Pel català a l'escola.

Servidor va fer tota la primària en castellà en un moment en que no es parlava de “llengua vehicular de l’escola” sinó que tot era pla més senzill: es feia tot en castellà. Aleshores les classes de català només eren l’alternativa a la gimnàstica els dies de pluja o els dies que el mestre decidia que no havíem fet prou bondat.

Quan ho explico a les meves filles o simplement a gent més jove que jo, em sento ben orgullós que ho trobin una cosa absolutament marciana. Crec que l’haver consolidat la immersió lingüística a l’escola és un dels grans triomfs de la democràcia.

Però avui, el Tribunal Suprem ja s’ha encarregat de fer-nos memòria que la feina constant contra el nostre idioma no era exclusiu del franquisme sinó que aquesta tasca prossegueix des d’aquesta pseudo-democràcia espanyola d’avui. Que quatre feixistes desvagats tinguin prou temps per fer recursos val més que la cohesió social; més que anys de lluita sorda; més que els drets de milions de catalans.

I evidentment, no han tardat gens a sortir els del PP (el català, no el messetari) i els de C (tan miserables) a exigir que demà mateix sigui el castellà l’idioma de l’escola.

Doncs ho tenen clar. Espero que si davant de les raons econòmiques els catalans ens hem donat per la pell, no sigui amb la llengua que ens deixem donar pel “ral rulé”.

I per no dir-ho en català, ho diré en anglès: Goodbye Spain.

Bones notícies a Olot.

Aquesta setmana que sembla que Olot sigui, segons diaris i teles, un lloc sinistre i que dinamita la idea que molts tenim que és una ciutat on mai no passa res, he tingut coneixement de dues iniciatives que m'han refermat en la idea que els olotins, més enllà de tots els tòpics, som gent especial i capaços de fer coses que en altres llocs semblarien impossibles d'assolir.

En primer lloc, vaig conèixer de primera mà en una reunió de la Taula Social d'Immigració, el programa de distribució equilibrada dels alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) que desenvolupen l'Ajuntament d'Olot, el Consell Comarcal de la Garrotxa i el Consorci d'Acció Social de La Garrotxa. Un programa que va començar fa 20 anys, quan la immigració a Olot suposava el 4% de la població i que ha permès que avui, quan els immigrants són vora el 20%, cap de les escoles de la ciutat tingui més d'aquests alumnes a les seves aules. Tot i que el programa va començar per facilitar la integració dels immigrants, actualment el concepte de NEE és molt més ampli i inclou a tots aquells alumnes que per raons socioeconòmiques o socioculturals requereixin una atenció educativa especial, independentment del seu origen.

Pot semblar sorprenent que aquest programa inclogui també les escoles concertades i no es limiti només a les públiques i això diu molt de l'esperit de compromís amb la ciutat.



L'altra iniciativa és la recollida d'aliments i productes bàsics organitzat pel Consorci d'Acció Social de La Garrotxa per abastir el nou centre de distribució d'aliments. Altres vegades s'havien fet coses semblants però en aquesta ocasió, allò que crec que ho fa especial és que s'hi afegeixen diferents comunitats religioses de la ciutat: catòlics, protestants, sikhs i musulmans participen en la recollida de material per al centre de distribució d'aliments independentment de quina sigui la seva confessió o creences o color de pell. I és que, degut a la crisi econòmica, aquells que en l'imaginari olotí haurien de ser els receptors d'aquest ajut, col•laboren avui en la recollida d'ajut per a aquells que crèiem que mai no haurien de menester i que suposen avui el 50% dels receptors d'ajut.

Doncs aquestes dues coses, que a altres ciutats catalanes podrien semblar impossibles són avui una realitat a la nostra ciutat. Enhorabona a tots els que ho han fet possible.

Coses que he après.

Això de participar en un projecte polític com el de Reagrupament, m'ha fet aprendre moltes coses. Algunes de bones i altres que no ho són tant. En faig una breu llista.

Coses bones que he après.

 

1. M'ha agradat parlar en públic. Si hagués vingut més públic ja hauria estat la repera.
2. La quantitat de persones interessants que he conegut. De totes mides, gèneres, edats , condicions i ideologies.
3. Que si demanes un favor per una cosa concreta, sempre te'l fan.
4. Que el món està ple de bones persones.
5. A penjar pancartes. I a despenjar-les.
6. A fer notes de premsa.
7. Que el ying es complementa amb el yang.
8. Que els còctels sempre s'han de prendre de dos en dos: el primer en dos glops i el segon en 7 ó 10 minuts.
9. Que la cara no és sempre l'espill de l'ànima.
10. La importància de la organització interna.
11. Que cap vent no és favorable si el destí no és clar.
12. Que si el destí és el mateix, estaria bé que ens poséssim d'acord en el camí que hem de seguir i en el mitjà de transport.
13. Que, de forma general, la gent és molt amable.
14. Que la política està molt bé si ets capaç d'agafar-te-la una mica de broma.
15. Que també puc ser tossut per coses que valen la pena.
16. Que un munt de gent que mai no s'havia implicat directament en política és capaç de fer-ho quan hi ha un projecte bo i honest, on troben gent com ells mateixos.

 

Coses dolentes que he après.

 

1. Que no tots els independentistes són (som?) bones persones.
2. Que treballar molt per un objectiu no és garantia de res (tampoc tinc clar que sigui una cosa dolenta, l'haver-ho après).
3. Que els catalans prefereixen (preferim?) tranquilitat i bons aliments.
4. Que l'electorat no té memòria.
5. Que els catalans tolerarem i perdonem (o no castiguem) un cert grau de corrupció en política. Quin deu ser el llindar de tolerància?
6. Que els catalans estan fins el capdamunt de la política. I dels polítics. I de tot allò que faci ferum de política.
7. Que qui no admet crítiques sol ser perquè té coses a amagar.
8. Que paeixo malament les derrotes.
9. Que la distància entre 0 i 4 és infinita.
10. Que hi ha qui creu que 4 és més que 68.
11. Que la gent canvia (canviem?) en una nit.
12. Que un cop passades les eleccions tohom és (som?) analistes polítics.
13. Que, de forma general, la gent menteix per semblar amable.
14. Que una cosa és el patriotisme i una altra els diners.
15. Que qui calla sembla més intel.ligent, mentre que qui parla en primer lloc té tots els números per ser l'ase dels cops.
16. Que si repeteixes un mantra prou cops i prou alt, acabes creient-te'l i algú se n'acaba fent ressó.
17. Que algunes promeses electorals duren menys de 24 hores després de les eleccions.

I finalment sense haver-m'ho proposat, sembla que m'ha sortit alguna cosa més dolenta que no pas de bona, però dono per bo haver-les après totes. I, un cop més, estic convençut que ha valgut la pena i que quan ens hi tornem a posar, ho farem tenint present el bagatge de coses bones i dolentes i amb la il·lusió d'aprendre'n de noves.

Embranzida

Una setmana després de la desfeta electoral, ja no em fa (tant de) mal parlar-ne. Com deia un company més experimentat i savi en una carta a La Comarca, el meu primer intent de vincular-me a un partit polític ha acabat com el rosari de l'aurora.

Tot plegat ha anat força més enllà, al menys per mi, de no treure cap diputat. A la tristesa de la derrota i de forma potser poc racional, però sentida, se m'hi va afegir una intensa sensació de vergonya. Vergonya de no haver-ho sabut fer millor, de no haver fet més, de no haver treballat amb intel.ligència, d'haver estat prou ingenu per creure que un projecte polític excel.lent com crec que era i és el de Reagrupament, pràcticament es vendria sol.

I a la matinada de diumenge a dilluns, em vaig despertar de sobte amb la idea que la dimensió de la derrota era encara molt més gran perquè a les properes eleccions, d'aquí 4 anys, una altra força política que sí que ha aconseguit entrar al Parlament difondrà el mateix programa que nosaltres però amb l'ajut de la tele perquè disposaran dels avantatges que tenen els altres partis presents al Parlament.

No vull entrar en perquè els dos missatges són tan semblants per molt que per mi sigui evident i obvi i com diu la frase feta "us remeto a les hemeroteques", ni cansar-me a mi mateix amb els cants de sirena de la unitat que no va ser i que em provoca una mandra infinita; tampoc no puc criticar que amb 4 diputats tinguin la sensació de triomf perquè la diferència entre 0 i 4 és molt més del que diuen les matemàtiques i la prudència del pobre em fa ser humil.

Ahir a Vic, en Joan Carretero, amb una mescla de seny i patriotisme, va dir que no calia tenir pressa per plegar perquè al cap i a la fi ja hi serem a temps d'abandonar la lluita per la Pàtria i la Dignitat, per la Independència via DUI, per la regeneració democràtica i pel treball, per l'esforç i l'excel·lència.

En aquestes setmanes que falten fins a la nova Assemblea, és essencial de trobar el nou sentit a tot plegat. Sense sentir-nos guardians de les essències perquè no hi tenim cap dret, cal que estiguem a l'aguait per si cal tornar a  donar la cara per Catalunya. Encara que ens la tornin a trencar. Perquè em fa por que pugui passar que aquells que han estat escollits, amb el mateix ideari que nosaltres, no en siguin dignes.

En qualsevol cas, em sembla que Reagrupament ha contribuït a fer que Catalunya avanci cap a la seva llibertat i plenitud. Potser els llibres d'Història no en parlaran gaire, però sense Reagrupament no hauria existit SCI; sense Reagrupament, ERC no estaria fent la reflexió que està fent per reenfocar-se; sense Reagrupament aquesta campanya no hauria estat tan baasada en l'eix nacional com ho ha estat.

Tan sols per això, malgrat la derrota inapelable, podem considerar que ha valgut la pena.

Impunes sota l'estelada

Fa força mesos, quan va esclatar el cas del Palau de la Música i tot n’anava ple vaig sentir al programa d’en Toni Clapés una entrevista amb en Javier Nart sobre el tema. Abans de començar a desbarrar, va tenir temps per dir-ne una de prou interessant: que la senyera donava sovint cobertura a actuacions il•lícites. El que volia dir en Javier Nart és que, a vegades els catalans no ens plantegem si tot allò que es fa en nom de la nostra nació és correcte o no ho és sinó que donem per descomptat que ha de ser bo i positiu.


A mi em sembla que una cosa semblant està passant amb l’independentisme, sobretot amb aquell que es presenta a les eleccions. I així tots plegats ens mantenim en silenci perquè només faltaria que opinéssim en contra de les opcions oponents (oponent no és enemic ni contrari) perquè això seria mostra del fraccionament o de l’atomització de l’independentisme. Si començo a parlar de les altres opcions independentistes i no els reconec els valors que crec que Reagrupament defensa (transversalitat, honestedat, radicalitat democràtica, consecució de l’independentisme sense ambigüitats ni coartades,...) mai falta algú que em digui que m’equivoco, que “els altres independentistes” no són l’enemic, que a Espanya estan contents quan es barallem i tot l’arsenal de retrets que podeu trobar arreu. I jo em quedo amb una cara de tòtila culpable. I amb la sensació que l’estelada també dóna una certa impunitat.

Anomenar-se independentista no és garantia de res. Hi ha independentistes barruts, dolents, viciosos i delinqüents com n’hi ha en qualsevol altra opció. Ja n’hi ha prou del xantatge de dir que no es poden criticar aquells que són. Què hem de fer? Seguir la veta als ALT de torn que ens vagin enviant? Callar davant dels intents d’eliminar Reagrupament? Assentir només amb un somriure a les asseveracions de campanya d’esquerra quan diuen que “els nous” volem anar massa ràpid i que ells porten la velocitat de creuer adequada? Oblidar que qui va eliminar de l’Estatut l’article que deia “Catalunya és una nació” va ser Artur Mas?

No fotem. Jo no en faig prou de votar una opció independentista el 28N. No en faig prou perquè altres parlen més alt, encara que menteixin.

Estic cansat del bonisme dels independentistes del lliri a la mà. Dels que creuen que qualsevol que es presenti amb l’estelada és dels nostres, com si fos la millor disfressa.

Perquè encara que sobre el paper dues o, siguem generosos, tres opcions tinguin el mateix objectiu això no les fa idèntiques, no les equipara, ni fa que els seus capdavanters mereixin la mateixa confiança de ser capaços de dur a terme l’objectiu.

Perquè no puc estar d’acord amb aquells que fan servir l’argument que aconseguir la independència “no s’improvitza” com a excusa de no haver fet res en aquest sentit en 7 anys al govern de la Generalitat; ni amb aquells que no s’adonen que la gent els seguirà quan facin el pas valerós de jugar-se-la per Catalunya sense por i fan servir la coartada que esperen que la majoria els ho digui.

Perquè tampoc no entenc que hi hagi independentistes massa purs per donar suport a cap opció de les que es presenta a les eleccions ni per presentar-se ells, els que se l’agafen amb paper de fumar.

Perquè no voldria treballar perquè entressin al Parlament persones que presenten nombrosos dubtes sobre la seva honorabilitat i honradesa. No vull pensar que el meu candidat a la presidència de la Generalitat fos una persona que és acusat a la premsa d’haver utilitzat el seu càrrec com a mitjà per enriquir-se.

Perquè no voldria que la meva feina, per modesta que sigui, estigués al servei d’una de les persones que més ha fet per dividir l’independentisme social representat a les consultes per la independència; la persona que no va tenir cap mena d’escrúpol d’acusar arreu on el varen voler escoltar Reagrupament de voler-se’n apropiar i que dies després se’n va disculpar fent servir amb prou feines una línia, quan el mal ja estava fet; la persona que el 14D va aparèixer a TV3 escenificant la ruptura, de model segons ell, entre la Coordinadora Nacional per la Independència i Osona Decideix; la persona que ha impedit des de dins de SCI l’acord amb Reagrupament.

Perquè als primers llocs de les llistes de SCI hi ha oportunistes, divisors contumaços de l’independentisme, professionals de la política i altres que s’hi presenten per diners amb la cobertura del seu prestigi.

Perquè en els primers llocs de les llistes de Reagrupament hi ha gent honesta, professionals, que han decidit dedicar uns anys de la seva vida a lluitar per la independència de Catalunya sense esperar res més a canvi que poder participar en el camí d’assoliment de la independència de Catalunya.

Per tot això, em molesta que em diguin que sota l’estelada tots som igual. Ho som aquells que, amb esforç i generositat, treballem des de la base però no ho són els que van davant els que, al capdavall, marquen el camí.

Per això no tots els vots independentistes són iguals.

Les coses són així. Em sap greu.

El 28N votaré Reagrupament Independentista.

El proper 28 de Novembre votaré Reagrupament Independentista. Cap sorpresa perquè al cap i a la fi, si en sóc associat seria marcià votar qualsevol altra opció. De totes maneres potser val la pena explicar el perquè en veu més o menys alta. En una de les primeres entrades d’aquest bloc ja em definia com a no equidistant en el sentit nacional. Per mi, el més important és l’eix nacional i en aquest sentit em defineixo clarament com a independentista: estic fart de l’engany de l’autonomia i m’ofèn que el president de la Generalitat no sigui altra cosa que el representant de l’Estat a Catalunya. Sóc independentista des d’abans de conèixer la magnitud de l’espoli fiscal i de ser conscient de com Espanya, amb el seu curió però ferm sentit d’Estat, té plans malèvols per acabar enfonsant el nostre país en la misèria econòmica i l’ostracisme.

En seria, d'independentista, fins i tot si el nostre país no fos viable econòmicament perquè en el fons em sento català per cultura i tradició. Em reconec dins dels límits geogràfics de Catalunya i em sento tan estranger a Madrid com a Londres, que no vol dir que m’hi senti malament sinó que simplement percebo que no és casa meva. Així de simple.

Aclarit això també em cal dir que sóc un dels decebuts amb l’acció d’Esquerra al govern. Respecto, i podria arribar a compartir, l’estratègia del primer tripartit. Pel que ha vingut després no hi puc sentir res més que decepció i incomprensió. Si, té raó en Puigcercós quan diu que assolir la independència no és un procés fàcil. D’acord, però això no és excusa per no fer res. No n’hi ha prou de voler demostrar, com si estiguessin plens de complexes, que són capaços de governar una autonomia, que poden gestionar amb eficiència; això no fa cap servei a la independència si no va acompanyat constantment del concepte de la Catalunya independent. Sense això, Esquerra no és res més que un altre partit autonomista. I a sobre, va lenta.

Reagrupament ofereix una oferta nova i original: Independència i Regeneració Democràtica. Perquè una de les coses que crec que falta en altres opcions independentistes és el pensar com ha de ser la Catalunya independent. Qui afirma que Reagrupament no té programa és que no s’ha molestat a buscar en el seu web el document “organitzant el nostre futur lliure”. Pot agradar més o menys però el que no es pot negar és que és un esforç notable per fer un primer esborrany per, quan sigui l’hora, posar-s’hi a treballar totes les forces polítiques que vulguin bastir el nou estat lliure de Catalunya.

Sobretot però, m’atrau la idea de permanència temporal en la política: Reagrupament té un objectiu principal que és la independència de Catalunya i, un cop assolida, es dissoldrà i deixarà que siguem els ciutadans els que escollim com organitzar-nos. Això coincideix molt amb la idea que tinc avui de la meva dedicació a la política, encara que la faci a escala micro .

Estic també absolutament convençut de la honestedat de les persones que estan al capdavant de Reagrupament i de les que formen part de les seves llistes. Persones que generosament varen accedir a posar les seves posicions a les llistes a disposició dels possibles pactes que es produïssin. Perquè només amb persones honestes dins del Parlament de Catalunya es podran impulsar les lleis que permetin fer lleis que canviïn la democràcia de perfil baix que avui existeix a Catalunya. Ens calen persones que no es deixin enlluernar per les engrunes del petit poder autonòmic, que hagin demostrat prèviament la seva vàlua professional i que no vagin al Parlament pel sou de diputat o per assegurar-se una pensió. Perquè només des de la integritat i l’absolut convenciment que canviar les regles del joc es podrà lluitar contra allò que els partits polítics tradicionals defensen a l’unisó: la defensa a ultrança de les quotes de poder que els permeten actuar com petits visirs.

Cap altra opció política té aquesta oferta de futur per la nostra Pàtria, cap té un projecte que inclogui la independència i què fer després d’assolir-la.. La majoria fan promeses, continuen fent promeses malgrat saben que ni les podran complir i que, per dissort del país, la majoria de ciutadans no en faran cabal ni els en demanaran comptes. Altres frivolitzen la independència i la redueixen a un missatge que després del 28N quedarà en no-res perquè darrera d’un simple projecte electoral no hi ha res més que entrar al Parlament.

Com diu aquella cançó de Simply Red:

“So now we’ve got our independence, what are we gonna do with it?”

Només Reagrupament té una resposta. La majoria d’altres opcions no s’ho plantegen; altres encara no han tingut temps de copiar-la.

Votaré Reagrupament. Goodbye Spain.

Una escola. Anys setantes

Aquest dissabte ens vàrem trobar per sopar una colla d’ex-alumnes del “grupo Escolar Malagrida” (el Grup) d’Olot que fa 32 anys fèiem vuitè de bàsica. Amb algun dels que érem a sopar no ens havíem vist des que vàrem marxar d’aquella escola, l’estiu de 1978. Amb altres ni tan sols sabíem que havíem anat a la mateixa escola perquè el nostre curs va ser el darrer que en aquella escola es va practicar la separació de sexes. Si, a l’any 78 els nens encara anàvem separats de les nenes a la mateixa escola. L’edifici de l’escola ho feia fàcil. Amb forma d’U, una ala era pels nens i l’altra per les nenes. Hi havia entrades separades i les hores d’esbarjo eren també diferents. Només algun dia excepcional, potser el darrer dia de curs, compartíem pati encara que, segurament, la majoria ho ignoràvem completament absorts en el joc de temporada (botxes, cromos...). També hi havia possibilitats de confraternitzar a les hores d’entrada a classe, tot i que formàvem (en dèiem fer fila) en llocs diferents.

Afortunadament, tot això avui sona a marcià.

A la zona on seia durant el sopar hi va haver dos grans temes de conversa. El primer, el viatge de final de curs a Mallorca potser perquè pot ser el record comú més recent. Un viatge que per cert vàrem fer plegats nens i nenes, encara que la foto oficial de record fos per separat. El nostre curs també va ser el darrer en fer aquest viatge durant molt de temps perquè com que sembla que, en conjunt, no vàrem fer gaire bondat l’escola va decidir castigar els cursos posteriors. Bé, el cert és que jo no em vaig assabentar de res perquè tot això de sortir a la nit, pujar a les altres habitacions per les canals, anar a xerrar a les habitacions de les nenes, etc...per mi era inimaginable: per timidesa i perquè les meves hormones estaven encara completament adormides. Per això, recordo perfectament que en arribar amb vaixell a Palma i trepitjar el carrer el primer que vaig fer va ser anar a comprar dos llibres...per llegir a la nit!

L’altre tema va ser la duresa de l’escola. Amb professors que els anys 1977 i 1978 encara feien servir la violència a classe, amb autèntiques pallisses fins arribar a fer sang. A mi només em va tocar el rebre un cop, per no haver sabut dibuixar prou bé. Aquell professor de dibuix, un autèntic sàdic anomenat Ramon Planas, no es preocupava gaire d’ensenyar a dibuixar; tenia massa feina passejant amunt i avall pels passadissos buscant algú per descarregar-hi al damunt un munt de bufetades i cops de puny. Odi. I por dels divendres a la tarda que era quan tocava classe de dibuix.

Vàrem recordar com una hora a la setmana fèiem gimnàstica o català. Si, una cosa o altra. La tria es feia en base a la climatologia i al nostre comportament: si feia mal temps o ens havíem portat malament..fèiem català. A cop de “Signe”, el senyor Vila semblava esforçar-se en demostrar que el català era una llengua morta que mai no aprendríem a escriure o a llegir bé.

Molts records i tots tenyits amb una certa amargor: el mestre que s’enfurismava si no li compràvem el material escolar a ell, el que amenaçava amb la dreta i picava amb l’esquerra...

Llàstima que el record dels mestres bons que devíem tenir quedi per sempre entelat per aquests altres que encara que vulguem no podem oblidar.

I sort, sort immensa, que avui les escoles i els mestres estan a anys llum d’aquells dies on, malgrat tot, vàrem ser feliços d’aquella manera una mica inconscient que tenen els nens de ser feliços.