dimarts, 20 de maig del 2014

Ja porto la L.

Avui faig 50 anys i, fent un acudit de romans, ja porto la L.
Quan era petit em pensava  que a partir dels 40 ja ho sabies tot del món i de la vida: des de canviar bombetes sense dubtar de la potència i de la mida de la rosca, fins fer la declaració de renda o anar a Barcelona amb cotxe. De la mateixa manera, creia que 50 anys era l’edat que marcava l’entrada ineludible a la vellesa i el declivi.

Potser encara és massa aviat però de moment no noto res de diferent. Tot i que, pel que m’expliquen els que són més grans que jo, tenir 50 anys té avantatges miraculosos: sembla que et converteix en invisible.
M’aturo un moment, respiro fons i faig un scanner de coses que he viscut, algunes de les quals ja he explicat en aquest mateix blog:

L’escola tardofranquista, on les classes es feien en castellà i el català  (nomes després de la mort de Franco) era el càstig  per no fer bondat, que completava el no fer les classes de gimnàstica sense xandall ni gimnàs; les classes els dissabtes al matí, fent catecisme non-stop i cada any amb menys assistència; les pallisses dels professors als alumnes; la separació dels alumnes en les classes “dels savis” i “dels burros”.

La mort de Franco i la setmana de vacances, tot fent càbales de quina seqüència de decessos havia de venir per per poder  perllongar les vacances sobtades; el documental de la vida del dictador repetit un i altre cop a la tele i les rialles ofegades veient en Carlos Arias Navarro plorant mentre
berenàvem pa amb margarina ben coberta de sucre; la iaia dient “ai si tornen els rojos”; les primeres eleccions (tornàvem a fer festa i dibuixos animats a la tele tot el dia) i com vèiem aparèixer i desaparèixer partits i la resistència d'alguns fatxes a desaparèixer de la política;
Els eterns jocs al carrer sense cotxes que només vàrem començar a abandonar a mesura que la tele va anar arribant a totes les cases; tele en blanc i negre, en castellà i amb només un canal; les trompades a l’aparell quan marxava la imatge i el resignat “ve d’ells” quan les patacades no feien tornar la imatge; anys després va arribar l’UHF i els programes infantils en català els dissabtes al matí;  i encara més tard  TV3 que ens sorprenia amb pel·lícules en català i amb els primer culebrots.
Els diumenges a la tarda al cine, amb programa doble i No-Do; el cinema Gridó que engegava a 2/4 de 4 i les meves ganes de ser el primer a entrar al cine i triar seient que em duien a fer cua a la finestreta a les 3; el Colón, immens i amb un vestíbul ple de cartells; l’Ideal amb les butaques més incòmodes del món, només superades per les del minúscul Núria; i el senyorívol Teatre Principal, famós pel seu galliner esvalotat;les pelis “de xinos” dels anys 70s; l’estrena de Star Wars i la fascinació que va generar.

Els TBO, DDT, Tio-Vivo, Lily, etc.; i els Jabato, Capitán Trueno, Corsario de Hierro; llegir en castellà perquè del poc que hi havia en català no entenia el vocabulari; descobrir una mica d’història de Catalunya llegint “Terra i ànima” quan estava malalt perquè era l'únic llibre que hi havia a cals avis; el Senyor dels Anells com a gran fita; acabar-lo i tornar-lo a començar.
Començar a veure que alguna cosa grinyolava si parlàvem en català però tot era en castellà.

L’Institut i els seus perills “according to Mom”; Pink Floyd i el rock simfònic; ; les morts per sobredosis d’heroïna d’alguns companys d’escola als primers 80s; les vides destrossades d’altres per l’heroïna ben dosificada; el primer Estatut que semblava molt però ens deixava amb ganes de més; el 23-F i “Objetivo: Birmania”; la presència constant d’ETA i els atemptats; les entrades d’Espanya a l’OTAN i la UE.
Els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i com m’hi vaig girar d’esquena; les rialles incontrolables i el sentiment de vergonya aliena quan la rèplica de la caravel·la es va enfonsar només d’entrar a l’aigua a l’Expo de Sevilla.

El naixement d’Internet i Salvador Alsius explicantal TN migdia com es podia fer una visita virtual al Louvre; els buscadors Olé, Altavista....la gran bombolla de Terra.

Telefonar a casa marcant els números amb un disc que feia soroll, allò que avui en diem el fix (molt atents a l’hora que era) que no era res més que un telèfon fet per telefonar. Quedar una setmana per altre sense problemes. Maleir les cues a les cabines i calcular  l’estona que hauríem d’esperar segons la fila de monedes que vèiem sobre l’aparell. Odiar el moment que queia la darrera i veure com l'ocupant de la cabina butxaquejava per buscar-ne més.
L’evolució de l’independentisme i com no es trobava el camí de la majoria fins fa 4 dies: entre la vocació de ser residual d’alguns, el purisme ascètic d’altres, i la barreja amb altres ingredients ideològics, no semblava que ens en poguéssim sortir mai. Hem   passat de sentir a dir que als catalans no ens fan cas perquè no posem bombes com els bascos, a veure com els bascos ens respecten  i els espanyols ens temen per la força i decisió que tenim com a poble; de la marginalitat de l’independentisme a la majoria d’avui

Avui faig 50 anys i em queda tant per fer i per aprendre i en tinc tantes ganes que porto la L d’aprenent. No feu sonar el clàxon si no vaig prou ràpid per la vida. Tingueu paciència. O avanceu-me sense manies, que jo vaig fent la meva via.
Avui faig 50 anys i penso que tinc sort de fer un aniversari tan important l’any de la independència de Catalunya.


diumenge, 11 de maig del 2014

Símbols

Fa 2 anys i mig escrivia un post anomenat “una ciutat sense símbols?”. Aquesta ciutat era Olot i parlava de com era possible que a la façana del nostre Ajuntament no hi hagués una senyera que ballés al caprici del vent i m’alegrava que una magnífica, enorme, estelada talaies la nostra ciutat des del cim de Sant Francesc.

Explicava que al protocol de casaments civils, diem als nuvis que “les persones necessitem símbols”.  Els necessitem per reconèixer-nos, per explicar als altres qui som i què som. Els símbols son essencials per definir la nostra pertinença. A una nació, religió, a una empresa o a un tribu urbana. Tota comunitat escull un símbol que defineixi els seus membres i que aquests el reconeguin com a propi.
Avui, encara que la M.d.l.L.d.L. ens vulgui tocar allò que no sona, una senyera vetlla al costat de
l’Ajuntament just a l’altre extrem de la façana de la fabulosa estelada que cobreix tot un llenç de l’edifici del costat.

I des del dia de Sant Jordi d’aquest 2014, dues estelades king-size a les dues entrades principals
d’Olot alegren el cor de la majoria d’olotins i olotines que pensem que el  millor que podem fer és encetar el nostre propi camí. Cal agrair a la XEG (Xarxa d’Entitats de la Garrotxa)  la iniciativa de posar aquests símbols a la vista diària de tots.
Dos cops al dia, anant i tornat de la feina, el meu cor s’eixampla veient l’estelada de la Solfa i, més lluny, la de Sant Francesc; i m’alegro pensant que és un símbol que no va en contra de ningú sinó a favor de tots perquè és el símbol d’un projecte de futur.

Encara que algun partit xenòfob, feixista i espanyolista avisi públicament que potser desapareixeran, serà per poc temps. Les estelades tornaran a florir. Segur.
I encara ho tindran molt més complicat per fer desaparèixer de balcons i eixides els centenars d’estelades que les famílies olotines  hi hem penjat deixant clara la nostra voluntat.

Aquesta és la nostra força. La força d’un poble.

dijous, 1 de maig del 2014

La plantofada.

Encara que el 99,999 % dels catalans no ens n'adonem sembla que vivim en una societat autoritària i en un ambient crispat i violent. No em refereixo a en Rafel de Cadaqués que va ser atonyinat a València per anar a fer un riu amb una estelada penjada al coll; ni a en Joan d'Olot que a Almería va tenir problemes amb la Policia Nacional per parlar-los en català quan li varen recriminar que els fotografiés quan requisaven estelades i s’exposa a una sanció de 4.000 €; ni a la família de Vic atropellada a València. Tampoc cal fer memòria per parlar de casos més o menys similars, com ara la revisora de Renfe que va insultar i humiliar un avi i el seu nét; ni cal recórrer altre cop a cites i dades històriques.

Res no pot ser més evident i palpable d'aquest ambient opressiu, asfixiant i violent on estem immersos que la bufetada que va rebre en Pere Navarro a Terrassa. És el paradigma de la crispació i violència que provoca el moviment cap a la independència. No sabem qui va ser l'autora de la plantofada ni els motius (ideològics, socials, nacionals, personals...) que la varen empènyer a clavar-li la galeta. Però sembla que és per culpa dels independentistes, del Govern, de l'ANC i dels paroxisme de l'estelada. Avui com que és 1 de maig, el líder del PSC ha emès un comunicat al respecte dient que la dona que li va clavar la cleca tenia "aparença de classe mitjana". Molt bé, un toc de lluita de classe el dia que toca portar caçadora i jersei.

A mi em sembla fatal l'ús de la violència. Sigui física o més refistolada. Però una cosa no treu l'altra.
Tot i que faci una mica de riure, fer servir aquesta anècdota per categoritzar l'ambient social a Catalunya de violent i donar-ne la culpa al sobiranisme és començar a davallar cap el cretinisme.

Suposo que costa de trobar motius per enlletgir el moviment cap a la independència. Per això els que no viuen a Catalunya menteixen descaradament i els que hi viuen però hi són contraris, exageren i magnifiquen les menudalles com si fossin andalusos en plena Feria de Abril després d'uns quants rebujitos.


Un milió i mig de catalans vàrem anar a donar-nos les mans de punta a punta de Catalunya l'11 de setembre passat i cap gest violent, cap sortida de to. Ningú va buscar l’empara de la multitud, ni es va aprofitar del poder escruixidor de les masses per ventar cap mastegot a ningú. Segurament perquè l'únic lloc on desitgem propinar un sonor i definitiu castanyot és a les urnes el proper 9 de novembre. Amb el millor gust possible, això si.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Segur que quedar-se a Espanya és més segur?.

Llegeixo que segons l'enquesta publicada per un diari espanyol i espanyolista (és indissociable?), estan augmentant els contraris a la independència de Catalunya. La meva fe en les enquestes disminueix cada vegada que es fan eleccions i a hores d'ara és un punt en una línia que tendeix assimptòticament a zero però si més no donen joc a parlar-ne, a especular i a fer veure que s'analitzen. 
I sempre tenen un efecte positiu: esperonen a qui va davant que no val a encantar-se. I en aquest cas, cal que els que estem a favor de la independència persistim i decantem el nostre missatge no cap als 2 milions de la via catalana sinó cap als que no hi varen anar.
Alguns expliquen el resultat de l'enquesta dient que la independència de Catalunya genera incerteses. Bé, no ho podem negar. Hi ha un munt d'incerteses perquè el que ens plantegem no és fer una rèplica de l'Estat espanyol, ni tampoc una Generalitat més gran. Plantegem un repte nou i apassionant: crear un nou estat, radicalment democràtic; amb una administració moderna, eficient i propera; un estat que inverteixi pel futur dels seus ciutadans; que defugi els paradigmes dels que avui hem estat víctimes. Tot això, és normal que creï incerteses perquè molts voldrien tenir un calendari fixat: tal dia aprovarem la Constitució; tal altre la UE dirà que endavant; el de més enllà haurem enllestit la negociació amb l'Estat espanyol; i al cap de no res ja ni ens en recordarem.
És claríssim en canvi, que seguir pertanyent a l'Estat espanyol (no en formem part, els pertanyem) no presenta cap incertesa. 
Ni una.
Cap incertesa que Catalunya seguirà sent considerada una regió més; potser més pesadets i insistents i antipàtics però se'ns continuarà negant la pertinença nacional; es consolidarà la definició de català com a espanyol que resideix a Catalunya. 
Podem estar segurs que seguirà el dèficit fiscal excessiu que servirà no per ajudar a les "altres regions" a desenvolupar-se econòmicament sinó al sosteniment d'una estructura basada en el subsidi ad libitum.
No hi ha cap dubte que el nostre idioma i la nostra cultura seguirà minoritzada i menystinguda per l'Estat; no podrem abandonar les posicions de resistència mai més perquè ningú més que no siguem nosaltres mateixos ens defensarà.
Podem posar les mans al foc que tots els governs espanyols provaran de treure competències al govern autonòmic, que serà més regional que mai i més empobrit i asfixiat que fins ara no ho ha estat.
És segur que vindrà un altre i mil Werts més, en Educació i en tots els àmbits que calguin per laminar la base de la societat catalana.
És segur que l'Estat espanyol no farà cap reforma estructural que l'impulsi en el camí de reducció de la despesa i major democràcia: ni tancarà el Senat, ni eliminarà autonomies artificials (excepte que decideixi de liquidar-les totes de cop; al mateix unisó que les va crear), ni qüestionarà la continuïtat de la monarquia en referèndum; ni posarà mecanismes legals per evitar les corrupcions político-econòmiques dels seus dirigents ni molt menys la dilapidacio de l'erari públic.
És segur que, sense fer soroll, les infraestructures necessàries per l'economia de Catalunya seguiran passant a la cua darrera de les que siguin imprescindibles precisament perquè el nostre país acabi siguent empobrit i, en conseqüència prescindible i irrellevant.
És segur que els federalistes continuaran predicant l'Espanya Federal, mentre a l'Espanya Una els dóna corda i els premia amb engrunetes que els faran levitar de goig.
Us hi podeu jugar el coll que...Bé, de fet ja ens li juguem, el coll. Nacionalment parlant. Això, segur.


diumenge, 6 d’abril del 2014

La zona de confort nacional.

Fa uns dies, Víctor Grífols, president de l'empresa que porta el seu nom va tornar a sorprendre dient-li al President Mas que no s’arronsi.

Uns mesos enrere ja va renyar a un periodista dient-li que qui vota són les persones i no les empreses i que les empreses tampoc no tenen cap opinió sobre la independència de Catalunya. I encara fa una mica més de temps, va deixar ben clar que no comptessin amb ell ni la seva empresa en una Espanya que no incrementés el seu nivell de democràcia i rebaixés l'índex de corrupció.

Tot plegat ben normal si no fos perquè el papanatisme il·lustrat ens alliçona des de fa temps del paper influent dels empresaris en el procés cap a la independència. Com si ells poguessin votar 10 cops i la resta, només un.

Grífols, dedicada a la producció de derivats de plasma sanguini, és la única empresa ubicada a la península que el govern dels Estats Units considera com a estratègica.

Si algú té interès de conèixer els orígens de Grífols (empresa) i intuir com ha arribat a ser el que és pot visitar el seu museu a Barcelona (Institut Grífols, Jesús i Maria, 6. Barcelona; també al web: http://www.museogrifols.com) o llegir el capítol que Francesc Canosa li dedica a "Capitans d'Indústria". Tot un exemple de perseverança i superació.

 Perquè Grífols pot dir aquestes coses amb tranquil·litat?. Doncs simplement perquè no té por. Des de fa dècades han arraconat el conformisme i en comptes de jaure han continuat treballant i construint. No s’han conformat amb el plany i la queixa; han arxivat el greuge i han emprès un camí propi malgrat el llast de la marca Espanya . Han defugit el que podria haver estat la seva zona de confort.


WWW.theprospect.net
La zona de confort... quan en parlem, la paraula "confort" ens confon; l'identifiquem amb comoditat i ens imaginem un sofà, temperatura ideal, estar bé, fer la migdiada. I no és això. La zona de confort és allò al  que estem acostumats. Pot ser que ens agradi (millor) o que ho odiem (pitjor) però com que passa cada dia, sabem com reaccionar i, encara que no ens agradi, hem desenvolupat els mecanismes per respondre-hi sense que, almenys aparentment, ens afecti. Els sarcasmes d'una parella mal avinguda, les muntanyes de feina rutinària o les esbroncades d'un cap mal xinat. O els menyspreus d'un govern.
El que passa als catalans que diuen que la independència els fa por  és que tenen pànic a perdre la seva zona de confort. Saben que reben un tracte injust, però els dóna seguretat pertànyer a un estat reconegut, un estat " de veritat"; saben que menyspreen la nostra llengua i la nostra cultura, però es consolen dient que el podem parlar i escriure a casa nostra; llegeixen als diaris que l'incompliment de l’Estat en infraestructures dificulta el creixement de l'economia però diu que sempre ens n'hem sortit; escolta i mira les cadenes de ràdio i televisió més fatxes per indignar-se i es convenç que el problema “ve d’ells” que no ens entenen.

A aquests catalans, no els hem d'alliçonar amb arguments perquè prou que els saben. Els hem de fer perdre la por a sortir de la zona coneguda i il·lusionar-los i convèncer-los de la oportunitat que la independència de Catalunya ens dóna a tots plegats per construir un país realment nou. De baix a dalt. Un nou país on no hi hagi  lloc per la impunitat dels que manen; un país nou, radicalment democràtic on totes les propostes puguin ser escoltades, debatudes i votades; un país en el qual els recursos s’inverteixin en produir riquesa i aquesta riquesa reverteixi en els seus habitants; una Catalunya polièdrica però en la qual cap cara gira l’esquena a les altres, la indústria s’alia amb la universitat, com el comerç ho fa  amb el turisme i el sector primari; un Estat que inverteix en els seus ciutadans i uns ciutadans que creuen en el seu Estat.

La llavor de tot plegat ho tenim en el nostre ADN social, només cal esquerdar la crosta de fang ressec que impedeix que el brot tregui el cap a l’aire fresc i la llum del sol. Un cop ho haguem aconseguit, res ens aturarà.

Amb la V de voluntat, adéu-siau Espanya. Ens trobarem a la UE. Sense rancúnia.

dissabte, 29 de març del 2014

Amb cada febrada, creixem un parell de dits.


Tinc la sort ( i que duri) d’estar malalt molt poc sovint. Els meus mals són d’aquells que atrotinen, et posen de (molt) mala lluna però et deixen fer vida normal.
El darrer cop que vaig haver de fer llit va ser fa 8 anys, que vaig dur una grip de souvenir de la Xina al mes de juliol i mentre tothom passava calor a la platja, jo tremolava de fred sota el para-sol. Abans d’això una altra grip potser fa 20 anys. Ni l’una ni l’altra em varen atuir més d’un parell de dies, cap de laborable. No fos cas que perdés un dia de feina.
Aquests dies,  llegia “El nét del pirata” i curiosament estava esperant el meu torn a l’ambulatori  quan vaig arribar als capítols on Manuel Cuyàs explica algunes de les seves aventures d’infància amb metges i practicants. Immediatament el meu cap se’n va anar molt enrere quan sí que estava malalt un parell de cops l’any, quan tocava passar les grips, angines, xarampions, roses, etc...
A mi també em feien pànic les agulles. Tant que era l’única amenaça que em feia resignar a l’angúnia dels supositoris. Tot i així, recordo una rebequeria enorme després d’una injecció que em va posar en “Jordi de la farmàcia”, farcida dels improperis que en aquell moment devia ser capaç de formular. Segur que el meu vocabulari no era tan ric ni precís com ara si es tracta de burxar amb ganes, però alguna cosa devia dir  que el pobre “Jordi de la farmàcia” va tornar l’endemà a fer-se perdonar portant-me un conte de la col·lecció “Dumbo”,  remei infal·lible per la meva justa ira.
Com que a casa no podien tancar la botiga per tenir cura de nosaltres, quan estàvem malalts ens traslladàvem a cals avis, a la placeta de Sant Miquel. Allà, en un silenci que només trencava el feinejar de la iaia i sobretot, el carilló del passadís que tocava tots els quarts i hores, els dies de malaltia es feien eterns. Aleshores es suposava el millor remei que era estar quiet, callat i a les fosques, aixafat pel pes de mitja dotzena de mantes i edredons, que contribuïen a la immobilitat i al suposat efecte benèfic de la suor per fer remetre la febre.
Recordo que em vaig despertar de la darrera febrada que vaig passar així, amb una cana de llop (o de llobató, que era petit) i vaig fer el que encara em sembla el millor àpat de la meva vida, arreplegant el que vaig trobar: un tros de tortell de Can Carbasseres que ja duia uns quants dies al calaix i mig pam de llangonisseta cuita que vaig arreplegar de la nevera.
Tot és fer una mica de memòria i em ve al cap que el cansament del dia que vaig fer la Primera Comunió, el dia del meu setè aniversari, no era res més que el primer símptoma del tacó que em va tenir una colla de dies martiritzat; o que vaig ser l’únic capaç d’enllaçar un xarampió “normal” amb una varietat: el xarampió alemany o “rosa xarampionosa”.

En fi, que ara deveu pensar i on ens porta tot això? Doncs que així puc dir com de malalt em posa l’actitud del govern espanyol, oferint quatre molles a la bestreta a canvi de renunciar a fer la consulta. Em provoca el mateix malestar i els mateixos calfreds i malestar que quan tenia aquelles febrades infantils. Però com dèiem aleshores: amb cada febrada creixem un parell de dits.

diumenge, 16 de març del 2014

Catalunya no és Crimea (ni un aeròlit).

Des de sempre he sentit a dir que les comparacions són de mal fer però tot i així, ens entestem a fer-ne contínuament. comparar és posar exemples i en principi hauria d'ajudar a entendre problemes i situacions. El "procés" no està exempt d'aquesta situació i es van fent comparacions entre el que avui vivim a Catalunya i situacions que s'han viscut a altres indrets del món.

 Afortunadament fa temps que no se sent la comparació amb el que va passar als Balcans als anys 90 del segle passat. Avui, cap dels nous estats que varen sorgir de la desintegració de Iugoslàvia, faria possiblement marxa enrere. Tot i el preu massa elevat que varen pagar. Vist en perspectiva els serbis es deuen fer creus de les barbaritats que varen fer i provocar i segur que haurien preferit mil milions de vegades haver votat.

 Una comparació efímera va ser la del Sudan del Sud. Potser per alguns no és obvi però Catalunya és, encara que per via interposada, dins de la Unió Europea, té un passat i present industrial brillant i un futur econòmic inqüestionable si es raona des de la serenitat. No hi ha conflictivitat ètnica ni social ni religiosa. Només que la voluntat de milions de catalans i catalanes ha confluït en el desig de decidir el nostre futur col·lectiu per nosaltres mateixos. Ves quines idees ens passen pel magí.

La més sovintejada és la comparació amb Escòcia. Al principi va ser com una alenada per aquells que no s'acabaven de creure que tot plegat fos seriós i que pogués acabar bé. Ara, serveix més per enfrontar l'actitud dels governs espanyol i britànic que no per altra cosa, donat que les enquestes pronostiquen una victòria clara de l'independentisme català mentre que l'escocès continua en la incertesa.

www.webxprs.com
Les darreres setmanes s'han incorporat dues noves candidatures a ser el mirall de Catalunya. El ministre Margallo n'ha deixat anar una de grossa dient que la Catalunya independent estarà condemnada a vagarejar per l'espai pels segles dels segles, sense cap reconeixement, com si es tractés
d'uns llimbs interestel·lars, d’un asteroide que es faci visible per Sant Llorenç (si podem ho canviaríem per l'Onze de Setembre) o com un d'aquells misteriosos aeròlits que fa anys queien del cel de forma inusitada. Tan patètic que fins el President Mas, cada cop més segur liderant el camí cap a  la independència, ja n'ha fet riota avui mateix. Passem pàgina fins la propera "margallada" (no confondre amb les cèlebres "maragallades" que avui veiem entranyables).

 L'altra és la comparació amb Crimea. La península al sud d'Ucraïna que gaudia d'una certa autonomia i que va ser cedida per Stalin fa uns 60 anys al govern de l'aleshores república soviètica d'Ucraïna, mentre deportava milers de tàtars, musulmans autòctons a l’altra banda de l’URSS. A ran del moviment pro-democràtic i pro-europeu de la plaça Maidan que va fer caure el govern corrupte i pro-rus de Iukànovitx, Rússia va iniciar una vertadera "invasió subtil" de Crimea. Milers de soldats sense insígnies varen envoltar les casernes de l'exèrcit ucraïnès; el Parlament de Crimea va fer passes accelerades declarant primer la seva tornada a la mare Rússia, després la independència i finalment proclamant un referèndum que té lloc avui, batent un rècord mundial de estatus sobirans, preparació electoral i, sospito, sense respectar cap termini legal raonable.

 Que jo sàpiga, el referèndum del 9 de Novembre, no el plantegem amb cap mena de coacció violenta, ni tenim tancs per treure als carrers, ni tampoc està previst que la Brimo surti al carrer per  apuntar els vianants amb les seves armes.

 I és que el que està vivint Catalunya és difícilment comparable. Ens mereixem viure-ho com un moment únic de la nostra Història. Pacíficament i democràticament arribarem a la independència perquè la nostra voluntat és absolutament ferma.

 Catalunya no és Bòsnia, ni Escòcia, ni Sudan del Sud, ni Crimea. ni un aeròlit.