Memòria de l'exili. Oblit de la repressió?

A La Jonquera, aquest matí feia un dia assolellat, amb tramuntana. Poca gent al carrer, a quarts d'onze del matí i encara menys dins el MUME (Museu Memorial de l'Exili) on en el moment de màxima afluència érem 5 persones inclosa la recepcionista-botiguera-taquillera.

Fa poc mes de 73 anys, el febrer de 1939, desenes de milers de catalans i espanyols, abandonaven el país, encalçats per les tropes feixistes. Militars, civils, homes, dones, nens, vells, sans i ferits amb la mirada trista, esgotats i afamats encaraven un exili que per molts duraria fins a la mort del dictador i que per altres seria simplement definitiu perquè hi varen trobar la mort, ja fos als camps de concentració francesos, lluitant a la resistència francesa contra els nazis o als camps de la mort (especialment Mauthausen).
Al MUME hi podem trobar un relat d'aquest exili. La repetició milers de cops de les tragèdies individuals configuren la dimensió històrica d'allò que coneixem com "la retirada" però tot i així no existeix la fòrmula matemàtica que ens doni la magnitud del que va suposar l'esfondrament de la República i la derrota de Catalunya a la Guerra Civil.
L'exposició permanent és corprenedora i el cor es va encongint mica en mica, a mesura que et fas càrrec del que aquelles persones varen haver de viure.

De totes maneres, encara falta a Catalunya que algun museu expliqui als catalans el que va passar als que no varen fugir. La repressió que varen patir tots aquells que varen pensar que no els passaria res simplement perquè no havien fet res. Massa senzill: pels franquistes només era possible no haver fet res si havies fet la guerra amb ells. La resta, tan se valia qui fossin, eren suspectes. Els que es podien considerar republicans, possibles reus de mort; afusellaments després de judicis sumarísssims; venjances personals, només per rumors o perquè "tohom diu", acabaven amb la mort del denunciat. Depuracions de mestres, metges. Prohibició del català. Exclussió social dels considerats rojos.
Persones condemnades per tenir un carnet, per haver escrit un article, per ser subscriptors d'un diari...

Perquè no hem explicat encara que a Catalunya només hi va quedar la Por. A cabassats. Por de parlar, de pensar, de dir allò que no tocava en el moment que no tocava. De ser titllat de roig. Durant anys. Una por espessa, com les mitges negres de les vídues dels milers d'afusellats.

Qui ens ho explicarà això? Qui ho explicarà als nostres fills? Qui ho explicarà als joves catalans ara que sembla que Franco només era "autoritari"?

Exotisme televisiu.

No sóc gaire de mirar la tele. No per res. No pas per snobisme. Però m'estimo més llegir o gratar amb l'ordinador (iPad darrerament) encara que sigui amb la tele engegada, de fons. Deu fer anys que no segueixo cap sèrie (sincerament: des de Nissaga de Poder) i al màxim que arribo és a mirar alguna película els caps de setmana o algun programa que parli de les meves dèries particulars (independència, 1936-1939, etc.). Només faig una excepció amb l'APM, que té la magnífica virtut de posar-me de bon humor.

Això quan sóc a casa. Perquè quan viatjo, com que encara sóc menys de fer vida social que de mirar la tele, sento una estranya curiositat per les televisions dels països estrangers. Tot i que el primer que faig quan agafo el fulletó dels canals de TV de l'habitació de l'hotel és verificar si es veu TV3, amb resultat sempre negatiu, començo un periple pels canals. Allò si que és fer zapping.

Perquè arreu sembla que hi ha mes canals que aquí. Bé, arreu menys a Iran on nomes hi havia 2 ó 3 canals, que de fet semblaven el mateix. Però n'hi havia un d'entranyable la programació del qual consistia en un mig pla d'onades trencant en una platja sorrenca i en una veu en off recitant (suposo) versicles de l'Alcorà. Us pot semblar poc però si fossiu sensibles al jet-lag sabríeu apreciar la inducció al son.

Em relaxen especialment, quan estic cansat, els programes de cuina. Sobretot els de les teles anglosaxones, amb cuiners histriònics que fan anar l'oli d'oliva com si fossin de Jaén i que foten un barrig-barreig d'espècies i greixos per acabar plats acolorits i megacalorics que presenten com de cuina mediterrània; o el de les teles del sud-est asiàtic que, sense manies, ensenyen com les delicatessen locals es preparen en obradors que a casa nostra obririen la primera plana dels diaris, amb els propietaris emmanillats per delicte contra la salut pública.

M'he embadocat amb programes de karaoke a Xina i a la Índia; amb peŀlícules èpiques a la Índia i la Xina; amb debats interminables a Brasil i Xile; amb documentals inversemblants a Alemanya I Bèlgica. I recordo especialment l'impacte del primer cop que vaig veure una retransmissió de curling a Manchester.

I és que malgrat hi ha qui sosté que la tele no és cultura, acaba essent un reflex de la realitat cultural del país. Potser és per això que quan, per un estrany atzar, sintonitzo una tele espanyola sento el mateix embadocament per l'exotisme televisiu que abans us deia. Aquella munió de gent escridassant-se, les veus en off dels programes mes o menys seriosos, els comentaris rancis...tot plegat, idioma a banda, em confirma que el meu país no és el d'aquelles teles.

I és que a mi, com el senyor Marceŀlí del versió RAC1, doneu-me TV3. O OlotTV.

El meu país no és tan petit.

Quan la tele era en blanc i negre, tenia només un canal i l'únic que s'hi parlava era el castellà, el pronòstic del temps ja era el programa preferit dels meus pares i avis. L'encarregat de presentar el programa era en Mariano Medina, un arquetip d'espanyol, que aviat va ser objecte de les imitacions dels humoristes d'aquell temps.

Mai no havia entès quina importància podia tenir saber quin temps faria a "el Norte", o a "Las Vascongadas" i el "nordeste" era per mi una cosa impossible d'identificar amb casa nostra. Tot i així, calia mantenir un silenci impecable i mirar d'esbrinar si la "D" o la "A" estava més o menys al damunt d'on podia ser Olot en aquell mapa. Clar que si fèiem cas de la màxima imperant que deia "quan neva, o plou, a Madrid al cap de 4 dies a la Plana de Vic" tot plegat anava agafant sentit.

Aquesta setmana de suposat fred siberià a Catalunya i de nevades que han estat poc més que enfarinades m'han fet pensar en aquells pronòstics a distància des de Prado del Rey.

Afortunadament, tot plegat no ha estat tan rigorós com s'havia previst i anunciat; TV3 havia d'emetre imatges de Romania, Ucraïna, etc per poder ensenyar gruixos de neu que fessin patxoca i donar les temperatures a 2.500 metres per trobar valors prou sota zero per mantenir la tensió informativa.

En moltes poblacions, es tancaven les escoles malgrat que no nevava o fins i tot feia sol i alguns alcaldes del Pirineu feien declaracions ben enfadats a la ràdio, per l'estat de neguit que s'havia creat arreu del país. Algunes carreteres es varen tallar durant hores malgrat que el gruix de neu no passava dels 2 cm, per ordre dels Mossos i en contra del parer de les autoritats locals...

I després de l'episodi de nevades, el fred que ha arribat, ara ja enmig del silenci, no ha pas estat una cosa tan extraordinària per un mes de febrer.

Potser després de tants anys de sentir a parlar del canvi climàtic i de l'escalfament global arriba a ser quasi extraordinari que al febrer faci fred, nevi i glaci però estem ben arreglats si això ha de ser motiu de pànic.

Prevenció, precaució, seny...i, sobretot, gestió local serien les millors mesures que es podrien pendre el 2012, quan disposem de radars metereològics, internet i un munt de possibilitats que permeten una presa de decisió àgil i eficient.

I es que Catalunya és un país petit, però no tant.

Capo d'Anno romano.

Des de fa un munt d'anys que hem fet sempre el sopar de cap d'Any a casa. Alguns anys fins i tot ha estat complicat, o quasi impossible, d'arribar a les campanades despert. Aquest any, però i per raons que no venen al cas o que seria massa llarg d'explicar, vàrem decidir de passar-lo a Roma.

Us en faig 5 cèntims.

Les primeres impressions.

Com arribar a Barcelona però amb la gent parlant italià en comptes de castellà ( ja m'agradaria poder haver escrit "en comptes de català"!). De Fiumicino a Roma s'hi pot anar amb tren, amb el Leonardo Express. I aquí, la primera impressió que potser t'han fotut. Perquè només d'entrar a l'estació de tren trobem un rètol que diu "Leonardo Express" i  hi agafem el bitllet. Curiosament el preu és més car del que deia el web. Res de més però més car. 5 minuts més tard veiem les guixetes oficials...
Arribem a Termini i allò torna a semblar Can Fanga. bàsicament perquè els voltant són plens de botigues asiàtiques i africanes, com la majoria de personal que hi ha al voltant.  Això si, tots els rètols són en italià. Ai coi, i perquè a Barcelona no són en català? Deu ser que això de ser un estat elimina immediatament tots els dubtes sobre quin és l'idioma que cal fer servir.
Durant l'estada anirem trobant exemples similars: la venda de castanyes està monopolitzada per sud-asiàtics i el top-manta és omnipresent i sense prendre les precaucions que hi ha a casa nostra per si apareix la Policia.

Visitar Roma.
Sempre hem fet les visites pel nostre compte, que moltes vegades vol dir poca optimització del temps amb cues, anades i tornades i poc aprofitament de les visites. Aquest cop vàrem optar per contractar les visites guiades en català (!) de la Associació Romaqui . Absolutament recomanables: encara que només fos per saltar-vos les cues val la pena, però a més les explicacions en català, i a la catalana, faciliten extraordinàriament el poder mantenir l'atenció durant les 3 hores i escaig que dura cada visita.
Vàrem contractar les visites als Museus Vaticans i al Fòrum Romà.

Els Museus Vaticans.

Fàcils de trobar. Només cal seguir la gentada un cop sortiu de l'estació de metro Ottaviano. Resseguint les muralles que havien estat considerades inexpugnables arribareu a l'entranda dels Museus Vaticans. Com diem nosaltres: no te'ls acabes! I en canvi acabes empatxat. I atabalat de la gentada que amb cara de mal de peus recorre els passadissos atapeïts provant de copsar les explicacions industrialitzades de centenars de guies.

Excessiu seria la paraula adequada.
Les recomanacions de silenci i de no fer fotos amb flaix a la Capella Sixtina semblen un acudit. Centenars de turistes s'encarreguen de generar un zumzeig constant i hi ha quasi tants llampecs de flaix com en una desfilada de modes.

Fòrum Romà.
El més impressionant de Roma. Els advertiments de que mai cap romà va veure el Fòrum com el veiem avui (però sencer) no serveixen de res. La iconografia és el que és  i hem vist massa peŀlícules de romans.

El Colosseu és la cirereta de la visita. Fora,un munt de romans actuals vestits de centurions mira de guanyar-se unes virolles fent-se fotos amb turistes.
Es el moment de deixar volar la imaginació i transformar els turistes en romans amb toga, de sentir la cridòria i ensumar l'aire amb el ferum de les bèsties,del menjar cuit a les grades, de la sang i de la por...

Fer el turista.
A Itàlia, i a Roma en particular, deu ser impossible de fer el viatger. O ets italià o ets turista. Riuades de gent amb càmeres de fotos arreu. Cal fer cua per arribar ran d'aigua a la Fontana di Trevi, per entrar a Sant Pere del Vaticà, per fer una foto des del punt exacte de la Plaça de Sant Pere on les fileres de columnes queden arrenglerades i, en general, per fer qualsevol de les coses que qualsevol guia recomana. Ara...val la pena.
No se si existeix una setmana al mes de febrer (el mes més inversemblant per viatjar) quan sigui possible no coincidir amb desenes de milers d'altres turistes.

Escalinates de Piazza Spagna, on els turistes seuen durant hores per convertir-se en un píxel de les milers de fotos que milers de turistes fan des de la plaça. I els carrers dels voltants: Via dei Condotti plena de botigues de luxe; via della Croce amb un restaurant a quasi cada porta i la Via del Corso que uneix la pIazza del Popolo amb la Piazza Venezia.
Piazza Navona, plena de parades del mercat de Nadal que, com a tots els mercats de Nadal, la meitat de les parades venen coses sense relació amb el Nadal. I que tapen la vista de les famoses fonts.
El Quirinale, on hi havia una exposició sobre Itàlia als anys 30 del segle passat sense cap alusió a la intervenció legionària a la Guerra Civil.
El Panteó, impressionant grandesa disminuïda pel xiuxiu constant de centenars de persones entrant i sortint i del mateix brogit de la Piazza della Rotonda. Tot i que si volteu pels carrers propers hi ha racons ben tranquils, com la Plaça de Sant Ignasi que alleugereixen una mica l'estres turístic.

Campió dei Fiori, atapeït però des d'on es pot fer una magnífica passejada travessant el gueto, arribant al Teatre de Marcello i baixar des del Capitoli (quina posta de sol  sobre el Fòrum) fins el Colosseu per la Via dei Fori Imperiali, tancada al trànsit pel concert de Cap d'Any.
Com tants cops, la sensació que caldrà tornar-hi perquè això només ha estat un tast i han quedat tantes coses per veure...

El menjar.

Segurament existeix un consens mundial sobre que Itàlia es un país on es menja bé.  El menjar es present a tot arreu a qualsevol hora del dia: paninis, pizzes, porchetta...a cada cantonada. I això sense esmentar els kebabs.
Acaba siguent complicat de fer dos àpats diaris a restaurants perquè el dinar no deixa espai al sopar. Coses que vàrem menjar i que recomano: pasta "caccio e peppe" (formatge i pebre), melanzane allà parmegiana (albergínies a la parmesana), trippa alla romana (no cal traducció per aquest pla fantàstic), carciofi alla giudia (carxofes a la jueva)...i la "zuppa" del dia que ens varen dur només perquè el segon plat s'estava endarrerint, una gentilesa impensable a casa nostra.


Cap d'Any.
Primera sorpresa: els italians no mengen raïms a toc de cadascuna de les campanades  el dia 31 a les 12 de la nit. Simplement criden "auguri", brinden amb spumanti i amb més o menys es petonegen i desitgen felicitat. Segona sorpresa: mengen llenties. Llenties caldoses i estofades com a designi de bona sort. Bé, per sort sembla que no cal que siguin12 cullerades sinó nomes unes miquetes. Perquè després del Cenone di Capo d'Anno, amb panettone, torrons, etc...enfrontar-se a un plat de llenties és tot un repte!

L'autonomista temptat.

Sempre és molest que et posin davant d'un mirall i que la imatge que et torna no sigui exactament la que comptaves veure. Parlant en termes físics, em sol passar sovint però aquest dissabte va ser per qüestions ideològiques.

Vaig anar a la presentació del llibre "La temptació independentista" que es va fer a Olot, organitzat per Estelada 2014.

Havia sentit a parlar del llibre en termes poc elogiosos, en el sentit que qüestionava els plantejaments independentistes des d'una òptica clarament convergent. És a dir, no era un llibre que des d'una òptica espanyola es dediqués menystenir els independentistes. Hauria estat massa fácil d'ignorar.

No he llegit el llibre. Encara. Però ho faré. Si més no, sembla ple d'informació útil.

Ens varen presentar als autors com a convergents confesos i descaradament provocadors. I a fe que si que ho són de descarats i provocadors. En aproximadament una hora i sense manies, varen oferir un retrat descarnat de l'independentisme català i de tots els seus vicis i pecats: messianisme ("vostès sempre estan esperant el Crist independentista"); frivolitat en voler la independència d'un dia per altre; ingenuïtat, per creure que la voluntat independentista és majoria a Catalunya; ignorància de pensar que el procés tindria suports internacionals immediats que farien desistir als espanyols de qualsevol mesura de força duradora.

Tot i saber que no tenien un públic partidari no es varen estar de replicar amb contundència als comentaris (quasi exabruptes) d'aquells que no perdonen a CiU que no sigui independentista, tot i que mai no se n'ha declarat, i que tot i no votar-los manifesten que es senten enganyats.

D'altra banda, els autors varen llistar tots els tòpics existents per frenar la rauxa independentista:

 - no n'hi ha prou amb una majoria "tècnica" del 51% excepte si el 49% restant roman passiu davant la declaració d'independència.

- Espanya no acceptará el procés i farà tot el possible i més per impedir-ho. Cap problema per enviar l'exèrcit perquè si ho va fer amb la crisi dels controladors del 2010 no dubtarà a fer-ho davant d'un moviment secessionista.

- no és gens clar que la UE accepti la nostra independència a les primeres de canvi. Espanya no ha reconegut Kosovo i avui mateix ha deixat clar que pensa vetar l'ingrés de l'Escòcia independent a la UE.

- per quina raó els EE.UU ens haurien de donar suport si el país es caracteritza per ser anti-ianqui i anti-israelià?

Els autors també reconeixen que en els dos anys des de la sortida de la primera edició hi ha una sèrie d'esdeveniments que, molt lentament, semblen abonar un avenç de l'independentisme: la " conversió" del president Pujol i altres insignes autonomistes,per exemple. I jo hi afegiria l'aparició de l'Associació de Municipis per la Independència, liderada per un membre d'UDC, els canvis a ERC...potser, deixeu-me ser ingènuament, descaradament, frívolament optimista ha arribat el moment de l'autonomista temptat.

A mi, que sempre m'ha agradat més escoltar que parlar i que sempre tinc la sensació que ja ho tinc tot dit de seguida, em varen impactar unes quantes sensacions més aviat desagradables:

1. tenien gran part de raó. Merda!

2. el torn de precs i preguntes els va acabar de donar la raó.

Perquè tenien part de raó? Els resultats electorals em semblen inapelables. Ens agradi o no, la majoria de votants no han optat per opcions independentistes ni a les nacionals (em costa dir-ne, encara, autonòmiques) ni a les estatals. Ho va dir en Carretero: Catalunya va optar per l'autonomisme. Pot semblar el botell de la derrota però si CiU no se n'amaga, ni li cal fer-ho, té la clarividència de la veritat. No ens entossudim a exigir que CiU sigui independentista perquè no ho és. Però els catalans voten CiU i, en canvi, no voten massivament o majoritària ERC, SI o RCAT. I a qui en donarem la culpa? A CiU? No fotem. O si. Però ens podem continuar enganyant fins que cremem a l'infern.

Perquè el torn de precs i preguntes els va donar la raó? Perquè no els va escoltar. Perquè la desena escassa d'assistents es varen entossudir a convertir aquells dimonis convergents que tenien la culpa del fracàs electoral de l'independentisme. Perquè negava el dret als nacionalistes de ser autonomistes. Perquè davant de les dades només exhibia negatives a les evidències. O perquè cremat el "lideratge" de Laporta, ara reclamaven el de Guardiola.

Per mi el debat es va acabar amb la primera intervenció dels ponents: perquè els catalans no els voten a vostès i voten CiU? PAAAAM.

De tan obvi, fa mal. Ens hi podem posar de cul, ho podem negar fins al final però si no som capaços de donar-hi una resposta malament rai.

A vegades potser va bé una galletada d'aigua freda, que faci marxar les cabòries i ens faci tocar de peus a terra. Faríem molt bé els independentistes de començar a rumiar amb tota la intensitat possible com podem fer perquè la majoria de catalans, una majoria d'aquelles que fan patxoca, decideixi que el que vol és viure en una Catalunya independent. Ens cal trobar un nou discurs perquè resulta que ni parlar de la butxaca en temps de crisi és la solució. És el missatge? És el canal? És el missatger? Fins que no ho esbrinem no ens en sortirem. Ara bé, no defallirem. Som pocs i ens diuen catalans!.

PS: com quasi sempre vaig marxar abans de finalitzar el torn de precs i preguntes. Que carregosos que n'arribem a ser de vegades els independentistes...

El joc de nens de l'autonomia.

Recordo quan era petit i jugava a la galeria de casa els meus avis (era casa els avis però en dèiem Ca la Iaia (*) com si l'avi no comptés i fequis que era el que comptava més). Em semblava tan gran que anys més tard m'era incomprensible que en aquell espai hi cabéssim jo i el meu món sencer: tot un univers fet de fitxes de dòmino, soldadets de plàstic, etc.
Naturalment, i afortunadament, que els meus jocs m'aïllessin del món adult i fos capaç de no veure la realitat del meu voltant no era excepcional. De més gran he pogut veure el mateix amb les meves filles o altra mainada, que jugant mantenien diàlegs en veu alta com si estiguessin completament sols, encara que els grans fóssim a la sideral distància d'un metre. I m'ha quedat el respecte per aquestes situacions que me les mirava quasi sense respirar per no trencar la màgia del moment. Per no fer malbé la fragilitat de tot un món. Per no trencar la teranyina que el protegeix de la realitat.
Avui, penso en aquesta capacitat que tenen els nens per ignorar el món que els envolta i penso que és ben bé el que li passa a Catalunya. Entotsolats, els catalans sovint fem com si juguéssim a un joc on fem tots els papers de l'auca. Amb la seguretat que dóna dominar el joc, estem segurs que res no fallarà i que encara que tot sembli anar malament, en el moment més dramàtic i desesperat, el nostre domini del guió l'hi farà fer un gir inesperat perquè tot acabi en un esclat de joia. Malauradament, sol passar que en mig del joc la bombolla esclata i ens fan tornar sobtadament a la realitat, amb tot el que això vol dir.
Es exactament el que ha passat fa uns dies quan el govern espanyol ha dit que controlarà els pressupostos de les Comunitats Autònomes. Si això es fa efectiu és simplement el final del sistema autonòmic. No teníem encara ni el duro ni la clau per sortir de casa solets (el duro perquè el donem nosaltres i ens en tornen dos rals, i la clau perquè encara no hem madurat prou per agafar-nos-la) que a sobre ens volen dir amb què ens hem de gastar els diners. Potser només no veurem clar quan ens canvïn el pany de la porta de la Generalitat.
L'autonomia és morta, visca la llibertat!

* Per cert, avui ca la iaia és un niu okupa. Valga'm Déu si els avis aixequessin el cap...

La Plaça Mercat d'Olot.

En els darrers mesos es parla sovint de què cal fer amb la Plaça Mercat d’Olot. L’anterior govern era partidari de fer-hi una netejada de cara i anar empenyent uns anyets més seguint la famosa estratègia de “laissez faire, laissez passer”. El nostre equip vol, en canvi, refer-la de cap i de nou.

No serà pas el primer cop que la Plaça experimenta un canvi radical. Me’n recordo prou d’aquella Plaça d’abans, molt més majestuosa i elegant que no aquesta mena de cub verdós, i un pèl llòbrec d’avui. Me’n recordo,encara que vagament, de la font on els placers d’aleshores anaven a buscar aigua per netejar ganivets i parades. I si tanco els ulls i em concentro puc trobar en un racó la flaire que feia,una mica àcida i agra, i el tacte rugós i una mica llardós dels ferros vermellosos que servien perquè les mestresses hi deixessin el cabàs mentre compraven i que nosaltres fèiem servir de banc per

seure o de talaia per superar la nostra alçada de nens. Veig les basses al terra quan netejaven a raig de mànega i la fleca on ens triaven els adhesius que ens faltaven de la col•lecció de peixos de Donuts. Privilegis de fill, nebot i cosí de placers.

Abans que existissin les botigues de delicadeses, la Plaça Mercat era el punt d’entrada a Olot dels nous productes que molt de tant en tant arribaven. Puc recordar el primer kiwi que va entrar a casa i que ens vàrem partir entre cinc, o les salsitxes de frankfurt, o el pot de gambes confitades que un cop l'any menjàvem i que semblava que nomes es podien trobar a la Plaça Mercat.

El meu pare era placer i a casa vivíem intensament el que la Plaça Mercat tenia d'àgora. A l'hora de dinar vivíem el contrast que eren les dues botigues que tenien els meus pares. La de Sant Miquel, una carnisseria de barri, de comptes menuts i molta xerrameca costumista; i la de la Plaça que era la de les pesades grosses de costelles de la barnilla i la que venia els filets de vedella i els entrecots.

Jo vaig créixer sentint a l'hora de dinar allò que s'explicava a la Plaça: les notícies d'Olot, les xafarderies d'abast local, el que havia comprat tal o qual senyora i que “allò sí que va ser una bona venda”; perquè a les clientes de la Plaça les anomenàvem pel cognom i, en canvi, les de la botiga de Sant Miquel pel nom o pel sobrenom.

L’àpat s'escolava entre històries dels peixaters, dels verdulaires o dels altres carnissers. Fins i tot dels guàrdies civils que tot i retirats anaven cada setmana a buscar 1 kg de bistecs per la gorra (o pel tricorni), escurant la por, fins que el meu pare va dir que prou i aquell dia va créixer un pam de cop i, emocionats, ens el vàrem estimar una mica més.

No us estranyi,doncs,que quan els dissabtes al matí vaig a plaça i veig que la parada on el meu pare despatxava xais i vedelles està tapada per un plafó de fusta, em canviï una mica la cara. I penso que si, que els placers es mereixen una nova Plaça Mercat que sigui alegre i lluminosa; que Olot es mereix una Plaça Mercat plena de tragí, on es xafardegi i es mercadegi, però sobretot, els olotins ens mereixem una magnífica Plaça Mercat on sigui possible de trobar els productes de primeríssima qualitat que posarem a taula.