Reforma horària

Aquesta setmana, i per dos motius ben diferents, he acabat parlant, escoltant i rumiant sobre els horaris, els espai temporals que dediquem a diverses activitats.

És una qüestió que de forma constant, impregna la meva vida des de fa molts anys: com poder fer el màxim de coses en les hores que tenim; com poder treure el màxim de rendiment al temps. A vegades m’imagino com un d’aquells terribles “enginyers de mètodes i temps” dels anys vuitantes que voltaven per les empreses amb un quadern de paper mil·imetrat i un cronòmetre mesurant els segons que els treballadors necessitaven per fer qualsevol operació, esmicolant cada fase en una seqüència de moviments  dels quals calia mesurar el temps necessari per executar-los per després dissenyar una manera més eficient de fer-los.

Ara mateix, mentre escric això a les 11 de la nit, no puc deixar de pensar que hauria d’estar dormint perquè demà m’hauré de llevar a les 5 del matí i això vol dir que dormiré menys de 6 hores, dues menys del que normalment es considera necessari per tenir un bon repòs.

Segurament, mentre jo pateixo per això, hi ha milers de catalans o fins i tot algun milió, que estan mirant la televisió o adormint-se al sofà fent veure que miren la televisió o potser navegant per les xarxes socials...

D’això anava la xerrada que Salvador Cardús va fer divendres passat a Olot per parlar de la iniciativa sobre la reforma horària (http://www.reformahoraria.cat/). Els mals hàbits horaris dels catalans que, dormint poc, acaba redundant en una productivitat laboral o acadèmica molt inferior al nostre teòric potencial.

Cardús ens va fer veure que els catalans som una (una altra) anomalia europea pel que fa als horaris

reformahoraria.cat

i que el recurs a la mediterraneïtat torna a ser una excusa de mal pagador perquè mentre que aquí dinem entre dues i tres del migdia i sopem entre les 9 i les 10 del vespre, just després dels Pirineus, fan els àpats just dues hores abans. I tant Mediterrània és la costa Brava com la Provença.

Ens parlava de com d’estrany és que el prime time televisiu sigui passat les 9 del vespre, que les pel·lícules comencin a quarts d’onze, etc.. i que això acabi tenint com a conseqüència un descans escàs que porta a un rendiment pobre; i ens posava l’exemple que avui a moltes escoles, les assignatures “difícils” es deixen per després de l’esbarjo, quan els alumnes ja s’hauran despertat i, sobretot, hauran menjat perquè a casa no han tingut temps d’esmorzar.

Resumidament, el projecte de reforma horària proposa (molt resumidament) reorganitzar els horaris de la societat catalana per redistribuir el temps a partir del 15 de setembre del 2016. Aquell dia, els funcionaris plegaran a la 1 del migdia (suposo que començaran més aviat i que faran menys vacances); la mainada dinarà a l’escola a les 12 i tornarà a classe a la 1 i fins 2/4 de quatre; els telenotícies vespre començaran a quarts de vuit del vespre; i les empreses i sindicats s’hauran posat d’acord per parar l’activitat nomes 1 hora al migdia i per plegar a les 5 de la tarda. Els beneficis esperats d’aquest canvi prometen ser espectaculars en termes de rendiment i també, de felicitat personal per tenir més temps per al lleure, descans i conciliació de la vida familiar i professional.

Mentre escoltava en Cardús com desgranava arguments i anècdotes (i aprofitava per defensar la independència de Catalunya) em venia al cap la discussió que esmentava al principi d’aquest post a ran del Pla d’usos dels espais públics del Firal que espero que aprovem en el Ple aquest dijous 29 de gener. La petita polèmica sobre els horaris de finalització era només una part de l’iceberg dels horaris de l’oci nocturn. Anys després d’haver escrit sobre el tema (http://el-led-vermell.blogspot.com/2010/10/oci-nocturn.html) em continua sorprenent la necessitat d’invertir l’horari, i els bioritmes, per divertir-se. Es pretén que sembli normal que l’oci ultrapassi el “nocturn” per convertir-se en “matinal”, que l’esmorzar sigui el pas previ al dormir i que el primer àpat del diumenge sigui, amb sort, el dinar. Una canelons o una vedella amb bolets, acaben per ser un magnífic esmorzar de diumenge per molts joves que de dilluns a divendres tenen massa son per menjar quan es lleven.

Potser caldria afegir a la iniciativa de la reforma horària, un canvi també en el model d’oci nocturn amb hores d’inici i de finalització avançades com a mínim un parell d’hores. I que ens ajudés a tots a pensar que és menys important l’hora que t’has de llevar que no pas l’hora que has d’anar a dormir per poder-te llevar lliure de la sensació de derrota.

Disculpeu però se’m fa tard per anar a dormir. Si aquesta entrada no us ha agradat gaire, atribuïu-ho a la son que fa que els ulls se’m tanquin i les idees se’m confonguin.

Lluita de marrans

Aquest dimecres passat el President Mas va anunciar que el 27 de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Després d’un trist i lamentable, però afortunadament prou curt, període de guerra freda entre CDC i ERC pel com i el quan.

Una guerra que deixava bocabadats i amb l’ai al cor a milers de catalans que ja assajaven els “ai, ai, ai”,  els “ja es veia a venir” i el famós “amb mi que no hi comptin mai més!” que sempre sol anar acompanyat de gestos d’indignació i d’un gotet de ratafia pel disgust.

Entremig, l’ANC i Òmnium tibaven per assolir un acord ràpid que portés a unes eleccions amb la mateixa celeritat per aprofitar l’embranzida del 9N; els lerrouxistes de Podemos, com el borró que sempre apareix per més que escombris, agafaven com a propi el mantra unionista sobre el que realment importa a la gent, que mai de la vida no serà la independència, i començaven a escampar frases buides sobre la “casta”  amb una arrogància impròpia de qui diu treballar de dalt a baix.

Els altres unionistes més clàssics, PSOE, PP, C’s, es fregaven les mans veient la lluita de marrans en la qual no semblava que hi hagués d’haver cap guanyador.

I, finalment, va haver-hi anunci d’acord.

Personalment, vaig quedar lluny de l’eufòria. Lluny fins i tot de l’alleujament. El 27 de setembre em sembla excessivament lluny i em queda la sensació que aquests darrers mesos ha imperat una certa inoperància de cara a assolir l’objectiu que CDC i ERC diuen voler assolir.

Toca ser optimista i ho provo amb èxit relatiu. En 8 mesos tindrem temps de convèncer indecisos  que donin la majoria definitiva; al maig consolidarem majories independentistes als ajuntaments de Catalunya i bandejarem federalistes i unionistes dels governs municipals; CDC es refundarà i deixarà anar el llast que resta vots; Podemos s’ennuegarà amb la demagògia de baix a dalt; el PSC s’autodissoldrà; l’Alicia finalment complirà alguna cosa de les que promet i s’exiliarà a algun lloc exòtic com ara Palencia i no tothom que diu que votarà la CUP ho acabarà fent.

Dic que ho provo amb poc èxit perquè ERC ha estat molts mesos alimentant la desconfiança cap el President Mas avisant que s’arronsarà, tot i que em pregunto perquè hem de confiar més en un Junqueras que juga a veure-les venir, sense arriscar res que en el President que sens dubte està liderant el procés; perquè al cap i a la fi, el pacte diu poca cosa i al cap de 24 hores ja tornaven a aparèixer discussions sobre si DUI o referèndum; perquè el pacte s’hauria  d’estendre als municipis però el candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona ja ha expressat el seu “no fotem..no em foteu!”.

Però dono per bona la sensació de fer un pas endavant i dos enrere, sempre i quan aquests passos enrere siguin per agafar embranzida.

I em fa ser optimista sentir Rajoy dient avui que les eleccions plebiscitàries no existeixen i en Sánchez dient que Mas i Junqueras menteixen. L’enemic persisteix en la negació del conflicte i això és un avantatge que tenim i que ens cal aprofitar.

Ens en sortirem. Malgrat les adversitats i malgrat nosaltres mateixos.

Goodbye Spain

13-D: 5 anys després

De manera discreta ha passat el 5è aniversari del 13-D del 2009. Pels desmemoriats, aquell dia es va anomenar “la primera onada de les consultes independentistes”. Per alguns, com ara jo, va ser el bateig de foc a la política. Només han passat  5 anys i sembla que n’hagin passat 50. Si en aquell moment ens haguessin dit que el panorama polític català hauria girat com un mitjó al cap de només 5 anys, hauríem esclatat de joia. Tot i que segurament algú(ns) haurien(m) arrufat el nas. Incrèduls de mena.

Mai ens hauríem imaginat que allò que demanàvem i fins i tot exigíem amb certa agressivitat i arrogància (que CDC anés al davant del procés polític per la independència) acabaria passant; més aviat comptàvem que tot plegat acabaria dinamitat i que de tot aquell magma en sortiria una cosa nova. De fet, temps després va sorgir l’ANC.

El 13D va néixer de les ganes de replicar el referèndum d’Arenys arreu del país. Amb una organització un punt precària però amb molta energia i voluntat, es varen anar creant comissions arreu de Catalunya. A la nostra comarca va néixer “Garrotxa Decideix” que més endavant es transformaria en “Olot decideix” i on vàrem confluir persones ben diferents i d’ideologies i organitzacions diverses però cohesionats per un sol objectiu: la independència de Catalunya.

Recordo aquelles reunions interminables a l’antic local d’Òmnium Cultural, mig glaçats de fred, on calia demanar torn de paraula (i pobre del que se’l saltés) i on no tardaven gaire a saltar espurnes. Discussions interminables fins aconseguir consensos febles; idees bones i algunes que potser no ho eren tant, es debatien fins l’infinit enfrontant els realistes amb els més somniadors. Les decisions es prenien per votació i per esgotament de l’adversari. Teníem tants objectius alhora que era realment complicat: fer la consulta a tants pobles com fos possible, aconseguir adhesions, aconseguir voluntaris, aconseguir diners per finançar el material...i la sensació que érem tant pocs que no ens en sortiríem. Però quatre crits, quatre rialles i ja ens hi tornàvem a posar com si res.

Era emocionant anar a alguns dels pobles garrotxins i explicar el que volíem aconseguir, com estàvem organitzats, com funcionava el vot anticipat, com es faria el recompte o com ho faríem per evitar vots duplicats. I sempre mantenint un impossible esperit neutral.

Era enervant la improvisació i la sensació que tot se n’anava en orris fins que va arribar el dia 13 i tots els núvols es varen esqueixar.

Era entendridora aquella ingenuïtat de tot plegat: el logo, el voluntarisme, les expectatives de ser el centre d’atenció mundial, els excel per recollir les dades...

Però sempre recordaré que vaig pensar que seria un èxit quan al matí, molt aviat, tornant de Mieres on havia anat a veure si tot estava a punt, sentia en Jordi Margarit a RAC1 fent una autèntica arenga dient que votaria SI.

Deixeu-me frivolitzar (només fins a cert punt) dient que vàrem ser l’avançada del que ha estat el 9N. Però no estic tan lluny.

Fa 5 anys ens pensàvem que érem el primer assaig del que un dia seria realitat. No sabíem com aniria, ni tampoc qui aniria al davant, però sí que estàvem convençuts que allò que fèiem era important. Pensàvem que estàvem despertant consciències i que vencíem les pors amb aquell innocu exercici de votar amb urnes de veritat (sembla que el metacrilat és un material molt més noble que el cartró).

D’alguna manera, el que vàrem sembrar el 13D del 2009 i després el 28F a La Garrotxa i el 25A a Olot, i en  altres dates a altres indrets de Catalunya, ho estem recollint ara. I falta molt poc per fer el tomb definitiu que la majoria de catalans esperem: la possibilitat de decidir el nostre futur polític, econòmic i social, amb els nostres defectes i les nostres virtuts; amb els nostres recursos i les nostres forces.

Amb aquest somriure nacional que entre tots hem construït i que comença a enlluernar el món.

 

Espanya no és Àfrica

És una regla generalment acceptada que a la feina val més no parlar de política sinó saps molt clar de quin peu calça el teu interlocutor. Avui, però, i almenys per la meva experiència dels darrers mesos això que anomenem "el procés" n'és una excepció clara.

 En les darreres setmanes, més exemples de l'excepció que esmentava a l'inici. L'endemà del 9N vaig haver de trucar a un directiu d'una empresa gallega amb la qual mantenim tractes. Després de les salutacions de rigor, em diu "encara us dura la ressaca?". Va fer servir un to entre admiratiu i encuriosit per saber de primera mà com havia anat tot plegat. La nostra conversa en castellà va servir per fer-li entendre a ell que tot plegat és molt seriós i alegre alhora i que de crispació res; i a ell li va servir per dir-me que a Galicia també ens miren i admiren, i que una cosa és el que diguin els diaris (i els polítics), i una altra el que pensen els ciutadans.

 Aquesta mateixa setmana, en una reunió de feina, el CEO d'una de les empreses més importants de les comarques gironines va encetar la trobada explicant que havia anat a la convocatòria del President Mas i que havia vist com "homes i dones de seny, no pas quatre eixelebrats, s'emocionaven, aplaudien i cridaven independència" i tot seguia feia un discurs sobre els greuges que Madrid ens infligeix als catalans i que empenyia a "la gent de seny i d'ordre" a veure clar que la independència era l'únic camí i que "siguent catalans i tenint l'empresa aquí a Catalunya, hi hem de ser lleials". Assentiment unànime a les paraules d'un nou convers que és molt benvingut a la causa.

Per tant no és cert que els empresaris estiguin en contra de la independència i que només ho considerin des del punt de vista del seu negoci. Almenys no pas tots.

 I finalment també aquesta setmana, atenent uns visitants d'un país del centre d'Àfrica, he hagut de respondre (a l'hora de dinar) a un munt de preguntes sobre el que està passant avui al nostre país: què són aquelles banderes amb l'estel? quins són els greuges de Madrid? amb qui jugarà el Barça quan siguem independents?

 I la crucial i més difícil de respondre: Què hi penso guanyar amb la independència?

 Bé... em va fer pensar en aquella frase d'Haruki Murakami a 1Q84 : "si per entendre-ho necessites que t'ho expliqui, vol dir que per molt que t'ho expliqui mai no ho podràs entendre". Els vaig dir que potser a nivell individual podria haver-hi el risc de perdre-hi alguna cosa, durant algun temps, però que no m'importava perquè estava segur que personalment i col·lectivament hi guanyaria una cosa

www.eosnap.com

molt important i també molt íntima: recobrar una llibertat que fins avui està entelada i una mica bruta. Els vaig explicar com n'era d'important per nosaltres la nostra cultura i la nostra llengua però que encara ho era més l'oportunitat de construir un nou Estat amb les nostres pròpies lleis i poder gestionar els nostres recursos i les nostres oportunitats.

No estic segur que el somriure que feien mentre m'escoltaven volgués dir que m'entenien; potser només volia dir que era (sóc) ingenu però almenys no varen dir que era impossible ni que Espanya ni la UE no ens deixaria mai. Ni tampoc que no ens en sortiríem.

Vaja, que Espanya no és Àfrica!

Deu ser marciana. Almenys el seu govern.

Quan no hi ha acord a la primera.

Més de la meitat del temps de la meva jornada laboral l'ocupen les reunions de tota mena. 

Hi ha reunions de tota mena, amb persones molt diferents i amb objectius molt diversos. Tant que a vegades el vertígen de passar d'un tema a un altre és una mica dragoncanià.

Com sempre, l'actitud és vital. Hi ha persones que s'han preparat la reunió i n'hi ha que hi arriben disposats a improvisar, o a passar desapercebuts. N'hi ha que lideren la reunió i n'hi ha que es limiten a escoltar i a prendre nota. També n'hi ha que no fan ni una cosa ni l'altra i es pregunten (imagino que ho fan!) què coi hi foten allà.  Alguns hi són perquè es suposa que hi han de ser i altres hi són perquè realment cal que hi siguin. Hi ha persones que fan propostes i n'hi ha que veuen problemes arreu.

Hi ha reunions importants en les quals cal prendre decisions importants i de gran impacte i hi ha reunions que podrien no fer-se perquè el tema és menut com un gra de mill.

Al nostre país, aquesta setmana han començat reunions importants d'importància trascendental pel futur de Catalunya; reunions que haurien de definir amb precisió el nou full de ruta un cop passat i superat el 9N. Malauradament el soroll mediàtic, amplificat milers de vegades a cop de Twitter i a ritme de tertúlia radiofònica, transmet la idea de disenció.

Encara que sembli sorprenent en un país habitat per gent que al més petit tort proclama l'estripada de carnet, la idea d'unitat i d'unanimitat segueix essent molt valorada. I és per això, que com que no hi ha hagut una entesa a la primera, s'ha engegat el plany del "no anem bé", que retransmeten en directe els xarlatans de l'unionisme.

Per variar, discrepo. Si una cosa he après de la "meetingmania" en la que visc immers és que als millors acord s'hi arriba després de dissentir, de discutir amb fermesa i transparència les posicions i opinions, de debatre amb passió dades, escenaris i horitzons. El consens pel consens, pot conduir a prendre males decisions. Almenys, aquelles que són importants

Per això, no m'esvero gens quan sento que les primeres reunions del President Mas amb els altres líders polítics catalans no han arribat al teòric bon port que tots desitgem. Dels debats que vindran, de les negociacions, de la passió i de la raó en sortirà un acord molt millor perquè serà més sòlid. Més equilibrat. Més ponderat. Un acord del qual qui en formi part, se'l sentirà més propi i es veurà més recolzat per defensar-lo.

Un bon acord pel nostre futur.

Perquè... entenc que també es donen dues condicions indispensables: la voluntat de voler arribar a un acord i la capacitat d'escoltar l'altre. No?

Ens en sortirem i ho farem bé! 

Goodbye Spain.

Informe del talp oloti sobre el 9N

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias..

Informe del “Talp olotí” sobre el 9N

Hola Jefe!

Com sempre amb el temps necessari per contrastar les dades de l’informe amb les declaracions de la Llanos i l’Alícia lus ils faig arribar el meu informe patriòtic sobre l’aquelarre independentista del 9N a Olot.

Vagi per endavant que estic una mica empipat perquè no em varen convidar a la gloriosa i heroica acció de Girona contra les urnes. No entenc que la Jefatura preferís enviar-hi aquells imberbes escardalencs en comptes del nostre experimentat grup. D’acord que en Dani, en Roca i jo no correm tant ràpid com aquells zascandils però ens hauríem rendit amb honor.

Bé, al que anàvem.

3:30 a.m. (aclariment: a.m, vol dir “aviat al matí”): em vesteixo amb la camisa blava, em col·loco l’escapulari (com que no tinc el del Tercio, faig servir la de la meva tieta conca que era novenària del Carme), pantalons i botes de combat. A la motxilla, equipatge bàsic de supervivència: 1 ampolla de Soberano i la meva camiseta groga aprofitada del 19-O; també un tub de silicona per tapar el pany de la porta de l’IES.

4:00 a.m. (realment hauria de ser r.a.m: la reòstia d’aviat al matí): deixo la Vespino camuflada entre dos contenidors i dissimuladament, xiulant el Virolai, m’acosto a l’IES Garrotxa.  Sigilosament, m’acosto a la porta i just quan anava a treure el pot de silicona, una veu em crida “Què collons cardes aquí?”. Jo tinc la pròstata delicada i aquí em va trair una mica però l’espant que em va donar un mosso d’esquadra vestit de paisà, no se’lis lus poden imaginar. Amb les dents petant de fred (i de l’espant) vaig dir que era voluntari del servei ninja de l’ANC i que volia fer guàrdia no fos cas que els nostres (a ell li vaig dir “els altres”) volguessin fer sabotatge.

5:00 a.m.: Després de discutir una estona amb el mosso, l’he convençut jurant per la Forcalleda i la Petrienquesta que no era el que era; vaja que no sóc qui sóc. Però he marxat a casa altre cop. A peu, perquè mentre discutia amb el Mosso, el camió de les escombraries ha xafat la Vespino (afegeixo pressupost de reparació a l’informe).

8:00 a.m: després de fer-me passar l’espant amb uns quants Soberanos, torno a ser a l’IES Garrotxa. Ara amb la camiseta groga reciclada, el DNI que vaig fer servir per inscriure’m de voluntari i unes Vamcats de disfressa i també per si he de sortir per cames. Passen llista i troben a faltar els que havíem inscrit per sembrar el caos: Robert Alcàsser i Pedrín; Guerrer Delant i Faç. Aquesta suposada deserció havia de desmuntar la organització però, en canvi, aquestes absències han estat acollides amb entusiasme pels suplents que han pogut ocupar les vacants. No hi ha qui els entengui aquesta gent!

9:00 a.m: Amb la cara d’estupefacció que m’havia quedat, els jerifaltes de l’IES m’han donat la feina d’orientar  fins l’urna als separatistes que venien a votar. He hagut de preguntar què era una urna perquè encara no n’havia vist mai cap de sencera. Aquí he vist la meva oportunitat de sembrar el caos: quan una senyora m’ha preguntat “on votem els que ens diem Pérez?” l’he fet anar a l’altra banda però ha tornat ben enriolada i picant-me l’ullet m’ha dit “quin bon ambient!”. No s’enfaden per res!. De totes maneres un voluntari dels de veritat ha vingut a donar-me un cop de mà (en català vol dir “ajudar” i no té res a veure amb un cop d’estat. Jo aviso, que el Google traductor és molt traïdor)

12:00 m.m (aclariment: “m.m” vol dir “mismísimo mediodía”). La meva tàctica ha deixat de funcionar perquè les cues s’organitzen soles. Hi ha moltíssima gent i començo a desplegar el repertori de frases desmoralitzadores de nivell 8 : “uiii..quina cua, no, mestressa? Farà tard per fer el dinar”. Això sol, en condicions normals hauria fet marxar totes les senyores de més de 60 anys que hi havia. No se’n va moure cap, màxim es varen ajustar les mitges d’espuma i reien dient “avui, rai!”. Devien esperar, com jo mateix, la costellada que l’Alicia deia que hi hauria.

2:00 p.m. (aclariment: “p.m.” deu voler dir post-mortem perquè em feien un mal els peus...): Segueix venint molta gent i no tinc ni temps d’escaquejar-me al lavabo a fer un traguinyol de Soberano. Sort que aviar portaran les costelles. Mentre arriben, passo a les frases desmoralitzadores de nivell 10: “bueeeenu...tanta cua eh? I total...perquè? eh? Ja em diràs ...si això no serveix de res, no? Si igualmente no sirve pa ná, oi? Que no és legal...no?”. Encara no m’he refet: no m’han fet ni cas! Es pensaven que feia conya i reien tot arronsant els musclos (ja, en castellà no pega això de “enconger los mejillones” però en vernacle va així, li’ls su’ls demano disculpes per l’aclariment filològic). A més, són uns nenazas; no han parat de fer-se fotos tot votant, somicar, abraçar-se i plorar d’emoció. Quina ximpleria...però si és molt tonto això de posar un paperot dins una capsa! Jo..és que ho prohibiria.

3:00 p.m.: Havien dit que això seria un referèndum de costellada o de botifarrada i res de res. Ni costelles ni botifarra. Sort que ens han dut coques i entrepans i hem fet un mòs. Ara hi ha menys gent i m’he escapat a fer uns soberanos i una migdiadeta al lavabo.

5:00 p.m. (aclariment, aquí “p.m.” vol dir “post migdiada”: no ve tanta gent i aprofito per agafar un grapat de butlletes com si fossin de record. Una iaia ninja ha vist la taula buida i ràpidament n’hi ha posat més, amb una mirada astuta i fregant-se les mans ha dit “això va bé, això va bé...s’acaben les paperetes”. És desesperant, segur que abans de començar han ruixat el local amb un esprai euforitzant. Això o és que realment, això de la democràcia és encara més perillós del que diem nosaltres!

7:00 p.m.: avisen que fins les 6 de la tarda han “participat” 1,8 milions de catalans. Moment d’anàlisi profunda i en veu alta posant en funcionament els “arguments tècnics desmoralitzadors de nivell 4” (a partir d’aquest nivell no entenc el vocabulari): “Molt bé, no? Però clar, encara hi ha més gent que no ha anat a votar. Eh? Eh?”. Efecte zero.

8:00 p.m.: No han fet trampes! Puntualment, han deixat votar a tothom que era a dins i han tancat les actes. Jo m’he excusat dient que m’havia deixat el DNI a casa i (quin escàndol!) m’han explicat que encara tindré dues setmanes per fer-ho a les delegacions del govern. Com els bancs, no dono crèdit!

9:30 p.m.: recompte acabat! Ni tupinada ni res. Aquests tios són uns aficionats. Han fet pilonets i han comptat els vots; i s’han preocupat que quadrés! Quina colla de panolis! Però si això és molt més fàcil: agafes més o menys els que han votat, ho multipliques per 1,5 perquè surti una participació del copón; i fas que el 95% dels vots (això amb calculadora, eh?) siguin dels teus; un 2% del contrari, i la resta en blanc. I res de vots nuls, que després sembla que la gent s’equivoca. Però no... ells vinga comptar quants Si-SI, SI-No, i no hi havia. I després a sobre els “altres” els NO-NO, els No-SI, els SI i prou...un embolic.Amateurs.

 I és que això de la democràcia és massa complicat. Ja ens ho diu sempre en Nacho, que ell de democràcia hi entén molt perquè ha llegit llibres que en parlen i tot.

Per anar acabant, si’ls uls dono quatre idees que jo crec que servirien per promocionar-me al gabinet jurídico-militar:

-          Eren molts però tampoc tants. (Vale, més que nosaltres però tampoc cal exagerar).

-          Això no resol els problemes reals de la gent. (Siguin els que siguin, no els resol.)

-          La democràcia no s’exerceix votant sinó complint les lleis.

-          Cal fer més lleis que prohibeixin més coses.

-          Col·liri de les dues anteriors: Més lleis, més democràcia. És que no falla!

Jefe, ens veiem el dia 20. Que allò sí que es un dia N com un Panzer!

El topo olotense

Els Miserables (no és el musical, és un drama)

Per si us en quedava cap dubte, cada dia que passa és més obvi que existeixen persones miserables. Segur que tots coneixem algú que considerem miserable per la manera mesquina i aprofitada com ens ha tractat de forma continuada o puntual. Aquests rai, que els podem treure de la nostra vida i descobrim que ja no tenen cap influència en nosaltres.

En canvi hi ha autèntics miserables, cucs amb suposada ànima, llimacs de dues potes que deixen un fastigós rastre de bava llefiscosa per on passen, que tenen poder. Que manen i que de forma més o menys directa influeixen en la nostra vida i no els podem foragitar amb un “passa enllà!”.

Miserables són els manaires que diuen que la constitució no permet fer ni un referèndum ni una consulta. Miserables mentiders que amb majoria absoluta al Congreso de los Diputados, podrien si volguessin canviar qualsevol article de la constitució. O la Cambra Legislativa no serveix precisament per legislar , fer o canviar lleis?

Miserables, els líders de la oposició que recepten reformes de la Constitució sense esmentar mai quin article canviarien ni cap altre objectiu que no sigui marcar una diferència en e fons inexistent.

Miserables, els líders polítics catalans que ho fien tot a un canvi polític a Espanya com a garantia de major llibertat per Catalunya escampant la bona nova que “aquests sí que ens ho arreglaran”.

Miserables, els ministres espanyols que escampen mentides per fer recaure sospites sobre els sobiranistes.

Miserables, els contraris a la independència que no troben cap argument diferent dels feixistes i que hi comparteixen manifestacions, àpats i copes.

Miserables, els que argumenten que les despeses del 9N, o per qualsevol acte sobiranista, podrien haver servit per solucionar “problemes reals”; com si la dependència de l’Estat Espanyol no fos un problema ben real.

Miserables, els polítics que pressionen diaris perquè publiquin mentides i miserables, els directors de diaris que sabent-se impunes pels “Servicios prestados”, publiquen mentides.

Miserables, els que contraposen lleis i democràcia; que perverteixen el sentit de tot plegat, dient que votar és antidemocràtic i oblidant que la legitimitat  històricament sempre s’ha obert pas sobre la legalitat.

Miserables, els que prediquen violència física, legal i econòmica contra Catalunya perquè estan buits d’arguments i es saben perdedors d’un debat serè i amb dades.

Miserables, els que declamen que prohibir el “nou 9N” és defensar els catalans.

Miserables, els que menteixen a la TV amb supèrbia i cinisme; satisfets d’haver declamat el reguitzell d’insídies davant una audiència perplexa i un entrevistador astorat per la senyora barra.

Miserables, tots els que amagats darrera la impunitat que els dóna el sistema espanyol desposseït de la separació de poders, menteixen, amenacen i  coaccionen als que només volem ser ciutadans d’un país millor que el que ells i la seva misèria ens ofereixen.

Goodbye Spain, quedeu-vos els vostres miserables i feu-ne el que vulgueu. Aquí ja n’estem tips i farts.