Cal una manifestació a Barcelona?

Aquests darrers dies els diaris van plens de la proposta d’Òmnium Cultural de fer una gran manifestació unitària per deixar palesa la indignació dels catalans per la sentència, que es preveu vergonyant, del Tribunal Constitucional espanyol sobre el darrer Estatut. Ràpidament, es comencen a prendre posicions: des dels autonomistes que veuen una oportunitat per defensar l’Estatut, fins els unionistes que diuen que és una greu irresponsabilitat (la inefable Sánchez-Camacho) o que cal deixar-ho en mans del govern (el malèfic Zaragoza) o fins i tot hi ha qui diu que el fet que estigui encapçalada pels expresidents del Govern i del Parlament és un afront al Montilla (carta de Rafael Subirachs a l’AVUI, destacada com a carta del dia, per rubor d’uns i altres).
Els independentistes hi serem per deixar clar que creiem que la única via de relació amb Espanya és la d’Estat a Estat; cap d’altra no és possible. Serà una nova oportunitat de fer-nos sentir.
Tot i així, a mi em sembla que tot plegat respon a un guió pre-establert: humiliació-manifestació-oblit. Ja tenen descomptat que hi haurà un acte de desfogament general, una catarsi col·lectiva que no durà enlloc. Començaran comptant a la baixa els assistents, desacreditant els organitzadors, donant-hi una cobertura informativa minsa o inexistent o anecdòtica... sense donar-hi cap transcendència.
És per això que penso que ens caldria una actitud més innovadora: imaginem aquesta manifestació no a Barcelona sinó a Madrid. Potser amb menys gent; però voleu dir que no trobaríem 50.000 patriotes disposats a desfilar amb estelades per Madrid? Els crits de IN, IN-DE, IN-DE-PEN-DÈN-CI-A! no farien pas tremolar només els vidres dels comerços amb el pacífic impacte de les ones sonores sinó també el poder espanyol. La manifestació de Barcelona podran ignorar-la però el mateix a Madrid, no. Els seus diaris en parlarien des de dies abans i el ressò mediàtic seria innegable; evidentment no hi aniríem a buscar adhesions ni simpaties sinó a fer una demostració de fermesa, de perseverança i de voluntat. I sobretot, per primer cop, en molts anys, demostraríem que no ens fan por. Que no és només a Barcelona o a Brussel·les on som capaços de mostrar el nostre desig d’independència, sinó que fins i tot en el cau de la bèstia ens mantenim dempeus i amb dignitat. Podem estar segur que això és el que els fa més por.
Cal que sortim del guió que ja ens tenen escrit.