Avui faig 50 anys i, fent un acudit de romans, ja porto la L.
Quan era petit em pensava que a
partir dels 40 ja ho sabies tot del món i de la vida: des de canviar bombetes
sense dubtar de la potència i de la mida de la rosca, fins fer la declaració de
renda o anar a Barcelona amb cotxe. De la mateixa manera, creia que 50 anys era
l’edat que marcava l’entrada ineludible a la vellesa i el declivi.
Potser encara és massa aviat però de moment no noto res de diferent. Tot i
que, pel que m’expliquen els que són més grans que jo, tenir 50 anys té avantatges
miraculosos: sembla que et converteix en invisible.
M’aturo un moment, respiro fons i faig un scanner de coses que he viscut,
algunes de les quals ja he explicat en aquest mateix blog:
L’escola tardofranquista, on les classes es feien en castellà i el català (nomes després de la mort de Franco) era el
càstig per no fer bondat, que completava el no fer les classes de gimnàstica sense xandall ni
gimnàs; les classes els dissabtes al matí, fent catecisme non-stop i cada any
amb menys assistència; les pallisses dels professors als alumnes; la separació
dels alumnes en les classes “dels savis” i “dels burros”.
La mort de Franco i la setmana de
vacances, tot fent càbales de quina seqüència de decessos havia de venir per
per poder perllongar les vacances
sobtades; el documental de la vida del dictador repetit un i altre cop a la
tele i les rialles ofegades veient en Carlos Arias Navarro plorant mentre
berenàvem pa amb margarina ben coberta de sucre; la iaia dient “ai si tornen
els rojos”; les primeres eleccions (tornàvem a fer festa i dibuixos animats a
la tele tot el dia) i com vèiem aparèixer i desaparèixer partits i la resistència d'alguns fatxes a desaparèixer de la política;
Els eterns jocs al carrer sense cotxes que només vàrem començar a abandonar
a mesura que la tele va anar arribant a totes les cases; tele en blanc i negre,
en castellà i amb només un canal; les trompades a l’aparell quan marxava la
imatge i el resignat “ve d’ells” quan les patacades no feien tornar la imatge; anys després va arribar l’UHF i els programes
infantils en català els dissabtes al matí; i encara més tard TV3 que ens sorprenia amb pel·lícules en
català i amb els primer culebrots.
Els diumenges a la tarda al cine, amb programa doble i No-Do; el cinema
Gridó que engegava a 2/4 de 4 i les meves ganes de ser el primer a entrar al
cine i triar seient que em duien a fer cua a la finestreta a les 3; el Colón,
immens i amb un vestíbul ple de cartells; l’Ideal amb les butaques més
incòmodes del món, només superades per les del minúscul Núria; i el senyorívol Teatre Principal, famós pel seu galliner esvalotat;les pelis “de
xinos” dels anys 70s; l’estrena de Star Wars i la fascinació que va generar.
Els TBO, DDT, Tio-Vivo, Lily, etc.; i els Jabato, Capitán Trueno, Corsario
de Hierro; llegir en castellà perquè del poc que hi havia en català no entenia
el vocabulari; descobrir una mica d’història de Catalunya llegint “Terra i
ànima” quan estava malalt perquè era l'únic llibre que hi havia a cals avis; el Senyor dels Anells com a gran fita; acabar-lo i tornar-lo a començar.
Començar a veure que alguna cosa grinyolava si parlàvem en català però tot
era en castellà.
L’Institut i els seus perills “according to Mom”; Pink Floyd i el rock
simfònic; ; les morts per sobredosis d’heroïna d’alguns companys d’escola als
primers 80s; les vides destrossades d’altres per l’heroïna ben dosificada; el primer
Estatut que semblava molt però ens deixava amb ganes de més; el 23-F i “Objetivo:
Birmania”; la presència constant d’ETA i els atemptats; les entrades d’Espanya a
l’OTAN i la UE.
Els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i com m’hi vaig girar d’esquena; les
rialles incontrolables i el sentiment de vergonya aliena quan la rèplica de la caravel·la es va enfonsar només d’entrar
a l’aigua a l’Expo de Sevilla.
El naixement d’Internet i Salvador Alsius explicantal TN migdia com es podia fer una visita virtual al Louvre; els
buscadors Olé, Altavista....la gran bombolla de Terra.
Telefonar a casa marcant els números amb un disc que feia soroll, allò que
avui en diem el fix (molt atents a l’hora que era) que no era res més que un telèfon fet per telefonar. Quedar una setmana per
altre sense problemes. Maleir les cues a les cabines i calcular l’estona que hauríem d’esperar segons la fila
de monedes que vèiem sobre l’aparell. Odiar el moment que queia la darrera i veure
com l'ocupant de la cabina butxaquejava per buscar-ne més.
L’evolució de l’independentisme i com no es trobava el camí de la majoria fins
fa 4 dies: entre la vocació de ser residual d’alguns, el purisme ascètic d’altres,
i la barreja amb altres ingredients ideològics, no semblava que ens en
poguéssim sortir mai. Hem passat de
sentir a dir que als catalans no ens fan cas perquè no posem bombes com els
bascos, a veure com els bascos ens respecten i els espanyols ens temen per la força i decisió que tenim com a poble; de la marginalitat de l’independentisme a la majoria d’avui
Avui faig 50 anys i em queda tant per fer i per aprendre i en tinc tantes
ganes que porto la L d’aprenent. No feu sonar el clàxon si no vaig prou ràpid
per la vida. Tingueu paciència. O avanceu-me sense manies, que jo vaig fent la
meva via.
Avui faig 50 anys i penso que tinc sort de fer un aniversari tan important
l’any de la independència de Catalunya.
Entrades
