Lectures d’estiu (3). Ara és l’hora, catalans!

Autor: Enric Vila Casas.
Un llibre per convençuts escrit per algú que va tardar a convèncer-se que la única manera possible de relacionar-se entre Catalunya i Espanya és poder parlar d’estat a estat. En cas contrari, si l’únic estat continua essent Espanya el diàleg és impossible (i aquí apunto jo: i si Catalunya fos un estat...de què hauríem de tenir un diàleg amb Espanya que anés més enllà del que podríem i hauríem de tenir amb els altres estats membres de la UE?).
El punt de partida del llibre és impagable: la vigència inqüestionable de la Declaració d’Independència dels Estats Units, i la seva aplicabilitat al cas de Catalunya, actualitzant els greuges i fent les necessàries substitucions de Gran Bretanya/Anglaterra per Espanya. Realment impressionant.
L’autor declara que ha fet un viatge ideològic des del possibilisme autonomista fins l’independentisme i s’ha convençut, a base de garrotades, que aquest és l’únic camí possible. Amb el màxim respecte i admiració: benvingut!
Hi ha un repàs general, que sempre va bé, als arguments històrics que venen a demostrar el constant puteig que Espanya ha exercit sobre Catalunya des dels Reis Catòlics fins arribar als nostres dies, amb les mentides de ZP (l’anomena ZPinotxo), el frau de l’Estatut, les enrabiades del cas de Rodalies, etc..passant pels assassinats de Carrasco i Formiguera, Sunyol...i per l’afer de Banca Catalana. Un repàs que serveix per carregar-nos de raons però que no ens dóna, crec, la raó de forma automàtica.
Interessant però gens trencador: ofereix com a alternativa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació; cosa que qui escriu aquestes ratlles, ja descarta perquè depèn d’Espanya.
Cal trencar les regles del joc.
Recomanat a convençuts de primera volada que encara tenen una certa por i angúnia, i a unionistes de bona fe a veure si se’n convenç algun.
No cal als independentistes acomplexats i que tenen com a única raó el “perquè volem”.