Etiquetatge en català.

Aquest estiu els associats a la Plataforma per la Llengua hem rebut un llibret anomenat “La llengua en l’etiquetatge de les grans marques”. En el llibret es contraposen les polítiques i declaracions d’aquestes empreses amb l’ús que fan de la llengua en les etqiuetes dels seus productes. Algunes de les empreses que hi pareixen són Bayer, Coca-Cola, Danone, Heineken, Nestlé...i productes com els condons Durex, cereals Kellog’s, patates lay’s, tònica Schweppes, etc..
Les evidències són que mentre cap d’aquestes empreses té cap objecció en etiquetar en llengües menys parlades que el català, o en més d’un idioma oficial (casos de Bèlgica i Suïssa); en els productes comercialitzats a Catalunya només s’empra el castellà, i el català és completament absent de les etiquetes dels productes, malgrat que les polítiques de les empreses manifesten clarament el respecte per la diversitat, pels aspectes culturals, etc...
Per mi, que treballo en una empresa que comercialitza els seus productes en més de 100 països l’explicació és òbvia. Etiquetar en les llengües pròpies de cada mercat és un destorb important, no només pel cost de les etiquetes sinó pel fet que el mateix producte però amb etiquetes diferents, realment són dos productes diferents, dos estocs a gestionar, dues distribucions, etc..I l’etiquetatge bilingüe, no sempre és possible o com segurament passaria amb els productes etiquetats en castellà/català hi hauria una determinada acció de rebuig (que sembla no existir amb l’etiquetatge castellà/portuguès tan i tan habitual).
A més, com que cap llei obliga a les empreses a etiquetar en català no existeix cap contradicció entre el que diuen les polítiques de les empreses esmentades i la seva praxi: compleixen la llei.
I aquesta és la única solució. Com s’obvien els problemes abans esmentats? Fent obligatori per llei l’etiquetatge en català pel mercat català i fent complir aquesta llei. I això com s’aconsegueix? Només amb un Estat propi.