Lectures d’estiu (4). La ruta blava. Viatge a les mars del Sud.

Autor: Josep Mª de Sagarra.
Un altre clàssic per aquest estiu. No sé pas quina tria he fet que m’he farcit de clàssics. En qualsevol cas, un llibre magnífic. L’autor descriu el viatge i estada a Tahití a finals de 1936, acompanyat de la seva esposa (per cert, quasi absent durant tot el relat, on predomina la primera persona del singular). El llibre té 3 parts principals: el viatge per mar, l’estada a Tahití i les seves coneixences polinèsies. Complementen el llibre dos capítols breus; el darrer dels quals descriu el viatge de tornada.
Per mi, la primera part és la millor i on surt a la llum la sornegueria tan catalana de Sagarra a l’hora de descriure els companys de viatge i els usos i costums del vaixell amb el que fan la travessia. Lluny del que avui en diríem llenguatge políticament correcte, descriu sense manies els passatgers (jueus, homosexuals, lesbianes...) i endevina o sap les motivacions (ben allunyades dels somnis d’aventures sinó que sembla que tothom fuig d’alguna cosa, com de fet, el mateix autor) que tenen per emprendre aquest viatge cap al que hom suposa que és el paradís terrenal: les llunyanes illes de la Polinèsia. La descripció dels detalls de la vestimenta, del comportament són deliciosos i a voltes divertits com quan descriu el color d’una faldilla com a “verd regadora”. Potser carrega una mica les tintes en les orientacions sexuals dels passatgers però al 36...ja se sap.
L’arribada i vida a Tahití sembla que no va acabar de fer-li el pes si hem de fer cas del segon capítol: tot és massa brut i pudent, les comoditats inexistents, els costums ancestrals dels tahitians han estat bandejats per una acció combinada de l’estat francès (quins mestres en això d’anorrear cultures!) i els missioners cristians (protestants i catòlics); la promiscuïtat sexual la troba immoral; la presència dels comerciants xinesos, molesta; els perills per la salut (elefantiasi, infeccions) són omnipresents, etc.. Sorprèn que ell hi patís tant i en canvi, altres viatgers (els americans) semblen divertir-se d’allò més per acabar de fer-li la guitza. Suposo que hi ha qui viatge amb els ulls oberts i qui viatja a la Polinèsia com aniria a qualsevol altre lloc; ja trobem el 1937 la diferència entre viatgers i turistes.
En la tercera part, Sagarra fa un retrat de personatges tahitians que li serveix d’excusa per fer una descripció dels costums del país; de forma quasi quirúrgica el seu bisturí esmolat dissecciona aspectes com la poligàmia, la religió, l’establiment de la primera sala de cinema o les relacions familiars.
Un llibre deliciós per gaudir de l’estil narratiu de Sagarra.
No recomanat als somniadors de paraïsos terrenals; si al 1937 ja ho troba enborderit, què no deu ser ara.