com que encara sóc menys de fer vida social que de mirar la tele, sento una estranya curiositat per les televisions dels països estrangers. Tot i que el primer que faig quan agafo el fulletó dels canals de TV de l'habitació de l'hotel és verificar si es veu TV3, amb resultat sempre negatiu, començo un periple pels canals. Allò si que és fer zapping.

Perquè arreu sembla que hi ha mes canals que aquí. Bé, arreu menys a Iran on nomes hi havia 2 ó 3 canals, que de fet semblaven el mateix. Però n'hi havia un d'entranyable la programació del qual consistia en un mig pla d'onades trencant en una platja sorrenca i en una veu en off recitant (suposo) versicles de l'Alcorà. Us pot semblar poc però si fossiu sensibles al jet-lag sabríeu apreciar la inducció al son.

Em relaxen especialment, quan estic cansat, els programes de cuina. Sobretot els de les teles anglosaxones, amb cuiners histriònics que fan anar l'oli d'oliva com si fossin de Jaén i que foten un barrig-barreig d'espècies i greixos per acabar plats acolorits i megacalorics que presenten com de cuina mediterrània; o el de les teles del sud-est asiàtic que, sense manies, ensenyen com les delicatessen locals es preparen en obradors que a casa nostra obririen la primera plana dels diaris, amb els propietaris emmanillats per delicte contra la salut pública.

M'he embadocat amb programes de karaoke a Xina i a la Índia; amb peŀlícules èpiques a la Índia i la Xina; amb debats interminables a Brasil i Xile; amb documentals inversemblants a Alemanya I Bèlgica. I recordo especialment l'impacte del primer cop que vaig veure una retransmissió de curling a Manchester.

I és que malgrat hi ha qui sosté que la tele no és cultura, acaba essent un reflex de la realitat cultural del país. Potser és per això que quan, per un estrany atzar, sintonitzo una tele espanyola sento el mateix embadocament per l'exotisme televisiu que abans us deia. Aquella munió de gent escridassant-se, les veus en off dels programes mes o menys seriosos, els comentaris rancis...tot plegat, idioma a banda, em confirma que el meu país no és el d'aquelles teles.

I és que a mi, com el senyor Marceŀlí del versió RAC1, doneu-me TV3. O OlotTV.