Les traduccions automàtiques. Un experiment de diumenge a la tarda.

Quan jo era petit encara es podia jugar al carrer sense que ningú hagués de patir per si un cotxe ens podia atropellar. Jugàvem asseguts a la vorera o directament al mig del carrer sense cap patiment per si embrutíem la roba o ens embrutíem nosaltres mateixos. Dels molt jocs que jugàvem aleshores (a estàtues, a arrancar cebes, al pare carbasser, al soldat plantat, al joc dels disbarats, etc.) n’hi havia un que m’ha inspirat un petit,i innocu experiment: el joc del telèfon. Es tracta de veure com passaria una frase en català a l’espanyol si l’anéssim traduint de forma successiva a cadascuna de les llengües oficials del Parlament Europeu. La frase escollida ha estat el lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010: “Som una nació, nosaltres decidim”. L’eina de traducció el Google Traductor que m’ha solucionat més d’un problema amb llengües eslaves. L’ordre de traducció ha estat el que segons el web de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona va ser cronològicament declarat oficial al Parlament Europeu, deixant per al final l’espanyol: català-alemany-francès-italià-neerlandès-anglès-danès-irlandès-grec-portuguès-finès-suec-txec-eslovac-eslovè-estonià-hongarès-letó-lituà-maltès-polonès-romanès-búlgar-espanyol. (http://www.europarlbarcelona.eu/view/ca/parlament_europeu/Multilinguisme/quantes_llengues.html;jsessionid=40CB8013A8CFC476DBBBE1C9C722572D) Després del petit exercici de copiar i desar, el lema absolutament propositiu que vol imposar la lògica del raonament polític ( Som nosaltres els que hem de decidir perquè som una nació i hi tenim dret) es converteix en un adust “Nación, hemos decidido” hereu del ranci imperialisme castellà. Una frase autoritària, seca com una tralla, de cabdill adreçant-se al seu poble i comunicant-li la decisió presa, ben llunyà de l’esperit democràtic català tradicional. Com es pot passar del nosaltres al jo...? Com és possible que una traducció automàtica canviï tan el sentit d’una frase fins al punt de fer-la aliena, allunyant-la definitivament del seu esperit? Hom podria pensar que és fruit de les imperfeccions de la traducció automàtica que fa que es perdin els matisos i es tergiversi el sentit de les frases i que prenguin un biaix imprevisible. Bé, segurament vagi per aquí la cosa però no deixa de ser curiós que el biaix vagi en aquest sentit, el que presideix les relacions Catalunya-Espanya. Però què passaria si féssim ara el viatge invers? Si agaféssim aquesta darrera frase i la traduíssim fins el català seguint el trajecte invers que hem seguit? Seria aquest un intent banal? Retrobaríem el sentit o la corrupció hauria fet el seu fet i de cap de les maneres revertiríem a l’origen? Bé, doncs l’experiment invers ens dóna un “A nivell nacional, hem decidit” que ens torna a la idea de consens que presidia el lema inicial. Potser el Google Traductor és millor del que sembla.

La República era ben espanyola.

Avui fa 80 anys de la proclamació de la República. A vegades ens sembla que només la va proclamar Francesc Macià. Macià però, va proclamar la República catalana i va fer una crida a constituir una confederació d’estats ibèrics. Pocs dies després, de forma mansoia, la República Catalana va esdevenir no res i a partir d’aquell moment la República va passar a ser només espanyola. A vegades sembla que ens n’oblidem de que la República va ser bàsicament i essencialment espanyola, espanyolíssima. Sens dubte que el simple canvi pacífic de monarquia a república, la transformació social que representa el passar d’un sistema caduc i fossilitzat a una república moderna és motiu de celebració. Sens dubte que les millores socials i de les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans que la República va instaurar eren impensables en la monarquia de l’avi de Juan Carlos I. I això podria ser motiu de celebració. Però des del punt de vista nacional, la República va ser poc millor que la monarquia. Va fixar límits claríssims al desenvolupament nacional de Catalunya i en va evitar amb contundència, semblant a la que avui veiem cada dia, que es traspassessin. Sense consultar cap llibre ni furgar gaire a la memòria: l’estatut del 32 retallat, igual que el del 2006; boicots promoguts contra els afanys autonomistes de Catalunya; anul·lació de la llei de contractes de conreu el 34; empresonament del govern Companys el 34 quan va proclamar l’Estat Català; ocupació militar de Barcelona el maig del 37 i anul·lació de facto del poder de la Generalitat; traïció del general Rojo al no iniciar l’ofensiva des de València per alleugerir el front de l’Ebre, el 38, propiciant així la caiguda de Catalunya en mans del feixisme i conjurant el perill d’una hipotètica secessió de Catalunya; humiliació de Companys en el moment de travessar la frontera francesa per part d’Azaña que li exigí el compliment del protocol. Si Espanya fos una república potser avui no celebraríem el 6 de desembre i celebraríem el 14 d’abril, però amb la mateixa litúrgia espanyola i amb banderes de diferents coloraines però ben espanyoles. Sóc republicà però en la bandera tricolor hi veig una bandera espanyola que m’és tan aliena com la borbònica. Espero poder celebrar, amb salut i el cap ben clar, la proclamació de la única república que m’interessa: la República Catalana Lliure.

115 dies.

Aquest cap de setmana l'hem passat a la Terra Alta, visitant alguns dels llocs on es va desenvolupar la Batalla de l'Ebre. Aquesta batalla, a banda de ser la gran aposta del govern republicà per capgirar el rumb que duia la guerra, és segurament l'esdeveniment històric més important de Catalunya al segle XX. La seva importància dins del context històric de l'època crec que és cabdal i indiscutible.

Durant 115 dies, les millors unitat de l'exèrcit republicà es varen batre amb les millors de l'exèrcit franquista que era ajudat per unitats alemanyes i italianes. La immensa superioritat en equipament bèl•lic dels feixistes i la inhibició de les democràcies europees, que varen mantenir l'embargament d'armes sobre (millor dit: contra) el govern republicà va resoldre la batalla al seu favor. A partir d'aleshores, la caiguda de Catalunya va ser inevitable i culminava 3 mesos després amb l'arribada a la frontera francesa i la completa ocupació de Catalunya. Les riuades de persones que es varen exiliar va suposar un delme impossible de mesurar que va condicionar extraordinàriament la història del nostre país.

Quatre anys endarrere ja havia visitat aquella zona, escollint alguns dels espais que considerava més emblemàtics¸ara, acompanyat de les meves germanes i cunyats i del meu cosí hem repetit la visita, incloent el Memorial de les Camposines on el Memorial Democràtic va inscriure en una placa el nom d’un nostre oncle que hi va deixar la vida, tot i que no hem pogut esbrinat, encara, el lloc on reposa.

Arreu dels llocs que hem visitat ens han sorprès algunes de les coses que semblen constants en aquest país tan petit que tenim i que, a voltes, sembla que ens estimem tan poc: l'escassa senyalització per arribar als indrets, amb senyals petits i escassos (exemplar que a la N-420 des de Gandesa ni un senyal indiqui la direcció del Memorial de les Camposines); la poca consistència en la rehabilitació de llocs com les trinxeres dels Barrancs que estan exactament com estaven fa 4 anys malgrat que la línia de trinxeres segueix com a mínim uns centenars de metres; la sensació d'abandonament del mateix memorial de les Camposines; l'estat lamentable de la pista d'accés a la cota 705, etc.

Afortunadament, el cobriment de l'església del Poble Vell de Corbera d'Ebre o l'avenç del centre d’interpretació "115 dies" també a Corbera han obert un fil d'esperança. Això i la conversa dalt del campanar de l'església amb uns erudits locals, coneixedors de la història d'aquells llocs que, escombra en ma, netejaven de brutícia el terra i que emocionats ens explicaven com sota els generadors eòlics hi havia diverses fosses comunes amb centenars de cadàvers i com ningú havia atès el seu prec d’instal•lar els molins immensos uns centenars de metres mes enllà...; o com, voluntàriament i voluntariosa van netejant el Poble Vell per fer-lo encara un monument a la pau, encara mes digne.

Fa rumiar el veure com no som capaços, a vegades, d'aprofitar allò que es únic a les nostres comarques per fer-ne un catalitzador de desenvolupament; com no som persistents, institucionalment, i no passem de la primera embranzida. I es inevitable de pensar com, potser en un altre país, això hauria estat el detonant d'un munt d'accions dinamitzadores de l'economia. Com igual d'inevitable es pensar que potser a Olot, ens passa el mateix amb els volcans, que ens fa únics i que en canvi no sabem, o no hem sabut aprofitar-los per fer-ne ensenya i per estimular el creixement econòmic de la ciutat.

Canviem-ho?

Pa negre.

A aquestes alçades no deu quedar ningú que no hagi escrit sobre el gran èxit que “Pa Negre” ha tingut i l’enorme i inusitada quantitat de premis que ha rebut. Diaris, revistes, ràdios, blogs i murs de facebook n’han anat plens.

S’ha comentat molt la “frescor i espontaneïtat” dels dos protagonistes més joves, i massa poc i amb massa benevolència aquell patètic “siempre vais por delante” d’Isona Passola a la gala dels Goya. Però aquest apunt no preten pas fer crítica de cinema (de fet, no he vist la pel•lícula però si que vaig llegir el llibre en el seu moment) ni abundar un cop més en la síndrome d’Estocolm nacional.

Per mi, sentir “pa negre” és tornar a sentir la meva iaia Francisca (ningú no deia Francesca aleshores) dient-me que anés a buscar-li el pa negre. Sempre triava el pitjor moment per dir-m’ho: quan esmorzava o quan estava concentrat en el món de qualsevol joc, aliè al que m’envoltava o quan estava al punt més interessant d’algun llibre o simplement, quan estava tan avorrit que sentia dolor físic però alhora era insuportable trencar aquell estat per fer qualsevol cosa.

Anar a buscar el pa negre era, per a mi, tota una odissea. Tan complicat era que recordo que em varen haver d’ensenyar el camí un parell de vegades fins estar segurs que no em perdria. El trajecte que avui faríem en 5 minuts a peu, des de la placeta de Sant Miquel fins a ca l’Hermínia, a tocar de l’església del Tura. Calia anar-hi els dimecres perquè no n’hi havia cada dia i a més, calia encarregar-lo. Entrava mig avergonyit, m’acostava el taulell i demanava en un xiuxiueig el pa. Una barra que devia ser de 400 grams i que la iaia feia durar tota una setmana, menjant-lo a llesques primes per acompanyar aquell etern plat de bledes bullides de cada àpat. També li servia per esmorzar o berenar, amb una presa de xocolata negra D-Gluky sense sucre, amargant com una mala medicina.

Aquell pa, que havia de durar tant, em tenia enaigat. Sobretot el dimecres, quan era ben tou i flonjo i feia una flaire tan diferent del pa “normal”. Al cap d’un parell de dies, només en menjava si al calaix del pa no hi havia cap altre rosegó, tenint sempre cura de que en quedés per poder fer de coixí a les bledes de la iaia.

Quina sorpresa quan poc més tard, vaig descobrir que aquell pa negre que associava amb bledes bullides, xocolata que quasi no era xocolata i llet que de tan rebullida tenia tot de llunes groguenques a la superfície...era el pa integral que tan saludable ens deien que era i que servia per acompanyar, a més de bledes, formatges, embotits, fumats, etc.

En fi. Que aquest diumenge podré esmenar no haver vist la pel•lícula perquè amb el diari Ara i pagant 9,95 € donen el DVD. I tindré la certesa que aquell pa negre de la postguerra no era ni de bon tros com el pa negre de la iaia, sinó que era negre de la misèria i de la por.

Felipet de cartró.

Sembla que Un dia d'aquests SAR Felipe de Borbón, príncep d'Astúries i de Girona (i imagino que unes quantes coses més) vindrà a Olot a inaugurar un museu privat d'una empresa olotina.
Aprofitant la visita i que el noi bé que ha de dinar, es farà un convit en un restaurant olotí que, de moment, es manté en absolut secret. A aquest dinar hi està convidat un reduït grup de persones d'allò que anomenem el teixit associatiu d'Olot.
Esperem que, ja que no passa gaire sovint això que aparegui per aquí aquest xicot, les persones que han estat convidades li expliquin alguna cosa que vagi més enllà de com de bons són els fesols de Santa Pau o el tortell de Can Carbasseres amb ratafia de Cal Russet. 
Estaria bé i seria un gran servei per als catalans que, un cop enllestida la lletania dels tòpics, encetessin el reguitzell dels greuges que cada dia vivim. Potser no entendrà el concepte de l'espoli fiscal perquè al cap i a la fi d'això viu però caldria explicar-li que hem començat a marxar i que tal i com està el pati, marxarem més aviat i sense mirar enrere. Li podrien explicar, aquells que tenen aquest compromís, que en tenim el pap ple de sentir-nos menyspreats i insultats cada dia des de premsa, partits polítics i des de les institucions espanyoles. Que n'estem farts de treballar cada dia més per mantenir una colla d'esquenadrets (bé, això potser tampoc ho entendrà perquè al cap i a la fi, ell..deixem-ho). Podrien els convidats a aquest dinar provar, entre plat i plat, que li entrés al magí que amb tanta agressió diària contra la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra nació, les nostres lleis i les nostres institucions només ens queda un camí: la independència. tampoc cal explicar-li perquè hi posi un remei que ho aturi, ni tampoc cal esperar que ho entengui o ho comparteixi sinó que 1perquè sigui testimoni que allò que ell representa ja no ens fa cap por i que avui, la monarquia és com el material al qual es dedica el museu que haurà vingut a inaugurar: de cartró.

La independència comença als Ajuntaments.

HI ha una certa tendència a menystenir les eleccions municipals en el sentit que no serveixen per fer política de país. Sobretot va molt bé per bescantar els partits independentistes amb l’argument suat de que la independència no es pot proclamar des dels ajuntaments. D’acord, un primer cop d’ull al calendari confirma sense dubte que no estem al 1931 sinó al 2011. Exactament 80 anys més tard.

Hi estic d’acord. La independència del país només es proclamarà des del Parlament de Catalunya, quan hi hagi una majoria de diputats que així ho vulguin. Ara bé, vol dir això que els partits independentistes han d’abstenir-se de presentar-se a les eleccions municipals? Ni de bon tros.

Excepte clar, que es tingui la idea que la proclamació de la independència serà només un emotiu acte protocol•lari amb discursos, castells de focs i salves d’honor; amb castells de copes de cava i dels altres, dels de colls de camisa mossegats i talons clavats als muscles; amb llàgrimes i plors de felicitat i engendrament massiu de la primera generació de catalans independents.

Alguns pensem que mentre no arribem aquí, caldrà preparar el país i els seus catalans per ser ciutadans d’un Estat català que serà lliure i de cap manera una rèplica de l’Estat espanyol. Un Estat català modern, democràtic, on l’esforç tingui recompensa i es treballi conjuntament i a tots nivells per posar-lo al capdavant d’Europa i del món. I això es pot iniciar des dels municipis. No en dubteu. Un ajuntament no s’ha de dedicar només a tenir un enllumenat perfecte (olotins...feu “ehem” amb mi) i un clavegueram que no s’embossi. Pot començar a orientar els seus ciutadans més joves cap a estimar més la ciència i la tecnologia (Catalunya serà tecnològica o no serà), a respectar la cultura popular, a ser més cívics, més solidaris, més emprenedors. I tant que pot!

Mireu si en són d’importants els municipis que avui mateix Batasuna ha condemnat públicament i amb una fermesa sorprenent la violència i, expressament, la d’ETA. I tot per poder presentar candidatures als ajuntaments d’Euskalherria. Batasuna sap on són els ciutadans i vol que tinguin veu. També ho saben però els partits espanyols que després d’anys de predicar que mentre no hi hagués condemna explícita de la violència Batasuna no podria ser legalitzada, ara diuen que no n’hi ha prou. No en fan prou amb la renúncia, amb la condemna...què més volen, l’anihilació?.

Podeu estar-ne segurs, la independència de Catalunya comença amb els ciutadans: als ajuntaments.

Una recepta de cuina: Llomillo de porc a la Carretero

Aquests dies de neguits i (in)decisions, quan tinc clar que qualsevol decisió serà criticada amb agressivitat (o amb contundència, agafeu-vos-ho com vulgueu) he trobat un cert relax cuinant.

Avui mateix he improvisat una recepta que us deixo aquí i que he anomenat “Llomillo de porc a la Carretero”. El nom ve perquè és un plat brutal, perfectament presentat, un luxe a preu assequible, amb ingredients (quasi) 100% catalans, que no deixarà indiferent i serà imitat (qualsevol dia el veurem en un receptari com “rellom a la ALT”). I també perquè em dóna la gana.

Ingredients:

- 1 peça sencera de llomillo (llom pels no olotins) de porc.
- 3 ó 4 (pronuncieu "trè o quatre") figues seques.
- Un grapadet de panses.
- Un grapadet d’ametlles torrades.
- 1 pot de crema de camembert
- 3 ó 4 cebes
- 3 alls
- 1 pebrotet sec de canyella.
- Oli d’oliva català.
- 1 bon raig de conyac.
- 1 parell d’ous.
- Sal i pebre.

Som-hi?

- Engegueu el forn a 220 ºC. Dalt i baix i turbo. 35 minuts abans de començar.

- Saleu i empebreu la peça de llomillo.

- Segelleu-lo en una paella amb un bon raig d’oli d’oliva català. Segellar vol dir rostir per totes bandes que quedi ben rosset. A foc viu. Només mig centímetre de cuit.

- Afegiu-hi la ceba tallada a llunes, els alls i el pebrotet de canyella.

- Coeu uns minuts i aboqueu-hi el conyac.

- Quan han parat els vapors d’alcohol del conyac, atureu el foc.

- Deixeu refredar la carn.

- Un cop freda unteu-la amb la crema de camembert i repartiu el ganyip (figues, panses i ametlles) talladet per damunt.

- Munteu les clares dels ous a punt de neu i poseu-ho per damunt del llomillo recobert de la crema de formatge i ganyip.

- Poseu llomillo, cebes, alls , oli i pebrotet en una plata d’anar al forn.

- Coeu el llomillo al forn fins que estigui ben daurat.

Acompanyeu amb vi negre català, fort i honest.

Bon profit i Visca Catalunya Lliure!

Ps: no hi ha foto. Me n’he oblidat, però és un recordatori del silenci informatiu.,