La Moreneta i les banderes.

En tota aquesta ofensiva de l'Estat espanyol per fastiguejar el procés cap a  l'estat propi i, deixant a banda el descervellat Ministre d'Educació, Cultura i Esports, hi té un paper pèrfidament malvat la Delegada del Gobierno. Aquesta senyora, a la qual ja vaig dedicar una entrada en el bloc, que es dedica a posar condecoracions a fatxes disfressats de falangistes de la División Azul en un acte d'homenatge a la Guardia Civil, també inverteix el seu temps i recursos (que paguem entre tots) a perseguir els Ajuntaments catalans que no tenen la bandera espanyola penjada a la façana.

Els fanàtics de la legalitat (espanyola, naturalment) solen recordar que existeix una "Ley de banderas" aprovada el 1981 que, per simple, és claríssima: la bandera espanyola ha d'onejar a la façana dels edificis públics. En posició de preeeminència i com a mínim de la mateixa mida que les altres oficials que li facin companyia. 

Vaja, que fa una colla d'anys que s'ho veien a venir.

Feia dies que hi rumiava, quina podria ser la manera de sortir-nos-en quan arribi el moment. Que arribarà. Uns acosellen fer "el que digui l'AMI". Altres aconsellen la insubmissió encara que suposi la inhabilitació de tots plegats fins que arribi el torn del primer botifler. També n'hi ha que aconsellen fer obres al balcó o bé fer servir la bugaderia i perdre el tiquet. 

Els més arrauxats aconsellen que ho deixem en mans del FUET, perquè s'hi varen ser capaços d'endur-se el retrat del Rei del Saló de Sessions què no han de fer amb una bandera que penja cap al carrer?

Avui, en missió familiar a l'Abadia de Montserrat, després d'una missa d'hora i mitja a peu dret, envoltat de turistes maleducats, incapaços de mostrar més respecte a la fe que no a l'Iphone, he rebut un bon exemple. Fent cua per pujar al camerí de la Moreneta, en un raconet hi ha una saleta on

s'haurien d'exposar diverses banderes ofertes a la Moreneta. Només hi havia una magnífica senyera dins d'una vitrina. Les altres dues, la de les Diputacions de l'Estat Espanyol i la del Terç de Nostra 

Senyora de Montserrat s'estaven restaurant. La pimera és del 1929  i la segona del 1939. Està ben clar que necessitaven una repassadeta. 

I això que la Ley de Banderas no és aplicable als edificis religiosos ni tampoc obliga a la restauració de les ensenyes estatals, ni que estiguin sempre impecables ....mira, una idea! Senyora de Montserrat, s'estaven restaurant. La pimera és del 1929  i la segona del 1939. Està ben clar que necessitaven una repassadeta. 

I això que la Ley de Banderas no és aplicable als edificis religiosos ni tampoc obliga a la restauració de les ensenyes estatals, ni que estiguin sempre impecables ....mira, una idea! 

La importància de les preguntes.

Diuen els savis que si no estàs preparat per la resposta, val més que no facis la pregunta. D’altres, potser igual de savis, parlen que el més difícil del món és fer les preguntes correctes. I durant un temps es va imposar la frase “ a preguntes idiotes, respostes idiotes”.

Sigui com sigui està clar que abans de donar una resposta cal escoltar bé la pregunta. Si no hi ha el risc de fer com la Carme(n) Chacó(n) que preguntada sobre en Pere Navarro va respondre que “el president Mas enfrontava els catalans”. Bé, potser no va ser una equivocació.

La magnètica fascinació de les preguntes. Quina tensió quan algú s’atansa i et diu “et puc fer una pregunta?”. Sentits alerta, adrenalina a punt...cal donar la resposta adient. Jo solia dir “pregunta el que vulguis però no t’asseguro que et respongui”. Per si de cas.

No és estrany, doncs, que davant la possibilitat d’un referèndum o d’una consulta sobre la independència hi hagi qui esmerci esforços provant de definir quina hauria de ser la pregunta. Curta o llarga? Oberta o tancada? Diàfana o matisable?

Jo seria partidari d’una pregunta curta i tancada: “voleu que Catalunya s’independitzi de l’estat espanyol?”. Em sembla clara i diàfana. Tot i que segur hi hauria qui es veuria amb cor de graponejar-la i tergiversar les respostes.

En qualsevol cas, quan et fan una pregunta és imprescindible escoltar i meditar, si pot ser, abans de respondre. Per això em costa d’entendre els errors que els parlamentaris diuen cometre al Parlament que sigui. En els darrers mesos n’hi ha hagut 3 de sonades: els vots del PSC contra el corredor mediterrani al

Congreso de Madrit,  i contra l’ús preferent del català a les diputacions de Lleida i Girona al Parlament; i el de la CUP en contra de la prohibició del fracking. Home, equivocar-se és humà però aquests xicots i xicotes tenen les propostes per avançat, s’ho poden mirar i remirar, avaluar, decidir, parlar-se’n i finalment decidir què volen fer. Tan se val el que sigui, però és la seva decisió. Dir que s’han equivocat és una mica ridícul.

Al final ens creurem que només s’ho mira el portaveu i que la resta de membres del grup parlamentari només es fixa en el que indica la mà alçada del que mana. I el més trist és que a sobre, qui en té la responsabilitat...bada.

L’error no és el que es vota, és l’actitud davant la pregunta. El poc respecte. La inconsciència de la transcendència del vot.

Que s’ho facin mirar. I si pot ser per un que hi entengui.

LibraryThing no té el Lapao com a opció

Fa unes 3 setmanes vaig descobrir un programa on-line per indexar els llibres d’una biblioteca: LibraryThing. De sobte se’m va obrir un món. Ja em començava a preocupar perquè molt sovint no recordo si tinc un llibre o si l’he llegit. I marxo de la llibreria amb dubtes i pensant que em foto gran. O bé no em recordo de quin era aquell llibre que vaig pensar que havia de comprar. Doncs tot solucionat. Amb LibraryThing puc entrar tots els meus llibres a la base de dades, simplement escrivint l’ISBN i seleccionant l’edició. Es van afegint a les diferents opcions de biblioteques: la meva biblioteca, per llegir, llegint, llista de desitjos...o les que creï de noves. Però no acaba aquí la diversió, puc escollir la portada del llibre, puntuar-lo, fer una ressenya i compartir-la a Twitter i Facebook, posar etiquetes que m’ajudin a classificar els llibres... I encara

hi ha més: em puc afegir a grups de lectura, interaccionar amb altres persones, veure qui té una biblioteca més semblant a la meva, veure recomanacions sobre quins llibres em podrien agradar...

També puc veure quins altres usuaris, en el meu idioma, té el web, qui té la biblioteca més gran, quins llibres tenim en comú, etc.

En fi, que porto unes quantes setmanes ben entretingut amb tot això. Entrant llibres i recordant en alguns casos els moments i llocs on els vaig llegir o qui me’ls va regalar i quan; i en altres casos comprovant que sóc incapaç de recordar ni tan sols de què anava el llibre...

Potser molts pensareu que és una pèrdua de temps però és perquè no sabeu les emocions que es poden sentir amb tot això. I a més, tot plegat m’ha anat molt bé per no assabentar-me que el Tribunal Constitucional ha suspès la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya, que el govern del PP ha enviat al mateix tribunal el Consell Assessor per a la Transició Nacional, que els govern d’Aragó consuma l’atac al català fent el ridícul d’anomenar-lo “lapao”, que el tribunal Suprem ha desimputat a la Infanta Cristina de Borbó, que el presidente Monago diu que baixarà impostos mentre Catalunya se’ns desfà a les mans, mentre el Govern enadrrereix l’ensulsiada definitiva i mentre el cabreig generalitzat no és capaç de fer una seqüència de tres “perquè?” per arribar a l’arrel dels mals.

En fi, quan arribeu a la conclusió que l’única possibilitat és la DUI, aviseu-me. Jo ja fa dies que us hi espero. Mentrestant aniré indexant llibres. Per cert, que el Lapao no és una opció a LibraryThing. No anem pas bé.

699 enrabiades (de moment).

M.d.l.L.d.L. és una d’aquelles dones que quan les mires penses que de més joves devien ser esplèndides. Vesteix amb estil, molt sovint amb roba fosca; estilitzada, camina ferma i segura sap el poder que té i el fa sentir als que l’envolten. Em fa l’efecte d’una d’aquelles nobles d’antany, acostumades a tenir un seguici acollonit que les complaïen només de fer un gest o una mirada: porteu-me això, obriu la finestra, talleu-li el cap.... Poc acostumada a que li portin la contrària o que no la obeeixin a la primera, no tolera (simplement per incomprensió) que algú no es doblegui a la seva voluntat.

És fàcil imaginar-se a la M.d.l.L.d.L, agafant una enrabiada cada cop que s'assabenta que un nou ajuntament s'ha adherit a l'Associació de Municipis per la Independència, esmolant-se-li el perfil de malvada glamurosa de sèrie B i amb un gest d'ira elegant agafar el telèfon per exigir als seus advocats i tècnics que demanin els acords de plens, contractes de lloguer de trens, fotos de balcons sense banderes espanyoles, etc.... Pobra senyora, per ara ja porta 699 enrabiades entre ajuntaments, consells comarcals, diputacions i altres ens municipalistes. Encara li sortiran cabells blancs i acabarà agafant una retirada a la magnífica Cruel·la de Vil.

Però no ens penséssim que M.d.l.L.d.L només pensa en clau espanyola perquè estaríem molt equivocats. A banda dels anys que fa que viu a Barcelona, ha estat diputada al Parlament de  Catalunya i per tant sap perfectament de quin peu calcem. O almenys s’ho pensava.

En qualsevol cas i perquè veiem que es preocupa de la nostra cultura, tal dia com ahir, M.d.l.L.d.L. es va reunir amb un representant de l'Instituto Cervantes per repassar les actuacions en favor de la llengua catalana que el Instituto ha fet durant el curs  2011/2012. 

Llegint la nota de premsa sobre la repassada cultural al català (http://www.seap.minhap.gob.es/es/ministerio/delegaciones_gobierno/delegaciones/catalunya/actualidad/notas_de_prensa/notas/2013/04/20130417.html) sembla força impressionant però si anem a la memòria del mateix Instituto Cervantes la cosa s'encongeix una mica, com per efecte de la seva mirada glacial:

·         44 cursos de català, que suposen el 0,29 % dels cursos d'idiomes que es varen fer en el periode.

·         147 activitats de promoció de la llengua i la cultura catalanes, que representen el 2,1 % de totes les activitats en el mateix període.

També ens informen que en la xarxa de biblioteques de l'Instituto Cervantes es poden trobar 16911 documents en llengua catalana, que són exactament el 1,35 % de tots els documents disponibles.

No sembla excessivament proporcional però en el fons tampoc cal que ho sigui.

Tot plegat és una (mooolt) tènue i sutil cortina de gasa perfumada per tapar altres accions seves més vocacionals. Com per exemple les denúncies als alcaldes que es neguen a penjar la bandera espanyola als balcons dels ajuntaments o que varen llogar trens per anar a la manifestació de l’11S2012; les coaccions que fa demanant s els acords dels Plens on s'han aprovat declaracions de territori lliure i sobirà, que han aprovat mocions a favor de la insubmissió fiscal, etc... Sembla que no, però és una feinada.

A banda dels símbols estatals, M.d.l.L.d.L. ja va anunciar des del moment de la seva presa de  possessió que volia que les forces policials de l'Estat fossin molt més visibles.

Potser, només potser, això explica la nota quasi exòtica de la parella de guàrdies civils que es passejaven per Olot el dia de la Fira de l'Embotit o el vol a baixa alçada per sobre d'Olot d'un helicòpter de la Benemèrita el dia que a l'Ajuntament es reunia la comissió executiva de l'AMI.

(La foto és manllevada de directe.cat)

Per on petarà Catalunya? Pel nacional o pel social?

El debat aquests dies sobre la possibilitat o impossibilitat de fer el pressupost del Govern de Catalunya, posa de relleu alguns punts que semblen ser ignorats de forma consistent i constant per molts dels catalans: el primer pas per fer un pressupost és tenir en compte els ingressos previstos i a partir d’aquí es poden començar a restar les despeses previstes. Per això és cabdal el sostre de dèficit que es pugui fixar perquè condiciona de forma implacable els ingressos i les despeses.

En el debat parlamentari sobre un tema tan cabdal es posa de relleu el cinisme i mesquinesa del PP que exigeix el compliment fil per randa d’un sostre de dèficit del 0,7% conscient que si el Govern fa això, aboca Catalunya a un cataclisme del qual espera recollir-ne les engrunes de misèria que en quedin.

Una mica diferent és la posició del PSC que, un cop ha oficialitzat una mínima cobertura nacionalista després del vot rebel al Congreso, sembla retornar a la seva posició cripto-unionista exigint que si volen suport al pressupost, el Govern renunciï a seguir impulsant el procés sobiranista.

Segurament tot plegat sembla avorridíssim però el pressupost que qualsevol govern, empresa, associació... té a la seva disposició condiciona tota la seva acció.

Els catalans, acostumats al que en dèiem “estat del benestar” veiem ara com el manà ja no raja i notem com ja no hi ha un govern amb una font d’euros que semblava inexhaurible per fer veure que tots els serveis que teníem eren gratis.

Davant del clam de “gastar més”, tot i que en diem “prou retallades”, ens hauríem de preguntar d’on pensem treure els diners. Amb una economia productiva que ha estat destruïda ens els darrers anys i que ha portat al tancament de desenes de milers d’empreses, amb la classe mitja progressivament empobrida, amb instruments fiscals que faciliten que els realment rics puguin rebaixar exageradament la seva contribució fiscal, d’on sortiran les misses?

Amb l’espoli fiscal i la morositat del govern espanyol, d’on poden sortir els milions d’euros que costa mantenir una Sanitat i Educació estructuralment sobredimensionats per un país diminut com el nostre?

Alguns apunten que el frau fiscal no perseguit (16.000 milions d’euros anuals a Catalunya segons el GESTHA, Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, tot i que s’hi podrien posar alguns peròs) podria ser part de la solució però el cert és que la lluita contra aquest delicte és responsabilitat del govern espanyol que, en això, es mostra tan indolent i mandrós com en la majoria de temes estructuralment cabdals.

El panorama em preocupa; els problemes socials els veig vinculats a la dependència d’Espanya però em sembla que els ritmes i els tempos no coincideixen a favor de la independència del país. Tinc la impressió que la pressió i el soroll dels moviments socials (que no deixen de ser polítics) van més ràpid que els moviments nacionals i que, en algun moment, li són un contrapès per falta de perspectiva.

No sé si és el mateix que avui deia Junqueras quan  afirmava que “les solucions individuals només passen pel compromís col·lectiu que suposa la independència de Catalunya” però si realment no estem disposats a arriscar ni una mica, si no estem preparats per fer un pas enrere per després fer-ne dos endavant, a què coi estem jugant?

No estem ara davant d’un procés constituent? No és un procés constituent el pacte de CiU i ERC, l’Acord per a la Transició Nacional? Segur que massa lent perquè tenim molta pressa perquè veiem com Catalunya se’ns mor a les mans, però quants de  nosaltres ens hauríem pensat que seríem tan a la vora de ser independents? Potser els catalans som massa autocrítics per fer front comú si no tenim la nostra existència amenaçada; potser no en vàrem ser capaços ni durant la Guerra de Successió, però deixarem passar aquest moment per adverbis, per tempos, per matisos?

Cedirem al xantatge econòmic del govern espanyol si ens promet donar-nos part dels diners que ens roba?

Davant de la Nació prevaldrà l’individu? Davant la promesa d’un Estat diferent, guanyarà el prejudici que diu que no és possible?

Per mi és essencial que davant de tot hi passi la independència de Catalunya i després, amb les contribucions de tothom, amb la generositat de tots plegats, serem capaços de bastir un Estat Català democràtic i just socialment.

Cristina i Espanya se'n sortiran.

Darrerament llegir el diari és anar de sotrac en sotrac. Aquesta setmana deu haver estat una de les més sacsejadores dels darrers mesos (de fet, cada cop tenim menys memòria). Tot el xou de la Infanta Cristina va aixecar una polseguera que el primer ruixat va convertir en fang. El polsim dels que veien una imminent caiguda de la monarquia espanyola com a conseqüència de la imputació de la Sra. Urdangarín, es varen endur una bona decepció al cap de poques hores quan la Fiscalia General de l’Estat va recórrer la imputació. Un gest inèdit i amb una argumentació que no va fer servir el Novembre del 2012 quan es va calumniar de forma indecent al President Mas. Bé, com he escrit en alguna entrada d’aquest bloc jo tinc la mateixa confiança en una República espanyola que en la Monarquia espanyola: nul·la.

Però avui no em ve de gust parlar del vergonyós dèficit democràtic de l’Estat espanyol. Potser perquè em sembla tan escandalós i imagino que tothom ho veu tan clar, que trobaria reiteratiu dir-hi la meva.

A Catalunya s’ha començat a parlar dels pressupostos; de fet si som al març anem una mica tard i funcionem amb els del 2012, prorrogats.

La situació de les finances de la Generalitat és, pel que sé, encara pitjor del que diuen els diaris. No és només el nivell de dèficit permès per l’Estat, impossible de complir i vergonyosament injust; són també els incompliments del mateix Estat espanyol en el pagament dels seus compromisos (un escàndol que no s’entén que no hagi arribat a algun tribunal) és també la disminució d’ingressos, la impossibilitat de posar nous impostos perquè varen ser recorreguts per l’Estat i cada cop hi ha també menys catalans (particulars i empreses) en condicions de pagar-ne.

És l’asfixia econòmica. Amb això calia comptar-hi. Però els que la pateixen a la primera línia, potser no poden mantenir el cap tan fred. Els funcionaris, els primers de llepar, sense paga extra. Després, els Consells comarcals. Tothom ho veurà clar; al cap i a la fi, polítics que deixaran de cobrar, funcionaris que es quedaran sense feina. Res important.

I després? Malament rai. Almenys sobre el paper, perquè resulta que per molt enfadats que estiguin, per molta raó que tinguin, els metges continuen atenent molt bé als seus pacients, els mestres segueixen ensenyant i educant la nostra mainada; més enllà de les enrabiades, la professionalitat i l’estima per la feina. I, espero, pel país.

Cada dia que passa, més catalans, s’afegeixen a les rengles dels independentistes. Per ideologia, per convenciment, per aprenentatge o per necessitat cada dia som més els que pensem que Catalunya només se’n sortirà si deixa anar el llast d’Espanya. És així de clar.

Fa molt poc apareix un nou concepte al qual caldrà estar molt atents perquè és imprescindible per assolir la nostra llibertat i que ha de modificar radicalment el discurs independentista: Espanya pot sortir-se’n sense Catalunya.

És important que superem la primera impressió d’estupor i incredulitat, tot i que portem molt temps argumentant que és precisament la necessitat que Espanya té de Catalunya el que impedeix la nostra llibertat, per reforçar aquesta idea. Si convencem als governants espanyols que se’n poden sortir sense Catalunya, haurem fet un pas més cap a la independència.

I aleshores ja s'ho espavilaran amb la Cristina i tota la patuelia. Nosaltres ens ho mirarem des del sofà.

L’escratx també és poc democràtic. (1)

És prou sabut que les situacions desesperades poden portar a prendre mesures desesperadament inoportunes o desencertades.  O, vistes des de la distància, pernicioses o almenys potencialment perilloses.

Una situació desesperada a l’entorn de l’habitatge: la crisi ha portat a molt ciutadans a estar pendents de ser desnonats; la reacció poc enèrgica del govern espanyol, que va dubtar fins al darrer moment de si acceptava o no la ILP per a la dació en pagament; la seva tramitació al congrés que va indignar als seus impulsors per la hipocresia exhibida; la sentència de Brussel·les sobre la il·legalitat d’algunes clàusules d’alguns contractes hipotecaris; la més que possible tergiversació que el govern del PP pugui fer de tot plegat són part de l’esca que amenaça d’encendre una foguera que pot arribar a ser difícil de controlar.

Puc entendre que quan, com ha fet la PAH, s’ha lluitat contra un obstacle  immens com és l’establishment político-econòmic i s’han assolit importants victòries treballant de forma intel·ligent i constant, sense por ni mandra, aparegui la necessitat de veure la derrota completa de l’adversari sense temps que es refaci o trobi una estratègia per neutralitzar la victòria.

Reconec l’encert de la PAH posant al descobert les incoherències del sistema hipotecari i les seves injustícies associades.

Reconec que la majoria de ciutadans del nostre país es varen trobar en un immens parany per tenir un habitatge i que en aquest parany hi varen col·laborar, en major o menor grau, governs, bancs, immobiliàries, notaris et al.

Puc entendre el desencís respecte el sistema judicial, que no dóna les respostes necessàries a la velocitat adequada; estic d’acord que massa sovint la corrupció i el robatori institucionalitzats queden impunes.

 Puc entendre que hi ha un munt de coses que cal canviar perquè són injustes. Puc entendre la dificultat que la democràcia parlamentària, tal i com està organitzada en aquest país, dificulti que tot això canviï.

Sé que pertanyem a un Estat amb dèficits democràtics patents i notoris.

Però em sembla que l’escratx no és la solució. No s’hi val a aprofitar la suposada idea generalitzada de que tots els polítics són lladres, corruptes i mentiders per anar als seus domicilis particulars o professionals a escridassar-los, a posar-los en evidència denunciant (?), en aquest cas, que el seu vot no ha estat l’adequat. És a dir, no es fa escratx a qui és corrupte, a qui delinqueix sinó a qui no vota de determinada manera. Aquesta forma de coacció és una mostra de totalitarisme, perquè qui decideix contra qui es fa escratx i per quines raons? Qui pren aquestes decisions? Quina és la seva representativitat? On són els límits?

Es comença escridassant polítics al crit de “No ens representeu”; es continua coaccionant-los (pel sentit del seu vot, repeteixo) i es pot acabar en una parademocràcia o en una dictadura.

Veig al Twitter que polítics afins a la PAH demanen que l’escratx s’estengui a banquers i “patronals violentes” i em començo a amoïnar una mica més. Veig també que pel mateix canal es publiquen fotos de comerços que no accepten adhesius de l’escratx i penso que no van bé; que això es comença a assemblar massa a comportaments antidemocràtics per molt que els impulsin plataformes, associacions, moviments polítics que inclouen “popular” en el seu nom. Precisament, com el partit que governa a Espanya.

(1) Faig servir aquesta alternativa a “escrache” seguint les recomanacions d’Albert Pla Nualart (diari Ara) davant de propostes com “escarni” o “fer esquellots” que també he vist que circulen, encara que em faci pensar en ral·lies.