Lectures d’estiu (6). L’últim home que parlava català.

Autor: Carles Casajuana.
Normalment em fan força mandra les novel·les que parlen d’escriptors perquè ho trobo com una mica onanista. El títol és enganyós, és una excusa per parlar-nos de la situació diglòssica del català a través de les discussions sobre dos escriptors: un escriu en català malgrat encara no ha publicat res; i el segon ja ha publicat unes quantes novel·les però en castellà. A partir d’aquí, tenim la discussió servida sobre els fets que poden dur a l’extinció del català i que realment existís la possibilitat que hi hagués un “últim home que parlés català” per la única raó que mica en mica es deixa de fer servir perquè deixa de ser útil. El nucli central de la novel·la és , crec, la situació d’inferioritat del català respecte del castellà al nostre país, la renúncia a fer-lo servir, el ridícul convenciment de part de la població catalana que una llengua minoritària (comparat amb el castellà a nivell mundial, no nacional) és un destorb. Aquesta és la mateixa idea que tenen la majoria de corresponsals estrangers a Catalunya segons la sèrie d’entrevistes que ha publicat El Punt aquest mes d’agost: quina mania que tenen els catalans de voler parlar català; o el mateix discurs espanyolista de que el català és una llengua difícil per emmascarar la seva absoluta incomprensió que ens resistim a deixar de fer-lo servir. Coi, ja ho diu aquell quartet seu:

“Maravillábase un portugués,
que desde su más tierna infancia
los niños de Francia
supieran hablar francés”.

L’autor ho resumeix amb el famós teorema econòmic: “la moneda dolenta fa fora la bona”.
La resta argumental (mobbing immobiliari, afers romantico-sexuals...) complementen aquest eix central.
Recomanat a aprenents d’escriptor, per poder constatar “la puresa” de l’ofici, i a estudiants de filologia catalana.
No recomanat als que busquin una novel·la de politica-ficció; és desesperançadament real.