Impunes sota l'estelada

Fa força mesos, quan va esclatar el cas del Palau de la Música i tot n’anava ple vaig sentir al programa d’en Toni Clapés una entrevista amb en Javier Nart sobre el tema. Abans de començar a desbarrar, va tenir temps per dir-ne una de prou interessant: que la senyera donava sovint cobertura a actuacions il•lícites. El que volia dir en Javier Nart és que, a vegades els catalans no ens plantegem si tot allò que es fa en nom de la nostra nació és correcte o no ho és sinó que donem per descomptat que ha de ser bo i positiu.


A mi em sembla que una cosa semblant està passant amb l’independentisme, sobretot amb aquell que es presenta a les eleccions. I així tots plegats ens mantenim en silenci perquè només faltaria que opinéssim en contra de les opcions oponents (oponent no és enemic ni contrari) perquè això seria mostra del fraccionament o de l’atomització de l’independentisme. Si començo a parlar de les altres opcions independentistes i no els reconec els valors que crec que Reagrupament defensa (transversalitat, honestedat, radicalitat democràtica, consecució de l’independentisme sense ambigüitats ni coartades,...) mai falta algú que em digui que m’equivoco, que “els altres independentistes” no són l’enemic, que a Espanya estan contents quan es barallem i tot l’arsenal de retrets que podeu trobar arreu. I jo em quedo amb una cara de tòtila culpable. I amb la sensació que l’estelada també dóna una certa impunitat.

Anomenar-se independentista no és garantia de res. Hi ha independentistes barruts, dolents, viciosos i delinqüents com n’hi ha en qualsevol altra opció. Ja n’hi ha prou del xantatge de dir que no es poden criticar aquells que són. Què hem de fer? Seguir la veta als ALT de torn que ens vagin enviant? Callar davant dels intents d’eliminar Reagrupament? Assentir només amb un somriure a les asseveracions de campanya d’esquerra quan diuen que “els nous” volem anar massa ràpid i que ells porten la velocitat de creuer adequada? Oblidar que qui va eliminar de l’Estatut l’article que deia “Catalunya és una nació” va ser Artur Mas?

No fotem. Jo no en faig prou de votar una opció independentista el 28N. No en faig prou perquè altres parlen més alt, encara que menteixin.

Estic cansat del bonisme dels independentistes del lliri a la mà. Dels que creuen que qualsevol que es presenti amb l’estelada és dels nostres, com si fos la millor disfressa.

Perquè encara que sobre el paper dues o, siguem generosos, tres opcions tinguin el mateix objectiu això no les fa idèntiques, no les equipara, ni fa que els seus capdavanters mereixin la mateixa confiança de ser capaços de dur a terme l’objectiu.

Perquè no puc estar d’acord amb aquells que fan servir l’argument que aconseguir la independència “no s’improvitza” com a excusa de no haver fet res en aquest sentit en 7 anys al govern de la Generalitat; ni amb aquells que no s’adonen que la gent els seguirà quan facin el pas valerós de jugar-se-la per Catalunya sense por i fan servir la coartada que esperen que la majoria els ho digui.

Perquè tampoc no entenc que hi hagi independentistes massa purs per donar suport a cap opció de les que es presenta a les eleccions ni per presentar-se ells, els que se l’agafen amb paper de fumar.

Perquè no voldria treballar perquè entressin al Parlament persones que presenten nombrosos dubtes sobre la seva honorabilitat i honradesa. No vull pensar que el meu candidat a la presidència de la Generalitat fos una persona que és acusat a la premsa d’haver utilitzat el seu càrrec com a mitjà per enriquir-se.

Perquè no voldria que la meva feina, per modesta que sigui, estigués al servei d’una de les persones que més ha fet per dividir l’independentisme social representat a les consultes per la independència; la persona que no va tenir cap mena d’escrúpol d’acusar arreu on el varen voler escoltar Reagrupament de voler-se’n apropiar i que dies després se’n va disculpar fent servir amb prou feines una línia, quan el mal ja estava fet; la persona que el 14D va aparèixer a TV3 escenificant la ruptura, de model segons ell, entre la Coordinadora Nacional per la Independència i Osona Decideix; la persona que ha impedit des de dins de SCI l’acord amb Reagrupament.

Perquè als primers llocs de les llistes de SCI hi ha oportunistes, divisors contumaços de l’independentisme, professionals de la política i altres que s’hi presenten per diners amb la cobertura del seu prestigi.

Perquè en els primers llocs de les llistes de Reagrupament hi ha gent honesta, professionals, que han decidit dedicar uns anys de la seva vida a lluitar per la independència de Catalunya sense esperar res més a canvi que poder participar en el camí d’assoliment de la independència de Catalunya.

Per tot això, em molesta que em diguin que sota l’estelada tots som igual. Ho som aquells que, amb esforç i generositat, treballem des de la base però no ho són els que van davant els que, al capdavall, marquen el camí.

Per això no tots els vots independentistes són iguals.

Les coses són així. Em sap greu.

El 28N votaré Reagrupament Independentista.

El proper 28 de Novembre votaré Reagrupament Independentista. Cap sorpresa perquè al cap i a la fi, si en sóc associat seria marcià votar qualsevol altra opció. De totes maneres potser val la pena explicar el perquè en veu més o menys alta. En una de les primeres entrades d’aquest bloc ja em definia com a no equidistant en el sentit nacional. Per mi, el més important és l’eix nacional i en aquest sentit em defineixo clarament com a independentista: estic fart de l’engany de l’autonomia i m’ofèn que el president de la Generalitat no sigui altra cosa que el representant de l’Estat a Catalunya. Sóc independentista des d’abans de conèixer la magnitud de l’espoli fiscal i de ser conscient de com Espanya, amb el seu curió però ferm sentit d’Estat, té plans malèvols per acabar enfonsant el nostre país en la misèria econòmica i l’ostracisme.

En seria, d'independentista, fins i tot si el nostre país no fos viable econòmicament perquè en el fons em sento català per cultura i tradició. Em reconec dins dels límits geogràfics de Catalunya i em sento tan estranger a Madrid com a Londres, que no vol dir que m’hi senti malament sinó que simplement percebo que no és casa meva. Així de simple.

Aclarit això també em cal dir que sóc un dels decebuts amb l’acció d’Esquerra al govern. Respecto, i podria arribar a compartir, l’estratègia del primer tripartit. Pel que ha vingut després no hi puc sentir res més que decepció i incomprensió. Si, té raó en Puigcercós quan diu que assolir la independència no és un procés fàcil. D’acord, però això no és excusa per no fer res. No n’hi ha prou de voler demostrar, com si estiguessin plens de complexes, que són capaços de governar una autonomia, que poden gestionar amb eficiència; això no fa cap servei a la independència si no va acompanyat constantment del concepte de la Catalunya independent. Sense això, Esquerra no és res més que un altre partit autonomista. I a sobre, va lenta.

Reagrupament ofereix una oferta nova i original: Independència i Regeneració Democràtica. Perquè una de les coses que crec que falta en altres opcions independentistes és el pensar com ha de ser la Catalunya independent. Qui afirma que Reagrupament no té programa és que no s’ha molestat a buscar en el seu web el document “organitzant el nostre futur lliure”. Pot agradar més o menys però el que no es pot negar és que és un esforç notable per fer un primer esborrany per, quan sigui l’hora, posar-s’hi a treballar totes les forces polítiques que vulguin bastir el nou estat lliure de Catalunya.

Sobretot però, m’atrau la idea de permanència temporal en la política: Reagrupament té un objectiu principal que és la independència de Catalunya i, un cop assolida, es dissoldrà i deixarà que siguem els ciutadans els que escollim com organitzar-nos. Això coincideix molt amb la idea que tinc avui de la meva dedicació a la política, encara que la faci a escala micro .

Estic també absolutament convençut de la honestedat de les persones que estan al capdavant de Reagrupament i de les que formen part de les seves llistes. Persones que generosament varen accedir a posar les seves posicions a les llistes a disposició dels possibles pactes que es produïssin. Perquè només amb persones honestes dins del Parlament de Catalunya es podran impulsar les lleis que permetin fer lleis que canviïn la democràcia de perfil baix que avui existeix a Catalunya. Ens calen persones que no es deixin enlluernar per les engrunes del petit poder autonòmic, que hagin demostrat prèviament la seva vàlua professional i que no vagin al Parlament pel sou de diputat o per assegurar-se una pensió. Perquè només des de la integritat i l’absolut convenciment que canviar les regles del joc es podrà lluitar contra allò que els partits polítics tradicionals defensen a l’unisó: la defensa a ultrança de les quotes de poder que els permeten actuar com petits visirs.

Cap altra opció política té aquesta oferta de futur per la nostra Pàtria, cap té un projecte que inclogui la independència i què fer després d’assolir-la.. La majoria fan promeses, continuen fent promeses malgrat saben que ni les podran complir i que, per dissort del país, la majoria de ciutadans no en faran cabal ni els en demanaran comptes. Altres frivolitzen la independència i la redueixen a un missatge que després del 28N quedarà en no-res perquè darrera d’un simple projecte electoral no hi ha res més que entrar al Parlament.

Com diu aquella cançó de Simply Red:

“So now we’ve got our independence, what are we gonna do with it?”

Només Reagrupament té una resposta. La majoria d’altres opcions no s’ho plantegen; altres encara no han tingut temps de copiar-la.

Votaré Reagrupament. Goodbye Spain.

Una escola. Anys setantes

Aquest dissabte ens vàrem trobar per sopar una colla d’ex-alumnes del “grupo Escolar Malagrida” (el Grup) d’Olot que fa 32 anys fèiem vuitè de bàsica. Amb algun dels que érem a sopar no ens havíem vist des que vàrem marxar d’aquella escola, l’estiu de 1978. Amb altres ni tan sols sabíem que havíem anat a la mateixa escola perquè el nostre curs va ser el darrer que en aquella escola es va practicar la separació de sexes. Si, a l’any 78 els nens encara anàvem separats de les nenes a la mateixa escola. L’edifici de l’escola ho feia fàcil. Amb forma d’U, una ala era pels nens i l’altra per les nenes. Hi havia entrades separades i les hores d’esbarjo eren també diferents. Només algun dia excepcional, potser el darrer dia de curs, compartíem pati encara que, segurament, la majoria ho ignoràvem completament absorts en el joc de temporada (botxes, cromos...). També hi havia possibilitats de confraternitzar a les hores d’entrada a classe, tot i que formàvem (en dèiem fer fila) en llocs diferents.

Afortunadament, tot això avui sona a marcià.

A la zona on seia durant el sopar hi va haver dos grans temes de conversa. El primer, el viatge de final de curs a Mallorca potser perquè pot ser el record comú més recent. Un viatge que per cert vàrem fer plegats nens i nenes, encara que la foto oficial de record fos per separat. El nostre curs també va ser el darrer en fer aquest viatge durant molt de temps perquè com que sembla que, en conjunt, no vàrem fer gaire bondat l’escola va decidir castigar els cursos posteriors. Bé, el cert és que jo no em vaig assabentar de res perquè tot això de sortir a la nit, pujar a les altres habitacions per les canals, anar a xerrar a les habitacions de les nenes, etc...per mi era inimaginable: per timidesa i perquè les meves hormones estaven encara completament adormides. Per això, recordo perfectament que en arribar amb vaixell a Palma i trepitjar el carrer el primer que vaig fer va ser anar a comprar dos llibres...per llegir a la nit!

L’altre tema va ser la duresa de l’escola. Amb professors que els anys 1977 i 1978 encara feien servir la violència a classe, amb autèntiques pallisses fins arribar a fer sang. A mi només em va tocar el rebre un cop, per no haver sabut dibuixar prou bé. Aquell professor de dibuix, un autèntic sàdic anomenat Ramon Planas, no es preocupava gaire d’ensenyar a dibuixar; tenia massa feina passejant amunt i avall pels passadissos buscant algú per descarregar-hi al damunt un munt de bufetades i cops de puny. Odi. I por dels divendres a la tarda que era quan tocava classe de dibuix.

Vàrem recordar com una hora a la setmana fèiem gimnàstica o català. Si, una cosa o altra. La tria es feia en base a la climatologia i al nostre comportament: si feia mal temps o ens havíem portat malament..fèiem català. A cop de “Signe”, el senyor Vila semblava esforçar-se en demostrar que el català era una llengua morta que mai no aprendríem a escriure o a llegir bé.

Molts records i tots tenyits amb una certa amargor: el mestre que s’enfurismava si no li compràvem el material escolar a ell, el que amenaçava amb la dreta i picava amb l’esquerra...

Llàstima que el record dels mestres bons que devíem tenir quedi per sempre entelat per aquests altres que encara que vulguem no podem oblidar.

I sort, sort immensa, que avui les escoles i els mestres estan a anys llum d’aquells dies on, malgrat tot, vàrem ser feliços d’aquella manera una mica inconscient que tenen els nens de ser feliços.

ASC: ser malvat no vol dir ser ximple.

La inefable ASC segueix insistint sempre que pot en la idea que Catalunya es el pais de la prohibició i que el PP defensa la llibertat.
A mi m'enxerina que aquest argument s'acabi fent servir arreu com un argument per a la limitació de la capacitat legislativa de Catalunya. Sobretot perquè els suposats atacs contra la llibertat es centren en dues de les iniciatives legislatives mes importants del Parlament: la llei de politica lingüística i la prohibicio de les curses de braus.
No s'ha pas de ser cap premi Nobel, ni tan sols un llicenciat en Dret per saber que totes les lleis preveuen un capitol de sancions aplicables a aquells que no compleixen la llei. Naturalment allò que voldria l'ASC es que no se sancionés ningú que volgudament incompleix la llei de politica linguistica i que qui vulgui penjar rètols del seu negoci, que si que es privat, en un carrer, que es de tots, ho pugui fer en l'idioma que li surti del magi. O millor dit, del vel pal.latal. D'aquesta manera, mica en mica i tenint efecte sense que es noti "el cuidado" ben aviat no sabriem si un carrer es de Reus o de Palencia. perquè per a l'ASC el lloc natural del catala es la "intimitat de les llars", allà al costat de la roba bruta, que també s'ha de rentar a casa.
ASC vol, malbaratant i pervertint el nom de la llibertat i la democràcia, eliminar qualsevol disposició legal que afavoreixi el català perquè sap molt bé (ser malvat no vol pas dir ser ximple) que això pot significar la definitiva minorització del català i un pas de gegant cap a la seva mort per inanició.
Naturalment csp comentari sobre les sancions a empreses catalanes per no etiquetar en espanyol (94 sancions el 2009). En aquest cas es compleix la llei. La de veritat. La d'ells.
Si això no és fracturar la societat no sé què deu ser. Feixisme, potser?

In memoriam. 72 anys després.

29 d'abril de 1921. Neix a Joanetes Josep Ferrés Banús, fill del meu avi patern i de la seva primera esposa.


1938. El criden a incorporar-se a l'Exèrcit de Catalunya amb la lleva del 1941 que sera posteriorment coneguda com a "lleva del biberó" i es destinat al front de l'Ebre. En el llibre de lleves consta que és cadiraire d'ofici.
No se'n sabra mai més res.

24 d'abril de 1952. Els meus avis l'inscriuen com a mort en acció de guerra a Mora d'Ebre pel testimoni ocular d'algu que roman en l'anonimat. Això permet situar la data concreta de la mort: 20 d'octubre de 1938. Han passat 14 anys.
Fins avui, mai no hem trobat el seu cos ni sabut on està enterrat.

El comunicat de guerra d'aquell dia diu:

Parte franquista: Sin novedad digna de mención. Ayer fueron bombardeados los objetivos militares del puerto de Barcelona, alcanzando los muelles y provocando explosiones e incendios.


Parte republicà: En la madrugada de ayer fue totalmente rechazado un golpe de mano de las fuerzas al servicio de la invasión en la zona del Ebro. Hoy la actividad registrada careció de importancia.

24 d'octubre de 2010. El nom de Josep Ferrés Banús serà inscrit juntament amb els d'un miler més d'homes morts a la Batalla de l'Ebre i que consten en el Cens de persones desaparegudes de la Direcció General de Memòria Democràtica. Hauran passat 72 anys.

Tot el que sé d'aquest meu tiet està en aquestes línies. Ben poca cosa. No hi ha cap fotografia; cap carta; ningú viu que en tingui memòria...Una petita esgarrifança de pensar que jo em dic Josep en record d'ell com els meus noms de l'església són Joan i Simó per altres tiets víctimes com ell, però d'una altra manera, del franquisme.

Aquest dia 24 no seré al Memorial de les Camposines. Massa gent. Esperaré a la primavera per resseguir el teu nom amb el capciró dels dits i prometre't que et continuarem cercant.

La Raza i els falangistes.

Avui és festa. Festa no en el sentit de celebrar res sinó que no he d’anar a treballar. Bé, suposo que per les noies que es diguin Pilar deu ser un dia especial però per mi…simplement és això: un dia de lleure.

Goita si n’és de trist això de no tenir un Estat que ni tan sols podem triar quins són els nostres dies assenyalats per fer festa de veritat, per celebrar.

D’això que avui s’anomena “Día de la Hispanidad” quan jo era petit s’anomenava “Día de la Raza”. Això em feia ballar una mica el cap aleshores perquè jo pensava de quina raça devia ser el dia. Ja m’ho varen explicar ben clar: de la raça espanyola que es va imposar sobre la raça dels indis d’Amèrica quan els espanyols varen primer descobrir i després conquerir i evangelitzar Amèrica del Sud. I de pas els varen exterminar i deixar com a herència, a més de la llengua comuna dels “300 millones”, una manera de governar basada en els dèficits democràtics i en els cops d’estat militars.

El 12 d’octubre era un dels dies assenyalats del franquisme i per això es mereixia una pàgina en la “llibreta circulant” que ens feien fer al Grupo Escolar Malagrida. La llibreta circulant era una llibreta normal però que passava de classe en classe, suposo que d’acord a un calendari preestablert i que es dedicava a commemorar fets cabdals. Per fer-ho, quan la llibreta arribava a una classe, el mestre escollia un dels alumnes que sabés dibuixar i/o fes bona lletra (o un de cada si no n’hi havia cap que disposés dels dos dons) i el feia copiar en la llibreta un text i un dibuix al•legòric. A part de l’esmentat “Día de la Raza” recordo amb més o menys claredat el del “Corpus Christi”, “San José Obrero” i...el que em va tocar copiar a mi: “Matías Montero”. Ningú no em va explicar qui havia estat l’aital Matías Montero, només em varen dir amb insistència que m’esforcés a fer bona lletra. I així, sense preguntes, vaig copiar un text del qual avui només recordo (bé, amb ajut del Google) la frase final:

"Que Dios te dé su eterno descanso y a nosotros nos niegue el descanso hasta que sepamos ganar para España la cosecha que siembra tu muerte."

Osti noi. Quin efecte que em va fer la frase aquesta. Uns anys després, vaig saber que Matías Montero havia estat el primer falangista assassinat a Madrid, el 1934 i que el text que he copiat era la frase final del discurs que va pronunciar José Antonio Primo de Rivera en el sepeli.

I és que en aquell temps que a Olot ja no quedaven falangistes (o si) encara les gastaven d’aquest calibre.

Quan recordo això i veig que avui, l’únic que han fet ha estat maquillar el nom de la seva festivitat de la mateixa manera que han maquillat alguns estaments del franquisme encara tinc més ganes de dir Goodbye Spain.

Oci nocturn.

Ara fa un parell de dies em varen convidar a un debat a Olot Televisió sobre “el model d’oci nocturn a Olot”. No és pas el primer cop que, pel fet de ser el president de l’Amipa d’un dels instituts d’Olot em conviden a donar el punt de vista, com a pare, sobre algun tema suposadament polèmic. Sort que havia de donar el meu parer com a pare, perquè si hagués de ser com a usuari malament rai. De les discoteques que en els darrers 30 anys hi ha hagut a la nostra ciutat només he estat un cop al Pai-Pai, abans (o després) de canviar el nom per “L’envelat del Follet” i mai havia estat ni al Novel ni al Sansburg. També havia anat només un cop o dos a Kratter’s, la discoteca que ara s’ha llogat a un grup de fora que l’ha transformat en una discoteca anomenada “Xque” (nota pels llecs: cal llegir “perquè”). Vaja, que a mi això d’oci i nocturn em sona a oxímoron.


L’excusa per fer el debat és que la discoteca aquesta, centrada en música màquina i que sembla que en altres llocs on ha estat ubicada com si fos una franquícia ha aixecat polseguera, ha despertat un munt de recels entre els olotins més joves. O entre alguns, que han muntat una plataforma “anti-Xque”, un grup al Facebook i que han escampat un munt de cartells per Olot on l’acusen de ser una mena de plaga bíblica que durà “baralles, soroll, curses il•legals, drogues...i alcohol!”. Com si alguna d’aquestes coses fos inèdita a Olot. Coi...En fi, tampoc és que a mi em caiguin gaire bé els “pelaos” i les “chonis”; i la màquina em sembla una “música” abominable però crec en les lleis inexorables del mercat i suposo que en uns mesos tot quedarà al seu lloc.

Els pares afrontem com podem el fet inevitable que els nostres fills volen sortir de nit. En el seu imaginari, la vida nocturna és sinònim de diversió i de llibertat i es deleixen per assaborir-ho. En una batalla que sabem perfectament que tenim perduda, procurem endarrerir el que no podrem evitar i posar-hi uns determinats límits. Límits que, d’altra banda serien molt més senzills de posar si el costum social no fes que alguns dels concerts o sessions de discoteca comencen a les 2 o a les 3 de la matinada. Hores que semblen més que inapropiades per començar res.

Els altres límits cauen inevitablement a la categoria de recomanacions: “no beguis, no fumis, no...” i aquí segueix un etcètera tan llarg com sigui el coneixement de la vida nocturna que tinguin els pares. I, amb un cert ai al cor que amb el temps es va esmorteint, esperem que la responsabilitat que ens han exhibit durant la negociació de l’hora de tornada es faci present quan aparegui la “temptació”. En fi, també sabem que perdrem unes quantes batalles d’aquestes però no pas per això deixarem de repetir el mantra de les recomanacions cada vegada.

Tornant al tema dels horaris...poso per davant que ningú no està obligat a sortir de nit com no és obligatori anar al cine o al teatre i que, encara menys, cap pare no sembla obligat a deixar sortir els fills menors d’edat. Tot i així, ho fem. Aleshores ens trobem que els més grans sovint s’estan dormisquejant al sofà esperant que sigui l’hora de sortir i els més joves tenen una pressa indominable per agafar la porta i sortir empolainats, pentinats i perfumats a menjar-se el món.

Per mi, però, el pitjor dels horaris és que cal anar a recollir la mainada, la pròpia i la de la colla a hores encara més inapropiades (malgrat sé que per molts pares potser és l’hora normal de llevar-se cada dia). Quan el despertador sona, posem a les 4 o a quarts de cinc....és dur llevar-se, vestir-se (més o menys) i agafar el cotxe. Si l’esdeveniment és d’aquells que fan forrolla, és probable que trobeu un control dels Mossos d’Esquadra, que quan vegin la cara de son que feu no dubtaran a donar-vos pas tot dient “Què? A buscar mainada?”.

De totes maneres, aquest fer de taxi comporta alguna anècdota divertida (sobretot l’endemà) com aquell cop que a les sis del matí, vaig carregar un parell de nois d’Olot una mica gats i molt emprenyats perquè “no hi ha dret: el bus havia de passar a l’hora en punt i ja passen 5 minuts. Quina merda de país!”. Val a dir que un havia d e començar a treballar al cap de mitja hora.

O com la matinada de Carnaval, que em varen assaltar uns paios disfressats (un de vaca i un de carrer Mulleras) perquè els portés fins a Kratter’s jurant-me que no anaven beguts malgrat els cubates que duien a la mà i que els vaig fer deixar abans de pujar, manifestant-me agraïment etern per haver-los estalviat la caminada i sense callar ni un moment en tot el trajecte “qui t’ho havia de dir, eh? Carregar un tio disfressat de vaca! Però millor nosaltres que no una d’aquestes ties d’aquí davant perquè després el cotxe et faria pudor de colònia i encara tindries problemes, eh?”.

I amb coses així...costa prou tornar a agafar el son un cop tothom està repartit a casa seva. I només queda el consol que el proper cop, li tocarà a un altre pare o mare d’anar a recollir la mainada.

Suposo que tots voldríem, en el fons, que els fills no sortissin de nit; com voldríem que fossin perfectes. Però sabent que ni una cosa ni l’altra desitjaríem que ho poguessin fer en condicions més adequades per a la seva edat, amb uns horaris més racionals i un ambient més sa. I mentre no passa un miracle preguem, cadascú a la seva manera, perquè no passi res i que tothom “arribi bé” i feliç a casa seva.