La Raza i els falangistes.

Avui és festa. Festa no en el sentit de celebrar res sinó que no he d’anar a treballar. Bé, suposo que per les noies que es diguin Pilar deu ser un dia especial però per mi…simplement és això: un dia de lleure.

Goita si n’és de trist això de no tenir un Estat que ni tan sols podem triar quins són els nostres dies assenyalats per fer festa de veritat, per celebrar.

D’això que avui s’anomena “Día de la Hispanidad” quan jo era petit s’anomenava “Día de la Raza”. Això em feia ballar una mica el cap aleshores perquè jo pensava de quina raça devia ser el dia. Ja m’ho varen explicar ben clar: de la raça espanyola que es va imposar sobre la raça dels indis d’Amèrica quan els espanyols varen primer descobrir i després conquerir i evangelitzar Amèrica del Sud. I de pas els varen exterminar i deixar com a herència, a més de la llengua comuna dels “300 millones”, una manera de governar basada en els dèficits democràtics i en els cops d’estat militars.

El 12 d’octubre era un dels dies assenyalats del franquisme i per això es mereixia una pàgina en la “llibreta circulant” que ens feien fer al Grupo Escolar Malagrida. La llibreta circulant era una llibreta normal però que passava de classe en classe, suposo que d’acord a un calendari preestablert i que es dedicava a commemorar fets cabdals. Per fer-ho, quan la llibreta arribava a una classe, el mestre escollia un dels alumnes que sabés dibuixar i/o fes bona lletra (o un de cada si no n’hi havia cap que disposés dels dos dons) i el feia copiar en la llibreta un text i un dibuix al•legòric. A part de l’esmentat “Día de la Raza” recordo amb més o menys claredat el del “Corpus Christi”, “San José Obrero” i...el que em va tocar copiar a mi: “Matías Montero”. Ningú no em va explicar qui havia estat l’aital Matías Montero, només em varen dir amb insistència que m’esforcés a fer bona lletra. I així, sense preguntes, vaig copiar un text del qual avui només recordo (bé, amb ajut del Google) la frase final:

"Que Dios te dé su eterno descanso y a nosotros nos niegue el descanso hasta que sepamos ganar para España la cosecha que siembra tu muerte."

Osti noi. Quin efecte que em va fer la frase aquesta. Uns anys després, vaig saber que Matías Montero havia estat el primer falangista assassinat a Madrid, el 1934 i que el text que he copiat era la frase final del discurs que va pronunciar José Antonio Primo de Rivera en el sepeli.

I és que en aquell temps que a Olot ja no quedaven falangistes (o si) encara les gastaven d’aquest calibre.

Quan recordo això i veig que avui, l’únic que han fet ha estat maquillar el nom de la seva festivitat de la mateixa manera que han maquillat alguns estaments del franquisme encara tinc més ganes de dir Goodbye Spain.

Oci nocturn.

Ara fa un parell de dies em varen convidar a un debat a Olot Televisió sobre “el model d’oci nocturn a Olot”. No és pas el primer cop que, pel fet de ser el president de l’Amipa d’un dels instituts d’Olot em conviden a donar el punt de vista, com a pare, sobre algun tema suposadament polèmic. Sort que havia de donar el meu parer com a pare, perquè si hagués de ser com a usuari malament rai. De les discoteques que en els darrers 30 anys hi ha hagut a la nostra ciutat només he estat un cop al Pai-Pai, abans (o després) de canviar el nom per “L’envelat del Follet” i mai havia estat ni al Novel ni al Sansburg. També havia anat només un cop o dos a Kratter’s, la discoteca que ara s’ha llogat a un grup de fora que l’ha transformat en una discoteca anomenada “Xque” (nota pels llecs: cal llegir “perquè”). Vaja, que a mi això d’oci i nocturn em sona a oxímoron.


L’excusa per fer el debat és que la discoteca aquesta, centrada en música màquina i que sembla que en altres llocs on ha estat ubicada com si fos una franquícia ha aixecat polseguera, ha despertat un munt de recels entre els olotins més joves. O entre alguns, que han muntat una plataforma “anti-Xque”, un grup al Facebook i que han escampat un munt de cartells per Olot on l’acusen de ser una mena de plaga bíblica que durà “baralles, soroll, curses il•legals, drogues...i alcohol!”. Com si alguna d’aquestes coses fos inèdita a Olot. Coi...En fi, tampoc és que a mi em caiguin gaire bé els “pelaos” i les “chonis”; i la màquina em sembla una “música” abominable però crec en les lleis inexorables del mercat i suposo que en uns mesos tot quedarà al seu lloc.

Els pares afrontem com podem el fet inevitable que els nostres fills volen sortir de nit. En el seu imaginari, la vida nocturna és sinònim de diversió i de llibertat i es deleixen per assaborir-ho. En una batalla que sabem perfectament que tenim perduda, procurem endarrerir el que no podrem evitar i posar-hi uns determinats límits. Límits que, d’altra banda serien molt més senzills de posar si el costum social no fes que alguns dels concerts o sessions de discoteca comencen a les 2 o a les 3 de la matinada. Hores que semblen més que inapropiades per començar res.

Els altres límits cauen inevitablement a la categoria de recomanacions: “no beguis, no fumis, no...” i aquí segueix un etcètera tan llarg com sigui el coneixement de la vida nocturna que tinguin els pares. I, amb un cert ai al cor que amb el temps es va esmorteint, esperem que la responsabilitat que ens han exhibit durant la negociació de l’hora de tornada es faci present quan aparegui la “temptació”. En fi, també sabem que perdrem unes quantes batalles d’aquestes però no pas per això deixarem de repetir el mantra de les recomanacions cada vegada.

Tornant al tema dels horaris...poso per davant que ningú no està obligat a sortir de nit com no és obligatori anar al cine o al teatre i que, encara menys, cap pare no sembla obligat a deixar sortir els fills menors d’edat. Tot i així, ho fem. Aleshores ens trobem que els més grans sovint s’estan dormisquejant al sofà esperant que sigui l’hora de sortir i els més joves tenen una pressa indominable per agafar la porta i sortir empolainats, pentinats i perfumats a menjar-se el món.

Per mi, però, el pitjor dels horaris és que cal anar a recollir la mainada, la pròpia i la de la colla a hores encara més inapropiades (malgrat sé que per molts pares potser és l’hora normal de llevar-se cada dia). Quan el despertador sona, posem a les 4 o a quarts de cinc....és dur llevar-se, vestir-se (més o menys) i agafar el cotxe. Si l’esdeveniment és d’aquells que fan forrolla, és probable que trobeu un control dels Mossos d’Esquadra, que quan vegin la cara de son que feu no dubtaran a donar-vos pas tot dient “Què? A buscar mainada?”.

De totes maneres, aquest fer de taxi comporta alguna anècdota divertida (sobretot l’endemà) com aquell cop que a les sis del matí, vaig carregar un parell de nois d’Olot una mica gats i molt emprenyats perquè “no hi ha dret: el bus havia de passar a l’hora en punt i ja passen 5 minuts. Quina merda de país!”. Val a dir que un havia d e començar a treballar al cap de mitja hora.

O com la matinada de Carnaval, que em varen assaltar uns paios disfressats (un de vaca i un de carrer Mulleras) perquè els portés fins a Kratter’s jurant-me que no anaven beguts malgrat els cubates que duien a la mà i que els vaig fer deixar abans de pujar, manifestant-me agraïment etern per haver-los estalviat la caminada i sense callar ni un moment en tot el trajecte “qui t’ho havia de dir, eh? Carregar un tio disfressat de vaca! Però millor nosaltres que no una d’aquestes ties d’aquí davant perquè després el cotxe et faria pudor de colònia i encara tindries problemes, eh?”.

I amb coses així...costa prou tornar a agafar el son un cop tothom està repartit a casa seva. I només queda el consol que el proper cop, li tocarà a un altre pare o mare d’anar a recollir la mainada.

Suposo que tots voldríem, en el fons, que els fills no sortissin de nit; com voldríem que fossin perfectes. Però sabent que ni una cosa ni l’altra desitjaríem que ho poguessin fer en condicions més adequades per a la seva edat, amb uns horaris més racionals i un ambient més sa. I mentre no passa un miracle preguem, cadascú a la seva manera, perquè no passi res i que tothom “arribi bé” i feliç a casa seva.

Letònia com a exemple, per exemple.

Per aquelles coses de la feina, he estat un parell de dies a Riga. Un viatget de feina d'aquells que et deixen només poquetes hores de lleure per anar a fer un tomb al vespre, quan ja està tot gairebé tancat. En qualsevol cas, m'ha ajudat un cop més a desmentir aquell argument tan suat dels unionistes que diu que "el nacionalisme es cura llegint i viatjant". Jo sempre responc que com més viatjo i més llegeixo (gosaria dir que per sobre del promig) més clar tinc que la independència de Catalunya és necessària.I en aquest cas, això trobo que és paradigmàtic.

Letònia té oficialment 2,2 milions d'habitanst. I dic oficialment perquè fins ara no han fet cap cens. Parlen una llengua que només és compresa en el seu territori de 65.000 kilòmetres quadrats. I tot i així, no vaig pas veure cap cua de gent davant de l'ambaixada russa demanant l'annexió. És més, ells parlen de la ocupació per part "dels règims totalitaris nazi i soviètic" en els fulletons del Museu de la Ocupació de Letònia.

Estat membre de la UE des del 2004, colpit per una economia en fallida i fora del sistema euro té una taxa d'atur similar, però inferior, a la de l'Estat espanyol: 18,6 %.

Letònia va aconseguir la independència el 1990; els independentistes letons varen guanyar les eleccions el 18 de març d'aquell any i el 5 de maig següent proclamaven la independència i reinstauraven la constitució del 1922.

Si, la URSS va intervenir i va enviar tropes. Tropes i tancs que no varen poder fer res davant la resistència pacífica dels ciutadans letons. Finalment la independència de Letònia va ser oficialment reconeguda el 21 d'agost de 1991.

Us imagineu un pais de 2 milions d'habitants, sense exèrcit, enfrontant-se pacíficament i democràtica a un imperi totalitari com el soviètic, amb un dels exèrcits més poderosos del món? I els catalans, tot i estar protegits per la Unió Europea, tenim por de la reacció d'una colla de senyors baixets amb bigoti cofats amb un barret ridícul.

Segur que aquells dies a Riga, en plena descomposició de la URSS, mentre els patriotes aprofitaven el moment històric que els duria a la llibertat algun politiquet local també va aixecar la veu dient "Ara no és el moment de la independència, ara cal superar la debacle de la Mare Pàtria, de la Unió Soviètica. Cal tenir seny". Segur que hi va ser però avui ningú no  guarda record dels traïdors.

Si Letònia va voler i va poder, no hem de poder nosaltres si volem?

Goodbye Spain, Goodbye Spānija

Montilla, Ballarín i els rodolins: un divertimento.

Pels volts de Nadal d’ara deurà fer trenta anys, un grup de companys del grup d’esplai dels Caputxins d’Olot, vàrem anar al Santuari de Queralt a passar un parell o tres de dies. Recordo un llarg viatge amb la Teisa fins a Vic i després una llarguíssima espera fins poder agafr un altre autocar que ens portés a Berga. Nevava lleugerament i recordo l’ànsia d’haver de pujar fins a Queralt pel dret, per un camí que imaginava duríssim i que comptat i debatut no ho va pas ser tant. Tinc el record vivíssim de treure el cap a la plaça del Santuari i ser rebut per en Martirià i per un capellà bonhomiós de la importància del qual jo no en sabia res i que, com heu endevinat, era Mossèn Ballarín el qual ens va acollir i recordo que ens va recitar un vers que, segons ens va dir, se li havia acudit aquell matí. Deia així:

                            “Uf,
                            quin buf
                            de tuf
                            de lluf..a.”

Bé, no sé si mai aquest verset sortirà publicat en cap recull poètic de Mossèn Ballarín però us ben asseguro que és seu. Aquesta mena de rodolí escurçat que algun nom deu tenir, em va venir al cap sentint la frase que el president Montilla ha deixat anar aquesta setmana: “la independència és decadència”. El cervell, em va fer un clic i em varen aparèixer successivament Mossèn Ballarín, Gonzalo de Berceo amb els Quaderna Via i un munt de versos monorrimes tan populars en casaments, comiats d’empresa, etc.

I volia dir-hi la meva:

 “Qui ocupa la Presidència,
lluny de ser una eminència,
mancat de llums i clarividència,
té la poca decència,
quasi ratllant la demència,
de titllar de decadència

el procés d’independència.

Quina paciència!

Excel•lència,

disculpeu la verbal violència

però  trobo una indecència

aquesta condescendència.

No viviu pas a València
i sabeu per experiència
com n’és de greu la carència
que limita nostra existència
com a simple conseqüència
de l’espanyola dependència.

No hi veieu cap diferència?

Com en una seqüència,
tots tenim alguna vivència
o en podem donar referència,
fins i tot amb massa freqüència
de la constant incongruència
que anomeneu convivència:
plorant per la transferència,
de qualsevol competència,
o manifestant-nos per la sentència
del tribunal de la incompetència.

I tanco aquesta ponència,
tant de bo us fos influència,
i en féssiu ciència
per desitjar l’assistència
amb plena eficiència
al tràmit d’audiència
de la proclamació de la Independència.

(Notes al peu:
1. podeu fer aportacions si voleu; si el fem prou llarg, el podem enviar al José Montilla el dia del seu aniversari, gravat en una totxana.
2. El de la foto no sóc jo a Queralt però deu ser sontemporània.)

FdT 2010.

Gràcies a Déu, les Festes del Tura s’han acabat. Cada any, se’m fa més clar el sentit d’aquells versets que diuen “Nostra Dona del Tura, empareu els olotins”.

Aquest any, entre les remullades del pregó i del castell de focs en un cap-i-cua de pluja, les empentes per moure’s pel carrer Major i el Firal transformats el cap de setmana en un immens donner-kebab humà de tanta gent com hi havia; els entrepans de les barraques (els servits i els menjats); el dormir poc i a deshora, amb tandes per anar a fer de taxista; el dia de la Festa Major amb canelons per dinar i paella per sopar; els eslàloms pel Carrer Major per evitar les colles de protoalcohòlics de 14 a 25 anys, ha estat un èxit arribar al final amb dignitat.

I això que aquest any, no he anat a veure ballar els gegants (ai, que dir això és imperdonable) i m’he estalviar de ser premsat per palpissos, malucs i altre protuberàncies de senyores d’edat venerable, protegides per faixes amb barnilles i “cruzados mágicos” que amb l’excusa de deixar passar el net et van desplaçant endarrere fins que quan te n’adones has passat d’una magnífica segona fila amb visibilitat total a quasi darrera de tot, on només hi ha un primer pla de clatells. Un autèntic esport de risc i exercici de paciència.

De totes maneres, i malgrat el que es pugui pensar llegint els paràgrafs anteriors (un no pot deixar el punt de vista iconoclasta-sorneguer així com així) deunidó si n’han estat de bé aquestes festes. Genial Quimi Portet (malgrat l’espectacle va ser molt més curt que unes setmanes abans a L’Escala) i brutal en Jordi Busquets, el guitarra que l’acompanya; sorprenent la Jessica Mellado; bé Els Amics de les Arts (els he d’escoltar més per no comparar-los amb els Manel). I llàstima d’haver fet tard pels Tokyo Ska Paradise Orchestra, que el torn de barraca no ens va deixar anar a veure els Mishima i un oblit, en Cesk Freixas. I acaben sent uns dies amb la gràcia afegida de trobar al carrer, vells amics i coneguts o saludats que feia temps que no vèiem; uns dies que una estranya i sorprenent amabilitat domina per sobre l’estrèpit dels altaveus i els crits dels més esverats, que fa que fins i tot la majoria dels que en porten més al cap que als peus en demanin “una altra” al bar sense oblidar-se mai del sisplau i del gràcies.

Les males llengües diuen que el PSC s’ha volgut acomiadar del govern de la ciutat amb unes Festes que valguessin la pena i, malgrat la rebaixa del 10% del pressupost, sembla que ho han aconseguit. Una altra cosa és que també hi ha qui pensa que en temps de crisi i contenció com els d’avui, i malgrat els grups musicals també han ajustat preus, potser calia més austeritat.

I, com cada any, les preguntes a l’aire de si és normal la profusió de camel bags entre els menors d’edat, el perquè de la preferència per pixar a terra abans que els urinaris (de fet, un cop entres en un urinari d’aquests ho entens, si més no una mica) o si cal que la gresca acabi tan tard cada dia .

I, com cada any, la sensació de ser un pèl massa gran per aquestes festes i l’enveja de no tenir 25 anys.

Banyadors, calçotets i burkinis.

Sembla ser que en alguns càmpings de França han prohibit de banyar-se a la piscina amb banyador masculí llarg. A primer cop d’ull podria sembla contradictori però sembla ser que l’objectiu de la mesura és evitar aquesta ridícula moda de deixar-se els calçotets posats sota el banyador i enriquir el brou de la piscina amb la microflora dels engonals suats d’una munió d’adolescents hormonant a dojo i d’algun galifardeu més granadet que els imita.


Anem a pams. Jo encara recordo la sorpresa que vàrem tenir quan érem petits i va aparèixer de sobte, a la piscina del CNO, un rètol que comminava a dutxar-se abans d’entrar a la piscina. En aquell temps en que la majoria de persones ens banyàvem un cop a la setmana, el fet d’haver-se de dutxar abans de capbussar-se semblava una redundància i una exageració. Ara bé, deixant això de banda, tothom tenia clar que la roba d’anar pel carrer era diferent de la de banyar-se (ai, aquells temps que el diumenge ens mudàvem...) i per això del banyador sempre n’havíem dit el “traje de bany”. Avui, sembla normal anar pel carrer amb banyador i banyar-se amb els calçotets posats. Deu ser la mandra de canviar-se perquè el que és segur és que no ha de ser gens còmode l’assecat en dos temps de la zona escrotal amb l’afegitó de l’esgorramenta conseqüent.

I clar que es podria objectar el mateix per aquells individus que volten tot el dia amb banyador (supermercat, bar, restaurant..) i després es banyen a la piscina. Per exemple, divendres passat passejant per Begur, tot pujant a l’ermita de Sant Ramon vaig passar per davant d’una d’aquelles cases ,que sense ser indianes en deuen ser contemporànies, que tenen la porta del carrer que dóna directament al menjador. La porta estava oberta i oferia als vianants la plàcida visió del senyor de la casa, ben peludet ell, escarxofat al sofà tot mirant la tele i abillat només amb un slip de color vermell que segurament li deuria servir de pijama fins que l’endemà un bon bany al mar o a la piscina servís per netejar-lo a ell i a l’slip de passada.

I acabo amb la sorpresa d’haver vist un burquini a la platja de Montgó. Una família Ulisses sense gos i, goso suposar amb por de ser titllat de vés-a-saber-què, musulmana arriba a la platja. El pare amb banyador llarg i camiseta (deuria dur calçotets a sota, segur), les nenes amb camiseta i pantalonets; l’àvia amb faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab (o nihab) i la mare embolicada amb una tovallola fins els peus i els cabells tapats amb una mena de barret que, de lluny, semblava de neoprè ( i que espero que no ho fos, pobra). Arribats a la platja i clavat el parasol en terra infidel, la mare va deixar al descobert un autèntic burquini com no em pensava veure mai si no anava a estiuejar al golf pèrsic, el banyador que permet a les dones musulmanes de banyar-se sense...sense...pecar? [prego perdó a qui es pugui sentir ofès però coi..]. La imatge de la mare i l’àvia banyant-se completament vestides, l’una amb el burquini i l’altra tal com va arribar (faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab o nihab) només podia competir en surrealisme amb el que devia pensar el senyor pare escarxofat a la sorra, ben fresc, i contemplant aquell bé de Deu de cossos infidels. I ben destapats.

I és que, entre una cosa i l’altra, n’hi ha per llogar-hi cadires. Vull dir tumbones, parasols, patinets, caiacs...

Les vacances a Can Taps.

No és que hagi passat les vacances en una casa rural que tingui aquest nom, aquesta és la manera que la meva mare diria que les vacances s’acaben. Unes horetes i les 3 setmanetes a Montgó s’hauran exhaurit.

Sentia “el dinar dels muts” a l’ipod i m’ha semblat un bon reflex de la sensació que tinc de com han estat les vacances d’aquest any: ni he tocat la guitarra cap dia, ni he llegit gaire tot i que he llegit una de les novel•les que m’han agradat més dels darrers anys (Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà), ni he anat gaire amb bibicleta (tot i que hi he anat quasi cada dia, i m’he carregat una roda), ni gaires dies a la platja a la tarda que és quan va bé per fer la migdiada; ni, mira, gaires migdiades a la platja; ni gaires gintonics (al vespre (potser perquè algun vespre he pres caipirinhes); ni havaneres, perquè va ploure; ni gaires caminades a la tarda, ni gaires sardanes al vespre. Vaja que ni gaire massa ni gaire poc. Però deu ser aquella sensació que es té quan les vacances s’acaben i tots aquells projectes que tenia quan varen començar han quedat en això, en projectes ajornats per l’objectiu principal: reposar.

I tot i així. Deunidó si he llegit:

- Kafka a la platja, d’Haruki Murakami; una novel•la de realisme màgic que combina onirisme i viatge iniciàtic amb meravellosos personatges: el vell Nakata que pot parlar amb els gats i fer que passin coses extraordinàries, Hoshino que li fa de company fidel, xofer i n’hereta els poders i Oshima, l’estrany i angelical ser lesbo-gay.

- Se sabrà tot, de Xavier Bosch; una novel•leta distreta i molt fàcil de llegir que retrata els tèrbols intríngulis de la política i la seva relació amb els mitjans de comunicació.

- La pista de sorra, d’Andrea Camilleri; un Camilleri, amb un Montalbano cada cop més gran i on Lívia només apareix un parell de cops per fotre-li una bronca telefònica en una mostra més que quan s’està predisposat a barallar-se tot hi ajuda.

- Tokyo Blues, d’Haruki Murakami. Fantàstica història d’amor entre Toru, un noi que no xerra gaire i una noia en profunda depressió, amb el contrapunt d’una genial, impúdica i divertidíssima Midori que irromp com un huracà i que serà el puntal on Toru es podrà agafar perquè tot acabi tenint sentit.

- Lo verdadero es un momento de lo falso, de Lucía Etxebarría. La mort d’un cantant des del punt de vista dels seus amics i les seves relacions, amb una teranyina de relacions amoroses i eròtico-festives que necessita imprescindiblement d’un esquema al principi del llibre. Com sempre, històries de vides complicades i torturades. Per mi, un clàssic de l’estiu.

- Els jugadors de whist, de Vicens Pagès Jordà. La història d’un home de Figueres que el dia del casament de la seva filla comença una història d’amour fou amb una amiga de la seva filla que no és correspost sinó amb frivolitat, menyspreu i interès; una història feta a base d’inventaris i llistes (de pel•lícules, de jocs, de cançons, de músics, de programes informàtics, de xarxes socials...) que amb flaix-back temporals ens explica la Figueres dels setantes mitjançant les vides i famílies d’en Jordi i els seus amics de la infantesa. Una novel•la que m’ha entusiasmat tot i que si no sabeu què eren els “supermortadelos” no acabareu de trobar-hi el punt.

- La veu, d’Arnaldur Indridasson. Ara que estan de moda les novel•les policíaques dels països nòrdics (ja estic abonat a les de Mannkell) tiro cap a l’extrem amb aquesta d’un escriptor islandès i ubicada a Reykjavik on, com deia la guia turística quan hi vàrem anar, mai no passa res. Doncs per no passar res deunidó: assasinats, pedofília, prostitució, drogues... Fa somriure llegir que “el tràfic era dens” en una ciutat de la mida de Girona i amb moltíssim menys cotxes.

I m’oblidava del concert de l’estiu: Quimi Portet a la Mar d’en Manassa. Un concert quasi familiar i amb grans dosis d’humor per la sorprenent ironia d’en Quimi Portet fotent-se d’ell mateix, dels polítics (compartim la mania que ens fa sentir la paraula “sinèrgia”) i del país en general. I vagi per endavant que a aquest home l’havia arribat a odiar fa 25 anys o més quan el gran hit de “Los Burros” anomenat “Mi novia se llamaba Ramón” ressonava a la meva habitació de Montgó quan al Marocco obrien les portes del darrera perquè la clientela no s’asfixiés entre la calor i els fums de tabac amanit i no hi havia manera de dormir fins les 4 de la matinada o més tard.

En fi. Demà sant tornem-hi. Com a mínim, ara que diu que farà tanta calor, al despatx tinc aire acondicionat.

Però enyoraré, malgrat tot, llevar-me aviat per pedalar, esmorzar llegint a la fresca, les hores de la platja (per cert, segons la meva estadística han augmentat espectacularment el nombre de persones tatuades amb estrelles, cares, animals, plantes, laberints, símbols tàntrics, frases en llatí, ideogrames xinesos...al muscles, braços, natges, ronyonals, pits, avantbraços, turmells, engonals...) i sobretot estirar-me a la gandula havent sopat per llegir i prendre un gintonic (de Beefeater, Bull-dog, Brécon, Martin Miller’s) fins que arriba la són.