Lectures d’estiu (8). Pandora al Congo.

Autor: Albert Sánchez Piñol.
Si tenim en compte que en un post anterior deia que els llibres que parlen d’escriptors els trobo onanistes i hi afegim que el gran èxit de l’autor, La pell freda, el vaig trobar un autèntic bunyol, em pregunto perquè coi vaig comprar aquest. Potser perquè, a diferència de la novel·leta dels granotots, em va agradar moltíssim l’assaig “Monstres i pallassos”; perquè els articles que publica setmanalment a l’AVUI els trobo prou bons; perquè a les entrevistes no va de divo ; perquè no vaig trobar res de més engrescador a la llibreria o perquè l’estiu és bona època per donar oportunitats als llibres.
Bé, aqui en comptes de granotots aquàtics tenim tèctons intraterrestres. Ja em maleïa els ossos quan apareixen perquè fins aleshores admeto que la història atrapa amb una mà de ferro. Un advocat contracta un escriptor que treballa de negre per un escriptor que treballa de negre per un escriptor que treballa de negre (odio els bucles) perquè escrigui el relat de Marcus Garvey sobre la veritat del que va passar en el viatge que va fer al Congo, al servei dels germans Craver i que va finalitzar tràgicament. Marcus és acusat de l’assassinat dels dos germans, aristòcrates, i espera ser penjat a la forca. L’advocat Norton creu que un relat que posi la opinió pública a favor de l’acusat pot ser la darrera basa per salvar-li el coll.
A partir d’aquí es basteix el relat d’un viatge delirant per la selva del Congo fins arribar a una clariana on descobreixen or. En els treballs d’extracció de l’or, apareixen els tècton seguint la pauta colonitzadora que els semi-esclaus negres coneixen tan bé: primer els missioners, després els comerciants i finalment, els soldats. L’enfrontament amb els tècton, la captura d’una noia (?) tècton i les lluites, onada tècton rere onada tècton, remeten ineludiblement a la història dels granotots. El relat culmina amb un viatge al centre de la terra, mig freak i mig Tolkien que ni l’ànima més càndida s’empassa. Entremig, una història d’amor entre Marcus i Amgam (la noia tècton, a l’inversa, Magma) que s’encomana al romantiquíssim i ingenu escriptor.
El millor, els personatges secundaris: l’escatològic MacMahon que és qui amb candidesa obre els ulls a la realitat; la senyora Pinkerton, i una tortuga sense closca, Maria Antonieta que aporten el punt clown. I algunes frases brillants: “Mai és una paraula molt llarga. La torno a dir. Mai”
Recomanat a fans de Jules Verne i a qui li agradés La pell freda.
No recomanat als que s’empassin les rodes de molí sense mastegar: el final fa de mal pair.