Oci nocturn.

Ara fa un parell de dies em varen convidar a un debat a Olot Televisió sobre “el model d’oci nocturn a Olot”. No és pas el primer cop que, pel fet de ser el president de l’Amipa d’un dels instituts d’Olot em conviden a donar el punt de vista, com a pare, sobre algun tema suposadament polèmic. Sort que havia de donar el meu parer com a pare, perquè si hagués de ser com a usuari malament rai. De les discoteques que en els darrers 30 anys hi ha hagut a la nostra ciutat només he estat un cop al Pai-Pai, abans (o després) de canviar el nom per “L’envelat del Follet” i mai havia estat ni al Novel ni al Sansburg. També havia anat només un cop o dos a Kratter’s, la discoteca que ara s’ha llogat a un grup de fora que l’ha transformat en una discoteca anomenada “Xque” (nota pels llecs: cal llegir “perquè”). Vaja, que a mi això d’oci i nocturn em sona a oxímoron.


L’excusa per fer el debat és que la discoteca aquesta, centrada en música màquina i que sembla que en altres llocs on ha estat ubicada com si fos una franquícia ha aixecat polseguera, ha despertat un munt de recels entre els olotins més joves. O entre alguns, que han muntat una plataforma “anti-Xque”, un grup al Facebook i que han escampat un munt de cartells per Olot on l’acusen de ser una mena de plaga bíblica que durà “baralles, soroll, curses il•legals, drogues...i alcohol!”. Com si alguna d’aquestes coses fos inèdita a Olot. Coi...En fi, tampoc és que a mi em caiguin gaire bé els “pelaos” i les “chonis”; i la màquina em sembla una “música” abominable però crec en les lleis inexorables del mercat i suposo que en uns mesos tot quedarà al seu lloc.

Els pares afrontem com podem el fet inevitable que els nostres fills volen sortir de nit. En el seu imaginari, la vida nocturna és sinònim de diversió i de llibertat i es deleixen per assaborir-ho. En una batalla que sabem perfectament que tenim perduda, procurem endarrerir el que no podrem evitar i posar-hi uns determinats límits. Límits que, d’altra banda serien molt més senzills de posar si el costum social no fes que alguns dels concerts o sessions de discoteca comencen a les 2 o a les 3 de la matinada. Hores que semblen més que inapropiades per començar res.

Els altres límits cauen inevitablement a la categoria de recomanacions: “no beguis, no fumis, no...” i aquí segueix un etcètera tan llarg com sigui el coneixement de la vida nocturna que tinguin els pares. I, amb un cert ai al cor que amb el temps es va esmorteint, esperem que la responsabilitat que ens han exhibit durant la negociació de l’hora de tornada es faci present quan aparegui la “temptació”. En fi, també sabem que perdrem unes quantes batalles d’aquestes però no pas per això deixarem de repetir el mantra de les recomanacions cada vegada.

Tornant al tema dels horaris...poso per davant que ningú no està obligat a sortir de nit com no és obligatori anar al cine o al teatre i que, encara menys, cap pare no sembla obligat a deixar sortir els fills menors d’edat. Tot i així, ho fem. Aleshores ens trobem que els més grans sovint s’estan dormisquejant al sofà esperant que sigui l’hora de sortir i els més joves tenen una pressa indominable per agafar la porta i sortir empolainats, pentinats i perfumats a menjar-se el món.

Per mi, però, el pitjor dels horaris és que cal anar a recollir la mainada, la pròpia i la de la colla a hores encara més inapropiades (malgrat sé que per molts pares potser és l’hora normal de llevar-se cada dia). Quan el despertador sona, posem a les 4 o a quarts de cinc....és dur llevar-se, vestir-se (més o menys) i agafar el cotxe. Si l’esdeveniment és d’aquells que fan forrolla, és probable que trobeu un control dels Mossos d’Esquadra, que quan vegin la cara de son que feu no dubtaran a donar-vos pas tot dient “Què? A buscar mainada?”.

De totes maneres, aquest fer de taxi comporta alguna anècdota divertida (sobretot l’endemà) com aquell cop que a les sis del matí, vaig carregar un parell de nois d’Olot una mica gats i molt emprenyats perquè “no hi ha dret: el bus havia de passar a l’hora en punt i ja passen 5 minuts. Quina merda de país!”. Val a dir que un havia d e començar a treballar al cap de mitja hora.

O com la matinada de Carnaval, que em varen assaltar uns paios disfressats (un de vaca i un de carrer Mulleras) perquè els portés fins a Kratter’s jurant-me que no anaven beguts malgrat els cubates que duien a la mà i que els vaig fer deixar abans de pujar, manifestant-me agraïment etern per haver-los estalviat la caminada i sense callar ni un moment en tot el trajecte “qui t’ho havia de dir, eh? Carregar un tio disfressat de vaca! Però millor nosaltres que no una d’aquestes ties d’aquí davant perquè després el cotxe et faria pudor de colònia i encara tindries problemes, eh?”.

I amb coses així...costa prou tornar a agafar el son un cop tothom està repartit a casa seva. I només queda el consol que el proper cop, li tocarà a un altre pare o mare d’anar a recollir la mainada.

Suposo que tots voldríem, en el fons, que els fills no sortissin de nit; com voldríem que fossin perfectes. Però sabent que ni una cosa ni l’altra desitjaríem que ho poguessin fer en condicions més adequades per a la seva edat, amb uns horaris més racionals i un ambient més sa. I mentre no passa un miracle preguem, cadascú a la seva manera, perquè no passi res i que tothom “arribi bé” i feliç a casa seva.

Letònia com a exemple, per exemple.

Per aquelles coses de la feina, he estat un parell de dies a Riga. Un viatget de feina d'aquells que et deixen només poquetes hores de lleure per anar a fer un tomb al vespre, quan ja està tot gairebé tancat. En qualsevol cas, m'ha ajudat un cop més a desmentir aquell argument tan suat dels unionistes que diu que "el nacionalisme es cura llegint i viatjant". Jo sempre responc que com més viatjo i més llegeixo (gosaria dir que per sobre del promig) més clar tinc que la independència de Catalunya és necessària.I en aquest cas, això trobo que és paradigmàtic.

Letònia té oficialment 2,2 milions d'habitanst. I dic oficialment perquè fins ara no han fet cap cens. Parlen una llengua que només és compresa en el seu territori de 65.000 kilòmetres quadrats. I tot i així, no vaig pas veure cap cua de gent davant de l'ambaixada russa demanant l'annexió. És més, ells parlen de la ocupació per part "dels règims totalitaris nazi i soviètic" en els fulletons del Museu de la Ocupació de Letònia.

Estat membre de la UE des del 2004, colpit per una economia en fallida i fora del sistema euro té una taxa d'atur similar, però inferior, a la de l'Estat espanyol: 18,6 %.

Letònia va aconseguir la independència el 1990; els independentistes letons varen guanyar les eleccions el 18 de març d'aquell any i el 5 de maig següent proclamaven la independència i reinstauraven la constitució del 1922.

Si, la URSS va intervenir i va enviar tropes. Tropes i tancs que no varen poder fer res davant la resistència pacífica dels ciutadans letons. Finalment la independència de Letònia va ser oficialment reconeguda el 21 d'agost de 1991.

Us imagineu un pais de 2 milions d'habitants, sense exèrcit, enfrontant-se pacíficament i democràtica a un imperi totalitari com el soviètic, amb un dels exèrcits més poderosos del món? I els catalans, tot i estar protegits per la Unió Europea, tenim por de la reacció d'una colla de senyors baixets amb bigoti cofats amb un barret ridícul.

Segur que aquells dies a Riga, en plena descomposició de la URSS, mentre els patriotes aprofitaven el moment històric que els duria a la llibertat algun politiquet local també va aixecar la veu dient "Ara no és el moment de la independència, ara cal superar la debacle de la Mare Pàtria, de la Unió Soviètica. Cal tenir seny". Segur que hi va ser però avui ningú no  guarda record dels traïdors.

Si Letònia va voler i va poder, no hem de poder nosaltres si volem?

Goodbye Spain, Goodbye Spānija

Montilla, Ballarín i els rodolins: un divertimento.

Pels volts de Nadal d’ara deurà fer trenta anys, un grup de companys del grup d’esplai dels Caputxins d’Olot, vàrem anar al Santuari de Queralt a passar un parell o tres de dies. Recordo un llarg viatge amb la Teisa fins a Vic i després una llarguíssima espera fins poder agafr un altre autocar que ens portés a Berga. Nevava lleugerament i recordo l’ànsia d’haver de pujar fins a Queralt pel dret, per un camí que imaginava duríssim i que comptat i debatut no ho va pas ser tant. Tinc el record vivíssim de treure el cap a la plaça del Santuari i ser rebut per en Martirià i per un capellà bonhomiós de la importància del qual jo no en sabia res i que, com heu endevinat, era Mossèn Ballarín el qual ens va acollir i recordo que ens va recitar un vers que, segons ens va dir, se li havia acudit aquell matí. Deia així:

                            “Uf,
                            quin buf
                            de tuf
                            de lluf..a.”

Bé, no sé si mai aquest verset sortirà publicat en cap recull poètic de Mossèn Ballarín però us ben asseguro que és seu. Aquesta mena de rodolí escurçat que algun nom deu tenir, em va venir al cap sentint la frase que el president Montilla ha deixat anar aquesta setmana: “la independència és decadència”. El cervell, em va fer un clic i em varen aparèixer successivament Mossèn Ballarín, Gonzalo de Berceo amb els Quaderna Via i un munt de versos monorrimes tan populars en casaments, comiats d’empresa, etc.

I volia dir-hi la meva:

 “Qui ocupa la Presidència,
lluny de ser una eminència,
mancat de llums i clarividència,
té la poca decència,
quasi ratllant la demència,
de titllar de decadència

el procés d’independència.

Quina paciència!

Excel•lència,

disculpeu la verbal violència

però  trobo una indecència

aquesta condescendència.

No viviu pas a València
i sabeu per experiència
com n’és de greu la carència
que limita nostra existència
com a simple conseqüència
de l’espanyola dependència.

No hi veieu cap diferència?

Com en una seqüència,
tots tenim alguna vivència
o en podem donar referència,
fins i tot amb massa freqüència
de la constant incongruència
que anomeneu convivència:
plorant per la transferència,
de qualsevol competència,
o manifestant-nos per la sentència
del tribunal de la incompetència.

I tanco aquesta ponència,
tant de bo us fos influència,
i en féssiu ciència
per desitjar l’assistència
amb plena eficiència
al tràmit d’audiència
de la proclamació de la Independència.

(Notes al peu:
1. podeu fer aportacions si voleu; si el fem prou llarg, el podem enviar al José Montilla el dia del seu aniversari, gravat en una totxana.
2. El de la foto no sóc jo a Queralt però deu ser sontemporània.)

FdT 2010.

Gràcies a Déu, les Festes del Tura s’han acabat. Cada any, se’m fa més clar el sentit d’aquells versets que diuen “Nostra Dona del Tura, empareu els olotins”.

Aquest any, entre les remullades del pregó i del castell de focs en un cap-i-cua de pluja, les empentes per moure’s pel carrer Major i el Firal transformats el cap de setmana en un immens donner-kebab humà de tanta gent com hi havia; els entrepans de les barraques (els servits i els menjats); el dormir poc i a deshora, amb tandes per anar a fer de taxista; el dia de la Festa Major amb canelons per dinar i paella per sopar; els eslàloms pel Carrer Major per evitar les colles de protoalcohòlics de 14 a 25 anys, ha estat un èxit arribar al final amb dignitat.

I això que aquest any, no he anat a veure ballar els gegants (ai, que dir això és imperdonable) i m’he estalviar de ser premsat per palpissos, malucs i altre protuberàncies de senyores d’edat venerable, protegides per faixes amb barnilles i “cruzados mágicos” que amb l’excusa de deixar passar el net et van desplaçant endarrere fins que quan te n’adones has passat d’una magnífica segona fila amb visibilitat total a quasi darrera de tot, on només hi ha un primer pla de clatells. Un autèntic esport de risc i exercici de paciència.

De totes maneres, i malgrat el que es pugui pensar llegint els paràgrafs anteriors (un no pot deixar el punt de vista iconoclasta-sorneguer així com així) deunidó si n’han estat de bé aquestes festes. Genial Quimi Portet (malgrat l’espectacle va ser molt més curt que unes setmanes abans a L’Escala) i brutal en Jordi Busquets, el guitarra que l’acompanya; sorprenent la Jessica Mellado; bé Els Amics de les Arts (els he d’escoltar més per no comparar-los amb els Manel). I llàstima d’haver fet tard pels Tokyo Ska Paradise Orchestra, que el torn de barraca no ens va deixar anar a veure els Mishima i un oblit, en Cesk Freixas. I acaben sent uns dies amb la gràcia afegida de trobar al carrer, vells amics i coneguts o saludats que feia temps que no vèiem; uns dies que una estranya i sorprenent amabilitat domina per sobre l’estrèpit dels altaveus i els crits dels més esverats, que fa que fins i tot la majoria dels que en porten més al cap que als peus en demanin “una altra” al bar sense oblidar-se mai del sisplau i del gràcies.

Les males llengües diuen que el PSC s’ha volgut acomiadar del govern de la ciutat amb unes Festes que valguessin la pena i, malgrat la rebaixa del 10% del pressupost, sembla que ho han aconseguit. Una altra cosa és que també hi ha qui pensa que en temps de crisi i contenció com els d’avui, i malgrat els grups musicals també han ajustat preus, potser calia més austeritat.

I, com cada any, les preguntes a l’aire de si és normal la profusió de camel bags entre els menors d’edat, el perquè de la preferència per pixar a terra abans que els urinaris (de fet, un cop entres en un urinari d’aquests ho entens, si més no una mica) o si cal que la gresca acabi tan tard cada dia .

I, com cada any, la sensació de ser un pèl massa gran per aquestes festes i l’enveja de no tenir 25 anys.

Banyadors, calçotets i burkinis.

Sembla ser que en alguns càmpings de França han prohibit de banyar-se a la piscina amb banyador masculí llarg. A primer cop d’ull podria sembla contradictori però sembla ser que l’objectiu de la mesura és evitar aquesta ridícula moda de deixar-se els calçotets posats sota el banyador i enriquir el brou de la piscina amb la microflora dels engonals suats d’una munió d’adolescents hormonant a dojo i d’algun galifardeu més granadet que els imita.


Anem a pams. Jo encara recordo la sorpresa que vàrem tenir quan érem petits i va aparèixer de sobte, a la piscina del CNO, un rètol que comminava a dutxar-se abans d’entrar a la piscina. En aquell temps en que la majoria de persones ens banyàvem un cop a la setmana, el fet d’haver-se de dutxar abans de capbussar-se semblava una redundància i una exageració. Ara bé, deixant això de banda, tothom tenia clar que la roba d’anar pel carrer era diferent de la de banyar-se (ai, aquells temps que el diumenge ens mudàvem...) i per això del banyador sempre n’havíem dit el “traje de bany”. Avui, sembla normal anar pel carrer amb banyador i banyar-se amb els calçotets posats. Deu ser la mandra de canviar-se perquè el que és segur és que no ha de ser gens còmode l’assecat en dos temps de la zona escrotal amb l’afegitó de l’esgorramenta conseqüent.

I clar que es podria objectar el mateix per aquells individus que volten tot el dia amb banyador (supermercat, bar, restaurant..) i després es banyen a la piscina. Per exemple, divendres passat passejant per Begur, tot pujant a l’ermita de Sant Ramon vaig passar per davant d’una d’aquelles cases ,que sense ser indianes en deuen ser contemporànies, que tenen la porta del carrer que dóna directament al menjador. La porta estava oberta i oferia als vianants la plàcida visió del senyor de la casa, ben peludet ell, escarxofat al sofà tot mirant la tele i abillat només amb un slip de color vermell que segurament li deuria servir de pijama fins que l’endemà un bon bany al mar o a la piscina servís per netejar-lo a ell i a l’slip de passada.

I acabo amb la sorpresa d’haver vist un burquini a la platja de Montgó. Una família Ulisses sense gos i, goso suposar amb por de ser titllat de vés-a-saber-què, musulmana arriba a la platja. El pare amb banyador llarg i camiseta (deuria dur calçotets a sota, segur), les nenes amb camiseta i pantalonets; l’àvia amb faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab (o nihab) i la mare embolicada amb una tovallola fins els peus i els cabells tapats amb una mena de barret que, de lluny, semblava de neoprè ( i que espero que no ho fos, pobra). Arribats a la platja i clavat el parasol en terra infidel, la mare va deixar al descobert un autèntic burquini com no em pensava veure mai si no anava a estiuejar al golf pèrsic, el banyador que permet a les dones musulmanes de banyar-se sense...sense...pecar? [prego perdó a qui es pugui sentir ofès però coi..]. La imatge de la mare i l’àvia banyant-se completament vestides, l’una amb el burquini i l’altra tal com va arribar (faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab o nihab) només podia competir en surrealisme amb el que devia pensar el senyor pare escarxofat a la sorra, ben fresc, i contemplant aquell bé de Deu de cossos infidels. I ben destapats.

I és que, entre una cosa i l’altra, n’hi ha per llogar-hi cadires. Vull dir tumbones, parasols, patinets, caiacs...

Les vacances a Can Taps.

No és que hagi passat les vacances en una casa rural que tingui aquest nom, aquesta és la manera que la meva mare diria que les vacances s’acaben. Unes horetes i les 3 setmanetes a Montgó s’hauran exhaurit.

Sentia “el dinar dels muts” a l’ipod i m’ha semblat un bon reflex de la sensació que tinc de com han estat les vacances d’aquest any: ni he tocat la guitarra cap dia, ni he llegit gaire tot i que he llegit una de les novel•les que m’han agradat més dels darrers anys (Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà), ni he anat gaire amb bibicleta (tot i que hi he anat quasi cada dia, i m’he carregat una roda), ni gaires dies a la platja a la tarda que és quan va bé per fer la migdiada; ni, mira, gaires migdiades a la platja; ni gaires gintonics (al vespre (potser perquè algun vespre he pres caipirinhes); ni havaneres, perquè va ploure; ni gaires caminades a la tarda, ni gaires sardanes al vespre. Vaja que ni gaire massa ni gaire poc. Però deu ser aquella sensació que es té quan les vacances s’acaben i tots aquells projectes que tenia quan varen començar han quedat en això, en projectes ajornats per l’objectiu principal: reposar.

I tot i així. Deunidó si he llegit:

- Kafka a la platja, d’Haruki Murakami; una novel•la de realisme màgic que combina onirisme i viatge iniciàtic amb meravellosos personatges: el vell Nakata que pot parlar amb els gats i fer que passin coses extraordinàries, Hoshino que li fa de company fidel, xofer i n’hereta els poders i Oshima, l’estrany i angelical ser lesbo-gay.

- Se sabrà tot, de Xavier Bosch; una novel•leta distreta i molt fàcil de llegir que retrata els tèrbols intríngulis de la política i la seva relació amb els mitjans de comunicació.

- La pista de sorra, d’Andrea Camilleri; un Camilleri, amb un Montalbano cada cop més gran i on Lívia només apareix un parell de cops per fotre-li una bronca telefònica en una mostra més que quan s’està predisposat a barallar-se tot hi ajuda.

- Tokyo Blues, d’Haruki Murakami. Fantàstica història d’amor entre Toru, un noi que no xerra gaire i una noia en profunda depressió, amb el contrapunt d’una genial, impúdica i divertidíssima Midori que irromp com un huracà i que serà el puntal on Toru es podrà agafar perquè tot acabi tenint sentit.

- Lo verdadero es un momento de lo falso, de Lucía Etxebarría. La mort d’un cantant des del punt de vista dels seus amics i les seves relacions, amb una teranyina de relacions amoroses i eròtico-festives que necessita imprescindiblement d’un esquema al principi del llibre. Com sempre, històries de vides complicades i torturades. Per mi, un clàssic de l’estiu.

- Els jugadors de whist, de Vicens Pagès Jordà. La història d’un home de Figueres que el dia del casament de la seva filla comença una història d’amour fou amb una amiga de la seva filla que no és correspost sinó amb frivolitat, menyspreu i interès; una història feta a base d’inventaris i llistes (de pel•lícules, de jocs, de cançons, de músics, de programes informàtics, de xarxes socials...) que amb flaix-back temporals ens explica la Figueres dels setantes mitjançant les vides i famílies d’en Jordi i els seus amics de la infantesa. Una novel•la que m’ha entusiasmat tot i que si no sabeu què eren els “supermortadelos” no acabareu de trobar-hi el punt.

- La veu, d’Arnaldur Indridasson. Ara que estan de moda les novel•les policíaques dels països nòrdics (ja estic abonat a les de Mannkell) tiro cap a l’extrem amb aquesta d’un escriptor islandès i ubicada a Reykjavik on, com deia la guia turística quan hi vàrem anar, mai no passa res. Doncs per no passar res deunidó: assasinats, pedofília, prostitució, drogues... Fa somriure llegir que “el tràfic era dens” en una ciutat de la mida de Girona i amb moltíssim menys cotxes.

I m’oblidava del concert de l’estiu: Quimi Portet a la Mar d’en Manassa. Un concert quasi familiar i amb grans dosis d’humor per la sorprenent ironia d’en Quimi Portet fotent-se d’ell mateix, dels polítics (compartim la mania que ens fa sentir la paraula “sinèrgia”) i del país en general. I vagi per endavant que a aquest home l’havia arribat a odiar fa 25 anys o més quan el gran hit de “Los Burros” anomenat “Mi novia se llamaba Ramón” ressonava a la meva habitació de Montgó quan al Marocco obrien les portes del darrera perquè la clientela no s’asfixiés entre la calor i els fums de tabac amanit i no hi havia manera de dormir fins les 4 de la matinada o més tard.

En fi. Demà sant tornem-hi. Com a mínim, ara que diu que farà tanta calor, al despatx tinc aire acondicionat.

Però enyoraré, malgrat tot, llevar-me aviat per pedalar, esmorzar llegint a la fresca, les hores de la platja (per cert, segons la meva estadística han augmentat espectacularment el nombre de persones tatuades amb estrelles, cares, animals, plantes, laberints, símbols tàntrics, frases en llatí, ideogrames xinesos...al muscles, braços, natges, ronyonals, pits, avantbraços, turmells, engonals...) i sobretot estirar-me a la gandula havent sopat per llegir i prendre un gintonic (de Beefeater, Bull-dog, Brécon, Martin Miller’s) fins que arriba la són.

La basarda de la pluja als vidres.

Si us hi fixeu, quan plou la pluja deixa un munt de gotes als vidres. Sense saber ben bé perquè la majoria de les gotes queden immòbils i només alguna, ajudada potser per una imperfecció de la superfície, comença a lliscar avall i en el seu recorregut s’ajunta amb altres gotes immòbils que troba en el seu camí i es va fent més gran i el seu moviment es fa més ràpid. Però sempre en la mateixa direcció: mai no recula, ni se’n va a un escaire, ni es mou horitzontalment. Coses de la física.

Rumiava en això pensant en tot aquest mullader de l’aparició de SCI i tot solet he arribat a aquestes conclusions:

1. A la propera legislatura no hi haurà res que canviï. Si no passa un miracle, i els miracles no existeixen, CiU guanyarà les eleccions.

2. Si la conclusió 1 és certa, qualsevol crida a la unitat és banal. Estèticament pot tenir un cert valor però res més.

3. Si la representació independentista assenyada (vull dir, radical) no és majoritària, és molt millor que sigui representada pel projecte definit, valent i sòlid de Reagrupament que no per una amalgama circumstancial de personatges sense estratègia comuna.

Desenvolupo. Sisplau seguiu atents a la pissarra.

Totes les enquestes donen per feta la victòria de CiU i la desfeta del PSC. Fins i tot el mateix PSC hi sembla resignat. Tan resignat com ERC que, en plena depressió, sembla desitjar que la seva pronosticada davallada sigui prou important per repensar-se altre cop i es deleix per tastar una travessia del desert purificadora. Quan guanyi, Lord Farquart ja ha deixat clar que d’independència res de res i que el que vol és el concert econòmic. Aquell obscur objecte del desig que, amb rebequeria adolescent, reclamava fa 4 anys a les escales del Parlament per donar suport a l’estatut i que després es va fumar amb en ZP d’amagatotis. Ergo, autonomisme per 4 anys més.

Què pot enterbolir una majoria absoluta de CiU? Els nous jugadors. “Sorprenentment”, els dos possibles nous jugadors fan una mateixa afirmació: si depèn d’ells no hi haurà un tercer tripartit. Tot i així, incomoden. Sobretot si un dels nous jugadors (Reagrupament) manifesta que, en cas de no guanyar les eleccions, treballarà per a la regeneració política i no deixarà que es faci cap pas endarrere. És en aquest punt on SCI pot jugar la seva basa real: acostumats alguns dels seus actors a posar el sistema contra les cordes amb la comèdia del “no hi ha temps per fer-ho com dieu, només per fer-ho com dic jo” i a improvisar plans B jurídicament impecables però absolutament inefectius i fent valer el seu innegable predicament entre els independentistes (sobretot els que no l’han conegut) es basteix una faula, s’apel•la a la bona fe, s’hi afegeixen uns milers d’euros, uns quants bolos cridant a la unitat i s’intenta així desactivar a Reagrupament a qui s’anomena intransigent. Amb quin objectiu? Mantenir l’status quo: CiU guanya de carrer i ens distreu uns anys més amb la seva embafadora ambigüitat, fins i tot ERC pot arribar a capitalitzar la divisió independentista. I els milers d’independentistes que anaven sorgint d’arreu, acoten el cap i s’adonen que, ai las, tot va ser un bonic somni. No podem oblidar que qui demana avui unitat, el 14D a les 8 del matí va escenificar la divisió entre independentistes amb la raó que “calia fer-ho però no us puc explicar perquè”. Quantes il•lusions varen morir aquell matí de dilluns i quantes sucumbiran aviat?

És molt bonic apel•lar a la unitat però hi ha molta supèrbia en demanar que qui ha estat dos anys bastint un projecte pel futur de Catalunya l’abandoni només per un mot que pot no voler dir res. Unitat per guanyar, potser si; unitat per ser arrossegats al fang, no cal.

Reagrupament porta molts mesos explicant arreu del país quins són els seus objectius :

• assolir la independència i quan ens bescantaven perquè érem els únics a defensar la proclamació unilateral de la independència, el Tribunal de l’Haia ens ha donat la raó;

• regeneració política, i els fets ens donen la raó: els dos grans partits de Catalunya ens han ensenyat part de les seves vergonyes.

I és que tenir les idees clares no s’improvisa.

Si no hi ha d’haver majoria absoluta independentista, no és millor per Catalunya que hi hagi uns diputats que treballin per anar bastint un país més net? No farà més favor això a l’independentisme que no pas si arriba al Parlament un grapadet de diputats que no tindran un discurs comú? Un grapadet de diputats que a hores d’ara ja no es posen d’acord en si entrarien en un govern o no, mentre que Reagrupament ja ha dit ben clar que no formaran part d’un govern que gestioni l’autonomia. I és que ser pocs i malavinguts serà letal per l’independentisme. Si hem de ser pocs, cal unió durant 4 anys. Aquesta és la unió important, no la temporal per fer una candidatura.

En un vidre ple de gotes de pluja, a vegades n’hi ha més d’una que llisca avall i arrossega gotes més petites però encara que s’ajuntin, no fan un riu. Perquè un vidre, amics meus, no és el món sencer.

(El títol d’aquesta entrada està manllevat del poema de Salvador Espriu anomenat “Cementiri de Sinera”, molt apropiat)