Gastromusical: Pascal Comelade i Enric Casasses.

Aquest post serà dels llarguets. I dels que segurament aniré revisant.
Deu fer dos o tres anys, com aquell que res, un vespre a Olot vàrem anar a fer allò tan olotí de treure el nas al concert que s’anunciava un dijous del mes de juliol davant les escales de Sant Esteve. L’anunci de sentir música interpretada amb instruments de joguina semblava una excentricitat que podia tenir el seu què. I cal reconèixer que superada la perplexitat inicial, provocadora, de la cacofonia de la primera peça que com un avís deixava clar “això podria anar per aquí”, es varen impulsar les melodies circulars, espiral·lenques (no cec que aquest mot existeixi), extraordinàriament evocadores que acompanyaven de forma impecable la dicció de Casasses, un mestre dels punts suspensius. Crec que vaig estar amb la boca oberta durant tota l’estona que va durar l’espectacle, hipnotitzat i captivat pel so dels instruments, per la melodia, pel virtuosisme dels músics, per la dicció impecable del poeta. L’endemà no podia parlar de res més i després d’un munt d’anys em vaig poder aplicar l’adjectiu “entusiasmat”. I va començar la recerca imparable del CD. Per mi era absolutament incomprensible que no estigués editat; i va tardar encara més d’un any a aparèixer l’extraordinari “La manera més salvatge”. Encara recordo el dia que vaig arribar a casa enarborant-lo com mai havia fet amb res; bé, potser amb aquell cistell d’escarlots.
I dimecres passat, a la ballada de sardanes de L’Escala hi havia un noi esprimatxat, cabells grisos fins a mitja esquena, avarques als peus, texans i camisa de quadres. Per primer cop a la meva vida m’hi vaig adreçar per demanar-li “perdona, ets l’Enric Casasses?”. Quasi a l’unisó un senyor més gran, el seu pare vaig deduir, i ell em diuen “de moment, si que l’és, que el sóc”. I un somriure tímid. “Res, que només et volia dir que el dia que vàreu actuar a Olot amb en Pascal Comelade va ser un regal dels que la vida et dóna a vegades; molt poques vegades”. Ho va reconèixer “si, aquella nit va ser molt especial”. Encaixada i un “disculpa’m no et molesto més” per part meva.
I ahir...Gastromusical: 55 € amb sopar, 15 només el concert. Tan barat...que no entenc com la cua no arribava a Figueres. És que Catalunya ignora aquests genis?
Anem a pams. Llloc: El Molí de l’Escala, un lloc impressionant. Atenent els precs de la organització d’arribar puntuals, a les 9 zero zero aparcàvem el cotxe. Confirmada la reserva i pagament, ens ensenyen la tauka. Osti...segona fila, just darrera els patrocinadors, segur que només val 55 €? Segur que podem estar asseguts a 5 metres de l’escenari tota l’estona? Segur que no desmuntaran les taules? Segur. Segur. Segur.
Aperitiu al jardí. Correcte, com ha de ser: ni un despropòsit no gasiu; 3 ó 4 variants i beguda a dojo. Com ha de ser: a dos quarts de 10, avis que anem passant cap a dins. Breu presentació de l’acte i descripció del menú per part d’en Jordi Jacas que ja avisa que el menú és “per jugar”. I som-hi! Un menú in crescendo que deixa l’esperit a punt per l’espectacle. De primer tiramisú de salmó. Finíssim: una base de lleugeríssima de pa de pessic, escuma de mascarpone, repetim pel mateix ordre i damunt salmó fumat. Escuma de mandarina per un toc cítric. Blanc de blancs de Sumarroca. Molt bé.
De segon, macedònia de porc. Dauets de “les parts més nobles del porc” que bromes obscenes a banda, vàrem identificar com a cansalada del coll, llom i...una altra. Salsa fosca de pernil i boles de meló. Santa Creu de Creixà, de Sumarroca. Millor que el primer.
I de postres...torró de foie. Un paral·lelepípede perfecte de foie fresc trinxat amb xocolata. Si t’agrada el foie com a mi...increïble. A més amb la gràcia de no haver fet una barreja completament perfecta, de manera que una cullerada tenia molt gust de xocolata, la següent de foie, a la tercera trobaves cristallets de sal Maldon... un somni de postres. Sumarroca Brut Reserva. Genial.
I si tot havia d’anar in crescendo, després d’un parlament intranscendent d’una personalitat de la qual ometré el nom, arriba el concert. 5 personatges damunt l’escenari. Casasses al centre, amb una carpeta que conté el que recitarà, a la seva dreta un baix, darrera una guitarra de joguina i altres estris que aniran apareixent (Ivan Telefunken, quin geni); darrera de tot una bateria; i a l’esquerra amb una timidesa quasi esquerpa Pascal Comelade, l’home de les patilles caló, assegut davant d’un piano de cua i amb un pianet al costat.
Silenci escèptic, alguna rialleta...i comença la mateixa cacofonia de fa anys a Olot; el mateix joc. I a mi em torna a venir el mateix nus a la gola. Barregen poemes de Casasses amb altres de Riba i de Salvat Papasseit i altres...estan quasi a punt de fer-me plorar quan Casasses recita Verdaguer i els músics reinterpreten “Knocking on Heaven’s door”, a mi que des que va morir el meu pare fa 15 anys només he plorat un cop. I segueixen sense descans alternant peces del CD que abans he esmentat amb altres.
Durant una hora i poc més, el meu cor queda en suspens, agafat d’un tel prim com un paper de ceba, i els ulls se m’omplen d’emoció; crec que vaig estar en apnea tota l’estona.. Vaig de bòlit mirant els gestos de Casassas, els moviments de muscles de Comelade, hieràtic, impassible, tocant el pianet; la velocitat dels dits del baix; flipant com es pot tocar una guitarra elèctrica de joguina amb un arquet, o imitar l’efecte wah-wah d’una Fender cantant amb una tassa davant la boca; gaudint amb els canvis d’intensitat de la bateria, amb la dicció del poeta...que acaba cada peça amb uns tocs de triangle i un somriure murri i tímid, mirant al terra, com si digués...”i aquesta... us ha agradat...OI?”. No em puc creure tanta bellesa i genialitat. Aquest parell s’haurien d’estudiar a les escoles i instituts, Catalunya ho agrairia a la llarga.
Quin parell. Comelade i Casasses. Pascal i Enric. Quina sort de tenir-los; quina dissort que tenen de ser catalans...perquè en un altre país, nord enllà segurament, on diuen que la gent és culta i és segur que estimen els seus artistes, hi hauria cua per emocionar-se amb el que fan.
Encara no entenc.... perquè la cua no arribava a Figueres, perquè no hi ha una actuació al Palau per ells; perquè no surten al TN; ni a la llista dels més venuts; perquè la majoria de gent no saben de qui els parlo.