El comte Draco i la democràcia.

La majoria devem recordar un programa infantil que es deia Barri(o)  Sèsam(o) que barrejava històries amb personatges reals i amb titelles. Els més famosos eren sens dubte, l’Epi i el seu company Blai però hi havia alguns secundaris que tenien la seva gràcia. El comte Draco n’era un. Aquest vampir innocu i cretinitzat tenia la mania de comptar tot el que tenia a l’abast. Entre rialles, trons i llampecs esclatava el frenesí quan finalitzava el recompte de pomes, ratpenats o qualsevol altra cosa que tingués a l’abast. El pobre comte devia tenir una variant lleugera d’aritmomania, un desordre mental del tipus obsessiu-compulsiu que es caracteritza perquè els individus que la sofreixen senten l’absoluta necessitat de comptar (en veu alta o interiorment) allò que els envolta.

El comportament  del comte Draco no és, doncs, només una historieta per ensenyar només la mainada a comptar sinó que és un cas ben real.

A Catalunya també tenim la nostra comtessa Draco. La Delegada del govern, l’excelsa Cruel·la de Vil, M.d.l.L.d.L també sembla patir aritmomania i després d’entossudir-se a comptar quan ajuntaments catalans no teníem la bandera espanyola penjada a la façana, va seguir comptant quants d’aquests ajuntaments aprovaven mocions a favor de la Declaració de Sobirania o a favor de la insubmissió

fiscal. De tant en tant també reprèn el comptatge de les famílies que volen que els seus fills siguin escolaritzats en castellà, frustrada perquè no aconsegueix que arribin a la vintena, un nombre massa baix per poder-se considerar un repte. I així compta que comptaràs fins que s’ha decidit  a atrevir-se amb els nombres amb  3 i 4 zeros i ha iniciat la tasca de comptar quantes estelades tenim penjats a façanes i balcons. Una tasca tan enorme que sembla que li caldrà l’ajut de la Guàrdia Civil.

Mentre ella compta i recompta estelades, nens per espanyolitzar i actes de Plens, nosaltres només comptem els dies que falten pel 9N2014. Dia que dedicarem també a comptar quants catalans volem la independència i quants volen seguir units a Espanya. Però això no es diu aritmomania, sinó democràcia.

Olot, 5 de Febrer 1939-2014

El  5 de febrer de 1939, segons les cròniques de l’època,  va ser un dia de cel serè i blau i suposo que el fred devia ser ben viu.

Puc imaginar, en canvi, com devien ser de grisos els ànims dels habitants de la ciutat. Barcelona havia caigut en mans dels feixistes feia només 9 dies, el 26 de gener;  Girona just el dia abans, el 4 de febrer. Podem comptar quines perspectives s’obrien: l’exèrcit republicà desfet amb només les unitats més bregades plantant cara per honor i per facilitar la retirada del gruix de les tropes cap a la frontera; les corrues de catalans que fugien travessaven la ciutat a tothora. El pas fugaç de funcionaris, intel·lectuals i polítics de la  Generalitat es devia viure com un senyal inequívoc de l’ensulsiada de la República.

Només uns dies abans, el 25 de gener vigília de la caiguda de Barcelona, un funcionari de l’ajuntament passava per les cases notificant la incorporació a files de la lleva de 1915, homes de 45 anys; i encara el 28 de gener es cridava la lleva del 1917. La majoria de notificacions no varen poder ser lliurades perquè els destinataris no eren a casa. No els ho podem retreure.

La pèrdua de la guerra devia ser una sensació física i pesant com el plom que feia companyia a la gana, la por i la incertesa.

Pels que ja es sabien vencedors, en canvi, encara hi havia oportunitats per acabar d’abatre l’enemic. Per això, aquell dia un avió de l’exercit franquista deixava caure una vintena de bombes als afores d’Olot. Varen ocasionar 3 morts: una dona de la qual només va quedar el record del nom, Teresa; una refugiada de la qual ni això sabem; i una criatura de 15 mesos anomenada Pilar Roqué Reixach.

Puc imaginar cares i crits d’esglai, gestos de desesperació i uns funcionaris capcots portant els cossos al cementiri.

Dos dies més tard, el 7 de febrer, les tropes de la 82 División del Cuerpo de Ejército del Maestrazgo de l’exèrcit franquista “alliberaven” Olot. I poques hores abans 300 olotins i olotines s’incorporaven a la rierada de fugitius.

Una setmana després, començaven les detencions dels “republicans significats” que no havien marxat a l‘exili perquè creien que, no havent fet res mal fet, res no els passaria.  22 d’ells, executats a les presons de Girona i Barcelona, pagarien amb la vida aquell error de càlcul; molts altres (es parla d’uns 500) passarien una colla d’anys a la presó.

Començaven a Olot els anys de dictadura franquista.

L’any passat Ghislain Audion, un escriptor francès de novel·les històriques, tot volent escriure sobre els refugiats espanyols que varen anar a raure al seu poble (Machecoul) va topar amb aquesta història i va poder localitzar el fill d’aquella dona que, marxant cap a França, va trobar una mort cruel a la nostra ciutat. Podeu trobar els detalls al número 7e d’El cartipàs, inclòs al Plafó número 104 de desembre de 2013.

 Al cap de quasi 75 anys  i gràcies a la perseverança, i a la sort, avui  aquella Teresa semianònima té el seu nom sencer al plafó en memòria de totes les víctimes de la Guerra Civil: Teresa Vives i Prat. Però encara més important, el projecte de senyalització dels espais de la memòria Històrica d’Olot ha servit perquè el fill de Teresa Vives tingui un lloc on deixar un ram de flors i un petit poema a la memòria de la seva mare.

 A LA NOSTRA MARE

La guerra és cruel

ens va matar la mare.

Després de setanta-cinc anys

per fi l’hem trobada.

És alegria o tristesa?

Totes dues coses plegades.

Nosaltres dins el nostre cor

mai ha estat oblidada.

Gràcies al senyor Ghislain

que és el qui l’ha trobada.

I tots junts, avui amb ell

visitem la tomba de la mare.

(Mª Carme Valls i Germà. Castellar del Vallès-Olot, a vint-i-sis de gener de 2014)

L'independentisme sí que té un pla.

La postura i declaracions del govern espanyol del PP respecte del procés que estem vivint a Catalunya és realment per llogar-hi cadires. Em fa l’efecte que fins els unionistes més assenyats (if any) es deuen escabellar quan senten aquests xicots i xicotes deixant-les anar del cavall estant.

El president del govern va declarar que tenia un pla per Catalunya. Uns i altres vàrem pensar que finalment es posarien les piles i sabríem tots plegats a què jugàvem. No, ni de bon tros. El pla de Mariano Rajoy va resultar no ser res més que el de sempre: negar qualsevol possibilitat de fer la consulta i llançar una ofensiva política (encara bo) per explicar als espanyols de bona llei com de dolenta i nociva seria la independència. En aquesta estratègia hi havia un punt cabdal: publicar de forma transparent les balances fiscals per demostrar que “l’Espanya ens roba” és una mentida com una casa de pagès. L’estratègia va durar menys

d’una setmana i ahir a Barcelona, el ministre Montoro ja deia que no les publicarien i que ho passarien a uns experts perquè no volien que es poguessin malinterpretar. Riscos de la transparència. Riscos de dir la veritat: que a vegades no ens agrada prou.

Entremig, el ministre Fernández-Díaz s’arrencava amb un aire místic reclamant el seu convenciment que Santa Teresa (“vivo sin vivir en mi..”) vetllava per la unitat d’Espanya. Sort que mentre ells esperen intercessions celestials, l’abat de Montserrat parla amb la Santa Seu per donar-los una versió menys esbiaixada del que estem vivint.

I aquest cap de setmana, tota la Banda del Empastre, s’ha reunit a Barcelona acollits per l’Alicia Sánchez Camacho  per delícia dels guionistes de l’APM. És que no me’ls puc agafar seriosament, em sap greu. Des de les llefiscoses  i bavalludes raspallades de la cap del PPC cap als seus líders estatals; a les bestieses de la Cospedal (“separaciones a machetazos” com si fóssim  a la Ruanda de l’extermini ètnic); i les tedioses i reiterades comparacions amb nazis...res del que fan i diuen m’ho puc prendre seriosament. Tot i que potser val més així.+

S’ha de ser poc intel·ligent per pensar que si impedeixen la consulta, si obstaculitzen que els catalans puguem exercir la democràcia per decidir una cosa tan essencial com el futur de la nostra nació, no passarà res. Ara sí que som un poble en moviment. Som majoria i no ens aturarem.

De veritat encara no han entès el que significa que 2 milions de persones féssim fila l’11 de setembre passat? No calibren com s’està movent la població? Realment pensen que tot això serveix per tapar polítiques partidistes? Tan reduït és el seu món?

Si? Ah...doncs apa, siau! Nosaltres tenim pressa per construir un estat nou, radicalment democràtic, modern, allunyat de totes aquestes rèmores del passat que fan tuf de ranci i resclosit. Necessitem l’aire fresc i eixamplar els pulmons lliures de faixes i cotilles que ens tallen l’alè. Volem fer les nostres pròpies polítiques de desenvolupament, socials, industrials i comercials; volem participar de la Unió Europea amb el nostre idioma i amb les nostres raons.

I és que l’independentisme sí que té un pla.

L'Home dels Nassos.

El 31 de desembre és el dia que l'Home dels Nassos circula pels carrers de pobles i ciutats de Catalunya. Aquest personatge té la característica de lluir tants nassos com dies té l'any.

La iaia Francisca m'engegava al carrer per talaiar si venia, quan era víctima dels dolorosos atacs d'avorriment del dia de Cap d'Any al matí.

L'enganyifa, com una ressaca dels Sants Innocents, era parlar de l'Home dels Nassos de manera que esperessis trobar un ésser monstruós amb 365 tarotes enganxades a la cara com si es tractés d'un orgue com el del Palau de la Música. En realitat tots els que passaven pel carrer eren homes, dones o nens i nenes dels nassos, perquè tots dúiem a la cara un únic nas, ja que el 31 de desembre l'any només té (haurien de dir "li queda") ja un dia.

Si hem de parlar de nassos, però, també cal dir que  tot l'any en circulen un munt d'homes i dones que tenen molts nassos. Sense voler fer una llista exhaustiva, podríem dir que el president Rajoy té molts nassos quan ofereix diàleg a Catalunya però no està disposat a parlar de l'únic que a aquestes alçades ens interessa a la majoria de catalans; molts nassos tenen els responsables del seu partit a Catalunya, es diguin Millo, Sánchez-Camacho o Montserrat quan neguen els atacs contra el català, impugnen els pressupostos de la Generalitat o diuen que el govern espanyol pagarà el que deu a Catalunya, quan de fet saben que ni ho ha fet mai i que ens conformariem que ens espoliessin menys; nassos tenen els diferents ministres que han incomplert els pressupostos en inversions a Catalunya; molts de nassos té el senyor Margallo dient que el dèficit fiscal de Catalunya es diu solidaritat; nassos tenen els unionistes gonzo de Ciutadans quan fan la comèdia de ser demòcrates radicals i venen la mentida d’una Catalunya totalitària; nassos tenen polítics locals d'Olot (PxC i PP) de pontificar contra la consulta del 9 de Novembre i en canvi no condemnen el franquisme; nassos té el sector oficial del PSC per fer el paperàs de submissió al PSOE que està fent; nassos té el Sr. Fabra, el de "el aeropuerto del abuelo", dient que si a qualsevol ciutadà li fessin 100 inspeccions d'Hisenda com a ell, alguna cosa els trobarien...

I me'n deixo molts; molts homes i dones que tenen els nassos de mentir, manipular i amenaçar els catalans que han tingut la valentia de voler decidir el seu futur com a poble, com a nació fent una cosa tan revolucionària, tan simple i tan universalment acceptada com votar.

A tots aquests nassarruts i nassarrudes, tan barruts i barrudes, els dedico aquest fragment del Cyrano de Bergerac, d'Edmond Rostand, recitat com quan deia el vers de Nadal, enfilat damunt la cadira.

Es diu gros... Res més?...

Ah, no! És massa curt, minyó!

Se'n poden dir de coses amb matís vexador

i amb tons tan variats!... Preneu-ne algun exemple:

Agressiu: “Jo, senyor, si tingués aquest temple,

manaria a l'instant que algú me l'amputés!”

Amical: “No suqueu al got el vostre excés?

Per beure, us aconsello un tub d'assaig!”

Descriptiu: “És un roc!... És un pic!... És un faig!

Què dic, un faig, no, no... que és tota una muntanya!”

Tafaner: “I us serveix per res la llarga banya?

Potser per escometre, o bé per cornucòpia?”

Divertit: “Vós teniu una forma ben pròpia

d'estimar els ocellets: observo plomissol

al pal del galliner on reposen del vol!”

Truculent: “Oi, senyor, que quan traieu el fum,

pel vapor del tabac que us surt d'aquest tendrum,

hi ha algú que crida, foc! Amb tanta fumarada!...”

Previsor: “Vigileu, per ell arrossegada,

amb aquest pes, la testa us pot caure al trespol!

Tendre: “Si no hi planteu un petit parasol,

tinc por que no se us torni tan vermell com un rave!”

Pedant: “Només la bèstia que Plaute batejava

amb el nom d'hipocampelefantocamell,

duia, sota del front, tanta carn en farcell!”

Senyor: “La moda diu que aquest ganxo és notícia,

per penjar-hi el barret, no us cal gaire perícia!”

Emfàtic: “I cap vent no pot, nas magistral,

constipar-te sencer, llevat d'un fort mestral!”

Dràmatic: “És com el Mar Roig sempre que sagna!”

Sorprès: “Pel perfumista fóra un anunci magne!”

Líric: “Sou un tritó, o una clàssica cita?”

Càndid: “El monument, a quina hora es visita?”

Respectuós: “Saludo amb una barretada,

d'això se'n diu, senyor, tenir casa parada!”

Pagès: “Poc que és un nas, això d'aquí al davant!

Pudé és un melonet, pudé és un nap gegant!”

Militar: “L'objectiu de la cavalleria!”

Pragmàtic: “No voleu rifar-lo en loteria?

Probablement, senyor, serà el premi més gros!”

En fi, plagiant Príam en un sanglot commós:

“Contempleu aquest nas que els trets del seu senyor

privava d'harmonia! N'és roig, el traïdor!”

I per evitar cap mena de suspicàcia, la foto que il·lustra aquest post és del meu nas, que també en vaig ben servit!

Innocentades

Quan jo era nano, anys seixantes-setantes del segle XX, ens esperàvem el dia dels Sants Innocents amb una certa il·lusió. Calia previsió per pensar i preparar quines innocentades faríem i a qui; i una certa precaució per no ser una víctima de les que preparaven els altres. En el fons, ens ho passàvem més bé imaginant les innocentades que no pas fent-ne.

criatures. Ara.cat

Passàvem estones fent llufes de paper però ben poques vegades gosàvem enganxar-les a ningú que no fos la pobra iaia Francisca que feinejava per casa seva i ens vigilava de cua d’ull. Per la placeta de Sant Miquel hi passava quasi tan poca gent com ara i hi havia escasses possibilitats d’apropar-nos a algú i enganxar-li la llufa a l’abric.  Més, com que les havíem d’enganxar amb cel·lo hauria calgut de fer un copet o una mica de pressió perquè no caigués al cap de 4 passes. La única possibilitat era deixar-la caure com si res i que l’atzar jugués a favor nostre. Ben poques vegades, però molt celebrades, vàrem tenir sort.

Les innocentades per telèfon també tenien la seva gràcia tot i que el nombre de les víctimes quedava reduït als pocs familiars que tenien telèfon perquè mai no hauríem gosat telefonar a una casa que no coneguéssim. Trucar i demanar si havien sentit el timbre (si? doncs compte que ve una bicicleta) o si era a Can Casacuberta (no? i com s’ho fan quan plou?) eren els grans clàssics que ens feien petar de riure quan a l’altra banda del telèfon ens seguien la veta fent veure que no ens reconeixien o que no estaven al cas de la diada.

Altres, més estudiades, només funcionaven una vegada i prou (senyal que la broma havia fet forat); com l’any que vaig dur un termos d’aigua calenta en comptes de “llet i cafè” per esmorzar a la meva mare que l’esperava amb candeletes a la botiga. Poruc, vaig fugir abans no ho descobrís i així em vaig perdre la gràcia de les innocentades: la reacció de la víctima.

De força més gran, untar amb pasta de de dents la part de sota de les manetes de les portes, era tan habitual, com provar de posar alguna capsa de cartró al damunt d’una porta mig oberta perquè caigués innòcuament sobre el cap del que l’obrís.

Ara, tot això sembla perdut però en canvi sembla que les innocentades enteses com a “cosa difícil de creure o esperpèntica” siguin una constant de tot l’any. La opció federalista de la doble pregunta, la defensa aferrissada de la constitució espanyola davant de la voluntat dels catalans semblen llufes clavades a l’esquena de Catalunya. Les manifestacions de Rajoy dient que ell està lligat de peus i de mans i no pot permetre la consulta, són innocentades que ningú es pot creure excepte que el sistema polític espanyol no sigui la llufa més gran de la Història. La crida a impedir que exercim la democràcia precisament en nom de la democràcia sembla un embarbussament llufaire...

Vaja, que era molt millor quan les innocentades es limitaven a un sol dia l’any.

L'art de preguntar.

Preguntar és tot un art. Una pregunta es pot dirigir cap a obtenir la resposta volguda o pot ser absolutament retòrica; pot ser una pregunta oberta que permet tenir molta més informació que les tancades, que són aquelles que es poden respondre amb una simple paraula; fins i tot hi ha preguntes que només tenen una resposta possible.  Per preguntar, cal trobar també el moment adequat per deixar anar la pregunta i saber trobar el to i les paraules adequades...

Jo sempre he estat dels d’anar de cara a barraca: preguntes tancades; blanc o negre; si o no. Trobo que tot plegat és molt més senzill i no deixa lloc al dubte sobretot si qui l’ha de respondre és un interlocutor d’aquells que comença dient que no has formulat la pregunta correcta i prova d’embolicar-te amb una teranyina adverbial. Amb una mica de mala sort et pots trobar donant tu mateix explicacions del perquè de la pregunta.

WWW.racocatala.cat

En el procés cap a la independència de Catalunya, feia mesos que estàvem encallats en “la pregunta”. Finalment, no en tenim una de pregunta sinó dues i sembla que això ha desfermat una mena d’eufòria continguda. No sembla que hi hagi gaire ningú que se la faci prou seva sinó que  més aviat és com un alleujament per veure com s’ha salvat el primer, i ridícul, escull.

Els unionistes que vulguin votar, podran marcar un no rotund a la pregunta “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i quedar-se tan panxos i tan pinxos esperant a veure què fem la resta. Els que votem que sí a aquesta primera pregunta, tenim més feina per respondre a la pregunta “Vol que aquest estat sigui independent?”. Es suposa que els independentistes votarem que si i que els federalistes votaran que no.

Vaja, que en un sol dat hi ha les opcions independentistes (vot si i si), unionistes (vot no)  i federalistes/terceraviïstes (vot si i no). Això és el que tothom troba lloable.

Però bé, un cop feta la pregunta, com administrem la resposta?. No em refereixo a aspectes tècnics (altres torracollons hi diran la seva: una o dues urnes?; què passa amb els que votin només si a la primera pregunta i res a la segona?..).

Si el “no” a la primera pregunta és majoritari, està clar: en el millor dels casos ens quedem com estem; almenys fins que ho tornem a provar. Si guanya el doble si, també està clar: més o menys curt, negociar la llibertat. Però, encara que sembli improbable, què hauríem de fer si guanyés el Si-No? Com seria un Estat català no independent? No crec que hi hagi ningú capaç d’explicar-ho amb arguments seriosos tenint en compte el que pensa el govern espanyol de tot això.

Hem desencallat la pregunta i hem incorporat el gris per fer-la inclusiva però, nois i noies, la resposta serà blanc o negre: independència o unió.

Ah, per la meva banda: donec perficiam!

Que bé que va que badin.

A aquestes alçades no és cap originalitat dir que estem en un moment excepcional i únic de la nostra Història. En podem dir “cruïlla”, “punt d’inflexió” o, més gràficament, “punt de no retorn”. No hi ha possibilitat de recular sense carregar amb les conseqüències; hem fet una aposta madura que no necessita excuses de mal pagador.

De totes maneres em continua sobtant com en som de crítics els mateixos independentistes sobre com s’està gestionant tot plegat. Després d’anys i panys  criticant a CiU per autonomista; criticant-los (moi aussi) primer perquè no eren independentistes i reconeixent (me too) després que fins que no fessin el pas, seria difícil arribar a la independència; ara que estan liderant el procés, no ens els acabem de creure.

No crec ser una excepció si dic que crec que la pregunta en la consulta serà clara i definitiva, que es podrà respondre amb un “si” o amb un “no” i que no inclourà ni terceres vies ni federalismes en vinagre.

Mentre discutim, pressionem el govern i anem fent ditirambes sobre això, a Madrid el govern del PP ho aprofita per fer-hi broma. I és que crec que, en el fons, no ens acaben de prendre seriosament.

Perquè de fet, res no s’ha mogut políticament. La manca de moviment aparent els deu fer creure que estem adormits i que n’hi ha d’haver prou amb les crides a complir la legalitat per aturar-ho. La demanda que el President Mas vagi al Congrés a ser escridassat i vexat com el  lehendakari Ibarretxe fan pensar que continuen sense entendre que ja hem encetat el camí cap a la Independència, perquè no es tracta de legalitat sinó de voluntat. La nostra voluntat de ser independents, de construir un nou estat, contrasta amb la seva no-voluntat de canviar la legislació. Perquè de què coi serveix el Congreso de los Diputados si no és per fer i canviar lleis, constitucions incloses?

Només els unionistes interiors, els gonzo de Ciudadanos i la dreta xarona i cridanera del PP,  tenen clar que tot això va de veres. Malauradament, semblen dur-ho en els gens, són incapaços de cap posició democràtica i recorren a les amenaces, insults i mentides per excitar els seus i per avergonyir a la resta.

En fi, l’enemic sembla despistat i cal no fer res per treure’l de la seva distracció. Deu ser per això que des del Parlament li volen demanar permís per fer un referèndum: per fer-li creure que hi té alguna cosa a dir.