Lectures d’estiu (5). El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya.

Autor: Toni Strubell i Trueta.
Primer de tot, un respecte cap a l’autor, autèntic lluitador per la causa nacional que hi ha invertit temps, energia i ,segons m’expliquen, quasi la salut.
Novament un llibre per convençuts de que l’ independència del país és la única solució als problemes, que són ben reals i amb signes dolorosament palpables, a la mala relació amb Espanya. De totes maneres, l’enfocament és original. Realment, si un criptounionista el llegeix amb atenció només podrà mantenir la seva posició des del cinisme més absoluta. El seguit d’exemples, que es poden trobar a les hemeroteques, ben recents de com Espanya s’ha construït des del franquisme i com s’ha perpetuat després de la mort del dictador sense cap mena de vergonya per part dels seus dirigents; sense el menor rubor i sense cap mena de gest de noblesa i dignitat afegeix un nou motiu per ser independentista: ser ciutadà espanyol fa vergonya.
Uns quants conceptes que es mereixen (un verb ben pretensiós essent jo qui l’usa parlant d’aquest llibre) comentaris:
- El capítol “ens vam inventar Macià”?. Brillant. La tesi és que Macià no enganyava, tothom sabia que havia format un petit exèrcit per envair Catalunya (els famosos i poc explicats, trobo, “fets” de Prats de Molló); que tenia per objectiu proclamar la República Catalana i, en un context de problemàtica social enormement més complexa que avui, els catalans el varen votar massivament. I un cop va haver-hi de renunciar, el varen tornar a votar.
Ens cal avui, el 2009, un altre Macià; un home o una dona, capaç d’aglutinar vots, de canalitzar l’energia en la mateixa direcció: la independència d’Espanya. Un Macià renovat que no li tremoli el pols i en el moment de la veritat, després de la proclamació de la independència, no li tremoli el pols i es mantingui ferm. Valent i convençut que la raó i la força i voluntat dels catalans estan majoritàriament del seu costat.

- La subordinació del psc al PSOE (les majúscules i minúscules estan posades expressament per reforçar el concepte) exemplaritzat amb la presència de ZP (quin personatge tan nefast per llefiscós, mentider, populista, demagog, xaró i buit) al balcó de la Generalitat el dia de la proclamació de Pasqual Maragall com a president; i en la defenestració del mateix Maragall al mostrar-se díscol davant de la posició espanyolista dels seus barons i baronesses i del comitè central espanyol.
Recomanat a unionistes convençuts i a socialistes espanyolistes, a veure si els ve un atac de lucidesa i, si la poca vergonya que els pot quedar no se’ls menja, quan els desconnectin del desfibril·lador s’apunten a una opció sobiranista de veritat.
No recomanat als fills dels anteriors. Res pitjor que avergonyir-se dels pares.